diumenge, 15 de gener de 2012

Homilia del diumenge 15/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

MIREU L’ANYELL DE DÉU

L’expressió ha entrat fortament en la litúrgia i precisament en el moment en que es diu reiteradament, sempre va vinculada al pecat, ¿aclaparadora? De tant repetir-la amb to penitencial (¡), ja no té la vivesa bíblica que tenia originàriament. Hi ha, de fet, incloses en ella totes les Escriptures, ¡totes! Ve a ser com un fil d’or que atravessa des de l’Exode, des de les celebracions de la Pasqua jueva, passant per Isaïes (cal llegir-lo: és el passatge central del Servent del Senyor des del cap. 42, sobretot el cap. 53 , del que se n’ha dit, per la seva alta significación bíblica, el cinquè evangeli) L’expressió, segueixo, pren volada en diferents moments del Nou Testament, avui: Joan 1, 29. I té la seva glorificació en l’escena de la litúrgia del cel en l’Apocalipsi 5,6; 19, 7.9; 21,9. I acaba de retorn en el dia a dia de la litúrgia eucarística, la nostra, celebració sempre pasqual, no ho oblidem…L’Anyell Pasqual era pres, “comunionat” per tota la família jueva. Més que tot un símbol, una profecia sense saber-ho de les taules eucarístiques nostres…

Cal trobar el sentit ple que tenia l’expressió en el Baptista. També cal entendre l’oportunitat del dir-ho: quan, com i a qui. En aquesta denominació de Jesús com Anyell de Déu hi ha inclosa tota la càrrega simbòlica que suposa una teofania més, que promou l’acció expansiva immediatament, després de la que esclatà en el baptisme de Jesús al Jordà, i que n’és com una conseqüència. Al voltant del Baptista s’hi donen les grans teofanies ja ben bé del NT. Inici públic de la missió de Jesús i la primera crida a formar el nucli evangelitzador: primers deixebles. Commocionat record, per sempre...

L’Anyell és la figuració més plena del Messies Esperat. Tots els coetanis de Jesús ho sabien de cor. Els rememorava, des de molt endins, tota la celebració pasqual, feta any rere any en la intimitat de cada família. El petit de la família amb la seva pregunta ritual donava peu a refermar el sentit de pertinença al Poble de Déu, al segellament de nou d’una Aliança, d’un Alliberament. Era una nit de records genealògics, diria, de renovació actualitzada ritualment dels lligams estrets, indestructibles de Déu amb el Poble únic, del poble que tenia el seu Déu, més a prop que no pas cap altre. La raó profunda de la pervivència al llarg de segles d’aquell Poble que se sentia privilegiadament lligat al seu Déu n’és, em sembla molt, com una comprovació. “Ells seran el seu poble i el seu Déu, serà “Déu-que-és-amb-ells” La història de les desventures del poble jueu al llarg d’una història en que no sabem què ponderar més, si les persecucions, expulsions, exilis i genocidis o bé l’urc de sentir-se fortament Poble, Poble de Déu, que es manté viu àdhuc desvinculat del sentit religiós originari... Sionisme, el nou Estat d’Israel, lobbys i... demana.

El Baptista hauria pogut assenyalar Jesús perfectament amb algun altre apel·latiu: Messies, el Profeta, l’Enviat o qualsevol altre dins la rica tradició jueva, però escollí el més adequat: L’Anyell de Déu.

La força, a més a més, que té aquest “Mireu” és de meravellada teofania o manifestació, de veure admirativament acomplertes les expectatives messiàniques. ¡Mireu, fixeu-vos-hi! Veieu més enllà del que veuen els vostres ulls. Era com una invitació a fer un acte de fe plena. L’esperança de segles s’acomplia davant dels seus ulls, esbatanats... Es podria dir d’ells, els primeríssims deixebles: ¡benaurats aquells que, més que veure, experimenten de prop una manifestació de Déu, com cap altra. Perquè no és veure sinó viure, experimentar un encontre amb l’Inesperat. Com si els digués: Admireu-vos, feu-vos-el vostre. Destapar un misteri de Presència. Ocasió solemne, inèdita, en la seva senzillesa... ¡El Senyor és aquí; sortiu a rebre’l!

Immediatament, traspàs de deixebles. ¡Quina finor la del Baptista! No diu aneu, però ja queda dit sense dir-ho. Joan ja sap que la resposta d’aquells dos deixebles que l’havien seguit a ell fins aleshores, serà fulminant. Els coneixia prou bé. S’atansen al desconegut i volen verificar tota la veritat d’aquella denominació que era un “seguiu-lo” amb ell. Jo no he fet més que preparar-vos per fer possible aquest canvi de Mestre. Noteu que qui escriu aquest passatge és Joan, l’evangelista, pretesament ell l’altre deixeble que s’amaga com a narrador, desviant el fet i carregant-lo en el company, Andreu. Però la precisió de l’hora, del diàleg d’atansament, descobreix la intensitat de l’experiència dels dos deixebles. A continuació hi ha la millor narració de com uns aprenents de nous deixebles fan en l’experiència de conviure. “Veniu i ho veureu”. Varen estar amb Jesús tot aquell dia que és el principi d’un seguiment que serà proseguit d’una irradiació irrefrenable, i els dos ho comuniquen als seus germans respectius. Ho explicita només d’Andreu en Pere i el porta a fer la mateixa experiència que ells havien fet. Com va madurar intensament aquella vocació ho confirmarà el passatge on Jesús passant prop del llac “pesca” els pecadors de peixos i els crida a ser i fer de pescadors d’homes. Dos es converteixen ràpidament en quatre. Simó i Andreu i els fills de Zebedeu: Jaume i Joan. Han apostat del tot pel Tot. No hi ha retorn possible, tot i veure que el seu seguiment passarà per situacions de gran prova..., ells fidels. “¿A qui anirien si només vós teniu paraules de vida eterna?”

Aquesta és la més genuïna “pastoral vocacional”. Feta per contagi, per l’entusiasme, per “ser”, per “sentir-se”, per “saber”. Quan un aprecia el que és –el que un ha descobert el que és-, que li ha estat com una revelació, no podrà parar: ho dirà, ho proclamarà, ho “contagiarà”. ¡Què lluny que n’estem ara, prova de les nostres fredors!

¿Que per què no hi ha més vocacions? Manca el contacte viu, la descoberta, l’Encontre amb una personalitat que és diferent, que es concep com a única.

De seguida ho subratllarà el mateix Marc als mateixos inicis de la predicació de Jesús. No hi ha punt de comparació. És un Rabí, Jesús, ben diferent. “La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els Mestres de la llei, sinó amb autoritat. Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: “¿Què vol dir tot això? Una doctrina nova, ensenyada amb autoritat i fins i tot dóna ordres als esperits malignes, i l’obeeixen”. “I la seva anomenada s’estengué de seguida per tota la regió de Galilea”. Hi ha deixebles de primera mà (fills de l’experiència vital amb el Mestre); altres, de segona, en veure l’espectacularitat, els miracles. Aquests són molts, però d’ocasió. Ben diferents dels primers que estaran a les verdes i a les madures... El camí a fer, no pas curt, serà passar dels deixebles que són atrets pels “signes”, “miracles”, a ser deixebles d’experiències personals.

Anem, ara i aquí, a la reevangelització com una descoberta del discipulat de Jesús. És proposada a nivell de tota l’Església universal (s’està quallant un Sínode sobre la nova evangelització), amb el ressò precís en la nostra Església Local (Pla Pastoral de l’Arquebisbat de Barcelona). Hem d refer els passos d’una evangelització real, seguint el patró de l’evangeli d’avui. Primer: Qui ens assenyala el Mestre (com el Baptista) ens ha de merèixer la confiança plena per tal de reconèixer qui és assenyalat per ell. Segon: Ens hem de considerar deixebles del qui assenyala: si no hi ha un feeling entre ell i nosaltres no hi ha traspàs possible. En el fons, hem de poder veure en el seu assenyalar amb el dit l’admiració i la reconeixença d’una experiència prèvia pel primer mestre. Més: hem de comprovar experimentalment si i com pot esdevenir Mestre nostre. La fe o és experiència o no és res: es fa convivint amb ell. Enamorar-nos de la seva persona i després del seu missatge. “Seguiu-me”, començar l’aventura de formar part del seu cercle íntim; segellar una amistat en creixement, finalment ser els seus testimonis, identificats amb la seva missió: Donar a conèixer l’AMOR del Pare envers tothom; l’alliberament del propi “ego”, a fi que Ell visqui en mi. Fer al nostre torn deixebles nostres, com feia Pau, per passar-los després a esdevenir deixebles del Ver Mestre. Així queda tancat el cercle de l’evangelització. Estem molt lluny d’haver fet aquests passos, ¿no us ho sembla? Sobren mestres i manquen testimonis. No podem evangelitzar sense ser antecedentment evangelitzats nosaltres mateixos. Hi ha un document preciós del papa Pau VI “L’Església que anuncia” de l’any 1975 que és molt llegidora i que ens hauríem d’obligar a llegir i a fer-nos-la nostra, perquè respon a les necessitats urgents d’avui i que donaria a ben segur el to evangelitzador que li manca

Tornem a l’Eucaristia. De fet no ens n’hem sortit pas. Tot el rerefons de la litúrgia –que o és bíblica o no és- queda enriquit en aquest toc d’atenció abans precisament de la Comunió: “Mireu l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món”. Insisteixo en el ¡Mireu, admiratiu! Lleva el pecat en el sentit més ple, és a dir: no buida tan sols, sinó que omple de gràcia i de veritat. Si fem un acte de fe explícit des de la nostra condició de deixebles, personalíssim, rubricador, ja des d’aleshores abans i tot de combregar, ens sentim renovats íntegrament en cos, ànima i esperit. I es produeix d’immediat la constatació per part del sacerdot d’una joia, d’un goig que ningú ens podrà prendre: Feliços els convidats (molt més que invitats tan sols) a la seva taula. Aquesta és l’expressió màxima d’intimitat, de familiaritat amb Jesús, que ens és l’Anyell en el sentit ple del terme: tot un borboll dec certeses, d’identificacions, d’amor. “De l’eucaristia al cel”, podríem ben dir, perquè en el fons són el mateix, tot i que l’eucaristia n’és un preludi, una pregustació, un tast. En resposta a invitació tan preuada, nosaltres fem com el centurió de qui Jesús va admirar la seva plenitud de fe, tot meravellat: “Senyor, no sóc digne” que “em combregueu” (!) Només una sola paraula serà més que suficient per donar-me completesa de salut, de sanació, de vida plena. L’Eucaristia és plenitud d’encarnació de Déu en cada fill que s’atansa i s’asseu a la taula de família. Tot l’AT s’aboca en el NT i en ell ens aboquem nosaltres. Misteri admirable (Tantum ergo sacramentum), servit a la vaixella de les nostres “fes petites”, però tan formoses.

Quines intuïcions de fons no hi ha en aquest passatge liminar del començament de l’evangeli de Marc. És una pàgina per tornar-hi una i altra vegada. Hi ha la més profunda immersió en “l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. En aquest moment de l’arcà, del secret de Déu se’ns obren experiències reals, bé que no visibles, de la Comunió de Déu en nosaltres i de nosaltres en Déu, a través de Jesucrist. “El Cos de Crist” Amén. Evangeli (experiencia), no evangelis (llibres). Ara ho podem entendre una mica més. No massa, però. Per això hi podrem retornar fins que s’obri el Pergamí dels Set Segells: ¿qui el pot obrir? Només l’Anyell que ha estat degollat. Estem en plena pàgina central de l’Apocalipsi. És la litúrgia del cel. Llegim a partir del capítol 4 fins al 8, 1. Potser ara ho podrem entendre en totes les ressonàncies bíbliques.

Ai, si sabéssim una mica més de Bíblia. Tot resonaría en tot. I seria un permanent goig pascual. ¡I tant, i tant! Llegim, llegim, entrem en la Paraula de Déu. Com se’ns perfumaria tot l’ambient. Les teves pregàries són incens que puja cel amunt, cel amunt…

Diumenge II de durant l’any, 15 de gener del 2012. Barcelona