diumenge, 25 de desembre de 2011

Homilia de NADAL 2011 del P. Josep Mª Balcells

ELS VISITANTS

Estic literalment baixant, perquè en realitat els meus pensaments estan com “imantats” a un lloc i a uns moments determinats. Aquest matí –és 23 de desembre- un grup d’escolapis, passant de llarg la quarentena, hem anat al Monestir de les Benedictines de Montserrat i ens hem aplegat a l’església per fer un recés d’Advent. La ponent ha estat la Teresa Forcades, el tema gairebé enigmàtic en un principi era “Donar a llum la Llum”. Era una glossa de la narració de l’Anunciació, centrat en la persona de Maria. Mai l’havia escoltat de prop. Hi he pujat amb ganes, val a dir-ho.

M’ha encandilat tot el que ha dit de Maria i també com ho ha dit. L’ha presentada com la gran icona de la humanitat a través de la seva maternitat. Ho sabíem pels documents conciliars: Maria, mare de Jesús, mare de l’Església i mare dels creients i de tots el humans. Vaig trobar -no em digueu on- el terme de maternalitat i em va semblar que volia anar més enllà del de la maternitat; aquesta, massa lligada a la biologia, mentre que l’altre aspecte era molt més ampli i podia donar abast a totes les games de maternitat, per exemple, l’espiritual, la oberta a tot creixement de la vida: alimentadora, educadora, la suscitadora de la qualitat i excel·lència de la vida plena i acomplerta. La maternalitat seria la permanència al llarg del procés de desenvolupament de les condicions de possibilitat de treure d’un altre i d’un mateix, primer les aptituds i actituds de configuració d’una persona al seu creixement vers la plenitud; i al mateix temps les capacitats de captar la riquesa de l’entorn com formant-ne part i causa i efecte. Maternalitat que s’adiu tant a la dona com a l’home, i també en relació no sols a un altre, sinó a un mateix. Us recordava el fet significatiu de dir i sentir a la parella, a tots dos: “estem embarassats”. Ben bé és així, quan hi ha una comunió que va més enllà dels sentiments i afectes. Això és viure la maternalitat com a expressió suprema de plenitud humana, en femení i en masculí. La Mercè Rodoreda es va quedar a mig comprendre la darrera veritat, quan diu: “Una dona guanya sempre. Si no és amb la feina, serà amb la maternitat i amb l’amor”. Aquest Advent se’m broda des dels meus teixits més íntims, espontàniament, amb aquestes vivències. He sintonitzat de ple en els plantejaments a que dóna lloc l’escena viva de l’Anunciació, ¡quina humanitat, quina femeneïtat, quina divinitat no irradia, i també deixeu-me dir: ¡quina maternalitat! No són els dubtes, no; són les sorpresas que hi ha en aquesta novetat més novedosa d’un Déu que demana ser acollit per portar endavant el seu designi. ¡Quin Déu més gran, respectant la llibertat de decisió de les seves creatures! És el que en deia la Germana Teresa la necessitat del pol receptor, a més del pol donador i finalmente del pol de la reciprocitat. Una visió trinitària de tot el creat. Quedem-nos de moment subratllant el pol receptor (que seria aplicat a Maria aquí en l’Anunciació i, lluny llunyet, també a nosaltres com a receptors actius de les meravelles que Ell ha obrat i seguéix obrant en i a través de mi. “Sóc l’esclau, fill de l’esclava del Senyor”. No me l’han de “rebotre”, no, la meva petitesa…

Jo em declaro seduït per Maria, particularment en l’Anunciació de l’Encarnació de Déu en Jesús, fill de Déu i fill de Maria i –¡no us esvaloteu!- fill de cadascú de nosaltres, un per un. Nosaltres, en compartir amb Jesús la nostra naturalesa humana, li permetem que pugui ser Fill de l’Home, de tots els homes. Cadascú a partir de la pròpia situació –de la pròpia experiència- del Déu gratuït que es dóna en la mesura en –i només- en la mesura en que nosaltres sabem, i sobretot volem, donar-li entrada en la nostra història personal. ¡Quin Déu més fi i més senyor, valguem Déu!

Ara, resulta que Lluc no parla només de Déu i de Maria, en aquesta pàgina tan solemne i humaníssima. Déu demanant permís per fer-se home entre els homes. Parla implícitament també de Déu i cadascú de nosaltres. Demana permís per entrar en la nostra condició humana. I ja ens veus a nosaltres donant permís d’entrada a que es faci en mi segons la vostra i la meva paraula. De servent he passat a ser com amo de les meves decisions, àdhuc les més divines. Déu parat, esperant vènia, per obrar en mi meravelles. Això és el món capgirat. Tot un altre món que queda esperant que jo li doni el meu beneplàcit per irrompre. Gairebé com haver canviat els papers. ¡Oh, home, reconeix la teva grandesa!, ens dirà aquests dies el papa Gregori, el Gran. Ara m’escau de dir amb Montaigne: A fi de comptes, que sais-je? De les coses de Déu sempre en sóc –quan en sóc conscient- només que un meravellat i balbucejant aprenent desaprofitat... Com ens costa l’aprenentatge de les coses divines i humanes: Tota una vida i sempre fem tard. També són referibles a la paternitat o maternalitat aquestes expressions de Montaigne -ara no em recordo si ja ho havia dit (hi ha repeticions que es magnifiquen en elles mateixes)-: “Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus autèntics i més essencials valors: la joventut quan desapareix, la salut en pic que ens abandona, i la llibertat, aquesta essència preciosíssima de la nostra ànima, sols quan estem a punt de que ens l’arrabassin o quan ja ens l’han furtat”. Del que he dit més amunt, ell no ho diu, que jo sàpiga, però passa cosa semblant amb la fe, la gràcia i l’amor de Déu envers cadascú. Ens n’adonem quan ja ha passat el dolç moment. Què en som de tocatardans. Ja ho deia Jesús fent via amb els d’Emaús...

Torno al relat de l’Anunciació: Ara resulta que aquesta ens la fa i moltes vegades Déu a nosaltres. L’anunciació nostra de cada dia... A tu i a mi; no generalitzem que seria una fugida d’estudi, La Visitació la fem nosaltres i, oh miracle: tots esdevenim mares de Jesús, pels nostres consentiments a donar entrada a Déu en tot allò que és més meu: aquesta essència preciosíssima de la pròpia ànima: la llibertat. Llibertat davant Déu, àdhuc contra Déu. L’existencialisme vist des de Déu adquireix un gruix mai somiat pels negadors de Déu, quan volen afirmar l’Home, l’home, l’homenet, ve-t’ho aquí. Com si afirmar Déu comportés negar l’home. ¡Ai, Nietsche, pobret de tu!

¡Quin capgirament d’experiències! ¿Ho sabeu? Els misteris de GOIG dels rosaris existencials m’han pres la primacia respecte a tots els altres. Fruit de l’Advent meu, aquest darrer. Això ha estat com una inundació que vas veient com t’arriba i, ja desbordant-te, t’hi deixes anar... No sabia com fer-m’ho. Ai, aquestes filigranes de la persona humana que lentament es va obrint a la maduresa personal i comunional. Em trobava navegant mar endins entre la tendresa i la joia. M’estava debatent sense decidir-me o per una o per l’altra. Em dono a tot el que hi ha de comú i interrelacionat entre totes dues actituds i les escullo totes dues inseparablement. Sóc humanament i divinament egoista, no hi puc fer més...

Sobre la taula on treballo hi estenc els llibres i documents que ara arreplego i que em forniran de base documental del que ara visc i m’agrada d’irradiar-ho. Entenc que és un joc de Déu, el de l’amic invisible.

D’entrada –i ho repeteixo- em declaro a cor obert com un cristià marià, ni que sigui de via estreta, de tota la vida, més enllà de les restriccions devocionals en els que hem caigut, en la terra “en guaret” del que no fem i omitim. Us seré franc: Si més no, visc de nostàlgia d’altres temps de marianitis, si m’ho permeteu de dir-ho així, per més que no hi cregui, ni hi combregui. No és repetint que millorem una devoció o pràctica devocional concreta, sinó anant més endins en la seva comprensió, no tant intel·lectual, sinó vivencial, d’experiència.

Tinc davant la Bíblia. Lluc és la baula que ens uneix a tot l’AT, sobretot als llibres dels orígens –entengui’s el Gènesi- i al NT, on Maria apareix discretament però suficientment com per poder entendre, o millor besllumar, que mai no passessi d’això: de les paraules-clau de la revelació: Maternitat, Exultança, Magnificat, Encontres de “contagi” de l’Esperit Sant, Epifanies a pastors i reis-savis, Presentacions expectades per Simeons i Annes, totes les infàncies de Jesús nen a Natzaret i baixades a Jerusalem, les creixences en edat, saviesa i gràcia, tot en un anonimat deliciós, allò que abans en deiem la vida privada, amagada del noi de Natzaret, que entusiasmava a tot un Charles de Foucauld i a tants que han trobat la seva grandesa en l’anonimat de temps, lloc i feina.

Un altre document a sobre la taula, aquest dels més valuosos. Ja el tinc citat el diumenge passat: “La Benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. (és “per a examen” que dèiem a l’escola, per ponderar la seva importància).

I un altre de Pau VI que es titula “El culte marial”. I la profusió dels de Joan Pau II a qui ningú guanyaria en devoció a Maria, d’ell és aquest preciós lema Totus Tuus. Només en citaré dos i m’estendré en l’últim dels citats: Fent Col·lecció amb tots els que feien referència explícita a la Redempció; aquest “La Mare del Redemptor” i “El Rosari de la Verge Maria”. Aquí hi ha tot el Papa de la devoció mariano-polaca. Ho dic amb admiració. Recordeu les al·lusions freqüents al “Sant” Rosari. ¡Eh, que dèiem “Sant”! Rosari. És un buc o búcar com un pom de roses, l’expressió rosari, etimològicament.

Una vegada més em lamento perquè no hem sabut traslladar a llenguatge informàtic, entenedor i de poques paraules, precises, de disseny tot aquest devessall de reflexions i d’invitacions a obrir el cor i la ment al GOIG i a la TENDRESA de saber-nos relacionats filialment amb la nostra Mare, Maria.

Endinsem-nos un xic en el Rosari. “Una oració, escriu Joan Pau II, formalment contemplativa en la que, més enllà del caràcter marià, es una oració centrada en els misteris de Crist. En la sobrietat que li és pròpia concentra la profunditat de tot el missatge evangèlic, del que n’és com un compendi. En ell ressona l’oració de Maria en els misteris del seu Fill, i amb ell aprenem de Maria a contemplar la bellesa del rostre de Crist i a experimentar la profunditat del seu amor. Ens fa entrar en comunió vital amb Jesús a través –es podria dir- del cor de la seva Mare”. És com un joc de miralls. Maria mira a Jesús. Nosaltres mirem a Jesús a través de las mirada de Maria”. Molt diferent aquesta mirada nostra, enriquida des de la mirada de Maria, ¿no ho creieu..? “El rosari condueix al cor mateix de la vida cristiana i ofereix una oportunitat ordinària i fecunda, espiritual i pedagògica, per a la contemplació personal, la formació del Poble de Déu i la reevangelització”. No és en la repetició d’Avemaries on rau el valor del Rosari, sinó que, essent una pregària típicament meditativa, es correspon d’alguna manera amb “l’oració del cor” u “oració de Jesús” sorgides sobre l’humus de l’Orient cristià”.

No voldria caure en l’àmbit devocional, després de les paraules tan profundament humanes i divinament sorprenents de la nostra benedictina, que ens ha deixat de dir més coses de les que ens ha dit, donada l’estretor de temps de que disposava...

“Maria viu mirant el Crist”. La contemplació de Maria, d’ençà de l’Anunciació, és un camí profund, inaccessible. Les seves mirades són plenes d’adoració, d’admiració i exultança en el seu Déu encarnat en ella. Maria segueix de prop i de lluny el seu Fill tant i més, incomparablement més, que totes les mares ho fan amb els seus fills. No viu de records, viu vivíssimament de renovades experiències de fe, d’amor, de comunió, de sintonia, d’identificació amb Ell. Recordar, ara, és “actualitzar” les obres –les gestes- d’un Déu que s’ha fet home, s’ha fet història, s’ha fet narració. És la visibilització per la fe d’una acció que salva, que ennobleix la vida del que es deixa prendre per ell. Jesús és l’únic rostre de Déu per a nosaltres. És l’accessibilitat humana d’un Déu que parla, callant. S’ha fet rostre que podem veure, acariciar, establir-hi lligams profunds de presència i de comunió. Congaudir amb els que estimem és la plenitud de les plenituds humanes. Més enllà només queda el joiós encontre i la tendresa embolcallats pel misteri. Em planto; no me’n mogueu. Això és Nadal per a mi. ¿Ho és per a vosaltres? ¡Oh, quin gran goig, quina joia! “Us enalteixo, Pare, perquè heu revelat tot això als senzills i ho heu amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així us ha plagut fer-ho”.

Deixeu-me felicitar tot el cel, Pare, Fill i Esperit Sant pel primer Nadal i pels de sempre. Deixeu-m’hi ajuntar Maria i els “meus” i els que em tenen per “seus”. “¡Exulta, exulta, Israel, a tu ha vingut l’Emmanuel!”. Que tingueu un Bon Nadal, enguany i sempre els de dalt en nosaltres. Així el cercle nadalenc es tancarà venturosament. Amén. Si llarga ha estat l’espera, que en sigui i més la fruïció.

Diumenge i temps de Nadal, d’ençà del 25 de desembre de 2011. Barcelona i arreu