dissabte, 31 de desembre del 2011

Homilia del diumenge 01/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA PAU, ¿QUINA PAU I ON?

Tres commemoracions se sobreposen, avui, l’una a l’altra: la solemnitat de la Mare de Déu, coincident amb l’octava de Nadal i també, ja des de fa 45 anys, l’Església ens invita a celebrar la Jornada Mundial de la Pau, aquest any amb el lema “Educar els joves a la Justícia i la Pau”.

Si agafem la problemàtica de l’educació en la Pau en el sentit més ampli, de ben segur que ens hi perdríem. El món està tan contínuament lacerat pels flagells de les guerres, ací i allà, que la mateixa petita filòsofa, Mafalda, assenyalant el globus terraqui mal apedaçat per totes bandes li deia, tot remenat el cap: “Pobret, estàs fet un bon Llàtzer. No sé pas si ens en sortirem”.

Com que ja hem parlat a bastament sobre la Mare de Déu i l’Infantó, avui m’abelleix de fer una incursió en el tema sempre obert de la Pau, tot i rebaixant-ne el tractament i referint-me a la Pau que un pot viure en el dia a dia. És aquí on ens la juguem tant i més que en les reunions de l’ONU. Volen resoldre les coses des dels pinacles del poder mundial, mentre estem travats i entretinguts nosaltres en mil i una disquisició i polèmica (aquesta paraula vol dir literalment guerra). Necessari, certament, que es reuneixin, però insuficient, ineficaç moltes vegades. Tothom ho sap i ho diu...

Per a nosaltres el cristians la Pau ens ve de Déu. Jesús és presentat com a Príncep de la Pau i, en néixer, els àngels allà a Betlem “pel món han estat escampant”: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra Pau als homes que Déu estima”. Recordeu que en una altra traducció, que els mateixos al·ludits la fèiem grinyolar, se’ns deia: I Pau als homes de bona voluntat”. Es veu que no n’hi havia pas tanta, de bona voluntat, i ara ho han traduït d’una manera millor. Ja no estem pas interpel·lats per suposades interpretacions personals: Déu ens és la Pau, perquè –simple- ens estima. Com que ho hem vist i ho “notem” en la persona de Jesús, ja no hi ha distorsionadores interpretacions: Ens donen la Pau com a benedicció, com a do i penyora i així contents i admirats “ens en tornem”, com els pastors, “glorificant Déu i lloant-lo pel que hem vist i sentit”.

I ara tornats, com ells, a casa i als nostres afers de cada dia, heus aquí que ens trobem entre les mans el tresor de la Pau i ¿què en fem? Només la podem fer operativa amb la nostra “bona voluntat”. No tenim escapoliment possible. ¡Doncs, som-hi! Del que vull tractar en podríem dir la “Pau domèstica”. Res de nou. Ja ens ho repeteix el sacerdot en nom de Jesús després de resar el Parenostre: “Us deixo la Pau, us dono la meva Pau”. “Tot per fer i tot és possible”; ¡mans a la feina! Voldria, doncs, aterrar-la, la Pau, en l’àmbit familiar. Aquesta sí que la podem assumir, bo i aprofundir-la, fer-la fructificar, fer-la nostra i per als altres...

Una consideració prèvia, molt important: No creguéssim pas que és obra nostra aquesta possible pau casolana. No puc deixar de recordar un passatge de Pau que l’he repetit moltes vegades. Són els fruits de l’Esperit Sant: “Amor, Goig, Pau,...”. De moment deixem la resta. La Pau forma part de la trilogia dels primers fruits-dons de l’Esperit Sant. Ara desgranaré alguns dels aspectes de la Pau domèstica:

La pau no és primàriament fruit dels nostres esforços, és do, regal, i -a més- ben nadalenc. Així el farem fructificar de bones a primeres, només agraint-lo.
La pau es nota pel “trobar-s’hi bé” tots. Mira què senzill.
No hi ha pau, si aquesta no és durable, si no és un broll continuat com ho és l’amor i el goig.
La Pau no s’esdevé per un acte concret, és més bé una actitud de fons, permanent, un hàbit espiritual.
La Pau val tant com el goig i l’amor. En el fons són la mateixa experiència. La Pau és gustosa i joiosa com l’amor. L’amor és pacífic. El goig és amorós.
La Pau posa oli perfumat a les relacions en la família. El “setrill” diví.
La Pau no és cridanera, ni explosiva. És discreta, és presència agradable. No li calen paraules. És com una escalforeta com d’una llar o foc a terra.
Moltes vegades es torna com una música que ens enjoia el cor i tota l’ànima.
És reconciliadora quan les aigües de superfície s’arrissen.
És una abraçada que no és forçada ni forçadora. És la llibertat amorosa.
La pau habita en el cor i es manifesta en la mirada, en un rostre acollidor. És de maneres suaus. És de bon tracte, que deia Pau.
És pactista. No és filla de cap regateig, sinó que sap cedir i pren la iniciativa per resoldre les contingències de cada moment. Té la intuïció de saber-se avançar.
La Pau és l’altra cara de la Felicitat. Si ets feliç ho notaràs en la Pau. Si ets pacífic i pacificador et notaràs feliç.
La Pau és la prova del nou de qualsevol iniciativa que prenguis en favor de... N’és el comprovant. Si després d’una acció no tens pau, desconfia del que has fet.
“Fer les paus” és propi de qui té la pau al cor.
Sant Agustí deia que la felicitat-pau és “la tranquil·litat en un ordre”. Ordre vol dir consciència d’uns camins estables, d’una disciplina personal, no imposada.
La Pau no és mai un parèntesi entre guerres. Més bé és la capacitat d’apagar focs de guerres que només s’insinuen. Mai és el bomber que apaga focs ja presos.
La Pau és serena, tranquil·la, assossegada i assossegadora.
La Pau posa bon humor, somriure en les relacions. És riallera.
La Pau és un hàbit espiritual, humaníssim, fruit de llargs aprenentatges.
La Pau és petita, té la mesura humana. No es deleix per coses grans.
La Pau intueix la bondat i la bellesa de les persones i de les coses i les irradia.
La Pau no és “no fer res”, fer la migdiada enmig de qualsevol tràfec. Com si a ella no li anés de res... És feinera, matinera, eficaç.
La Pau és activa i posa l’oli necessari perquè les relacions sobretot familiars llisquin bé. Benzina, sí; però també oli, eh!
La Pau no diu mai: “estem en paus”. Sempre és donada com una expansió del cor. Mai fa comparacions, ni es materialitza en els drets i deures. És gratuïta. És sobreabundant. És sobrepuig.
La Pau dóna “treva” llarga a tota dificultat, no es precipita, sap esperar, és pacient.
La Pau cada vespre tanca la jornada sense deure res, ni creient que li deuen quelcom. Així podrà començar de bell nou de zero l’endemà.
En la Pau tots hi troben caliu, acolliment, oblit de deutes, perdó que ennobleix.
La Pau s’escampa en cercles concèntrics. Mai saps on arriba ¡per bé! Comença al cor de l’home i acaba restant en el cor del món.
La Pau dóna, de lluny però certament, la imatge de l’amor paternal de Déu.

“Benaurats els qui treballen per la Pau: Déu els anomenarà fills seus” (Mt 5, 9).

Recordeu aquella pregària atribuïda a Sant Fransesc d’Assís. “¡Senyor, fes de mi un instrument de la teva Pau!”

Solemnitat de la Mare de Déu, 1 de gener de 2012. Barcelona

diumenge, 25 de desembre del 2011

Homilia de NADAL 2011 del P. Josep Mª Balcells

ELS VISITANTS

Estic literalment baixant, perquè en realitat els meus pensaments estan com “imantats” a un lloc i a uns moments determinats. Aquest matí –és 23 de desembre- un grup d’escolapis, passant de llarg la quarentena, hem anat al Monestir de les Benedictines de Montserrat i ens hem aplegat a l’església per fer un recés d’Advent. La ponent ha estat la Teresa Forcades, el tema gairebé enigmàtic en un principi era “Donar a llum la Llum”. Era una glossa de la narració de l’Anunciació, centrat en la persona de Maria. Mai l’havia escoltat de prop. Hi he pujat amb ganes, val a dir-ho.

M’ha encandilat tot el que ha dit de Maria i també com ho ha dit. L’ha presentada com la gran icona de la humanitat a través de la seva maternitat. Ho sabíem pels documents conciliars: Maria, mare de Jesús, mare de l’Església i mare dels creients i de tots el humans. Vaig trobar -no em digueu on- el terme de maternalitat i em va semblar que volia anar més enllà del de la maternitat; aquesta, massa lligada a la biologia, mentre que l’altre aspecte era molt més ampli i podia donar abast a totes les games de maternitat, per exemple, l’espiritual, la oberta a tot creixement de la vida: alimentadora, educadora, la suscitadora de la qualitat i excel·lència de la vida plena i acomplerta. La maternalitat seria la permanència al llarg del procés de desenvolupament de les condicions de possibilitat de treure d’un altre i d’un mateix, primer les aptituds i actituds de configuració d’una persona al seu creixement vers la plenitud; i al mateix temps les capacitats de captar la riquesa de l’entorn com formant-ne part i causa i efecte. Maternalitat que s’adiu tant a la dona com a l’home, i també en relació no sols a un altre, sinó a un mateix. Us recordava el fet significatiu de dir i sentir a la parella, a tots dos: “estem embarassats”. Ben bé és així, quan hi ha una comunió que va més enllà dels sentiments i afectes. Això és viure la maternalitat com a expressió suprema de plenitud humana, en femení i en masculí. La Mercè Rodoreda es va quedar a mig comprendre la darrera veritat, quan diu: “Una dona guanya sempre. Si no és amb la feina, serà amb la maternitat i amb l’amor”. Aquest Advent se’m broda des dels meus teixits més íntims, espontàniament, amb aquestes vivències. He sintonitzat de ple en els plantejaments a que dóna lloc l’escena viva de l’Anunciació, ¡quina humanitat, quina femeneïtat, quina divinitat no irradia, i també deixeu-me dir: ¡quina maternalitat! No són els dubtes, no; són les sorpresas que hi ha en aquesta novetat més novedosa d’un Déu que demana ser acollit per portar endavant el seu designi. ¡Quin Déu més gran, respectant la llibertat de decisió de les seves creatures! És el que en deia la Germana Teresa la necessitat del pol receptor, a més del pol donador i finalmente del pol de la reciprocitat. Una visió trinitària de tot el creat. Quedem-nos de moment subratllant el pol receptor (que seria aplicat a Maria aquí en l’Anunciació i, lluny llunyet, també a nosaltres com a receptors actius de les meravelles que Ell ha obrat i seguéix obrant en i a través de mi. “Sóc l’esclau, fill de l’esclava del Senyor”. No me l’han de “rebotre”, no, la meva petitesa…

Jo em declaro seduït per Maria, particularment en l’Anunciació de l’Encarnació de Déu en Jesús, fill de Déu i fill de Maria i –¡no us esvaloteu!- fill de cadascú de nosaltres, un per un. Nosaltres, en compartir amb Jesús la nostra naturalesa humana, li permetem que pugui ser Fill de l’Home, de tots els homes. Cadascú a partir de la pròpia situació –de la pròpia experiència- del Déu gratuït que es dóna en la mesura en –i només- en la mesura en que nosaltres sabem, i sobretot volem, donar-li entrada en la nostra història personal. ¡Quin Déu més fi i més senyor, valguem Déu!

Ara, resulta que Lluc no parla només de Déu i de Maria, en aquesta pàgina tan solemne i humaníssima. Déu demanant permís per fer-se home entre els homes. Parla implícitament també de Déu i cadascú de nosaltres. Demana permís per entrar en la nostra condició humana. I ja ens veus a nosaltres donant permís d’entrada a que es faci en mi segons la vostra i la meva paraula. De servent he passat a ser com amo de les meves decisions, àdhuc les més divines. Déu parat, esperant vènia, per obrar en mi meravelles. Això és el món capgirat. Tot un altre món que queda esperant que jo li doni el meu beneplàcit per irrompre. Gairebé com haver canviat els papers. ¡Oh, home, reconeix la teva grandesa!, ens dirà aquests dies el papa Gregori, el Gran. Ara m’escau de dir amb Montaigne: A fi de comptes, que sais-je? De les coses de Déu sempre en sóc –quan en sóc conscient- només que un meravellat i balbucejant aprenent desaprofitat... Com ens costa l’aprenentatge de les coses divines i humanes: Tota una vida i sempre fem tard. També són referibles a la paternitat o maternalitat aquestes expressions de Montaigne -ara no em recordo si ja ho havia dit (hi ha repeticions que es magnifiquen en elles mateixes)-: “Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus autèntics i més essencials valors: la joventut quan desapareix, la salut en pic que ens abandona, i la llibertat, aquesta essència preciosíssima de la nostra ànima, sols quan estem a punt de que ens l’arrabassin o quan ja ens l’han furtat”. Del que he dit més amunt, ell no ho diu, que jo sàpiga, però passa cosa semblant amb la fe, la gràcia i l’amor de Déu envers cadascú. Ens n’adonem quan ja ha passat el dolç moment. Què en som de tocatardans. Ja ho deia Jesús fent via amb els d’Emaús...

Torno al relat de l’Anunciació: Ara resulta que aquesta ens la fa i moltes vegades Déu a nosaltres. L’anunciació nostra de cada dia... A tu i a mi; no generalitzem que seria una fugida d’estudi, La Visitació la fem nosaltres i, oh miracle: tots esdevenim mares de Jesús, pels nostres consentiments a donar entrada a Déu en tot allò que és més meu: aquesta essència preciosíssima de la pròpia ànima: la llibertat. Llibertat davant Déu, àdhuc contra Déu. L’existencialisme vist des de Déu adquireix un gruix mai somiat pels negadors de Déu, quan volen afirmar l’Home, l’home, l’homenet, ve-t’ho aquí. Com si afirmar Déu comportés negar l’home. ¡Ai, Nietsche, pobret de tu!

¡Quin capgirament d’experiències! ¿Ho sabeu? Els misteris de GOIG dels rosaris existencials m’han pres la primacia respecte a tots els altres. Fruit de l’Advent meu, aquest darrer. Això ha estat com una inundació que vas veient com t’arriba i, ja desbordant-te, t’hi deixes anar... No sabia com fer-m’ho. Ai, aquestes filigranes de la persona humana que lentament es va obrint a la maduresa personal i comunional. Em trobava navegant mar endins entre la tendresa i la joia. M’estava debatent sense decidir-me o per una o per l’altra. Em dono a tot el que hi ha de comú i interrelacionat entre totes dues actituds i les escullo totes dues inseparablement. Sóc humanament i divinament egoista, no hi puc fer més...

Sobre la taula on treballo hi estenc els llibres i documents que ara arreplego i que em forniran de base documental del que ara visc i m’agrada d’irradiar-ho. Entenc que és un joc de Déu, el de l’amic invisible.

D’entrada –i ho repeteixo- em declaro a cor obert com un cristià marià, ni que sigui de via estreta, de tota la vida, més enllà de les restriccions devocionals en els que hem caigut, en la terra “en guaret” del que no fem i omitim. Us seré franc: Si més no, visc de nostàlgia d’altres temps de marianitis, si m’ho permeteu de dir-ho així, per més que no hi cregui, ni hi combregui. No és repetint que millorem una devoció o pràctica devocional concreta, sinó anant més endins en la seva comprensió, no tant intel·lectual, sinó vivencial, d’experiència.

Tinc davant la Bíblia. Lluc és la baula que ens uneix a tot l’AT, sobretot als llibres dels orígens –entengui’s el Gènesi- i al NT, on Maria apareix discretament però suficientment com per poder entendre, o millor besllumar, que mai no passessi d’això: de les paraules-clau de la revelació: Maternitat, Exultança, Magnificat, Encontres de “contagi” de l’Esperit Sant, Epifanies a pastors i reis-savis, Presentacions expectades per Simeons i Annes, totes les infàncies de Jesús nen a Natzaret i baixades a Jerusalem, les creixences en edat, saviesa i gràcia, tot en un anonimat deliciós, allò que abans en deiem la vida privada, amagada del noi de Natzaret, que entusiasmava a tot un Charles de Foucauld i a tants que han trobat la seva grandesa en l’anonimat de temps, lloc i feina.

Un altre document a sobre la taula, aquest dels més valuosos. Ja el tinc citat el diumenge passat: “La Benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. (és “per a examen” que dèiem a l’escola, per ponderar la seva importància).

I un altre de Pau VI que es titula “El culte marial”. I la profusió dels de Joan Pau II a qui ningú guanyaria en devoció a Maria, d’ell és aquest preciós lema Totus Tuus. Només en citaré dos i m’estendré en l’últim dels citats: Fent Col·lecció amb tots els que feien referència explícita a la Redempció; aquest “La Mare del Redemptor” i “El Rosari de la Verge Maria”. Aquí hi ha tot el Papa de la devoció mariano-polaca. Ho dic amb admiració. Recordeu les al·lusions freqüents al “Sant” Rosari. ¡Eh, que dèiem “Sant”! Rosari. És un buc o búcar com un pom de roses, l’expressió rosari, etimològicament.

Una vegada més em lamento perquè no hem sabut traslladar a llenguatge informàtic, entenedor i de poques paraules, precises, de disseny tot aquest devessall de reflexions i d’invitacions a obrir el cor i la ment al GOIG i a la TENDRESA de saber-nos relacionats filialment amb la nostra Mare, Maria.

Endinsem-nos un xic en el Rosari. “Una oració, escriu Joan Pau II, formalment contemplativa en la que, més enllà del caràcter marià, es una oració centrada en els misteris de Crist. En la sobrietat que li és pròpia concentra la profunditat de tot el missatge evangèlic, del que n’és com un compendi. En ell ressona l’oració de Maria en els misteris del seu Fill, i amb ell aprenem de Maria a contemplar la bellesa del rostre de Crist i a experimentar la profunditat del seu amor. Ens fa entrar en comunió vital amb Jesús a través –es podria dir- del cor de la seva Mare”. És com un joc de miralls. Maria mira a Jesús. Nosaltres mirem a Jesús a través de las mirada de Maria”. Molt diferent aquesta mirada nostra, enriquida des de la mirada de Maria, ¿no ho creieu..? “El rosari condueix al cor mateix de la vida cristiana i ofereix una oportunitat ordinària i fecunda, espiritual i pedagògica, per a la contemplació personal, la formació del Poble de Déu i la reevangelització”. No és en la repetició d’Avemaries on rau el valor del Rosari, sinó que, essent una pregària típicament meditativa, es correspon d’alguna manera amb “l’oració del cor” u “oració de Jesús” sorgides sobre l’humus de l’Orient cristià”.

No voldria caure en l’àmbit devocional, després de les paraules tan profundament humanes i divinament sorprenents de la nostra benedictina, que ens ha deixat de dir més coses de les que ens ha dit, donada l’estretor de temps de que disposava...

“Maria viu mirant el Crist”. La contemplació de Maria, d’ençà de l’Anunciació, és un camí profund, inaccessible. Les seves mirades són plenes d’adoració, d’admiració i exultança en el seu Déu encarnat en ella. Maria segueix de prop i de lluny el seu Fill tant i més, incomparablement més, que totes les mares ho fan amb els seus fills. No viu de records, viu vivíssimament de renovades experiències de fe, d’amor, de comunió, de sintonia, d’identificació amb Ell. Recordar, ara, és “actualitzar” les obres –les gestes- d’un Déu que s’ha fet home, s’ha fet història, s’ha fet narració. És la visibilització per la fe d’una acció que salva, que ennobleix la vida del que es deixa prendre per ell. Jesús és l’únic rostre de Déu per a nosaltres. És l’accessibilitat humana d’un Déu que parla, callant. S’ha fet rostre que podem veure, acariciar, establir-hi lligams profunds de presència i de comunió. Congaudir amb els que estimem és la plenitud de les plenituds humanes. Més enllà només queda el joiós encontre i la tendresa embolcallats pel misteri. Em planto; no me’n mogueu. Això és Nadal per a mi. ¿Ho és per a vosaltres? ¡Oh, quin gran goig, quina joia! “Us enalteixo, Pare, perquè heu revelat tot això als senzills i ho heu amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així us ha plagut fer-ho”.

Deixeu-me felicitar tot el cel, Pare, Fill i Esperit Sant pel primer Nadal i pels de sempre. Deixeu-m’hi ajuntar Maria i els “meus” i els que em tenen per “seus”. “¡Exulta, exulta, Israel, a tu ha vingut l’Emmanuel!”. Que tingueu un Bon Nadal, enguany i sempre els de dalt en nosaltres. Així el cercle nadalenc es tancarà venturosament. Amén. Si llarga ha estat l’espera, que en sigui i més la fruïció.

Diumenge i temps de Nadal, d’ençà del 25 de desembre de 2011. Barcelona i arreu

dissabte, 17 de desembre del 2011

Homilia del diumenge 18/12/2011 del P. Josep Mª Balcells

MARE DE DÉU DE L’ESPERANÇA

Aquesta feliç coincidència no ens la deixarem pas escapar. Aquest dia 18 de desembre se celebra la festa de la Mare de Déu de l’Esperança i coincideix amb el Quart Diumenge d’Advent on les lectures de la Missa donen pas a la figura de Maria, tota ella símbol i coprotagonista dels últims dies de l’embaràs de Jesús. Aquesta Eucaristia se’ns ha revestit d’una aproximació estremida. Em deia algú que avui quan parlen de l’embaràs en una parella que esperen sobretot el primer fill, utilitzen un plural: “estem embarassats”, que jo trobo d’un encant i com a expressió d’una joia compartida, que bé ens la podríem aplicar tots els “altres” fills de Maria, a la qual invoquem en la “Salve” com a “Reina i Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra”... i en acabar-la tot fent-nos ressò de records i d’una munió de vegades que l’hem resada en els nostres millors temps “marians”, deixen en l’aire del nostre cor, com si fos una aura, aquests entranyables: “¡Oh, clementíssima, oh, piadosa, oh dolça Verge Maria!”

Estem vivint aquests dies darrers abans de Nadal el moment esplendorós de l’aurora de l’Encarnació. ¡Oh, quin esplet de colors i de formes en aquest moment primer del gran dia que s’anuncia amb l’alba! Expectants que el SOL s’anunciï matiner i amb la llum que en una pau dilatada es vagi obrint camí. És ben escaient que ens adrecem a Maria, “estel del matí”, bo i dient-li: “Mostreu-nos Jesús, fruit beneït del vostre ventre. ¡Oh, maternitat de maternitats! Amb Jesús nascut també renaixem tots els fills d’humana natura, sense exclusions de cap mena. Mare –“¡oh, quin gran goig, quina joia quan els germans s’estimen, com a “germans de veritat”-. Déu que es fa, segons l’encertada expressió patrística no solament Logos, Paraula, ni tan sols Veu, sinó Rostre: “Deixa’ns, Maria, gronxar el nadó, com feu Francesc d’Assís, pioner de tots els pessebres a que aquesta tan tendra escena ha donat lloc al llarg dels temps i llocs. ¡Que ningú no ens robi el Pessebre, fem-lo vivent amb la nostra mateixa presència! ...Ja sabem que els poetes nostres, moderns, han posat llàgrimes en el nadó, prefigurant la vida no gens fàcil que li espera al nostre petitó. “I avui ja ho diu tothom: si l’Infant nasqué trist és que llegia la història de demà. I seguirem els homes les guerres de costum, però resta la fe petita com un pessebre al passadís. (Pere Quart). Neguem-nos avui les llàgrimes, que no siguin més que les de la felicitat. Estem vivint dies –i ho seguirem fent tota una vida per endavant- en que ja no sabem ni volem distingir entre Advent i Nadal, perquè l’Advent ja és Nadal i Nadal no deixarà de ser mai un Advent de tantes vingudes de Jesús en el nostre viure, les que Ell vulgui i les que siguem capaços d’esperar. Voleu més dolça barreja entre l’esperar i el gaudir-lo d’aquest clam que travessa tota l’Escriptura, de Gènesi a l’Apocalipsi, i tota la història de petites i progressives plenituds que volem viure en aquest entremig, que ve d’ahir i va fins l’endemà del demà: “Veniu, Senyor Jesús”. Aneu venint Senyor, que sempre trobareu uns braços com de mare, com quan per primer cop li posen el nadó en els seus braços. ¡Quina escena materna més profundament humana, quan anirà passant el “noi de la mare” de bes en bes, de braços en braços, de cor en cor! Voldríem aturar el temps, mentre discorre lentament, concentradament i arribem al final del viure amb la pregària final de l’Escriptura, en l’Apocalipsi personal, bo i dient: “Veniu, Senyor Jesús. ¡Marana ta! (En arameu). El qui dóna testimoni de tot això, diu: Sí, vinc de seguida. Amén. Vine Senyor Jesús. Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom”. ¿És Advent, és Nadal la vida tota? És tot a la vegada.

Quina entrada més solemne, en el document del Vaticà II sobre l’Església, sobre Maria, que finalment va trobar lloc aixoplugat com a últim capítol d’aquest document, amb el que va guanyar “categoria conciliar”, molt més que si hagués anat com a document separat, com es pretenia en un primer moment. Maria hi és presentada com un membre més del Poble de Déu, bé que amb unes particularitats pròpies, que la fan única en la relació tan estreta –biològicament, educadora, enllaçada, “domèstica”- amb Jesús. ¡Maria és la paradoxa vivent de l’evangeli! Com ningú, a la redempció obtinguda per Jesús. Redempció en el sentit més ple, inigualable en Jesús Redemptor i compartit a diverses intensitats per tots els deixebles i seguidors de Jesús. Maria és la capdavantera i la que més exemplarment s’apropa espiritualment i físicament a Jesús, Home i Déu a la vegada. És d’una consternació sempre més intensa entendre amb els “ulls del cor” el fet de que una “noia del poble” fos Mare de Déu. És esplèndid, per més que no s’entén... Evidentment allò que a nosaltres ens deixa sense paraules, ¡com no seria en Maria estupor, compenetració, el quedar-se enlluernada..! “Maria, la seva mare, conservava tot això en el seu cor i ho meditava”. Ja no era la torbació primera de l’Anunciació. Per l’extraordinària salutació de l’àngel Gabriel i per la manera com vindria a ser fecunda i per tant mare... Per més vegades que un llegeix el dolç i solemne relat de l’Anunciació, no deixa de produir-se l’embadaliment, sostingut per aquesta afirmació que ho sosté tot i més encara: “Perquè per a Déu no hi ha res impossible”. Rubricat per aquest acte de fe, el més pur i dens que mai no s’hagi pogut fer i sentir: -“Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”, que corroboren les que li dirigí Elisabet: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!”. Entenc una mica la fascinació de Paul Claudel en la seva obra: “L’anunciació feta a Maria”. No sortim d’aquesta sensació d’irrealitat real d’aquests relats. Un hi pot tornar una i altra vegada: és la meravella de Déu.

Més amunt havia fet referència a l’entrada solemne del Capítol VIII del document sobre l’Església és a dir: “La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de crist i de l’Església: “Déu benigníssim i sapientíssim, volent dur a terme la redempció del món, “quan arribà la plenitud del temps, va enviar el seu Fill, nascut d’una dona... perquè rebéssim la filiació” (Gàlates 4, 4). El qual per nosaltres els homes, i per la nostra salvació, davallà del cel i, per obra de l’esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria”. Aquest misteri diví de salvació se’ns revela i va prolongant-se en l’Església, que el Senyor va instituir perquè fos el seu Cos, i en el qual els creients adherits al Crist com a Cap i units en una mateixa comunió amb tots els seus sants, cal també que venerin la memòria “primerament de la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de Déu i del nostre Senyor Jesiucrist”. “En efecte, la Verge Maria, que arran de l’anunciació de l’Àngel acollí el Verb de Déu en el seu cor i en el seu cos i així féu present de la Vida al món, és reconeguda i honorada com a autèntica Mare de Déu Redemptor. Redimida en atenció als mèrits del seu Fill d’una manera més sublim i unida a Ell amb un lligam estret i indissoluble, és ennoblida amb aquesta màxima prerrogativa i dignitat per tal que sigui l’engendradora del seu Fill, i, doncs, la filla predilecta del Pare i el temple de l’Esperit Sant. Aquest altíssim privilegi fa que sobrepugi de molt totes les altres criatures, del cel i de la terra, talment, però, que es troba unida a tots els homes del llinatge d’Adam que s’han de salvar, més encara, “esdevé literalment mare dels membres del Crist... ja que empesa per l’amor ha col·laborat en el fet que els creients, membres d’aquest Cap, neixin dins l’Església”. És per això que fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular de l’Església, com el seu més bell tipus i espill en la fe i en la caritat, i que l’Església catòlica, guiada per l’Esperit Sant, l’honra com a mare amantíssima amb el més filial afecte”.

Mai tindrem ocasió millor de lloar la nostra Mare –tot donant gràcies per la devoció, i més, espiritualitat mariana que ens inculcaren els nostres mestres en la fe, pares, sobretot mares, catequistes, ambient en les esglésies, altars, representacions de tota mena, amb les mil devocions escampades per esglesioles, amb noms que han arribat al cor de tants com nosaltres i més que nosaltres- mai tindrem ocasió i oportunitat, dic, com ara en que el Nadal venturosament s’ha menjat l’Advent, i la Pasqua ha ungit tot el misteri cristià. Paraules finals del document al·ludit: “entre som aquí baix, la mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l’Església que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura, així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor (2 Pe,3, 10) resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa”.

Perdoneu. He quedat descansat, satisfet i enamorat del que he transcrit.

Bon final d’Advent treballat amorosament. Diumenge vinent ens trobarem a Betlem “i a Jesús adorarem...”

Diumenge IV d’Advent, 18 de desembre de 2011 Barcelona

dissabte, 10 de desembre del 2011

Homilia del diumenge 11/12/2011 del P. Josep Mª Balcells

I DEL GOIG, POTSER QUE EN PARLÉSSIM...

M’hi agafo de seguida. No en puc perdre l’oportunitat. Viure l’Advent és equivalent a viure el goig i l’esperança a fons. N’estem tan necessitats justament en aquest llarg, llarguíssim entretemps de recessió o poc menys, en el que haurem de treure totes les “reserves” humano-divines, que de cert que en tenim, però com que estàvem acostumats a viure al dia, allargant més el braç que la mànega, ara estem desprevinguts, suposadament nous rics vinguts a menys de sobte. Que ens obrin per l’Advent les portes del goig i de l’esperança, un s’hi apunta cuita-corrents, com qui s’agafa a un clau ardent... ¡Brava manera de viure aquests reclams d’Advent-Nadal! Al Nadal, per celebrar-ho com cal, hi hauríem d’arribar amb un cor d’infant. ¿Heu vist mai aquesta escena tan tendra d’un petit que s’atansa a un nadó i tot mirant-se’l li fa carantoines, li passa les mans suaument per les galtones i l’altre li somriu? El món s’ha de tornar més tendre, no hi ha més. Estem tan endurits. Tot són rasposes durícies. La font de la tendresa em sembla que brolla del goig de “ser”, del goig d’atansar-se, d’admirar, un goig ni impulsiu ni compulsiu; un entremig de bondat i de sentit de bellesa. Hem de custodiar com dins d’un cofrenet les “joies” de la mare, que les guarda delicadament, no tant pel valor d’elles en si, com per ser “heretades” de generacions anteriors.

Només cal resseguir els textos de les misses d’aquestes quatre setmanes d’Advent on hi ha “teca” de la bona, per veure que no és el “morat” el color que més s’hi escau, sinó, al meu parer, el “verd esperança”o el “blanc lluminós” d’un goig radiant. Llàstima que no es digui a les misses dominicals l’introit (que se’n deia abans), ara en tot cas: “cant d’entrada”. Estem en el diumenge GAUDETE, que no veig massa ben traduït per l’estigueu “contents”. Gaudete (en llatí, naturalment) fa referència a gaudi, expressió aquesta que és de les més maques del diccionari. Gaudir, fruir, il·luminar el viure des de molt endins, més enllà de les contingències. És aquesta calma, pau, tranquil·litat , en aigües pregones, que no queden somogudes per l’arrissar de les onades de superfície. El goig, derivat de gaudir és un estat d’ànim continuat, impertorbables, que un viu molt endins. En el fons, a l’arrel de tot sempre hi trobes Déu (Rilke). I Déu és la font originària de tot goig. Misteris de goig. Els orientals tenen la llacuna com a imatge de goig tranquil. Pots remoure la superfície, per sota, pau, pau.

Subratlleu dels textos de la Missa d’avui tot el que respira goig o similars i veureu una profusió que encanta i embadaleix l’ànima i tot el jo més profund. Ho faré per a mi mateix i, si voleu, seguiu-me, feu la prova vosaltres mateixos:

Cant d’entrada:

· Viviu. No diu estigueu, implica el to vital habitual, en el que descabdellem en el nostre dia a dia. És el secret del ben viure...
· Sempre. Demana un “lluita i espera” per mantenir aquesta impertorbabilitat , aquest està ancorats. Dir sempre aquí, o és utopia o bé és tendencial, automotivador, tendència esforçada al principi, fins que s’esdevé aquella pau, aquella bondat, aquella bellesa que són les companyes de ruta del goig.
· Contents. Satisfets, omplerts d’un “contingut” complaent, no un cop d’alegria fugissera, sinó imatge d’una cosa bona, plena fins dalt, curulla a vessar. Dóna més bé la idea de que es un viure serè, com qui ja no desitja res més, perquè ja té i el satisfà el que viu.
· Ho repeteixo: Per tal de donar-hi més èmfasi. Les repeticions a la Bíblia tenen un to de reafirmació, de portar-nos a la convicció.
· El Senyor és a prop. Aquesta és la motivació de fons, el gran sentit del goig immarcescible. N’és el motiu i la conseqüència. És a prop, perquè hi ha “proximitat”: o perquè ens espera a braços oberts o bé actiu, perquè m’hi apropo o encara millor, perquè ell se m’apropa, ve, ja és aquí. Tot un goig derivat d’un apropament d’Ell envers el meu cor. (¡Ja m’hi trobo..!)

Oració col·lecta:

· Mireu: (Ja ho veieu, Senyor, vós sou qui teniu el goig, en veure-ho. Ho mireu i ho gaudiu. Com en els dies de la creació: Vèieu i ho beneíeu, ho teníeu per bo, us hi complaíeu.
· Ple d’esperança i fe: i tant d’amor. Les tres virtuts teologals (=venen de dalt) que sempre van juntes i interaccionen. Disposicions fonamentals per viure l’evangeli: no podem dir ni més ni millor.
· Arribar amb alegria: a les festes de Nadal (en plural, ¿per què? Raons hi haurà, dic jo). Nadal és més que una festa, tota una festassa.
· I celebrar-les solemnement: l’expressió celebrar està emparentada amb el goig de quelcom que s’espera i que ja es viu com a present, bo i esperant la seva arribada ja propera. El goig augmenta amb la sensació viva de l’espera convertida en expectació... L’espera esdevé així ja un Encontre.
· Amb el goig de l’Esperit: és aquest un goig tot especial, induït, una gràcia infusa, “donada”. Un goig espiritual, purificat, or de llei, cridat a mantenir-se i també a augmentar. Un fruit de la presència i acció l’Esperit en nosaltres.

Lectura del llibre d’Isaïes

· L’Esperit reposa sobre meu: M’envaeix, em sadolla, m’ungeix. És un goig actiu, transitiu: impulsa a portar arreu l’evangeli, a curar, a alliberar, a desempresonar, a proclamar (anunci exultant) l’any de gràcia (l’any nou, el dels cels nous i les terres noves, de poc descobertes...)
· Aclamo ple de goig, perquè m’ha revestit d’un mantell de felicitat com la dels nuvis en el dia de noces.
· Farà germinar el benestar i la glòria com natura en temps de primavera.

Salm responsorial

El goig de Maria irromp i ens avança el seu Magníficat, sant i senya dels que estan inundats del goig propi i de les irradiacions (“des d’ara...”) indescriptible, personal, únic. Només ens hi podem afegir des del cor de la Mare que en les seves entranyes sent el seu Déu fent-se home, com la filigrana de tots els gestats. Això és ben bé exclusiu de Maria. Ho paladegem cada dia a les Vespres. Escampar el goig de Maria cantant juntament amb ella els seus “misteris de goig”. ¡Oh quin gran goig, quina joia!

Pau als tessalonicencs

Reprèn el que els deia als filipencs en començar a l’introit. Quina riquesa de sentiments tots fent sardana amb el
Viviu sempre contents. Pregant, agraint,
No sofoqueu l’Esperit. De sí l’Esperit s’expansiona.
Examineu-ho tot des de la perspectiva de l’Esperit.
Quedeu-vos allò que trobeu bo. Tota ètica prové de l’Esperit que hi ha en nosaltres.
El Déu de la pau (germana bessona de l’amor i del goig) Primers fruits de l’Esperit Sant.
Us guardi: esperit, ànima i cos, tot el que sóc i faig...
Us crida. És Ell el creador de tot bé i de tot goig. El goig ens porta al bé i el bé ens retorna més goig. Interactuen.

Evangeli

És l’incís del Pròleg de Joan. El Baptista era un testimoni, senyal orientador que feia fixar tothom en la persona del Crist com l’Esperat. Una mena de “repetidor”, aquests aparells col·locats als cims de turons i muntanyes que fan de ressonador: “Sóc una veu que fa ressonar allò d’Isaïes. Tot l’AT concentrat en el Baptista fent d’albada de Nadal-Missió de Jesús. Jo només dono pas al qui no coneixeu, tot i tenir-lo entre vosaltres (Jesús en l’anonimat aleshores i ¡ara!) Joc diví d’identificacions: “¿Qui ets tu?, perquè hem de donar una resposta als qui ens han enviat”. L’escena es fa contemporània. Alguns ens pregunten: ¿Qui sou? La nostra resposta hauria de ser: -No som, ÉS. Nosaltres, servents com Maria: No som dignes de descalçar les sandàlies del Senyor.

“Goig que ets dels déus guspira, generada dalt del cel.

Per a compartir amb tothom l’apartat de GOIG en el Diccionari de sinònims i idees afins: “emoció, alegrament, alegrança, alegroi, animació, consol, contentació, diversió, esbargiment, exultament, exultació, felicitat, gaubança, grat, joia, jocunditat, letícia, optimisme, plaer, satisfacció, xala, xalesa”. Ponderades les coses a jutjar per la pròpia experiència, em quedo des d’on havia partit: Goig. “¡Quin goig tan gran!”

Diumenge III d’Advent, dia 11 de desembre de 2011 Barcelona

P. S. (= un afegit) Tenim desvagats un parell de llibres que semblen escrits per ara. Temps litúrgics i temps convulsos. Estan al vestíbul de la parròquia esperant la joia de “caure” en les millors mans. Ells mateixos es recomanen. Són Razones para la esperanza i Razones para la alegría. Ja sabeu que els podeu agafar, llegir-los i tornar-los. Altres potser tindran el mateix gust que vosaltres. Tot el que va escriure el seu autor és molt, però que molt recomanable. També tenim una Vida y misterio de Jesús escrita pel mateix autor: Martín Descalzo, en la que hi canten els àngels. Llegir ens dóna pensament i cor i empenta. Afanyeu-vos. “Corre corre, que te pillo...”

divendres, 2 de desembre del 2011

Homilia del diumenge 4/12/2011 del P. Josep Mª Balcells

SANT, SANT, SANT DIUMENGE

Advent, temps excel·lent per repassar les virtualitats del diumenge, en un intent de treure brillantor a la litúrgia. Donem-li el relleu o millor la rellevància que ha tingut des del segon Sant Sopar que ja es va fer de bon començament, des que es van donar sense “parar” els esdeveniments de base del cristianisme: Resurrecció- Ascensió- Pentecosta, i en agraïda resposta a la súplica testamentària de Jesús que els i ens digué amb les seves aparents últimes paraules: “Si em voleu tenir per sempre en i entre vosaltres feu sovint el Sant Sopar. Recordeu que vaig al Pare a preparar-vos lloc preferencial a la taula del “convit celestial”. Ja ho sabeu: us he estimat i la prova suprema de que el meu amor ha arribat fins on només Déu pot arribar-hi, aquí ve la meravella mai somiada: Jo em faré per sempre present com a Mestre, Amic, Metge, Espòs i Taumaturg. Recordant el meu “pas” pasqual entre vosaltres: Èxode, Exili i Retorns de tants exilis personals, també cadascú els seus. Us deixo l’Eucaristia, miracle de l’amor de Déu i a més permanent, ¡a més a més, això! Demaneu i us serà donat. ¿Voleu Paraula?: us la dono. ¿Voleu Presència? Em dono Jo mateix: ¿Eh, que no ho enteneu? Ja us enviaré l’Esperit Sant que us farà prendre consciència de que no hi ha miracle més gran que l’Eucaristia. Feu-ne memòria activa. Per a vosaltres serà: Records, desig, allargar entaulades inoblidables, bonic perquè sí. Per a mi: Presència, Acció, Traspàs de vida divina, Acompanyament, Aliment diví, el tot humà i diví a la vegada...

¡Ai, no marxem, abans d’entrar-hi! Ho he pensat més de deu vegades. Em sap greu, primer per a mi mateix, pels que estimo, encara que no ho sàpiguen; pels que s’han fos pels “laterals” d’un escenari del Gran Teatre del Món, havent fet només probablement de figurants o de figurins, i han fet “mutis”, han obert discretament la porta o l’espai entre decorats. Mutis, i s’han escorregut per la porteta de filferro de la gàbia i, apa, a volar lliurement, els semblava, com més lluny millor, no sigui cas que em prenguin per..., “menyspreant el que ignoren” (Ho deia un poeta, fa anys). Ai, Sant Déu, què poc que n’hem sabut els que estem per sempre empedreïts, encallats a les beceroles de l’evangeli i de les litúrgies. M, a. Ma. “Mi mamà me ama” (els Catons, llibres d’aprendre a llegir anuncis, diaris, llibres-llibres i ¡el mateix evangeli!)

Tot un Senyor Papa ens va escriure el 31 de maig, dia de la Pentecosta (ai, ai, ai... vull dir: Al·leluia) de l’any de gràcia el ¡1998! i any del Senyor, que diem –potser per tòpic i no creient-nos-ho massa (ep, ho dic per mi, no sigueu malpensats), de quan estàvem en ple Estat del Benestar, i nosaltres distrets en pujar maons i pagant hipoteques, traient la llengua un pam per fora... ¿Què va escriure? ¡A que no ho sabeu! És que el capellans ho vàrem “segrestar” sota secret professional com s’acostuma a fer, pensant que no llegeixen els nostres contertulians, vull dir feligresos, ¡ai, i quina paraula més estranya...! Ara, passats 13 anys, ara em toca a mi de fer de despertador amb música clàssica, suau, Chopin o Mozart, ¡què sé jo! i anant apujant el volum poc a poquet, no fos cas que us pervingués un ensurt... Hem d’utilitzar la lletra i la música que s’usa normalment. Ui, diuen, què complicat, què llarg ( aquesta vegada: mea culpa...)

Sense més preàmbuls, que aquesta entrada sembla més un scherzo que no pas l’entrada valenta com tota simfonia digna del seu nom.

El Papa, més escriptor dels que hem tingut, va fer una Carta Apostòlica, no res menys, segurament “retornada” pel carter (que són els mossens) per “destinatari desconegut”. Al davant del sobre s’hi llegia: “El dia del Senyor carta dirigida a tots els de sempre... (amunt, amunt), però es devia llegir borrós: i als fidels sobre la santificació del diumenge. Al darrere posava: “Jo, el Papa de Roma”. Haurien de venir certificades aquestes cartes tan importants, per assegurar que arribessin a destí. Ara com a restitució us en faré cinc cèntims, que estem a l’era (sí, era) digital i els qui hem passat ja dels quaranta i un escaig llarg, llarguíssim, ens podem perdre coses molt interessants, però estan escrites en un llenguatge –no guai- que no acabem d’entendre. Prou de broma. La vostra Carta, va curulla de les raons múltiples per a celebrar el diumenge. En llatí Dies domini, dia del Senyor. Suntang, Sonntag. Dia del Sol. Domenica, dimanche, domingo. Diumenge

Abans, com a primer vestíbul introductori, se’ns diu que no és invent d’ahir tot això del diumenge, que no en sabíem res de res. Ja els primers cristians, abans de dir-se’n, l’endemà mateix, passades d’una tirada Resurrecció, Ascensió i Pentecosta, ja van començar reunint-se. Tenien tan a la vora i tan fresquet tot el que havia passat que varen començar a celebrar dos, tres diumenges en un. Ells: ¿te’n recordes quan el Mestre ens deia..., un record emocionat i llarg d’enyorança, de la que quasi bé se’n morien. L’havien tingut tan a mà i estaven tan i tan distrets, fent de pretendents al tron, esgarrapant els primers llocs: meu; no, meu... Es corfonien d’envegetes, com fem nosaltres -¡ai, què he dit!- Ells, i nosaltres, distrets i distants... del Misteri de Jesús. Encara no havien llegit Montaigne, sentenciós com sempre: “Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus autèntics i més essencials valors: la joventut quan s’ha esfumat; la salut tan bon punt ens abandona i la llibertat, aquesta essència preuadíssima de la nostra ànima, només quan estem a risc de què ens sigui “pispada” o ja ens l’hagin “polida” (Això no ho posa el Papa de Roma, ho poso jo dels meus rumiaments. Llibre “Montaigne” de Stephan Zweig. En queden exemplars encara, no correu).

Anàvem dient, no ahir, sinó més amunt, suara que dirien els puristes: La gent de primera generació (sempre n’hi ha hagut, no cal anar a la darrera que canten els mercats...), des dels “temps apostòlics”, la “gent” no anaven pas a Missa, sinó que es reunien per celebrar (quina que me’n dius, no et dic jo...!) el record enyorat. Prenien el pa i el vi que amaguen (en present, caram! –perdoneu l’atreviment- com qui fa l’ullet, el bonàs, l’humaníssim del seu Mestre, que resulta que també ho és nostre, però ara no entenem els temps primers, ara anem esventats, i que jo ho digui, mare meva. (entre parèntesi: no perdem, per favor, la condició d’Home de Jesucrist, per més Déu que és; tiraríem per terra l’admirable En-car-na-ció que és precisament el que intentem de celebrar aquests dies tan joiosos. A mi, anant endavant l’Advent, el goig se’m menja l’esperança, més ben dit, l’esperança se’m vesteix de goig intens, intens, blau cel. Si voleu més explicacions les donaré de paraula). ...I després feien tabola encoratjant-se mútuament a viure com els ho va ensenyar amb paraules, poques, les precises i, sobretot, amb exemples (ai, quina paraula que m’ha vingut als llavis, som ¡incorregibles!) avui s’ha de dir capteniment, n’est-pas? Ai, aquell Mestre que els havia robat el cor –a deshora, cal recordar-ho: Montaigne altra volta. “carpe diem”-. Gaudien reunits, de cor endins, de la seva ¡Presència! amorosa, esperonadora, exaltant i alada; i sortien “disparats” –és un dir- a veure’l i servir-lo en el primer que passava per allí. Després del primer venia el segon, i així feien via con uns bons, què bons, boníssims sa-ma.ri-tans...

El nostre Papa de Roma va escriure en una “parrafada” d’entrada que jo, mer escriba, ho resumiria així: “Tenim mil raons, de pes, per fer “assemblees” cristianes davant d’una “pancarta que diu: “Tot allò que feu a un d’aquests emarginats a les voreres de la vida –ATENCIÓ- m’ho feu a mi”. ¡Se sent, el Crist està present! Indignats i compromesos. Jo us donaré uns ulls misericordiosos: Preneu i Mengeu-ne. És aliment per a enfortir-vos, pel qual us entaulareu cada diumenge, fent pont evangèlic tots els dies feiners, i, apa, enrobustits sigueu uns bons sa-ma-ri-tans, que es vegi que us ve d’arrel! Amb pa es fa el camí de la fortalesa, de la lluita, de la temprança i de l’esperança. Viàtic, literalment. I amb el vi us enjoiareu el cor i així ho veureu tot molt més clar, net i polit, millor que el poeta Foix... Ep, només una sucadeta, i prou. Tot està carregat de poesia i de misteri, d’una humanitat desmesurada, ai, sobretot vist amb ulls de fe, la pobreta que un tingui. Sense aquesta espurna de fe, no hi entendríem pas res de res. ¿Voleu dir que no ens passa això un xic a la majoria? La missa és avorrida, diem. Ho és pels de fe avorrida. Deixeu obrar a Déu i que l’Esperit bufi les cendres i de seguida... escalforeta, parlo en llenguatge col·loquial. Segueixo. Venen temps d’evangeli i seran de qualitat o no seran. Allò d’en Rahner: o serem místics (experimentadors o no serem. Feu-me viure, Senyor, el present (el regal que em feu) i desperteu-me la gana de Déu. ¿Qui només ho pot fer? Ho tinc claríssim, ¿i vosaltres? Escolteu. “Jo estic amb vosaltres cada dia, entre setmana també, que és el període per verificar si hem combregat o no. Desvetlleu-me; no com diu Isaïes, ¡si tindrem barra!: “Desvetlleu-vos i veniu”. Encara us farem pagar els plats trencats....

Primer paràgraf: Posa Dies Domini. Dia de Déu, literalment. Ja ho enteneu. Abans, sabíem un xic de llatí però ara, immersió en l’anglès o, si no, no pesques res a internet. Al diumenge comencem per celebrar l’esplendor de la Creació. Quan Déu anava fent sortir totes les coses del no-res, i vinga coses i més coses i arbres i homes i dones i “Les paraules alades” (Comadira) i, naturalment, la Paraula hi era, ho diu Joan en el Pròleg. “I la Paraula era Déu”. “Al principi Déu creà el cel i la terra”... El setè dia (que els jueus en deien sàbat) va venir el dia joiós de reposar. S’ho mirava complagut i es deia: Tot és bo i anava dient-se: ¡què maco! Tot ho trobava “diví”. Conclusió: Tres: Pare, Paraula i Esperit anaven creant. Per a Déu u i tri (misteri) tot –tot, eh: tu, jo i tots els altres- hem vingut a l’existència. Som vius, vivents, obres d’autor. Úniques. Palpa’t. Tens vida encomanada per Déu, d’Ell en prové tota vida. I Déu, en crear-ho tot peça a peça, home o dona un o una personalment ho anava beneint. Passaren de dissabte a diumenge, els primers cristians. Que aquesta és una altra... i déu segueix en creació permanent. Ep, que no ho sabies. Tu estàs en la colla creada, beneïda i Ell esperant en tu. ¿que no te’n recordes. Si encara fos olor de Déu, de les seves mans...

Segon paràgraf: Dies Christi: el dia del Senyor nascut, viscut, ressuscitat i del do de l’Esperit (Pasqua i Pentecosta). Naturalment el diumenge és la Pasqua setmanal. Esdevingut per a nosaltres el primer dia de la setmana. És el dia de la nova creació. (és molt llarg d’explicar...) Benet XVI ho diu així: “El Fill mateix és la Paraula, el Logos ; la Paraula eterna que s’ha fet petita, tan petita com per estar en un pessebre. S’ha fet infant perquè la Paraula estigui al nostre abast. Ara, la Paraula no sols es pot sentir, no sols té una veu, sinó que té un rostre” que podem veure: Jesús de Natzaret” Podem fer-li “mimos”. Som, en definitiva, renascuts en Ell. El dia vuitè, figura de l’eternitat. “A l’altra riba” sempre és diumenge, i migdia, passa un oreig deliciós... El dia de Crist-Llum, Sol de migdia. També el dia del terratrèmol de l’Esperit. (Joan XXIII sospirava per obrir finestres, que entrés l’aire in-con-ta-mi-nat de l’Esperit. És el dia de la fe per a un cristià és el dia de la nova i eterna Aliança, el dia de l’amor fidel, el dia de la plena confiança en Déu, el dia que bé val un credo. Dia, diu el Papa, I-rre-nun-ci-a-ble. Al principi dels cristians s’aplegaven, ¿ara, només anem a Missa? Falta aire, estem ensopits. Ens ve gran, sobren dues talles. ¿Què fem que no creixem? No es tracta d’escurçar el vestit, necessitem donar nosaltres la “talla” dominical. Encara ho he vist a l’Africa. Allí les Misses són Misses, quin goig que fan... Endiumenjats, mil colors vius, res de grisos, de seda les dones, elegants, empolainats ells; com canten, com porten el pas del ritme del ventet de l’Esperit i de la dansa. Allí, goig del cor i de la vista, allí encara és diumenge.

Tercer paràgraf: Dies Ecclesiae. L’Assemblea Eucarística és el cor del diumenge. Als inicis tothom volia parlar, manifestar la seva experiència de Déu. Pau va posar ordre. Que tothom pugui parlar, però hi haurà qui dirigirà, qui us donarà la paraula. És el dia de la comunitat eclesial -prefigurada per la parroquial-. Tot té sentit i sentor d’Església ( en majúscula: no la flagel·lada Església també institucional). Som la Comunió dels sants, la Santa Mare Església, l’Esposa del Crist, el Cos místic. Cep i sarments. “Sense mi, res”. Dia de l’Església, Poble de Déu, “poble en marxa”. Mira per on: dia de l’esperança: advent permanent. Es para taula, primer la de la Paraula: Moisés. La Llei i els Profetes per un cantó, Pau, Pere i Joan per l’altre i finalment tanca Paraula el qui n’és. Ens posem drets. Després la taula de tots. Aquí, siguin quins siguin, fan representació de tots, cristians i tota la gran família humana, àdhuc els que no tenen nom, innominats per a nosaltres, fills tots estimats per part de Déu. Atenció. Dignitat i capteniment, oració i lloança. Entaulats tots prenem el Cos de Crist, identificats, marcats per l’Esperit. De la filiació a la fraternitat amb anada i tornada: un goig i un auguri. No hi estem pas entaulats tot el dia, ni molt menys. Germans i germanes. Aneu-vos-en en pau. Apa a “trotar” (sigui dit amb respecte i molt d’afecte) senderes d’evangeli. Incís pel precepte dominical (... a consciència). Celebració, ho torno a dir: ce-le-bra-ció, el Papa hi afegeix “joiosa i melodiosa”. Celebració presencial, si es pot, si no, virtuals: retransmissions: ràdio i teles...

Quart paràgraf: Dies hominis. Que es pot traduir a la lletra: Dia de l’home. D’una forma més entranyable: “dia de joia, de repòs i de solidaritat”. No cap de setmana i setmana anglesa, ponts dels pilars. Dia de descans, de repòs i que ningú de fora que no ens molesti. Dia “nostre”, dia de família, dia de dinar tots junts, dia del “tortell”, d’abans. I dia de la solidaritat i del compartir. Tu també ets Càritas: ¿m’explico? Tota Eucaristia que no acabi en l’ajut als germans , esdevenint projecte de fraternitat, no acaba bé. Poseu-hi passejar, poseu-hi esports, poseu-hi música, poseu-hi exposicions, visita als avis, als amics, esbarjo, pau i tranquil.litat. ¡Hi caben tantes coses en un diumenge ben aprofitat!. Atenció: encara no ha acabat l’eucaristia sense haver sentit: Germans i germanes, aneu-vos-en en pau. La pau passa pel cor, per la mà i per la butxaca o si no, no és rodona (no ho dic per l’euro). Aquesta pau dominical no és qualsevol pau, sinó la “meva pau”. Si us entaforeu en el cotxe i a tirar milles, per vosaltres anirà el pollastre. L’experiència ens ho canta. ¡Ben advertits!

Cinquè paràgraf, final de trajecte: Dies dierum. Dia dels dies. El diumenge és la festa primordial. “Reveladora del sentit del temps”. Crist viscut, reviscut i conviscut és l’eix del temps. I això en el dia a dia. Concentrats en el present, en l’ara i aquí. I al cel ens puguem veure. Al cel només hi ha setmanes de vuit diumenges seguits, seguits.

Pic i repicó: de taula eucarística, a taula familiar, a taula del compartir... això fins a arribar un dia entaulats i endiumenjats tota la gran família humana, coneguts, saludats i estimats de tota la vida, el goig de la qual perdurarà in aeternum. El repòs etern fa de bon esperar: allí hi haurà jocs, audiències, Déu en tres i quatre dimensions, corals, sortides, què sé jo, en una paraula: Déu sobre tot, millor: Déu sobretot. Feliços vosaltres.

Perquè no pugueu dir que molt és de la meva collita, acabaré amb les mateixes paraules que són el punt i final del mateix Papa de Roma. Deixem la gresca i posem-nos seriosos. “Que els homes i les dones del tercer mil·lenni, trobant l’església que cada diumenge celebra joiosament el misteri del qual prové tota la seva vida, puguin trobar el mateix Crist ressuscitat. I que els seus deixebles, renovant-se constantment en el memorial setmanal de la Pasqua, siguin anunciadors cada vegada més creïbles de l’evangeli que salva i constructors actius de la civilització de l’amor. A tots la meva benedicció apostòlica”. Joan Pau II, Papa.

Ho veieu: ¡rodó! Per la síntesi maldestra, ja em perdona



Diumenge II d’advent, 4 de desembre de 2011. Barcelona