divendres, 4 de novembre de 2011

Homilia del diumenge 06/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

Balcells EL SENY I LA RAUXA

Ha canviat de ple l’escenari dels darrers diumenges. Ja no és la polèmica encesa i juntament amb ella la darrera invitació del Mestre a la “plana major” d’Israel a descobrir els “signes dels temps messiànics” que s’estan precipitant per moments en els darrers dies de la vida de Jesús. El Mestre, coratjós, s’ha introduït a posta a la gola del llop, jugant les últimes cartes. Va a desvetllar-los els ulls del cor dins del cau mateix de la llopada. És arriscat, ho sap, però no vol deixar de fer la crida fins l’últim moment. Acaba el capítol 23, que és el que hem anat deixatant darrerament i culmina amb el plany sobre Jerusalem, ple d’amorosa sol·licitud: “Jerusalem, Jerusalem quantes vegades he pretès d’aixoplugar-vos com la lloca els seus pollets...”

Avui comencem els capítols 24 i 25 que van aparellats, amb les narracions del que s’anomena el gènere apocalíptic, molt del gust dels contemporanis de Jesús. Els agradarien de ben segur les nostres pel·lícules de sang i fetge (Apocalipsi now), de cataclismes que precedien la recomposició de cels i terra... La cosa venia de lluny. L’AT n’anava ple.

S’obren pas, ja en el cap. 25, les dues últimes paràboles de Mateu que contenen les dues lliçons de fidelitat, de preparació contínua envers tots els esdeveniments finals, apocalíptics. Sempre amb la precisa alternativa de seny, perspicàcia, previsió, per un cantó i de rauxa, de precipitació, de resposta sobre la marxa, no ben pensada i improcedent, impulsiva. Avui, la paràbola és la de les deu donzelles d’acompanyament nupcial, en espera d’una retardada arribada de l’Espòs. Amb un final tan clamorosament oposat. Unes, entrant a noces, felices, fent seguici a l’Espòs i, les altres, sentint-se rebutjades, trucant a deshora a les portes de palau: “Senyor, Senyor, obriu-nos”. “Us asseguro que no us conec”. Pitjor resposta no es pot pensar ni dir... Són, per contraposició, conegudes com de família, només les que entren al Banquet de noces, prefiguració aquesta de la Comunió que s’esdevé, assegudes a la Taula del Regne. Ara, ja aquí, en la joiosa seguretat de la Comunió en Crist, efectiva per la fe i, més endavant, en l’acompliment de la nostra esperança, és a dir: “en la plena manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”.

Quedarà per diumenge vinent la que sempre n’hem dit la paràbola dels talents. Ja hi entrarem... Notem, si més no, la concomitància temàtica: les ultimitats, en definitiva, l’entrar o no en el Regne. Totes dues paràboles englobant la millor i pitjor resposta possibles, per tal de fer-nos apressar en l’àmbit sostingut de la fidelitat i de la curosa i amorosa vigilància, allò que pren el nom d’amor fidel.

I si ho llegíssim directament del NT, com seria aconsellable, a més a més, amb el passatge del “judici” que segueix –en aquest famós capítol 25, ¡el de la santedat dels ateus!, que se n’ha pogut dir- descobriríem on es pot trobar Jesús, ara i aquí: en l’exercici de les lluminoses obres de misericòrdia. En la descoberta fonamental: “Quan ho fèieu a un d’aquests pobres, malalts, afamats, necessitats de tota mena de necessitat, a mi m’ho heu fet”. Tant sigui conscientment com, oh meravella, sense saber-ne el secret de la identificació que s’hi amaga. Fer el bé a tothom, només veient i subvenint les necessitats, siguin de qui sigui. ¿Recordeu “La Visita Inesperada”? Excel·lent paràbola del nostre inoblidable Barrachina. Rèplica, a imitació de la paràbola d’avui.

L’advertiment del no saber ni el dia ni l’hora amaga tant la nostra insipiència, no sols de localització horària i geogràfica, sinó sobretot la del sentit: el per què i el per a què. Som homes i dones pastats en incerteses. Com diu un comentarista: és més de destacar el cantó positiu d’estar “sempre a punt”, que no pas la tremolina pel no saber quan, ni on ni com.

¿Què és l’espera del Regne, sinó el retrobament segur amb qui hi ha una relació d’estima i de servei agraït? El Regne ja és en el vostre cor, diu Jesús, i és sempre la participació en la festa de bodes. Acabarem compartint taula i festa, intimitat joiosa.

¿Qui es casa? ¿Amb qui es casa? No som pas un ornament, noies que fan “bonica” i bella la festa d’entrada, i res més. Som part integrant de la festa. És com un tot inimaginable. Tots de família, tots a taula amb el cartellet propi identificador davant la vaixella, i tots a gaudir de la sobretaula més amigable. La vigilància és amor i espera. Pot retardar-se l’Espòs, però sabem que tard o d’hora arribarà, i enmig del Crit de Presència, tots els qui tinguin la torxa encesa, l’oli a punt, previsors, faran seguici i entrada solemne. Per les paraules de Pau sabem que tots hi fem el paper d’Esposa, que n’és l’Església i nosaltres en i amb Ella. El Cos Místic que enllaça amb la Comunió dels Sants. Transmutació d’escenari i de significació... El cel ofert en una safata de plata.

Aprovisionar, preparar, mantenir la flama avivada. Quina imatge més bonica de la fe viscuda en els contratemps. És nit profunda. Podem endormiscar-nos –¡és tan humà!-, però de sobte hi haurà en la nit el crit de festa i d’exultació: “¡Heus aquí l’Espòs, sortiu a rebre’l”. Quin despertar més discordant entre les “assenyades” i les “desassenyades”, aquestes en la seva proposta arrauxada de poder compartir l’oli, i la resposta de seny de que no n’hi hauria prou per a totes deu, marca la divisòria entre totes elles. Goig de tots els atents i preparats, dels previsors. Corredisses d’última hora de les que van espiritades... El previsor –per a mi el grau de més alta intel·ligència- és el que atén a les possibles i tan humanes imprevisions. No és por al futur; és el seny de saber que les tardances i imprevistos poden sorgir a cada moment i poden fer l’espera llarga. Amb tot, no obliden el que els toca fer. Oli de reserva, unes; un ciri trencat, les altres.

Surt aquí glorificada la nostra característica identitària del seny, segons diuen. Arribada l’hora discriminatòria, només qui “es porta l’oli”, que diem, podrà mantenir la torxa en flama viva. Tot l’altre és rauxa, és improcedent, impracticable. És l’”hora” de la veritat: Qui té la làmpada encesa, entrarà al goig de la festa; les altres seran “desconegudes” per l’Espòs. No eren a la porta com les altres. Han fet tard. No han fet les coses a temps. Quina expressió tan dura: ¡Han fet tard! Toc d’atenció. No es poden improvisar les solucions en temps d’urgència. És tan humà, tan tristament humà, adonar-se de les coses importants, quan ja han passat. Ens hem perdut en dilacions. L’ara i aquí és l’ara i aquí; tot l’altre és fum, és res, ben bé, res.

No és una amenaça, més bé exhortació. Les assenyades són les que ho encerten. Deixem en desconsol a les altres, no hi podem fer res. Seria bo de llegir els esdeveniments en positiu. Som del món, venim del món de la por i acostumem a llegir les coses del revés. Tinguem el seny de preveure i de veure-ho tot en positiu. Així ens seran més motivadores les previsions. És la versió evangèlica d’avui, hem de ser proactius. Deixar les pors , i ancorar-nos al goig de l’esperança. Sempre acostumen a anar juntes: esperança i goig. El goig profund de l’esperança és auto-motivador. El Nou Testament acaba, precisament en l’Apocalipsi, amb el crit “¡Maranà Tha!”: “¡Veniu, Senyor Jesús!”. Senyor, ves venint a compàs del meu viure. “T’esperem”. S’insinua ja l’albada d’un Advent permanent. Petició encoratjadora d’esperança i d’un gaudiós agraïment per la gràcia que ens prevé, que ens acompanya i que ens sortirà al pas a cada moment. No por, sinó l’alegria esperada de “continuar pujant fet ja el cim”. (Bucay)

Trobo encertadíssima la poesia d’un entranyable amic, en Ramon, que pocs dies abans de morir traduïa així els seus sentiments més íntims. No podent escriure, la dictà i fou la seva esposa la que la va escriure i ens l’ha donat a conèixer. Poesia de fe, esperança ferma i goig inaugural. “L’espòs és aquí sortiu a rebre’l”. El seny de sempre, Ramon, ara t’ha obert de bat a bat la porta. Has entrat de ple al Regne.

“El veire de terrissa,
que al venir al món
entre les mans portaves,
ja l’has omplert.
D’estrelles, de cendra;
només Déu sap la proporció precisa.

La gent pensa i comenta,
però per a mi, que amb pas trèmol camino,
on els prats verds i l’estany blau
dels somnis són ja veritat,
ara és quan tot comença

Diumenge XXXII de durant l’any, 6 de novembre de 2011, després de celebrar les festes de l’Església Triomfant: Tots Sants i el Record dels nostres finats. Estem als últims articles de fe del Credo. Acostumo a proclamar-los amb èmfasi: La Comunió dels sants, La remissió dels pecats, La resurrecció dels morts, i la vida perdurable. AMÉN. En aquesta escaiença tant íntima de Comunió, Resurrecció i Vida perdurable, a petició d’algunes persones poso aquesta poesia de Charles Péguy:

“La mort no és res,
jo tan sols sóc a l’altra riba.
jo sóc jo i vosaltres sou vosaltres,
ho seré per sempre.
Anomeneu-me pel nom
que sempre m’heu anomenat.
Parleu com sempre ho heu fet;
No empreu pas un to diferent,
ni solemne ni trist.
Continueu rient
Del que ens rèiem junts.
Reseu, somrieu, pensant en mi.
Que el meu nom sigui pronunciat
a casa nostra, com sempre s’ha fet:
sense èmfasi ni angoixa.
La vida significa el que sempre ha significat,
l’eix és el que sempre ha estat,
el fil no s’ha pas trencat.
Si estic en el vostre pensament,
parleu de mi,
encara que estigui fora de la vostra vida.
Jo us espero, no sóc pas lluny,
just a l’altre costat del camí.