dissabte, 26 de novembre de 2011

Homilia del diumenge 27/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

L’ANY LITÚRGIC: DE SOL A SOL

Encetem avui l’Advent, és cert i és bonic començar estrenant –gràcies a Déu no deixem de ser infants tota la vida-, però convindria que no oblidéssim que amb ell donem curs i pas a tot l’Any Litúrgic. Un arc que va des d’abans dels temps fins on quan s’acabaran els temps. Joan comença el seu evangeli, dient “Al principi existia la Paraula... La Paraula era Déu... Per Ell tot ha vingut a l’existència. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes... El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria. De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia; la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist”. (Fou mort i ressuscità i fou endut al cel i envià el seu Esperit). Mateu ens assevera de totes totes: “Jo sóc amb vosaltres, dia rere dia, fins a la fi del món”. I Zacaries és qui ens profetitzarà que en l’entremig, en el temps: “Perquè (Déu) ens estima, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort i guiar els nostres passos per camins de pau”. Tenim ja configurat així tot l’any litúrgic: abasta tota la història del creat i de la humanitat: “Tot recapitulat en Crist”. I això és el que celebrem en la litúrgia en el gir anual i destacant com concentrant-lo en el diumenge (dia del sol, que ja ho era pels pagans, ara convertit en el dia del Sol, Jesucrist Ressuscitat, el dia més important, plenitud del sàbbat, en resposta setmanal a la invitació de Jesús: “feu això en memòria meva”, celebració pasqual intensiva) i, de seguida històricament, feta coextensiva en la celebració cabdal de la Pasqua, pic de la serralada, amb aigües a tots vessants. Dada, aquesta, de la història de com es formà l’entramat de l’any litúrgic. Primer fou el diumenge; després en sortí l’arquitectura de tot l’any litúrgic, amb la Resurrecció com a punt central de referiment. Cada dia, a més a més, des de l’aurora, passant pel zenit, fins a la posta és també la gran al·legoria del “Crist, ahir i avui, Principi i Fi, Alfa i Omega. D’Ell són els temps i els segles. A Ell la glòria i el poder per tota l’eternitat. Amén. “Que la llum de Crist ressuscitat gloriosament dissipi les tenebres del cor i de l’esperit”. I amb la llum auroral del Crist, cada any litúrgic ens posem en marxa a partir de l’Advent. Per a la litúrgia cada dia és Pasqua, ho són tots els dies eucarístics, on compartim vida, passió, mort i resurrecció de Jesucrist en l’Església i personalment. L’arc iris litúrgic: Advent, Nadal, Epifania, Quaresma, Setmana Santa (Sant Sopar, Passió, Mort, Resurrecció), Ascensió, Pentecosta, Festes de durant l’any, Festa de Crist Rei (fi dels temps) quan Déu ho serà tot en tots, natura inclosa. (Sant Pau ens ho diu taxativament). Tot (natura, història, humanitat sencera), tot en tot i en tots.

Emprèn, doncs, volada avui aquest Sol que ens il·luminarà i escalfarà i ens embellirà des del presagi multicolor de “l’aurora encesa”, passant pel sol esplendent de migdia fins al captard de cada dia i de la història personal de cap a cap i de tota la nissaga humana. Les nostres petites històries dins de la gran Història, il·luminades totes elles pel Sol de Déu, Història de Salvació. Així amb tota la seva magnificència ho ha vist el poeta Narcís Comadira en el pròleg del seu llibre “Les paraules alades”, on fa el gran elogi de l’any litúrgic, més aviat des d’un punt de vista estètic i emotiu, de sentit aconseguit i intensament copsat, tot presentant-lo com a art total. “Una representació dramàtica total que integra lletra i música, acció i instal·lació (lloc i escenografia que crea significat): drama joiós, i que dura tot un any. És una obra superior als drames lírics d’aquell Wagner que volia precisament arribar a l’art total. L’Any litúrgic seria, doncs –aspectes teològics i pastorals a part- l’Òpera de Déu. El cant gregorià, la cera dels ciris, l’oli consagrat, l’aigua beneïda, l’arquitectura, l’atrezzo d’orfebreria, escultura i pintura, jocs de llum, els oficiants, un públic que és més que públic... Si això es perd, “Occident haurà perdut una de les seves millors obres d’art”.

“Llum, llum”, que deia Goethe en morir. Això és la resposta de l’any Litúrgic: Paraula, Acció, Presència (narració, commemoració i celebració del misteri de l’Encarnació, Passió, Mort i Resurrecció de Jesús, que n’és el protagonista i que ens aniran “transfigurant”, de tast en tast, amb el SOL de les nostres vides, vivificades, a imatge i semblança del Crist Transfigurat i Ressuscitat. Aquesta visió assolellada d’un Sol –valguin les redundàncies a posta volgudes- que ha entrat endins de la nostra humanitat i que irradia tothom, de sol a sol, d’alba a crepuscle. ...M’he deixat portar per ressonàncies del Petit Príncep. Ja m’ho sabreu dispensar. És l’encís d’aquell “planeta, el més petit de tots, on només hi cabien un fanal i un fanaler. És preciós. Poseu el punt de llibre al capítol VI i passeu al XIV i rellegiu-los i embadaliu-vos-hi. Amb aquest final que els lliga tots dos. “Sospirà (el Petit Príncep) amb tristesa i digué: - Aquest és l’únic de qui hauria pogut fer-me amic. Però el seu planeta és massa petit. No hi ha lloc per a dos. Allò que el Petit Príncep no gosava confessar-se era que enyorava aquell planeta beneït a causa, sobretot, ¡de les mil quatre-centes postes de sol en vint-i-quatre hores!” No sabem el què valen aquestes postes tardorals. ¡Oh, bellesa!

Posta de sol (Festa de Crist Rei) i albada, l’Advent: fi i principi: tot el cicle nadalenc amb el prefaci dels temps més carregats d’esperances, que es desclou en el goig immarcescible de saber i sentir que Déu en Crist (Sol que ve del cel) se’ns ha badat –poncella- en el cor... ¡Ai, Teilhard, potser hi tindria quelcom a dir (“La Missa sobre tot el Món”)!, ell que havia connectat Creació, Encarnació i Acabament final –també dit Parusia-, i que uneix l’Encarnació, l’Església i Eucaristia. Aquests tres misteris ens revelen per excel·lència la iniciativa divina de la salvació, la intervenció redemptora de la vida de la humanitat; en aquests tres misteris la humanitat pren consciència de la seva impotència fonamental. La consagració eucarística fa presents, en la vida militant de l’Església d’avui, la consagració acomplerta i la victòria final. A partir de l’Eucaristia són renovades la fe i l’esperança per perseverar en el bon combat; a partir d’aquí som enviats, consagrats i fortificats per Crist perquè acomplim fins a la fi, la nostra tasca en la humanitat i en el món”.

Llegim en el document del concili Vat.II sobre la Sagrada Litúrgia: “L’Església no ha parat mai de reunir-se per celebrar el misteri pasqual, llegint el que es referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia, en la qual es fa present la victòria i el triomf de la mort de Crist, i donant alhora gràcies a Déu pel seu do inefable en el Crist Jesús, “A lloança de la seva glòria”, per la virtut de l’Esperit Sant”.

“Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques... Aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dóna culte al Pare etern... Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist Sacerdot i del seu Cos que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficiència de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap acció de l’Església”. Tot i que “la sagrada litúrgia no exhaureix pas tota l’activitat de l’Església, amb tot, la litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força: ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu en l’Església, participin en el Sacrifici i el Sopar del Senyor. I la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que mantinguin vivent allò que reberen per la fe”; i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font i obté, amb la màxima eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

“Cal que els pastors d’ànimes persegueixin amb constància i paciència la instrucció litúrgica i la participació activa dels fidels, interna i externa, d’acord amb la seva edat, estament, forma de vida i grau de cultura religiosa. L’Església, doncs, intenta amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa, siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat en Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”. “El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit en que era lliurat, va establir el Sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el que es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

Hem de concloure aquestes pinzellades sobre la importància de la litúrgia en cadascú de nosaltres, sabent que la Missa és ¡massa missa! per a molts de nosaltres... Si no la celebrem amb una fe ben alluentada, ben preparada, amb concentració intensiva i oberts a l’acció del Senyor Transfigurant, ens podem quedar –llàstima seria- en les nostres eucaristies en l’àmbit de la pietat, més que en l’experiència de la participació real, per bé que no visible, de la persona de Jesús, el nostre Salvador. Vertaderament: ¡Misteri de la fe! La fe es pressuposa, s’exerceix, madura, s’alimenta i esdevé la pregustació de l’Inefable. Sense fe no hi pot haver ni litúrgia, ni eucaristia, ni goig de l’esperança, ni el fogar d’un amor, per petit que sigui, caliu sota tanta cendra. ¡Quan, quan, quan n’aprendrem...!

Diumenge I d’Advent, 27 de novembre de 2011. Barcelona


Lema, leimotiv de tots els Advents passats, presents i venidors:

Mentre esperem
l’acompliment de la nostra esperança:
la manifestació de Jesucrist,
el nostre Salvador.

Aclamació: Perquè són vostres, per sempre, el Regne, el Poder i la Glòria


diumenge, 20 de novembre de 2011

Homilia del diumenge 20/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

EL FI ÉS EL MEU PRINCIPI

Darrerament, una novel·la i el film corresponent han posat d’actualitat un llarg col·loqui promogut per un pare amb el seu fill, que ve a ser com el seu testament espiritual. Després d’una vida apassionant i apassionada en la que ha fet acopi d’experiència i de maduresa, vol que el fill la rebi com el tresor i el secret desvelat de la seva peripècia vital. Penso no fer cap tort ni cap tergiversació en utilitzar-lo com a resposta a la festa de Crist Rei, festa que fa el cim de l’any litúrgic, i on es dóna la millor i definitiva interpretació de tota ètica possible. L’evangeli d’avui és la coronació de l’ensenyament de Jesús, en forma senzilla de judici. Sense les retòriques acostumades en presentar el Judici Final, en versió –diríem- no apocalíptica, el Mestre escenifica el secret que donarà l’última motivació-sorpresa per part de tots, a l’hora de fer el recompte i balanç de la vida viscuda des de l’òptica de la síntesi del viure evangèlic. Ens hi podríem perdre fent la típica relació de les nostres mancances com qui compta una per una les nostres accions. Avança Jesús sorprenentment la profecia de com serem jutjats tothom, en darrera instància. És una anticipació, un descobrir “el joc i les cartes”, per tal que sabent quin serà el raser i el calibrador que utilitzarà Jesucrist, una vegada més com a Pastor i Mestre que anticipa possibles sorpreses, com per no haver de fer de Jutge, quan sigui l’hora final, quan ja tot estigui “dat i beneït o a l’inrevés “dat i maleït”. El secret del viure ofert a tothom, als que creuen en Jesucrist i els que no en tenen ni consciència ni tan sols coneixement. Tots seran judicats a través d’una transferència d’identitat. És una de les pàgines més transparents de l’evangeli: seran beneïts tots els que hagin fet l’opció i compromís actiu en pro de la humanitat en les seves concrecions, amb un sobretot per als més oblidats, els menystinguts. L’opció preferencial pels pobres, feta pel Concili, no sempre atesa, ni molt menys.

El Senyor no feu en vida –i li reconeixen els mateixos fariseus- ni farà a l’hora de passar els comptes darrers, distincions identitàries: tots fills de Déu; i seran judicats com a persones humanes en el sentit més ple: mirarà només el cor bolcat en la misericòrdia, en els qui actuen en favor dels més petits, dels no valorats, dels que són tinguts com no res. Jesús divinitza l’humanisme; no hi ha valor més gran que el qui s’atansa a un altre que té necessitat de ser ajudat, de ser amorosit –¡quina expressió més bonica i més trencadora!-. Teló de fons sempre: la Paràbola integral del Bon Samarità. No hi ha fronteres de les que solem posar, ni de races, ni colors, ni religions. ¿Recordeu la cançó: “¿De qué color és la piel de Dios?” Només es valorarà la humanitat, humanitzada, com diu Casaldàliga, a partir de la proximitat, que vol dir aproximació física, cordial, personalitzada. Com més enllà anem en direcció al necessitat, més humans ens farem, ells i nosaltres, i més divinitzats ens veurà i judicarà el Mestre i Pastor. ¿Recordeu també allò de Terenci: “No considero aliè a mi res del que és humà”. ¡Ai, el menysteniment de les humanitats, de tot el que ens porti a descobrir i reafermar la dignitat humana. “Creients i no creients estan gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com al seu centre i a la seva culminació”.

He de retornar una vegada més al Concili Vaticà II, al document “L’Església en el món d’avui”: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement, sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist és el nou Adam (en qui tenim atorgada la gràcia original, contrapunt del pecat original), en qui en la revelació del misteri del Pare i del seu amor,manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Ens ha restituït la semblança divina a tothom. Ell per la seva encarnació -perquè la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida- per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Tothom participa de la natura divina. Tot el que es pugui dir no sols és vàlid per als cristians, sinó també per els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Crist va morir per tots i l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina”.

Casaldàliga en rebre el Premi Internacional Catalunya 2006 s’enfila a l’hora de posar les causes per les quals creu que li han ofert aquesta distinció. Són en una atropellada seqüència: “Les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Causes meves, però també de tots nosaltres: causes d’aquesta petita Església de Sâo Félix do Araguaia, en nom de les quals ja ha donat suor i fins i tot sang. Causes específiques de la Nostra Amèrica: la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’erradicació de qualsevol marginació; de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; del diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també) quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida.

“L’objectiu i la mediació de totes aquestes causes nostres es poden formular en aquest postulat: humanitzar la humanitat practicant la proximitat. ¿És una utopia? ¡L’evangeli és una utopia encara més gran! Adaptant la paraula del poeta, vaig titular així la meva última circular: “Utopia necessària com el pa de cada dia”. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia”.

“La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. Humanitzar la humanitat és la missió de tots, de totes, de cadascú i cadascuna de nosaltres. La ciència, la tècnica, el progrés, només són dignes del nostre pensament i de les nostres mans si ens humanitzen més. M’he de fer pròxim descobrint el pròxim, buscant-lo, acollint-lo, donant o donant-me al seu servei. Només estimo el pròxim en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari- acostant-m’hi, acostant-lo a mi.

“La humanitat no s’humanitza amb aparells i formulacions (útils al seu temps i de la forma adequada), sinó amb l’aproximació humana de cadascun i cadascuna, de cada persona i de cada poble. Humanitzar la humanitat, practicant la proximitat. La teologia de l’Alliberament ens ha recordat que la veritable ortodòxia es verifica en l’ortopraxi. L’essència de Déu “consisteix a estimar” ens diu al NT la primera carta de Joan (4, 8. 16)... “Humanitzem-nos per sempre més, humanitzem-nos sempre, practicant la proximitat.”

Ara és l’hora de donar raó del títol que podia semblar a primera vista estrany. El final de tot l’ensenyament de Jesús és com el testament final on lligant en sorprenent síntesi ens exemplifica què i com podem estimar Déu i els germans. ¿Qui no hi veu en aquest: “Veniu, beneïts del meu Pare, preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”, qui no hi endevina un ressò de les Benaurances del Sermò de la Muntanya? Benaurats perquè han estat beneïts. Hi ha hagut un diví traspàs d’imatges i semblances entre Jesucrist i els humils i humiliats.

Cal tenir el cor ben agraït perquè el final i la finalitat de l’ensenyament de Jesús ens dóna pas a un nou començament. Déu és a prop, tant com ho pugui ser qualsevol persona. Servim-lo, estem advertits, estem iniciats en el secret evangèlic. Fem de Bons Samaritans. No som estrangers de ningú i ningú ens és aliè. Un altre món és possible, un altra vivència del servei i acolliment ens obren els ulls, les mans i el cor: Misericòrdia. Fer, fer fer i deixar fer. “Solo en el amor està mi ejercicio”. Tornem a començar il·luminats per “l’examen avant la letre”. ¡Quina Festa de Crist Rei més humana i a tocar de peus al terra de l’evangeli! M’hi he trobat a cor que vols. I ¿tu?

Festa de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 20 de novembre del 2011 Barcelona

divendres, 11 de novembre de 2011

Homilia del siumenge 13/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

FINAL DE TRAJECTE

Estem acomiadant-nos de Mateu que ha estat el nostre company de ruta d’aquest any litúrgic. Hem de donar-li gràcies perquè ens ha permès d’introduir-nos en l’ànima de Jesús a través de la narració del seu evangeli, És oportú de citar Pau que fa explícit el fruit de tota evangelització, quan diu: “Que consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre , amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. Cinc grans discursos estructuren l’evangeli de Mateu: 1.- Proclamació del Regne (començament del ministeri i el sermó de la muntanya: cap. 3 - 7) 2.- Ministeri a Galilea (miracles i sermó missional: “aneu”: 8 - 10) 3.- Controvèrsies i hostilitats dels caps religiosos i les paràboles del Regne: 11 – 13,52). 4.- Formació dels deixebles i el sermó sobre l’Església: 13, 53 - 18, 35) 5.- Jerusalem (discussions i trampes de part del jueus i el sermó escatològic: 19,1 – 25) Pertanyen a aquesta última part els evangelis d’aquests darrers diumenges i les dues paràboles finals: la de les deu donzelles i la dels talents, que correspon a la litúrgia d’avui). Després, ja acomiadat Mateu, entrarem en la clausura de tot l’any amb la festa de Crist Rei. I sense transició ja s’obrirà pas un nou advent i l’ascensió cap a Nadal... ¿Seria molt demanar-vos llegir pausadament directament de Mateu des del capítol 20 fins al 25 inclòs? Entendríeu millor el desenllaç de la missió evangelitzadora de Jesús, tràgica i alliçonadora, que acaba amb un judici final que no té res a veure amb l’imaginari apocalíptic de la vall de Josafat que encara ens cueja a molts de nosaltres... Sense termes apocalíptics resulta molt més colpidora.

Acabem, no podia ser d’altra manera, amb la darrera paràbola, la dels talents, que és com una reflexió sobre com ens ha anat el progrés evangèlic del nostre viure al llarg del camí litúrgic, anyal. Paràbola de les oportunitats que hem tingut de fer fructificar els dons que hem rebut de Déu. Sota la figura dels talents, ¡una fortunassa! Un talent era l’equivalent a 21’7 kg. de plata. ¡No et dic pas res! Posa Jesús la figura simbòlica, ¿desorbitada? dels talents per significar la confiança extraordinària de l’amo amb els seus administradors. A cadascú segons les seves capacitats. L’amo ens coneix molt bé i és esplèndid amb cadascú de nosaltres. Tothom té possibilitats segons les qualitats pròpies. Hem passat de la quantificació del què ens dóna a la qualificació de les nostres dotacions personals. De fortuna material hem passat a la dotació de la persona Per això la lectura que habitualment n’hem fet són de qualitats personals que hem de conèixer, agrair i posar-nos a treballar de ferm, no sigui cas que ens trobéssim a última hora com el que va tornar el denari sense haver-lo rendibilitzat. Servent dolent i gandul. I, a més, inútil. Tot plegat un fracàs de vida inoperant...

José Antonio Marina ha escrit un llibre molt interessant titulat “La educación del talento”. “El talent és la intel·ligència pràctica que ens permet utilitzar bé les nostres habilitats i capacitats per tal de dirigir la nostra acció vers una vida aconseguida, plena. Saber utilitzar bé la intel·ligència és el nostre poder, la que s’usa per a aconseguir objectius importants. Intel·ligència, una bona gestió de les emocions i les virtuts de l’acció, com la tenacitat, l’esforç, la resistència a la frustració”. No em resisteixo a posar les característiques de les persones que tenen aquest talent bàsic:

No depenen de motivacions externes, sinó que saben automotivar-se
Aprenen a controlar els seus impulsos
Saben quan s’ha de perseverar i quan s’ha de canviar d’objectiu.
Saben treure el màxim profit de les seves capacitats, saben jugar bé “les pròpies cartes”.
Tradueixen el pensament en acció.
Es proposen objectius concrets.
Completen les tasques.
Tenen iniciativa.
No tenen por al fracàs.
No deixen les coses pel dia següent.
Accepten les crítiques justes.
Rebutgen l’autocompassió.
Són in-dependents.
Tracten de superar les dificultats personals.
Es concentren en els seus objectius.
No tracten de fer massa coses a la vegada, ni massa poques.
Tenen capacitat per ajornar la gratificació.
Saben veure al mateix temps tant el bosc com els arbres.
Tenen un nivell raonable d’autoconfiança.
Equilibren el pensament analític, el creatiu i el pràctic.

Qualitats que gairebé totes fan referència a l’acció, a la manera com utilitzem les nostres capacitats bàsiques (pensament analític, creatiu i pràctic)

Gardner diu que la millor contribució que podem fer a una persona per promoure el seu creixement és ajudar-la a trobar la parcel·la en la que té les millors facultats personals, en la que es poden aprofitar plenament i en la que se sentin satisfets i preparats. Per això distingeix set intel·ligències diferents. I serà molt –impossible- que no trobi algun aspecte que li permeti treballar-se. Aquest aspecte descobert custodia el seu talent. Ho ve a reblar un altre autor que en el seu llibre “El cerebro se cambia a sí mismo” fa aquesta afirmació: “Cadascú de nosaltres és capaç d’aprendre un conjunt increïblement gran d’habilitats i de capacitats al llarg de la nostra vida, recreant així la història de l’evolució cultural , gràcies a la plasticitat cerebral”. Ja, per tancar el raonament, Marina posa aquests recursos fonamentals que constitueixen el Talent, i que s’han de fomentar tot al llarg del procés educatiu:
Una idea del món de veritat-veritat, rica, àmplia i plena de possibilitats.
Un pensar fluid, rigorós, creatiu, capaç de resoldre problemes.
Un to vital actiu, segur de si mateix, optimista i resistent.
L’aprenentatge de la llibertat: la construcció de la voluntat, la responsabilitat personal, la formació de la consciència moral i les virtuts de l’acció.
El llenguatge. La comunicació amb nosaltres mateixos i amb els altres. Comprendre i expressar.
La sociabilitat, els sentiments socials, les activitats pro-socials, la recerca de la justícia.
“Tots aquests recursos són HÀBITS, és a dir estructures mentals estables, adquirides per repetició, i que estableixen pautes de resposta i d’acció”.

No està bé proposar una autoavaluació després immediatament de dir per on podria anar l’examen. Hi ha d’haver temps i exercitació per entremig, i sobretot formar un hàbit, que no és gens fàcil. El que sí podríem suggerir és que es tinguessin en compte aquests factors de bona gestió dels nostres talents. La psicologia o digueu-li com vulgueu també és camí d’evangeli, ¿o no? Valem més del que creiem respecte de nosaltres mateixos. Tots amb els talents a disposició. Tenim tot un any per endavant. Amb matisacions, aquesta vegada tenim un aprovat polític, que se’n deia. Qui vulgui apujar nota que es presenti a nous exàmens. La vida és la que ens examina a cada moment.

No he volgut anar pels camins del moralisme com podia haver-ho fet. Ja sabeu que aquesta no és la meva manera d’entendre la saviesa evangèlica. Fets i no sols paraules. L’evangeli és el millor motor per als nostres talents, que la gràcia de l’Esperit ens ajudarà a descobrir-los. La figuració de Mateu és l’home. Tot home i tots els homes. ¡Diana!

Sentència final: “A tot aquell que té, li donaran encara més i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda”.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 13 de novembre de 2011. Barcelona

divendres, 4 de novembre de 2011

Homilia del diumenge 06/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

Balcells EL SENY I LA RAUXA

Ha canviat de ple l’escenari dels darrers diumenges. Ja no és la polèmica encesa i juntament amb ella la darrera invitació del Mestre a la “plana major” d’Israel a descobrir els “signes dels temps messiànics” que s’estan precipitant per moments en els darrers dies de la vida de Jesús. El Mestre, coratjós, s’ha introduït a posta a la gola del llop, jugant les últimes cartes. Va a desvetllar-los els ulls del cor dins del cau mateix de la llopada. És arriscat, ho sap, però no vol deixar de fer la crida fins l’últim moment. Acaba el capítol 23, que és el que hem anat deixatant darrerament i culmina amb el plany sobre Jerusalem, ple d’amorosa sol·licitud: “Jerusalem, Jerusalem quantes vegades he pretès d’aixoplugar-vos com la lloca els seus pollets...”

Avui comencem els capítols 24 i 25 que van aparellats, amb les narracions del que s’anomena el gènere apocalíptic, molt del gust dels contemporanis de Jesús. Els agradarien de ben segur les nostres pel·lícules de sang i fetge (Apocalipsi now), de cataclismes que precedien la recomposició de cels i terra... La cosa venia de lluny. L’AT n’anava ple.

S’obren pas, ja en el cap. 25, les dues últimes paràboles de Mateu que contenen les dues lliçons de fidelitat, de preparació contínua envers tots els esdeveniments finals, apocalíptics. Sempre amb la precisa alternativa de seny, perspicàcia, previsió, per un cantó i de rauxa, de precipitació, de resposta sobre la marxa, no ben pensada i improcedent, impulsiva. Avui, la paràbola és la de les deu donzelles d’acompanyament nupcial, en espera d’una retardada arribada de l’Espòs. Amb un final tan clamorosament oposat. Unes, entrant a noces, felices, fent seguici a l’Espòs i, les altres, sentint-se rebutjades, trucant a deshora a les portes de palau: “Senyor, Senyor, obriu-nos”. “Us asseguro que no us conec”. Pitjor resposta no es pot pensar ni dir... Són, per contraposició, conegudes com de família, només les que entren al Banquet de noces, prefiguració aquesta de la Comunió que s’esdevé, assegudes a la Taula del Regne. Ara, ja aquí, en la joiosa seguretat de la Comunió en Crist, efectiva per la fe i, més endavant, en l’acompliment de la nostra esperança, és a dir: “en la plena manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”.

Quedarà per diumenge vinent la que sempre n’hem dit la paràbola dels talents. Ja hi entrarem... Notem, si més no, la concomitància temàtica: les ultimitats, en definitiva, l’entrar o no en el Regne. Totes dues paràboles englobant la millor i pitjor resposta possibles, per tal de fer-nos apressar en l’àmbit sostingut de la fidelitat i de la curosa i amorosa vigilància, allò que pren el nom d’amor fidel.

I si ho llegíssim directament del NT, com seria aconsellable, a més a més, amb el passatge del “judici” que segueix –en aquest famós capítol 25, ¡el de la santedat dels ateus!, que se n’ha pogut dir- descobriríem on es pot trobar Jesús, ara i aquí: en l’exercici de les lluminoses obres de misericòrdia. En la descoberta fonamental: “Quan ho fèieu a un d’aquests pobres, malalts, afamats, necessitats de tota mena de necessitat, a mi m’ho heu fet”. Tant sigui conscientment com, oh meravella, sense saber-ne el secret de la identificació que s’hi amaga. Fer el bé a tothom, només veient i subvenint les necessitats, siguin de qui sigui. ¿Recordeu “La Visita Inesperada”? Excel·lent paràbola del nostre inoblidable Barrachina. Rèplica, a imitació de la paràbola d’avui.

L’advertiment del no saber ni el dia ni l’hora amaga tant la nostra insipiència, no sols de localització horària i geogràfica, sinó sobretot la del sentit: el per què i el per a què. Som homes i dones pastats en incerteses. Com diu un comentarista: és més de destacar el cantó positiu d’estar “sempre a punt”, que no pas la tremolina pel no saber quan, ni on ni com.

¿Què és l’espera del Regne, sinó el retrobament segur amb qui hi ha una relació d’estima i de servei agraït? El Regne ja és en el vostre cor, diu Jesús, i és sempre la participació en la festa de bodes. Acabarem compartint taula i festa, intimitat joiosa.

¿Qui es casa? ¿Amb qui es casa? No som pas un ornament, noies que fan “bonica” i bella la festa d’entrada, i res més. Som part integrant de la festa. És com un tot inimaginable. Tots de família, tots a taula amb el cartellet propi identificador davant la vaixella, i tots a gaudir de la sobretaula més amigable. La vigilància és amor i espera. Pot retardar-se l’Espòs, però sabem que tard o d’hora arribarà, i enmig del Crit de Presència, tots els qui tinguin la torxa encesa, l’oli a punt, previsors, faran seguici i entrada solemne. Per les paraules de Pau sabem que tots hi fem el paper d’Esposa, que n’és l’Església i nosaltres en i amb Ella. El Cos Místic que enllaça amb la Comunió dels Sants. Transmutació d’escenari i de significació... El cel ofert en una safata de plata.

Aprovisionar, preparar, mantenir la flama avivada. Quina imatge més bonica de la fe viscuda en els contratemps. És nit profunda. Podem endormiscar-nos –¡és tan humà!-, però de sobte hi haurà en la nit el crit de festa i d’exultació: “¡Heus aquí l’Espòs, sortiu a rebre’l”. Quin despertar més discordant entre les “assenyades” i les “desassenyades”, aquestes en la seva proposta arrauxada de poder compartir l’oli, i la resposta de seny de que no n’hi hauria prou per a totes deu, marca la divisòria entre totes elles. Goig de tots els atents i preparats, dels previsors. Corredisses d’última hora de les que van espiritades... El previsor –per a mi el grau de més alta intel·ligència- és el que atén a les possibles i tan humanes imprevisions. No és por al futur; és el seny de saber que les tardances i imprevistos poden sorgir a cada moment i poden fer l’espera llarga. Amb tot, no obliden el que els toca fer. Oli de reserva, unes; un ciri trencat, les altres.

Surt aquí glorificada la nostra característica identitària del seny, segons diuen. Arribada l’hora discriminatòria, només qui “es porta l’oli”, que diem, podrà mantenir la torxa en flama viva. Tot l’altre és rauxa, és improcedent, impracticable. És l’”hora” de la veritat: Qui té la làmpada encesa, entrarà al goig de la festa; les altres seran “desconegudes” per l’Espòs. No eren a la porta com les altres. Han fet tard. No han fet les coses a temps. Quina expressió tan dura: ¡Han fet tard! Toc d’atenció. No es poden improvisar les solucions en temps d’urgència. És tan humà, tan tristament humà, adonar-se de les coses importants, quan ja han passat. Ens hem perdut en dilacions. L’ara i aquí és l’ara i aquí; tot l’altre és fum, és res, ben bé, res.

No és una amenaça, més bé exhortació. Les assenyades són les que ho encerten. Deixem en desconsol a les altres, no hi podem fer res. Seria bo de llegir els esdeveniments en positiu. Som del món, venim del món de la por i acostumem a llegir les coses del revés. Tinguem el seny de preveure i de veure-ho tot en positiu. Així ens seran més motivadores les previsions. És la versió evangèlica d’avui, hem de ser proactius. Deixar les pors , i ancorar-nos al goig de l’esperança. Sempre acostumen a anar juntes: esperança i goig. El goig profund de l’esperança és auto-motivador. El Nou Testament acaba, precisament en l’Apocalipsi, amb el crit “¡Maranà Tha!”: “¡Veniu, Senyor Jesús!”. Senyor, ves venint a compàs del meu viure. “T’esperem”. S’insinua ja l’albada d’un Advent permanent. Petició encoratjadora d’esperança i d’un gaudiós agraïment per la gràcia que ens prevé, que ens acompanya i que ens sortirà al pas a cada moment. No por, sinó l’alegria esperada de “continuar pujant fet ja el cim”. (Bucay)

Trobo encertadíssima la poesia d’un entranyable amic, en Ramon, que pocs dies abans de morir traduïa així els seus sentiments més íntims. No podent escriure, la dictà i fou la seva esposa la que la va escriure i ens l’ha donat a conèixer. Poesia de fe, esperança ferma i goig inaugural. “L’espòs és aquí sortiu a rebre’l”. El seny de sempre, Ramon, ara t’ha obert de bat a bat la porta. Has entrat de ple al Regne.

“El veire de terrissa,
que al venir al món
entre les mans portaves,
ja l’has omplert.
D’estrelles, de cendra;
només Déu sap la proporció precisa.

La gent pensa i comenta,
però per a mi, que amb pas trèmol camino,
on els prats verds i l’estany blau
dels somnis són ja veritat,
ara és quan tot comença

Diumenge XXXII de durant l’any, 6 de novembre de 2011, després de celebrar les festes de l’Església Triomfant: Tots Sants i el Record dels nostres finats. Estem als últims articles de fe del Credo. Acostumo a proclamar-los amb èmfasi: La Comunió dels sants, La remissió dels pecats, La resurrecció dels morts, i la vida perdurable. AMÉN. En aquesta escaiença tant íntima de Comunió, Resurrecció i Vida perdurable, a petició d’algunes persones poso aquesta poesia de Charles Péguy:

“La mort no és res,
jo tan sols sóc a l’altra riba.
jo sóc jo i vosaltres sou vosaltres,
ho seré per sempre.
Anomeneu-me pel nom
que sempre m’heu anomenat.
Parleu com sempre ho heu fet;
No empreu pas un to diferent,
ni solemne ni trist.
Continueu rient
Del que ens rèiem junts.
Reseu, somrieu, pensant en mi.
Que el meu nom sigui pronunciat
a casa nostra, com sempre s’ha fet:
sense èmfasi ni angoixa.
La vida significa el que sempre ha significat,
l’eix és el que sempre ha estat,
el fil no s’ha pas trencat.
Si estic en el vostre pensament,
parleu de mi,
encara que estigui fora de la vostra vida.
Jo us espero, no sóc pas lluny,
just a l’altre costat del camí.