TRES GRÀCIES SOL·LICITADES
Més d’una vegada he intentat posar de relleu que l’oració (col·lecta) que fem just a l’inici de l’eucaristia dominical acostuma a ser un tresor de continguts, que no ens podem perdre. Normalment, s’expressa en molt poques, si bé denses paraules. Convindria que, en dir-la, no ens trobéssim encara impreparats, com si l’acció litúrgica ens demanés una atenció només a partir de les lectures. Si no disposem l’esperit des de bon començament per a entrar en l’àmbit de la pregària ens trobarem desprevinguts i per manca de silenci interior, de disponibilitat a obrir-nos a la veu de Déu, de fer un retrobament amb Crist, ens perdrem bona part de l’eficàcia de l’Eucaristia. Si ens distraiem per fluixa concentració, si ens posem lluny de l’altar, si hem començat parlant amb el veí, si no estem en participació activa, com demanava el Vaticà II, si som mers espectadors i no actors, la litúrgia ens serà un bon avorriment o un temps buit, ple de distraccions externes i internes. Només es pot “aguantar” bé –deixeu-m’ho dir així-, si hi poso les condicions mínimes perquè ens retrobem amb el Crist per qui hem estat invitats a compartir la taula de l’amistat i del diàleg de l’amor... Ja ho deia el clàssic: “Abans d’entrar en l’oració cal preparar la teva ànima”. Encara que pugui semblar un pleonasme: Cal estar ja en oració abans d’entrar en oració. És ben bé així.
Voldria fer un exercici d’aprofundiment, finalitzat a poder-nos trobar en plena capacitat espiritual de fer nostres les pregàries que el sacerdot fa en nom nostre i recollint al mateix temps totes les expressions i pregàries pròpies que haurem fet en l’intèrval entre la invitació que ens fa, en aquest espai de temps que intermèdia entre el “Preguem” i l’oració que seguirà, que porta per nom col·lecta, perquè vol ser una presentació al Déu i Pare de la col·lectivitat (de recol·lecció, de fer-ne un menat), de la comunió de tots els presents i els absents, donant a l’Eucaristia un abast clarament Eclesial: és a dir on es barregen i se superposen, millor, es fonen el que és personal i el que és comunional. L’Eucaristia és sempre i en tot lloc única, només actualitzada. Nosaltres ens fonem en la universalitat i la universalitat se’ns fon en nosaltres. És el Crist total el que es posa en joc. En Bucay en el seu llibre “Claus per a un camí espiritual” parla amb molt encert de “L’home en xarxa”: “L’home és un engranatge que forma part de tot un món molt més ampli que el conté”. No entrem en comunió, som comunió. “Visquem-la! Aquesta també és la intuïció de Teilhard en el “Medi diví” i “La Missa sobre tot el món”: “En el fons, des dels orígens de la preparació messiànica fins a la Parusia, passant per la manifestació històrica de Jesús i les fases de creixement de la seva Església, un sol esdeveniment es dóna en el món: L’Encarnació realitzada en cada persona per l’Eucaristia. Totes les comunions d’una vida constitueixen una sola Comunió. Totes les Comunions de totes les persones actualment vivents constitueixen una sola comunió. Totes les Comunions de totes les persones presents, passades i futures constitueixen una sola COMUNIÓ”. Fem la prova. Poso l’oració col·lecta d’aquest diumenge:
“Déu omnipotent,
Tot el que és bo ve de Vós;
Sembreu en els nostres cors l’amor del vostre Nom,
Aviveu-lo amb l’esperit de pietat
I guardeu-lo sol·lícitament”.
Comencem l’oració per una afirmació –és a dir un acte de fe-: “Tot el que és bo ve de Déu”. Déu és el Déu bo, el Déu de tota Bondat, “només Déu és bo”, diu Jesús en rèplica al jove que li diu “Mestre bo”. Déu s’identifica amb la Bondat, ell que és ric en l’amor, ell que estima entranyablement. En línea amb aquest pensament i sentiment de totalitat en la Bondat, a la segona lectura expressarem com a gran desig: “perquè puguem reconèixer quina és la voluntat de Déu. Reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.
Anem ara desgranant cadascuna de les tres gràcies o dons que esperem del Déu de bondat:
“Sembreu en els nostres cors l’amor al vostre Nom”. És la condensació de la primera part del pare-nostre. És un do, una llavor que esperem que el diví sembrador faci germinar en el nostre cor. La llavor, de ben segur que ja ha estat sembrada, però el terreny, la tempera, l’aire benefactor i la pluja al seu temps són altres dons que hem d’esperar que se’ns concedeixin amorosament. Nom, ho sabem prou, vol dir persona. Déu té per nom: Amor que ens envolta com un núvol i que ens penetra fins al més íntim de la nostra intimitat. (sant Agustí)
“Aviveu-lo (l’amor) amb l’esperit de pietat. Pietat, ens diu sant Tomàs, val tant com el sentiment arrelat de filiació. Saber-se, sentir-se, notar que la flama de ser fills se’ns aviva, ens escalfa, ens il·lumina, ens sedueix. És la percepció fontal que ens acompanyarà al llarg de tot un procés en creixença, com diu Joan, fins a arribar a la plenitud en què dir, sentir a Déu com a Pare-Abbà, serà tota una altra cosa, una revelació, la nostra felicitat plena. Novetat absoluta, inimaginable.
“Guardeu-lo (l’amor) sol·lícitament. Estem en mans i en el cor de Déu Pare-Mare. Ell ens és Provident. Estem custodiats, emparats, guardats amb la cura, l’atenció, la previsió, amb la sol·licitud de qui ens veu, ens segueix, ens té i sent com a fills únics. Preferents.
Ho explica aquest conte que ens reporta Bucay: “Un dia li van preguntar a un pare quin dels seus quatre fills estimava més. El pare va respondre que se’ls estimava a tots quatre igual, però el qui li preguntava va insistir una i altra vegada, intentant arrencar-li una resposta. Finalment, el Pare, després de rumiar-ho, va dir: -Confesso que el que més m’estimo és el que em penso que em necessita més:
. quan un fill està malalt, és el que estimo més;
. quan un fill té problemes, és el que estimo més:
. quan un fill té un revés econòmic, és el que estimo més;
. quan un fill pateix una decepció amorosa, és el que estimo més;
. quan un fill té dubtes sobre si algú l’estima, és el que estimo més:
. quan un fill ha perdut el rumb, és el que estimo més.
Quina riquesa de sentiments, quines expressions més condensades que podem o guanyar o perdre’ns-ho, si l’Eucaristia dominical la comencem ja abans de començar-la, si la preparem amb la lectura vivenciada prèvia de tots els textos tal com els tenim a “La Missa de cada dia”, amb les introduccions corresponents. Tornaríem a la pietat no dels anys cinquanta, sinó a la pietat de “sentir-nos” fills cridats a compartir taula i companyia amb el Crist total que ens abraça a tots com una tendra Mare. No vull caure en la trivialitat: O ho prens o t’ho perds, ve’t-aquí.
L’eucaristia podria ser el nostre cel de cada diumenge. ¡Anem sempre més enllà de les nostres rutines! Entrem en comunió ja des d’abans d’entrar a l’església. I portem els seus dons, les seves “gràcies” sol·licitades al gran mar de la navegació del dia a dia. Senyor: sembreu, aviveu i guardeu-nos en el vostre amor de Pare de tota BONDAT.
Diumenge XXII de durant l’any, 28 d’agost de 2011. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada