dilluns, 15 d’agost de 2011

Homilia del diumenge 14/08/2011 del P. Josep Mª Balcells

DONA, ¡QUINA FE QUE TENS!

De diumenge a diumenge, i, a més, seguits per posar-hi més contrast. Al diumenge passat –recordeu- Jesús, després de la peripècia aquàtica de Pere, que instintiu com era, sense pensar-s’ho dues vegades, com si d’un joc es tractés, es llença a “patinar” sobre les aigües i a poc s’espanta i s’enfonsa, i demana a crits: ¡Senyor, salveu-me! – i per més ironia, ell que era pescador-. Jesús li dóna la mà però amb un deix de decepció li retreu: ¡Quina poca fe!
Avui, l’evangeli ens situa ben bé a les antípodes, en una contraposició ben cridanera. Jesús dóna pas al miracle davant de la porfídia i tossudesa inigual d’aquella mare-mare: “¡Dona, quina fe que tens!” i encara per reblar-ho, posant de relleu allò que avui en diuen resiliència, li remarca: “Que sigui tal com vols”. A notar que els miracles és com si no els fes Jesús, sinó la intensitat de la fe mateixa amb que un –ella o tu, nosaltres- creiem i confiem...

No podem deixar de veure tota un mena de simbolismes en la denominació “arquetípica” de la mare com a “dona”. I això es dóna, a més del passatge d’avui, altres tres vegades en el text de Joan: a la samaritana, quan ja ha fet el procés de reconèixer Jesús com al Messies; també amb Maria Magdalena quan el reconeix com al Mestre del seu cor. I, el que és molt més significatiu encara, en dues vegades més es dóna en Maria, la seva Mare. Una a Canà de Galilea: “¿Què t’hi va a tu, dona, i a mi? Ella, la dona-mare, Maria, tot i saber que no era arribada encara “l’hora”, per la fe tan gran que té, promou el miracle: “Feu el que Ell us digui”. I, el més notable, en el moment de fer el testament, els traspassos de maternitat: De la de Jesús a tota la fillada dels fills i filles de Déu. “Dona, aquí tens el teu fill”. En totes dues no es pot argüir que no sàpiga el nom propi, car es tracta de la seva pròpia mare. Li dóna a ella el nom i ofici de dona-mare. Arribats aquí no seria excusable que no cités amb goig i agraïment alguns paràgrafs del concili Vaticà II: “La Verge Maria, predestinada des de tota l’eternitat com a Mare de Déu amb mires a l’encarnació del Verb diví, esdevingué en aquest món, per un designi de la divina Providència, la mare adorable del diví redemptor, la seva associada, generosa i assenyalada com ningú, i la humil esclava del Senyor. Concebent el Crist, donant-lo a llum, criant-lo, presentant-lo al Pare en el temple, sofrint amb el seu Fill morent a la creu, col·laborà a l’obra del Salvador en un grau totalment singular, per l’obediència, la fe, l’esperança i un amor ardent, amb vista a restaurar la vida sobrenatural de les ànimes. És per això que ens va ser mare en la línea de la gràcia”... “Amb el seu amor de mare té cura dels germans del seu Fill que encara peregrinen i que es troben enmig de perills i angoixes fins que arribin a la pàtria feliç. És per aquest motiu que la verge Maria és invocada a l’Església amb els títols d’Advocada, Auxiliadora, Socorredora, Mitjancera... “I va parir el Fill, que Déu va constituir primogènit entre molts germans (Rom. 8, 20), això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”. “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de què han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”.

Aquí –tornem a l’evangeli d’avui- en aquest passatge aquesta Dona podria molt bé significar l’obertura a la fe dels pagans, la dona és cananea i és mare. És una perícopa una mica estranya per la –sembla- duresa aparent de Jesús amb la dona, com si no la volgués atendre, molt divers de la figura que tenim del tracte habitual de Jesús amb tothom. El fet que no ho llimessin els evangelistes diu molt a favor de l’autenticitat del passatge, segons ens explicaven els nostres mestres de Bíblia. Se m’escapa el sentit que té aquest capteniment, però sospito que hi ha un sentit amagat, però sigui com sigui el fet de que sigui una dona-mare que mereix aital lloança, podria ressituar la dona, universal i de sempre, en el pensament i els sentiments de Jesús. Tots sabem que la dona té per a Jesús un lloc preferent en la seva concepció, molt més enllà del que era tradició al seu temps. No té res d’estrany aquesta constatable superposicions de plans en l’evangeli. Una la literal i l’altra més profunda, que cerca significacions noves, de més llarg abast. A la cananea se li obra la porta de la fe en Jesús i amb ella a tots els cananeus, o els gentils. Per a tots només hi ha una sola porta: la FE en Jesús.

La dona i la fe (tanco els ulls i faig un repàs íntim sobre les vivències que tinc de la transmissió de la fe i no puc deixar de notar que la dona-mare té el paper preponderant en l’evangelització domèstica. ¿No ho creieu així, també vosaltres?) ¡Ai, les mares! Quan es vol exaltar la humanitat més colpidora s’ha de recórrer a les “maternitats”. Amb dolor veiem aquestes “maternitats” a Somàlia i a Kènya i se’ns parteix el cor de compassió. Des de l’altre vessant: Els artistes han sabut trobar aquest punt de sublimitat quan les representen amb el nadó en braços, sobre el pit. Per això, les marededéus les estimem més quan porten l’infant amanyagat en braços. Estimem la mare en el fill; estimem el fill en la mare. ¡No hi ha res d’igual que una mare-mare! La bondat es torna bellesa; la bellesa es torna bondat. Quina placidesa, quina dolçor veure abandonat, entregat, un infant en el pit d’una mare. El pit esdevé un altre úter, l’infant s’hi sent acollit, custodiat, nodrit. L’afecte matern hi estableix com un altre cordó umbilical. S’hi crea com una aura “simbiòtica”: etimològicament, compartir vida.

Els valors més emblemàtics de la humanitat són femenins, o millor, maternals. Res d’igual veient l’infantó en braços de la seva mare , ulls clucs i amb un somrís, digne de Buda...

Oh, dones, no us des-cuideu mai de ser mares. Tota la vida anterior a tota maternitat n’és una preparació. Sigueu femenines, sigueu maternals. Hi teniu dret i el goig de la vocació. Déu és Pare-Mare, per més que a alguns no els plau aital denominació tan entranyable. Ser-ho tot a la vegada: paternitat i maternitat en comunió. Tan se val que es tinguin o no els fills. El desitjar-los no per a una mateixa, sinó per a la humanitat sencera. Ja ho deia Kahlil Gibran: “Parla’ns dels infants”: Els vostres infants no són els vostres infants. Són els fills i les filles del deler de la Vida per ella mateixa... I ho arrodoneix Fromm: “l’amor de mare és una afirmació incondicional de la vida d’un infant i de les seves necessitats i, a més, fa sentir a l’infant: és una sort d’haver nascut; li inculca l’amor per la vida i no sols el desig de romandre viu. La terra promesa (la terra sempre és un símbol matern) és descrita com una “deu de llet i mel”. La mel simbolitza la dolcesa de la vida, l’amor per ella i la felicitat d’estar viu. La majoria de les mares són capaces de donar “llet”, però sols una minoria poden donar també “mel”. Per estar en condicions de donar mel, s’ha de ser no solament una “bona mare”, sinó una persona feliç... Pel caràcter altruista i generós l’amor maternal ha estat considerat com la forma més elevada de l’amor i el més sagrat de tots els vincles emocionals”. La maternitat és el que més s’apropa a la “creació”. ¡Partir de tant poca cosa i tant d’amor..! Fer créixer dins d’un mateix és el símbol màxim del que en podríem dir creativitat. ¡Quina bellesa essencial hi ha en l’embaràs! No és tan sols el modelatge d’un cos, és la cisellació d’un esperit. ¡Ai, els ulls de les mares novelles i de les avesades, quanta dolçor, quanta pau, quanta serenor no encomanen! Sempre estem “embarassats” de les nostres mares. La maternitat no és un rol, és el punt àlgid i madur d’una dona que serà femenina i mare per sempre més. La femineitat toca cims amb la maternitat. Sigueu dones madures per tal de donar a Déu, a la humanitat, persones que han sentit la vocació de créixer amb el vostre alè. Sou com Déu per als vostres fills. Doneu curs lliure, creixent a la consciència de filiació, per tal que els sigui fàcil i joiós veure Déu com imaginen, en desig almenys, la pròpia mare. Sou transmissores de la fe, que és justament estimar la vida plena. ¡quina grandesa vocacional la vostra! La maternitat dura sempre. És com un altre úter fet d’afecte únic i desprès... La maternitat és un taller, un obrador de ceràmiques que tenen la fortalesa de la Creació i la Bellesa fràgil del que és trencadís. És un somni plàcid esdevingut realitat en el dia a dia...

De la gran lloança a la fe d’una mare que regateja fins a tocar el cor de Jesús en pro de la seva filla, hem anat a parar al cor mateix de les mares, totes. Maria i la pròpia. Gràcies per totes les maternitats: l’entrada al goig de la vida. Gràcies, gràcies.

Diumenge XX de durant l’any i ensems l’Assumpció 14-15 d’agost de 2011 . Barcelona