dilluns, 18 de juliol del 2011

Homilia del diumenge 17/07/2011 del P.Josep Mª Balcells

SENSE TÍTOL

La paràbola d’avui ens retrata de forma personalitzada d’allò més bé i amb precisió, cas de fer-ne una lectura inhabitual a la que ens dicta la mera literalitat del text. Aquest ens diu que en el camp del món sempre hi trobem irremissiblement el “mal” barrejat amb el “bé”. El cop de resposta espontània dels mossos és insensata. “¿Voleu que anem a arrencar el jull?” L’amo, la veu de la sensatesa, els diu: “Deixeu-los créixer junts”. A l’hora de la sega ja farem les paus. Espigat el mal es diferencia d’un tot a tot del bé. Tot és qüestió d’espera. El temps de la maduració donarà a cada cosa la seva cara. Ja més endavant donaré una explicació diversa tot i que no desdirà res de l’explicació que en dóna el mateix Jesús. És complementària ¡i molt!

Ho hem sentit tantes i tantes vegades que ja no trobem estrany que convisquin en veïnatge el bé i el mal. Amb la idea afegida que aquest dualisme fa que el bo sigui més bo i el dolent més dolent, per contrast. Com si fossin dos mons separats, nascuts uns per al bé i altres –malauradament- per al mal. Aquesta divisió maniquea (esquerra - dreta, bo –dolent, bé – mal) si li canviem la fesomia, amb una petita llicència que va més enllà de com va sortir de llavis de Jesús i d’anar dirigida a una concepció ancestral de la vida com un joc de lladres i policies, posada –dic- aquesta bipolaritat en una mateixa persona, ens dóna un trasbalsament i ofec, tal com ens dicta l’experiència personal. Estem sotmesos a una duplicitat vital; en una mateixa persona mal conviuen el bé i el mal. Guerra permanentment oberta, que no hem d’esperar pas l’hora de la sega definitiva, perquè aleshores el jull es pot haver menjat, ofegant-lo, el blat. S’ha d’anar “arrencant” el mal tot just apunti, com deien els mossos. Aquesta, paradoxalment, és la sensatesa fonamental. “La vida de l’home és milícia”, ens adverteix el Llibre Sagrat. I a fe que és una milícia, a voltes agònica, perquè l’avidesa del mal és sorruda i cal tenir-la a ratlla. I com més amunt és el Jo d’una consciència i veu ètiques, més descobreixes l’arrelam profús del mal en tu mateix; vas prenent més forta i viva consciència del que no deuries fer u ometre, i al·lucines amb la mandra existencial que sents i et fa... ¿No és això, pregunto?

En porto, a tall d’exemple de primer ordre, les constatacions existencials de Pau. Caldria rellegir calmosament els dos capítols – set i vuit- de la Carta als Romans: “Sabem que la Llei és espiritual; però jo sóc terrenal i estic venut com a esclau al pecat. No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto. Si faig, doncs , allò que no vull, reconec que la Llei és bona; però aleshores no sóc jo qui actua així , sinó el pecat que habita dintre meu. Sé que el bé no habita dintre meu, és a dir, que sóc feble. Veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria. Sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no sóc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu. Em trobo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora constato això: només capaç de fer el mal. Si segueixo la raó, m’agrada de complir la llei de Déu, però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner. És la llei del pecat que porto dintre meu. ¡Que en sóc de dissortat! ¿Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? ¡Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre! Em trobo, doncs, que amb la raó serveixo la llei de Déu, però, home feble com sóc, serveixo alhora la llei del pecat.

He volgut posar fil per randa aquest passatge cèlebre en que l’exhortació de Pau pren ressonàncies molt personals. Diu allò que sent i que ha experimentat com a lluita constant sense sortir-se’n. En el capítol vuitè presenta la que ell anomena la vida en l’Esperit. A vosaltres deixo el goig de llegir-lo i aplicar-lo a vosaltres a ple dret, en Jesucrist. No som,doncs, en definitiva, esclaus del mal; Jesús per la fe en Ell ens n’allibera. Mantinguem ferma aquesta confiança integral. A la fi, el BÉ venç el mal.

El mal té cos i forma de pecat, de desajustament moral, d’inconseqüència a nivell de consciència; no el podrem fer desaparèixer, si no el combatem amb l’acció precisa de l’Esperit, en pic apunti a la consciència. Això és viure, combat espiritual permanent. Ja ens ho deixava aclarit, pres des d’una volada que engloba tota mena de mal, en Miquel Estradé en el seu llibre titulat contenciosament EL MAL: PROBLEMA I MISTERI.

Confesso que m’havia temptat fer al·lusió directa a la desconcertant obra de Stevenson. “El cas misteriós del Dr. Jekill i Mr. Hide”, fins al punt d’haver posat provisionalment aquest títol: L’enigmàtic cas de Mr. Jull. Noteu el canvi de cognoms, de Mr. Hide passaria a Mr. Jull. Havia escollit Jull en comptes de Cogula, per què el canvi em feia més patxoca i introduïa aquest toc de misteri d’aquesta aparent novel·la negra que quan la vaig llegir per primera vegada em vaig quedar molt “tocat”. Hi veia una al·legoria del que ens ha dit Pau, portat insospitadament a una novel·la que és més que negra... No sabria com qualificar-la. Llegiu-la, llegiu-la; no us defraudarà, no, a fe.

No puc deixar de comentar-vos-ho amb la sorpresa sempre oberta. Us dic: Quan una persona gran es confessa, se la sent dir amb freqüència: “Jo sóc gran, i no “faig” pecats”. Noteu tres coses. Ser gran sembla que porta a una certa immunitat respecte al mal. “No “faig” pecats”. ¿Quina mena de cosificació, de fets concrets, ¿És que no compten les actituds? Pecats. ¿és que no hi ha mancances a la tercera edat, i no n’hi ha de pròpies? A tants anys... ¿hem arribat venturosament a la impecabilitat?

Ja es veu que hem perdut la pugnacitat –a mort- descrita per Stevenson. ¿Misteri o problema? Ambdues coses.

Poso punt i final a la mena de “paràbola” reportada per Hans Küng en un llibre que acabem de “repassar” (dialogat) en grup. El llibre és “Lo que yo creo” de l’editorial Trotta. Mal i bé conviuen però ho han de fer adversament. Convé que el bé creixi i que el mal (posat sota qualsevol forma: moral, sofrença, neguits, tensions) disminueixi. Pau ens en dóna la porta de sortida (del mal) i d’entrada (en el bé): “Ara ja no pesa cap mena de condemna sobre els qui viuen en Jesucrist, perquè la llei de l’Esperit, que dóna la vida en Jesucrist, t’ha alliberat de la llei del pecat i de la mort”.

I acabo amb els records de Küng. “Ja des de petit vaig entendre que cadascú ha de carregar la creu que se li assigna. La meva mare em va contar la història d’una persona que estava descontenta d’això. Com que estava descontenta amb la creu que li havien imposat, un àngel la va portar a un gran magatzem de creus, i la va invitar a escollir-ne una de nova. Però unes li semblaven massa pesades, altres massa lleugeres. Després d’una prolongada indecisió en trobà una d’entremig, que li semblava que podia correspondre’s amb les seves forces. “Has escollit precisament la teva creu, li digué l’àngel. D’ara en endavant porta-la amb paciència”.

“Qui tingui orelles que escolti” i que Jesús em perdoni per haver donat una altra explicació diferent de la seva.

Diumenge XVI de durant l’any, 17 de juliol de 2011. Barcelona