dilluns, 23 de maig de 2011

Homilia del diumenge 22/05/2011 del P. Josep Mª Balcells

ENTRANT EN LA INTIMITAT DE JESÚS

És amb goig i l’ànima estremida –us ho ben asseguro que no és per res retòric- que des d’avui obrim pas a aquests meravellosos capítols de Joan (13 – 17 inclòs) que són ben bé el cor de l’evangeli, únics. És com la versió gloriosa dels moments finals de la seva vida. Plenament conscient Jesús de que la seva “hora” ja li venia al damunt, i justament, això mateix en esperit i en veritat el feia més íntimament proper dels “seus”, amb una sensibilitat testamentària, diria, i regalant-los la possibilitat de sentir el que mai havien sentit d’Ell. Els feu sentir la presència de Déu en la seva Persona: “El Pare i Jo som U”. Hauríem de llegir-los, aquests capítols, amb els “ulls de la fe”, que és com els va escriure l’evangelista; i que demanen tenir aquesta consonància amb els “sentiments de Crist”, d’una riquesa de tons que dóna entenent que “havent estimat el seus de sempre, ara els va estimar fins a l’extrem” ¿Qui sabria dir quin és l’extrem d’amor d’un Home-Déu? ¡Pur misteri! Aquí entrem com de puntetes com a casa “nostra”. No som invitats, som comensals. La familiaritat en serà la tònica ambiental. Intimitat demana però intimitat. No sabria com dir-ho. D’entrada, jo em demanaria i us pregaria de no “estranyar-nos” de res, ni del què diu, ni del què fa, i, per bé que tot plegat ens depassi per tots costats, almenys intentéssim de fer-hi estada llarga, dolçament atents, intentant de personalitzar tot el que es diu, implicar-nos-hi en primeríssima persona. A Jesús mateix deixem-li dir que “a Déu ningú no l’ha vist mai ningú, llevat d’Ell mateix i d’aquells a qui Ell els obre les portes del misteri”. A cada nou intent d’entrar-hi anirem ampliant nous horitzons i ens meravellarem de veure en Ell, Jesús, la divinitat, empesos per una Resurrecció que no brilla més que en el nostre cor, per no espantar-nos, dolça divinitat... Ho “veiem” des d’on es veu l’essencial. (Saint-Exupéry). L’Home Nou, Crist, ens embolcallarà en una “major naixença”, ja ara i aquí i anant més enllà sempre en cadascú. És “Fer el cim i continuar pujant” de Jorge Bucay (llibre que ens animem a “fer” en les properes jornades vigatanes de principis d’agost). Invitació oberta a entreveure llunyanies noves i enciseres... Aquest és un llibre “bessó” del que vàrem fer l’estiu passat: La inteligencia espiritual de Torralba. Deixeu-me dir que afortunadament, arreu, corren les brises de l’Esperit, aquelles que intueixes que hi són, però que no saps ni d’on venen ni on van... És la reflorida de l’espiritualitat, amb nom o sense ell, ¡lloat sigui el mateix Esperit! Déu ens és a prop sempre, cal intuir-lo més enllà de denominacions. Tinguem obertes les antenes: Déu és imprevisible. Retorna, retorna...

Acabem un grup justament de visionar la pel·lícula “El cambio” i hem quedat enlluernats per les paraules de senzilla saviesa del Dr. Wayne Dyer, que n’és el protagonista. En veritat, tota una senyora pel·lícula de Mestratge i de gran mestria cinematogràfica. Diuen que no s’ha de fer -malgrat tot- jo em permeto de fer-ho: Vegeu-la una i altra vegada. No en sortireu els mateixos. És terapèutica, senzillament guaridora, enaltidora. Empesos per les invitacions de Dyer, respectuoses, però al temps convincents, a deixar “l’ego” (d’on prové egoisme, no ho oblidem). L’ego, que és el nostre jo falsejat, covejós, prepotent, interferidor. Ens explica com fer-ho. No són tècniques “d’agitar primer i prendre-s’ho de seguida”, no. És un procés de canvi de to existencial. Aneu-hi i en parlarem. Un llibre sovint en crida un altre: “El cavaller de l’armadura rovellada”. Precisament en l’últim capítol hi veig sintonies marcades entre “El cambio”, aquests passatges de Joan i el rerefons del final del procés viscut pel Cavaller. (Sospito que en aquest, s’hi descriuen trets autobiogràfics de l’autor, en clau al·legòrica). Sam –la veu de la consciència del Cavaller- li diu insistentment: -“Deixa’t anar i confia”. No ho té gens fàcil, no, arrapat a la roca, a les últimes, ja fent-se sang als dits crispats i relliscant... En un instant de plenitud ocorre l’inesperat. ... “Quan l’envaïa una desconeguda sensació de serenitat, de plena confiança, va succeir un estrany fenomen, va començar a caure “cap amunt”. Sí, tot i que semblava impossible: queia cap amunt, escapant de l’abisme”. No em digueu que no sigui una aconseguida al·legoria del pas de mort a vida que s’esdevé en aquests “canvis de vida”, que Dyer en dirà, com Maslow “moments – cimals”, únics, en què, com de sobte, tot canvia a millor, qualitativament. Moments d’intensitat, de sorpresa, plens de benevolència (com si estimessis intensament per primer cop), que perduren, que són moments eternitzats de canvi de paradigmes vitals . Són, jo m’ho explico així, com pujades sobtades de graó en l’escala de la vida. Com un anar a més i millor intensitat en el percebre, en el veure i en el viure. Tot un goig nou. A partir d’aquesta sensació nova renovadora, no tornaràs endarrere més que escadusserament potser, i afrontaràs la teva vida des de la teva nova vida, amb entusiasme, convicció i un goig que t’omple cos i esperit. ¿No hi veieu la Pasqua que s’hi transparenta? És com si ressuscitéssim, com si adquiríssim un nou i més intens to de consciència. A això volia arribar.

Durant aquest temps de Pasqua se’ns ha dit i se’ns dirà repetidament que hem renascut, que som criatures noves, que hem estat regenerats de nou, que som uns altres. Ens falta aquell alliberador “deixa’t anar, confia”. El cicle pasqual hauria d’esdevenir com un aprenentatge de misteris gloriosos, invitacions a renovar vida i esperança. A “creure’ns” nous. Però no en el sentit degradat de creure’ns, sinó com ressuscitats, amb els sentits purificats respecte de persones, coses, esdeveniments. Mireu, això és un do de Déu, un do pasqual. El goig, com a conseqüència, va darrere de la fe, no abans. Si no hi ha fe de la bona ens serà impossible entendre aquestes atraients preguntes i constatacions de les que en va ple tot el Joan dels últims capítols: “¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Qui em veu a mi veu el Pare. És el Pare, qui, estant en mi, fa les seves obres. Qui creu en mi també farà les obres que jo faig, i fins i tot en farà de més grans”. ¿És això exagerat? “¿T’ho creus això?”. “No sigueu incrèduls, sinó creients”. Mireu, la fe quan ens ha entrat a les arrels del nostre viure és la que ens fa donar el “salt”, el “canvi”. Si no ens en queda asserenada constància-consciència d’haver viscut aquesta experiència de canvi existencial, ¿voleu dir que encara no s’ha produït aquest fet venturós de canvi de paradigma? Diu Dyer que Ell de totes totes ens esperarà a que el donem. No subestimem el què és la fe, la vida de fe; no podem creure en la resurrecció de Crist si no creiem en la nostra pròpia. Aquesta és la tasca pasqual. Dèiem la setmana passada que Joan és un excel·lent guia, perquè ell primer ha experimentat allò a que ens conduirà. No som turistes badocs, som deixebles del Mestre i de tants altres mestres del viure més ple. Ell ens conduirà a experimentar una resurrecció creixent, progressiva fins a atènyer la definitiva. Pasqua i Pentecosta són el mateix misteri de presència i d’acció de l’Esperit que mogué Jesús i també potencialment també cadascú de nosaltres. Ja digué Jesús: “Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: “Vés-te’n allà, se n’hi aniria. Res no us seria impossible”. ¡I què lluny estem d’una tal fe, ressuscitadora! Ai, no sé com dir-vos-ho, mentre dic per a mi: “¡Senyor, ja crec, però augmenteu-me la meva fe!” Estem acarats a la Pentecosta, tenim ja les primícies de l’Esperit. Sense Ell, no hi ha canvi. Potser abans haurem de passar pels ensenyaments del Dr. W. Dyer. Tot podria ser, vés a saber. Almenys que per nosaltres no quedi... De Pasqua a Pentecosta un camí de FE. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. ¿Ho creus això, amb fe d’impossibles reeixits?

Anem llegint una i altra vegada Joan. Ens esperen dons, obres més grans que les que feia Jesús. ¿Ho creus això? Tu t’ho guanyes o t’ho perds.
Diumenge V de Pasqua, 22 de maig del 2011. Barcelona