dissabte, 14 de maig de 2011

Homilia del diumenge 15/05/2011 del P. Josep Mª Balcells





DONEM PAS A JOAN: GUIA DE RESSURRECCION


Recordeu que per Setmana Santa em permetia recordar-vos que una lectura seguida de tot l’evangeli de Joan seria molt apropiada per aquelles dates. Ara torno a insistir-hi. Tots els evangelis d’aquests diumenges fins a la Pentecosta són tots de Joan, que és l’evangelista de la intimitat amb Jesús Ressuscitat. Precisament aquests dies del cicle pasqual ens haurien de portar a un aprenentatge intensiu del secret de l’experiència pasqual: un reconeixement mutu entre el “nostre” Crist ressuscitat i l’aprenent de resurrecció que som sempre, però “més que mai en aquest temps (dia), que Crist, la nostra Pasqua, ha estat immolat”. Tot això només és factible en una familiaritat en el tracte amb Ell, en una complicitat fruit d’un estar l’un en i per l’Altre, en un reconeixement mutu en la veu, en el dir-nos pel nostre propi nom (Teresa de Jesús, Jesús de Teresa) amb tots els ressons d’un amor d’amistat, teixida en freqüents Encontres, que venen a ser en definitiva com el paral·lel de les aparicions de Jesús als “seus”. Per tal de segellar una fe (el tot Joan està aquí: “perquè creieu, i en la fe tingueu la vida i el goig que no s’acaba mai”: aquesta és la finalitat per la qual va escriure el seu evangeli), una fe confirmada que traspassa la visió terrena de Jesús de Natzaret, per conèixer-lo –en la plena accepció bíblica: un coneixement d’estima d’experiència inefable-, com Aquell que ens porta a viure’l en “una tercera i més alta dimensió”, que fa bona en cadascú de nosaltres aquella benaurança (pasqual) de Jesús, després d’amonestar Tomàs (el nostre “alies”): “¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. O dit d’una altra manera: Feliços els qui entraran en amistosa compresència i reblaran, per sovintejada experiència, allò també de Joan: “Estigueu en mi, i jo en vosaltres”. Pasqua és “viure en viu” l’al·legoria del “Cep i les sarments” en un immersió de vida i relació noves amb el Ressuscitat, “l’Home Nou”, el terme final de tot el millor procés d’humanització a que podem aspirar, per pura donació. El punt omega de Teilhard. ¡Ressons de la Vetlla i del Ciri Pasqual! Em revenen com una deliciosa constant unes precioses expressions del Vaticà II en el seu document “l’Església en el món d’avui”. Recordem-les, tot passant per Jesús que diu de si: “Jo sóc la Porta”. Són aquestes: “Ell és la imatge del Déu invisible, Ell és l’Home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina. Cadascú de nosaltres pot dir amb l’Apòstol: “el Fill de Déu em va estimar i es va donar a si mateix per mi”. Patint per nosaltres no sols ens va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el Camí pel qual, si el seguim, la Vida i la Mort són santificades i prenen un nou sentit.”

“El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep les “primícies de l’Esperit” amb les quals es fa capaç de complir la Nova Llei de l’Amor”.

“El misteri de l’home no s’aclareix veritablement, sinó en el misteri del Verb Encarnat... Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... ¡Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la revelació cristiana!”.

Heu pogut veure aquestes setmanes de Pasqua a l’entrada de la nostra Parròquia aquell modest cartell: CRIST, L’HOME NOU. Ara el podeu rellegir i el podreu entendre amb més pregonesa bíblica i evangèlica i gaudir-lo per la “relació pasqual i nova que hi heu pogut aprofundir i pels “lligams creats”. “Realment el Senyor ha ressuscitat. Al·leluia”. Tot el misteri de Pasqua el veig sintetitzat en aquest passatge també de Joan, el gran vident, el que hi va veure amb més profunditat el misteri de Resurrecció. Deixo a vosaltres de fer-ne un judici apreciatiu: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi”. Déu és Déu de vivents que troben vida i a desdir en el Ressuscitat. L’Eucaristia és penyora i primícia de Vida Ressuscitada. És el misteri de l’Encarnació portat a l’extrem: “Havent estimat els seus els estimà fins a l’extrem”. ¡Ai, minsos rajolins d’Eucaristia, com envejo les deus abundoses on neixen els nostres rius: les fonts del Llobregat i les del Cardener..!

Ara –i no abans- és quan us invito a llegir l’evangeli d’avui, abans de llegir aquests “gargots meus”. Llegiu-lo referit directament a Jesús Ressuscitat com si se us apareixés a cadascú d’una forma personalitzada, a nosaltres, tots, “crisàlides de resurrecció”.

Més encara, si se’m permet: potser seria bo i àdhuc boníssim que llegissis, abans de l’evangeli, el salm responsorial com si tu l’haguessis composat i per primera vegada li resessis, tot dedicant-li, a Jesús Ressuscitat, identificant el Senyor Jesús amb el teu Bon Pastor. Dóna sentit profund a cada expressió; senti-t’hi tu, el millor tu... És d’aquells salms que ens hauríem de saber de memòria i d’anar-hi i retornar-hi amb el goig pasqual en el cor. Saber pregar amb els salms és veritablement un do, una exquisidesa de Déu...

Una vegada entrats de ple en les mateixes paraules de Jesús, ara seria el moment de sentir la VEU de Jesús adreçada a tu (i a mi), com Maria Magdalena va sentir el seu nom i de sobte se li va obrir de bat a bat l’escriny de totes les relacions d’afecte, de “reconeixement” (agraïment), d’amistat teixida als ulls, en les mirades, en la veu: “Fes-me sentir la teva cara, fes-me sentir la teva veu, perquè la teva veu és suau i la teva cara, bonica” (“El càntic dels càntics”). En una paraula, tot: ¡Rabuni! Tornem a l’evangeli: “Crida les que són “seves” (no de possessió, sinó de relació amorosa) cadascuna pel seu nom”. Hi ha un entranyable “reconeixement en la seva veu”. Després, evangeli enllà, se’ns obre una panoràmica de relacions que sublima la imatge del bon Pastor, i, Pastor i Ovelles, entren en intimitat i es van assemblant cada dia més i esdevenen amic meu i amic teu, i la primigènia idea de Pasturatge queda ultrapassada per la “realitat simbòlica” que vol fer intuir: “Els qui entrin, passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurament (“oh, dichosa ventura”); “la veritat us farà lliures”. “I trobaran pasturatges” (en Ell mateix: oració, estimació, comunió, amistat, intercomunicació). Experimentaran que jo he vingut (m’he fet trobadís), he anat a la cleda per cridar les “meves” i anar al davant i fer que segueixin, “perquè tinguin vida i en tinguin a desdir”. Aquesta és la finalitat del pasturatge pasqual de Jesús Ressuscitat. “Quedéme y olvidéme”. (“Els cristians del segle XXI o seran místics o no seran”).

Deixeu-me fer un “excursus” sobre les virtualitats de la comunicació i, més, de la comunió de la VEU. En l’evangeli d’avui hi campeja la veu –única, reconeguda- de Jesús Ressuscitat i ella omple tota la Pasqua del Goig de sentir una veu estimada. En una paraula –la del nom propi- bescanviada hi ha tot un món de relacions, de sentiments. La veu dels estimats és el lligam del cor. És la mateixa identitat. Per telèfon: ¿Què em coneixes? Sí, ets... tu! Quin saltiró al cor! En Sebastià Serrano en el seu llibre “El regal de la comunicació” té un deliciós capítol titulat El misteri de la Veu: “Si afinéssim una mica, en parlar de la Veu faríem referència al to, l’entonació, el ritme, la velocitat, la intensitat, la ressonància, la claredat, la inflexió o el timbre. Pensem en la quantitat d’informació referent a les nostres emocions, les nostres actituds i la nostra personalitat, que transporta aquesta eina comunicativa que podem qualificar de màgica. Siguem conscients del fet que nosaltres projectem emocions vocalment. La Veu és una expressió d’allò que li passa tant mentalment com físicament a qui parla. Una gran part del secret de l’èxit en la comunicació rau, ni més ni menys, en el to, sí, en el to de la veu. Crear una qualitat de Veu que transporti competència, seguretat i afecte és el repte de l’excel·lència... Penseu que l’èxit està en el to de la veu, a saber dir les coses de manera que la Veu acaroni les persones”. Ara, per un moment –llarg llarg- deixem-nos gronxar per la Veu del Pastor que modula cada nom d’una forma entranyable, única. Del Pare només n’hem sentit la VEU. Tret de les vegades que Jesús la sent en les amorosides pregàries de nits il·luminades. Déu té VEU, una VEU callada... Em quedo curt, perquè la Comunió amb el Crist Ressuscitat és de veres veres inefable.

Diumenge IV de Pasqua, 15 de maig de 2011. Barcelona