divendres, 6 de maig de 2011

Homilia del diumenge 08/05/2011 del P. Josep Mª Balcells



DEL “TROBAR-SE” FER-NE UN “ENCONTRE”

El nostre clàssic Pla feia una distinció simpàtica en les relacions humanes: de més a menys entre amics, coneguts i saludats. Avui Lluc ens posa a consideració pasqual la trobada – per res casual- de Crist amb els seus deixebles d’Emaús, que pesarosos i fugitius –no té altre qualificatiu millor- emprenen un camí “de tornada” d’unes expectatives frustrades, que han esdevingut com un mirall de moltes de les nostres vivències d’interrelacions. Diguem d’entrada, que en el relat d’Emaús s’esdevé un singular Encontre i un Esdeveniment, model o paradigma de com la Pasqua, quan és viscuda a fons, amb ulls de fe, pot trastocar, trasbalsar els cors, i de les feixugueses passar a posar ales de goig encomanadís, ales que volaran més tard fins al testimoni pasqual.

Noteu les dues paraules: Encontre i Esdeveniment totes dues lligades al fet aparentment casual o fortuït de començant Jesús per fer-se company de camí es va passant successivament per totes les modalitats de la relació planiana per arribar a fer la gran descoberta de l’AMIC INVISIBLE.

Hauríem de fer l’anàlisi de la narració per veure com aquesta va pujant de tonalitat fins al clímax de l’exaltació joiosa d’haver trobat el sentit pasqual més autèntic del propi viure en un Jesús que tot i ser el mateix és divinament diferent. Us invito i, implícitament m’invito a mi mateix, a veure amb nous ulls pasquals el què passa a la narració i com podem fer possibles comparacions amb el nostre avui de les relacions interpersonals. Som-hi.

- Són deixebles de Jesús. Com nosaltres, però ells no saben que la persona que es fa trobadissa és Jesús Ressuscitat, nosaltres ho hauríem de saber, millor, haver-ho experimentat. Ells (nosaltres) tenim per darrere tot un munt de fets extraordinaris i de paraules meravelloses que els (ens) havien “encantat el cor”. De cop i volta, la tragèdia ho ha envaït tot, els (ens) ha ofuscat els ulls. Tot l’evangeli de Lluc està estructurat a partir d’una “pujada a Jerusalem”, on s’esdevindran fets, per més que predits, sorprenents. Ara arribats aquí, el relat de Lluc, avui, és una “Fugida”, no una pujada a Jerusalem. Emaús, per Lluc, significa la reversió de l’evangeli. Podem donar el camí d’”Anada a Emaús” com el revers de la “Pujada a Jerusalem”. Fugen, retornen a no se sap ben bé a què. Desil·lusió, delusió (amarga immersió en el no-goig; tenen les ales i el cor trencats).

- Caminants que no van, fugen. Quan un fuig no sap on va. Retorn a l’amarga “realitat subjectiva”. Tot plegat un bluf, pensen.

- Comenten, apagats, els incidents. De l’exaltació d’un seguiment ambiciós potser, a la caiguda, la més profunda que es podia esperar, ignominiosa. La creu era el suplici més denigrant. Eren altres temps, direm, però avui hi ha tortures, anorreaments, trepitjades de tota dignitat humana. Jesús s’hi ha identificat. Plana una tristesa fosca irrespirable, aleshores i ara. Ells deserten, no esperen res, després d’esperar-ho tot. Van del tot al res... ¿I nosaltres? ¡És tan acorralador el mal que fem i veiem... uns i altres!

- Conversaven i discutien els “fets”. Però per aclarir el fets un ha de cercar el per què i, si és possible, el per a què. A ells i a nosaltres, plantejar-nos-ho, ens farien arribar més aproximativament al fons de cada cosa, sobretot si són qüestions vitals. ¡I tant que en són els fets darrerament viscuts per als deixebles, ells, i nosaltres en l’entorn de crisi.

- Els aconseguí i es posà a caminar amb ells. Apressa el pas per posar-se al costat com un nou company de ruta. ¡Quin simbolisme més humà! Mai sols; en qui sigui, sempre hi ha la “sorpresa” de qui comparteix més que el camí. Compartir ve de trencar el pa i passar-nos-el. És un signe altament simbòlic de comunions. ¡Quina riquesa hi ha en el compartir joies, penes, treballs, pesos, somnis, esperança! (“El que fa segur el camí és que el facis estimant”) ¿Us sona?

- No el reconeixen. Naturalment. Tot depèn dels ulls, de l’actitud amb què mirem. Deia el poeta Gamoneda: “La realitat no és tan sols la realitat objectiva i verificable, perquè existeix certa tendència a això de... “són imaginacions teves”, o a treure importància als somnis que són una forma d’interioritat i poden fer-te unes vegades feliç, altres desgraciat .Jo dic que la tendència a pensar que la realitat és només allò objectivable és una disminució de la realitat que és objectiva i subjectiva. Entre una i l’altra hi ha el besllum multitonal de la mirada. ¡Oh, saber mirar per saber veure! “La vida és un quart d’hora fet de moments exquisits” (O. Wilde)

- Posat trist: no són les paraules les que parlen, és tot el cos i l’ànima entera. M’agrada tant l’expressió “posat”. Sempre tenim algun “posat”, no podem enganyar-nos, menys enganyar. ¡Què bé no oblidar-ho: conèixer la pròpia espontaneïtat! Allò de les “llunes” blona o mala, allò de l’expressió corporal dels sentiments, ai i tantes coses. Sebastià Serrano ens n’ha parlat a bastament en el seu deliciós “El regal de la comunicació”.

- ¿De què parlàveu? Millor començar per interessar-nos pels altres, més si els veus tristos. És donar peu a conversa, a mostrar interès, a obrir-nos a intimitat...

- Sorpresos: Qui viu en tristor sempre es pensa que els altres també n’estan, de tristos. I atenció a la viceversa. Cal sintonitzar, hi ha camí a recórrer fins a arribar a posar-te, com se diu, en la pell de l’altre, a entrar en empatia. Donar la preferència a l’altre. Escoltar, de primer... Aquest és el camí de la fraternitat pasqual, per a nosaltres.

- El cas de Jesús de Natzaret: ¡El cas de...! El presenten com una excepcionalitat. Pensen que tothom ja ho sap, allò “nostre” sempre ho vivim com a singular, com si fos únic. I ens estranyem que els altres no ho coneguin, que no ho visquin com nosaltres. Confonem la visió de la “nostra” realitat amb la “realitat” objectiva. Malentesos, estranyeses, incomprensions.

- Es fa la presentació del personatge davant del Personatge. ¿No us ha passat mai? ¿Què deu pensar el Personatge? Una vegada més es repeteix aquella pregunta que ens compromet en el moll de la fe: ¿I vosaltres qui dieu que sóc jo? ¿I tu què hi dius?

- Nosaltres esperàvem que Ell seria el Messies... Noteu el plural que agermana en l’infortuni. Esperàvem (és més fort el terme original), ara no esperen o –millor- desesperen. S’ha posat en joc el seu preconcepte de Messies. I han perdut la partida. Només hi cabia la seva “opinió”, només captaven “el poder i la glòria”. Irreductibles en la seva visió de les coses. En aquest “esperàvem” tan humà s’hi amaguen tot un món d’expectatives, els somnis irreals, a despit de la “realitat” que se’ns dóna. La “Providència, el “si Déu vol”, sempre el fem jugar en camp propi. I quan se’ns trenquen els nostres pensars, aleshores no ens costa res pensar o dir que Ell no ho deu voler, i ¡quin Déu tenim! ¿Vol o no vol? ¿Pot o no pot? ¿Un Déu no omnipotent? L’emboliquem en el ¡bé nostre!, però, ¡ai, si les coses se’ns posen a l’inrevés o de través, Déu n’és ¡promotor! o, més delicats, Déu ho permet. Embolica que fa fort... El Déu de Jesucrist és tot un altre. Gràcies a Déu Pare.

- És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat : ni dones, ni àngels, ni Pere ni Joan. Però a ell no l’han vist. Quan estaven a punt de “caramel”, a punt de Resurrecció s’esveren. “No tingueu por, no sóc un fantasma”. És natural, demanen comprovacions i Jesús els hi haurà de donar, tot i retraient-los la poca fe. A la poca fe, com a resposta desitjable, hi ha la molta fe, la plena confiança. Això és el misteri de la fe: Anunciem la vostra mort, confessem la vostra Resurrecció, esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús. Això és PASQUA. La rodonesa de la nostra fe, no hi ha més.

- L’estaven veient sense veure’l. Perquè al Jesús pasqual només hi ha uns ulls que el poden percebre. Els ulls de la fe. Només. D’aquí els nostres problemes, els nostres dubtes, les nostres defallences. Tot un problema de cataractes de fe... Som deixebles i es pressuposa que tenim fe; però, ¿quina fe no tenim?

-Argumentació bíblica que era la que podien entendre, ells. Necessiten un caminar profund, un anar més enllà d’on són, d’on estan, fixats, collats a la terra de les “seves” expectatives. Ni tan sols aquesta llarga dissertació del Mestre els obren els ulls del cor; i dic bé: del cor. No són argumentacions les que valen, són les sintonies, l’empatia amb qui es parla. Volem que ens escoltin, però nosaltres no escoltem. Van de tronc una cosa i l’altra. Doneu i se us donarà. Així de clar.

- Serà després, quan rememoren que entenen. Ens passa sovint: Entenem després de no haver entès: tornant a passar la pel·lícula. L’acció de partir el pa i desaparèixer els obren els ulls. No servien els ulls vells, en calien uns de nous, acabats d’estrenar. “No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? ¿Es cremaven i no se n’adonaven? Igual a nosaltres ens passa, o ¿no? És pel tornar endarrere a repensar el que ens passa en el dia a dia que podrem trobar el secret que hi ha més endins i més enllà. Reflexionar, bona paraula. Flectar el que sigui sobre ell mateix, un retorn. Aquest hàbit, si el tenim, ens farà reconsiderar coses, trobaments, i s’il·luminaran “textos, contextos, pretextos” i podran brollar inesperadament encontres i esdeveniments. Passen coses úniques si estem a l’aguait. Afinament pasqual. De l’esdeveniment Mounier en deia que “serà el nostre mestre interior”.

- El punt neuràlgic d’aquest Encontre és “Queda’t amb nosaltres que està declinant el dia. Pla quedaria meravellat. S’ha fet tot un camí que va de saludats, a coneguts i reconeguts i joiosament acaba en la bella plaça o llar, millor, de l’amistat.

-La reacció intempestiva: Desfan el camí de les denes dels misteris de dolor i s’afegeixen en comunitat al festí de les denes dels misteris de glòria: Tornen a Jerusalem i ara entenen i viuen allò que no entenien, tossuts, i ara viuen en el GOIG PASQUAL entre germans en la Fe. A les Catequesis de Jerusalem, gairebé coetànies als fets es diu: “Enforteix el teu cor per la participació d’aquest pa, enjoia’n la faç de la teva ànima”. Entrem en el goig pasqual tot cantant “Marxem en pau per les places, pels carrers del món. Marxem en pau per les places , un nom portem al front: hem de cantar l’esperança, que és l’alba d’un demà; hem de mostrar, estimant-nos, que el món nou ve ja. Marxem en pau per les places, diguem tot el què hem vist, sense por”.

És l’hora d’acabar: Camí de la vida, tristeses i afanys, del trobar-se fer-ne un Encontre Pasqual. “Apa, somriu que Déu t’estima” I tu confirmat en la fe, confirma els teus germans. Tot comença pel somriure “reconegut” de Jesús, i va camí enllà amb el nostre “somriure pasqual” donat a tothom amb qui ens “encontrem” pel camí de la vida.

Segona setmana d’experiències del somriure pasqual per tal de fer-ne un hàbit, del que en diuen que és “com una segona naturalesa”. “Apa, somriu”, que falta menys.

Aclamació abans de l’evangeli, exornada d’al·leluies: “Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu”.

Diumenge III de Pasqua, 8 de maig del 2011. Barcelona