¿“QUIN ÉS EL MEU PROÏSME’?
Aquesta és la pregunta que dóna peu i entrada a una de les més significatives i precioses paràboles, la del Bon Samarità. Avui, l’evangeli ens en dóna la millor versió personalitzada en aquest Encontre amb la samaritana “buscat i ofert” per Jesús -en definitiva, Ell serà sempre el Bon Samarità en persona- que arriba a fer d’ella tot un apòstol, de la manera més espontània i al mateix temps més profunda. És allò que més endavant se’n dirà la “caritat pastoral” o l’atançament delicat i enaltidor a tot “proïsme”, perquè aquest ho és per la meva manera personalitzada d’atançar-m’hi, més que no pas per consideracions de proximitat física, geogràfica. Confronteu-ho amb l’evangeli.
Aquest passatge de la samaritana -viu i espontani com a diàleg que és- ric, riquíssim per la condensació de secrets divins que s’hi desclouen al llarg d’aquest progressiu atançament, que va fent dels dos interlocutors tot un evangeli condensat. D’una conversa intencionada i ben portada per Jesús en sortirà un diàleg paradigmàtic i d’una intimitat respectuosa i subtil, que de comunicació n’esdevindrà una sintonia i comunió, que d’entrada haurien estat impensables... Saber dialogar, saber respectar, saber escoltar, saber posar a l’encontre un to cordial, tot plegat en fa un model d’interrelació entre persones, tractant-se entre elles precisament com a persones, d’una dignitat tan gran l’altre com seria la nostra pròpia, i que per sobre de diferències que no es neguen, es sublimen a través no sols de feeling que es diu avui, sinó per l’estimació respectuosa, però que sap enlairar pensament, sentiments i actituds, inèdites a fi de comptes. “Tot el que puja convergeix” (Teilhard).
Diàleg és una paraula, ennoblida des de Sócrates amb la seva manera de fer preguntes i de suscitar saviesa a partir sempre de l’interlocutor, del qual en van brollant respostes insospitades. Tota interrelació o és diàleg o no és res, o, pitjor, és guerra, que val tant com polemitzar -amb una arrel etimològica clara aquest mot de guerrejar, com si la veritat o la “raó” fos un botí a aconseguir, arrabasant-lo-; guerra, dic, quan no estem oberts de cor als altres i només volem defensar idees o posicionaments de baluard. Dialogar és la capacitat de comunicació, bo i respectant l’altre, però al mateix temps invitant-lo a anar més endins o més enlaire, a aixecar els nivells de la conversa, feta aquesta d’escolta atenta, empàtica, personalitzada, sensible als ressons, a les inflexions de veu i de mirades, per portar-la suaument a nivells que convidin, sense forçar, a plantejar-se capteniments de creixent sinceritat, apuntant respectuosament vers l’obertura de la pròpia intimitat... Aleshores la comunicació porta al diàleg sucós i aquest desemboca en un encontre; i quan aquest es produeix, això porta, meravellats, tots dos interlocutors a redescobrir-se com a nous, com a millors. L’altre, en profunditat, és pastat com jo mateix a imatge i semblança de l’ALTRE. S’obren les comportes de la comunió, i no hi ha comunió sense estimació. D’aquest dialeg se’n diu “caritat pastoral”, ben bé això. En el millor sentit de cada mot: caritat-amor-estimació i pastoral com a pedagogia del diàleg de o des de la fe.
Les narracions de Joan, com aquesta de la samaritana, són molt intencionades. Ja ho diu obertament al final de tot el seu evangeli manifestant el seu propòsit global: “Tot això ha estat escrit, perquè creguin que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tinguin vida en el seu nom”. De les escenes que ha seleccionat i triat Joan, l’evangelista en diu “senyals prodigiosos”- narrats en forma de diàleg, més sovint que en els altres evangelistes. I em sembla que aquest, d’entre tots ells, és el més llarg, el més profund, el més carregat de revelació (tant per a ella com per a nosaltres sobretot, que podem rellegir el passatge, bo i posant-nos en el paper, en la persona de la samaritana) Una conversa així val per molts “miracles”. És ben bé l’evangeli en acció.
Però tornem endarrere i seguim l’evolució del diàleg. Jesús s’asseu a prop del pou. Era migdia, cansat de la caminada feta i amb el bat de sol a sobre, sent com la set el senyoreja, i, sense més, entaula conversa amb la dona que ha vingut a pouar l’aigua; i trencant tota mena de convencionalismes ambientals i culturals, tot i que queden explicitats en la conversa de la dona, estranyada de la franquesa del jueu desconegut: -“Dóna’m aigua”. -“Com és que tu, jueu, a mi que sóc samaritana, em fas aquesta petició”. Ella no entén el rerefons d’aquella petició i menys de l’expressió de l’”aigua viva”. Encara no sintonitza i es queda en una interpretació material. “No tens amb què podràs treure l’aigua. ¿Ets més que no pas el nostre Pare Jacob, que ens va donar aquest pou?” La resposta de Jesús és una “manifestació” del què ofereix i com. No donarà tan sols aigua, sinó que sadollarà la set per sempre i, més encara, els farà sorgir una font dintre seu, una font que brollarà no aigua, sinó “vida eterna”. La pobra dona no el segueix i s’encalla donant respostes o fent preguntes totes elles amb un to de recel i de polèmica. No deixa, amb tot, de ser pragmàtica: “Senyor, dóna’m d’aquesta aigua, així no tindré més set i no hauré de venir tan sovint a omplir la gerra...!
Arribats aquí, Jesús cautelosament, amb un to suau, que no humilia, li enfoca la seva vida, de primer, dient-li : “Vés a cridar el teu marit”. Ella ja té aleshores la confiança suficient per dir sincerament que no en té. I Jesús li obre delicadament el panorama marital. Ella, sorpresa peró confident, li reconeix la tormentosa relació amb els marits successius... Davant de la des-velació de la seva vida cau en compte de que és un profeta. Però encara no es dóna per vençuda i tot aixecant el vol planteja, com una bona sortida d’aquella situació compromesa, un tema cabdal que separa jueus i samaritans. “¿On s’ha d’adorar Déu?” ¿Aquí, en el temple “nacional” nostre, de Garizim o bé en el vostre Temple, també “nacional”, de Jerusalem? Jesús no entra en polèmiques i del lloc passa al “com” s’ha d’adorar Déu. Nova sorpresa per la dona: Li revela que ha arribat l’hora (expressió només entenedora per qui ha llegit diverses vegades tot sencer l’evangeli de Joan) Ara, aquí, davant teu, és el gran moment -com dirà Pau als Efesis- de des-velar a tothom, sense distincions de “temples”, el designi secret de Déu: “Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la (ara), en la plenitud dels temps (ara): ha volgut unir en el Crist (ara) totes les coses (i les persones, àdhuc samaritans) tant les del cel com les de la terra” (Ef, 1, 8-10) Ara és l’hora, samaritans i jueus tots, d’adorar autènticament el PARE (nova revelació per a la dona: Déu com a Pare; mai sentit, sorpresa...) en Esperit ( altra descoberta, si és que ho entén) i en veritat. “Aquests són els adoradors que cerca el Pare” (aquí a Sicar i arreu; també en nosaltres). La dona consternada, però ja finalment en onda, li diu:”Sé que ha de venir el Messies. Quan vingui ens donarà raó de tot”. De fet ja li havia donat raó de tot, però ella encara no l’ha descobert. I Jesús li fa com a coronament d’aquesta senzillíssima “teofania”, sense pors ni esclats de llum; només una veu modulada, propera, que ja s’ha fet íntima al fil de la conversa: “Sóc jo, el qui et parla”. Mai s’havia donat tanta revelació i tan simplicíssima.
Acabo com volia començar. Déu cerca adoradors en “Esperit” (amb majúscula, personificant: l’Esperit Sant) i en veritat (“l’Esperit Sant us portarà a la veritat plena”)
L’home, la dona del segle XXI o seran adoradors en l’Esperit o no seran. ¡Què poc parlem, què poc sentim, què poc valorem l’actitud bàsica, fonamentadora de la nostra fe: SER ADORADORS! ¿Què vol dir ser adoradors? Experimentadors, rendits senzillament a la Grandesa de Déu, d’un Déu que no inspira temor, ni por, sinó d’un Déu que se’ns mostra com a Pare, perquè ens sigui més fàcil adorar-lo estimant-lo, estimar-lo adorant-lo. Com que ens és bastant difícil entendre-ho, vull posar una cita de Cristina Kaufmann: “L’oració s’havia reduït a un simple “Tu”, “Tu ets aquí”. Recordo anys i anys en que estava agenollada o sentada davant de la presència eucarística només amb aquesta paraula: Tu”. I ho reblo fent esment d’Isabel de la Trinitat. Meravellós. La seva pregària: “A lloança de la seva glòria” “Ho els meus Tres, el meu Tot, la meva felicitat” (pregària a la Trinitat) Un silenci respectuós, com a comentari. Les profunditats de la relació amb Déu de les persones “tocades” per l’Esperit ens són inaccessibles a molts...
La samaritana ja ha entrat ara de ple en l’àmbit de Déu. Surt d’escena “a l’apostòlica”. ¡Ho ha de fer conèixer tot! ¡Revoluciona tot el poble! L’evangelista, com qui no diu res, anota: “deixà la GERRA”. Aquest abandó precipitat se’ns torna simbòlic: testimoni eloqüent d’un diàleg “en-alt-idor: que aixeca el cor, el pensament, els sentiments. Un diàleg en to major que cura tot un passat borrascós, perquè el present s’ha omplert de sentit, s’ha fet etern, com demanava Maragall. En una pàgina, en un diàleg únic, memorable i cap tot l’Evangeli. ¡Voldríem saber què se’n va fer de la samaritana...! La samaritana ets tu, Jesús és el gran Mestre del diàleg, és la Paraula feta veu, rostre, proximitat: res més ni menys que “TU”, reconegut i estimat. Això és adorar. “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol” (Primer diumenge de Quaresma) ¡Què bé si n’aprenguéssim!
Diumenge Tercer de Qauresma, 27 de març de 2011 Barcelona
Aquesta és la pregunta que dóna peu i entrada a una de les més significatives i precioses paràboles, la del Bon Samarità. Avui, l’evangeli ens en dóna la millor versió personalitzada en aquest Encontre amb la samaritana “buscat i ofert” per Jesús -en definitiva, Ell serà sempre el Bon Samarità en persona- que arriba a fer d’ella tot un apòstol, de la manera més espontània i al mateix temps més profunda. És allò que més endavant se’n dirà la “caritat pastoral” o l’atançament delicat i enaltidor a tot “proïsme”, perquè aquest ho és per la meva manera personalitzada d’atançar-m’hi, més que no pas per consideracions de proximitat física, geogràfica. Confronteu-ho amb l’evangeli.
Aquest passatge de la samaritana -viu i espontani com a diàleg que és- ric, riquíssim per la condensació de secrets divins que s’hi desclouen al llarg d’aquest progressiu atançament, que va fent dels dos interlocutors tot un evangeli condensat. D’una conversa intencionada i ben portada per Jesús en sortirà un diàleg paradigmàtic i d’una intimitat respectuosa i subtil, que de comunicació n’esdevindrà una sintonia i comunió, que d’entrada haurien estat impensables... Saber dialogar, saber respectar, saber escoltar, saber posar a l’encontre un to cordial, tot plegat en fa un model d’interrelació entre persones, tractant-se entre elles precisament com a persones, d’una dignitat tan gran l’altre com seria la nostra pròpia, i que per sobre de diferències que no es neguen, es sublimen a través no sols de feeling que es diu avui, sinó per l’estimació respectuosa, però que sap enlairar pensament, sentiments i actituds, inèdites a fi de comptes. “Tot el que puja convergeix” (Teilhard).
Diàleg és una paraula, ennoblida des de Sócrates amb la seva manera de fer preguntes i de suscitar saviesa a partir sempre de l’interlocutor, del qual en van brollant respostes insospitades. Tota interrelació o és diàleg o no és res, o, pitjor, és guerra, que val tant com polemitzar -amb una arrel etimològica clara aquest mot de guerrejar, com si la veritat o la “raó” fos un botí a aconseguir, arrabasant-lo-; guerra, dic, quan no estem oberts de cor als altres i només volem defensar idees o posicionaments de baluard. Dialogar és la capacitat de comunicació, bo i respectant l’altre, però al mateix temps invitant-lo a anar més endins o més enlaire, a aixecar els nivells de la conversa, feta aquesta d’escolta atenta, empàtica, personalitzada, sensible als ressons, a les inflexions de veu i de mirades, per portar-la suaument a nivells que convidin, sense forçar, a plantejar-se capteniments de creixent sinceritat, apuntant respectuosament vers l’obertura de la pròpia intimitat... Aleshores la comunicació porta al diàleg sucós i aquest desemboca en un encontre; i quan aquest es produeix, això porta, meravellats, tots dos interlocutors a redescobrir-se com a nous, com a millors. L’altre, en profunditat, és pastat com jo mateix a imatge i semblança de l’ALTRE. S’obren les comportes de la comunió, i no hi ha comunió sense estimació. D’aquest dialeg se’n diu “caritat pastoral”, ben bé això. En el millor sentit de cada mot: caritat-amor-estimació i pastoral com a pedagogia del diàleg de o des de la fe.
Les narracions de Joan, com aquesta de la samaritana, són molt intencionades. Ja ho diu obertament al final de tot el seu evangeli manifestant el seu propòsit global: “Tot això ha estat escrit, perquè creguin que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tinguin vida en el seu nom”. De les escenes que ha seleccionat i triat Joan, l’evangelista en diu “senyals prodigiosos”- narrats en forma de diàleg, més sovint que en els altres evangelistes. I em sembla que aquest, d’entre tots ells, és el més llarg, el més profund, el més carregat de revelació (tant per a ella com per a nosaltres sobretot, que podem rellegir el passatge, bo i posant-nos en el paper, en la persona de la samaritana) Una conversa així val per molts “miracles”. És ben bé l’evangeli en acció.
Però tornem endarrere i seguim l’evolució del diàleg. Jesús s’asseu a prop del pou. Era migdia, cansat de la caminada feta i amb el bat de sol a sobre, sent com la set el senyoreja, i, sense més, entaula conversa amb la dona que ha vingut a pouar l’aigua; i trencant tota mena de convencionalismes ambientals i culturals, tot i que queden explicitats en la conversa de la dona, estranyada de la franquesa del jueu desconegut: -“Dóna’m aigua”. -“Com és que tu, jueu, a mi que sóc samaritana, em fas aquesta petició”. Ella no entén el rerefons d’aquella petició i menys de l’expressió de l’”aigua viva”. Encara no sintonitza i es queda en una interpretació material. “No tens amb què podràs treure l’aigua. ¿Ets més que no pas el nostre Pare Jacob, que ens va donar aquest pou?” La resposta de Jesús és una “manifestació” del què ofereix i com. No donarà tan sols aigua, sinó que sadollarà la set per sempre i, més encara, els farà sorgir una font dintre seu, una font que brollarà no aigua, sinó “vida eterna”. La pobra dona no el segueix i s’encalla donant respostes o fent preguntes totes elles amb un to de recel i de polèmica. No deixa, amb tot, de ser pragmàtica: “Senyor, dóna’m d’aquesta aigua, així no tindré més set i no hauré de venir tan sovint a omplir la gerra...!
Arribats aquí, Jesús cautelosament, amb un to suau, que no humilia, li enfoca la seva vida, de primer, dient-li : “Vés a cridar el teu marit”. Ella ja té aleshores la confiança suficient per dir sincerament que no en té. I Jesús li obre delicadament el panorama marital. Ella, sorpresa peró confident, li reconeix la tormentosa relació amb els marits successius... Davant de la des-velació de la seva vida cau en compte de que és un profeta. Però encara no es dóna per vençuda i tot aixecant el vol planteja, com una bona sortida d’aquella situació compromesa, un tema cabdal que separa jueus i samaritans. “¿On s’ha d’adorar Déu?” ¿Aquí, en el temple “nacional” nostre, de Garizim o bé en el vostre Temple, també “nacional”, de Jerusalem? Jesús no entra en polèmiques i del lloc passa al “com” s’ha d’adorar Déu. Nova sorpresa per la dona: Li revela que ha arribat l’hora (expressió només entenedora per qui ha llegit diverses vegades tot sencer l’evangeli de Joan) Ara, aquí, davant teu, és el gran moment -com dirà Pau als Efesis- de des-velar a tothom, sense distincions de “temples”, el designi secret de Déu: “Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la (ara), en la plenitud dels temps (ara): ha volgut unir en el Crist (ara) totes les coses (i les persones, àdhuc samaritans) tant les del cel com les de la terra” (Ef, 1, 8-10) Ara és l’hora, samaritans i jueus tots, d’adorar autènticament el PARE (nova revelació per a la dona: Déu com a Pare; mai sentit, sorpresa...) en Esperit ( altra descoberta, si és que ho entén) i en veritat. “Aquests són els adoradors que cerca el Pare” (aquí a Sicar i arreu; també en nosaltres). La dona consternada, però ja finalment en onda, li diu:”Sé que ha de venir el Messies. Quan vingui ens donarà raó de tot”. De fet ja li havia donat raó de tot, però ella encara no l’ha descobert. I Jesús li fa com a coronament d’aquesta senzillíssima “teofania”, sense pors ni esclats de llum; només una veu modulada, propera, que ja s’ha fet íntima al fil de la conversa: “Sóc jo, el qui et parla”. Mai s’havia donat tanta revelació i tan simplicíssima.
Acabo com volia començar. Déu cerca adoradors en “Esperit” (amb majúscula, personificant: l’Esperit Sant) i en veritat (“l’Esperit Sant us portarà a la veritat plena”)
L’home, la dona del segle XXI o seran adoradors en l’Esperit o no seran. ¡Què poc parlem, què poc sentim, què poc valorem l’actitud bàsica, fonamentadora de la nostra fe: SER ADORADORS! ¿Què vol dir ser adoradors? Experimentadors, rendits senzillament a la Grandesa de Déu, d’un Déu que no inspira temor, ni por, sinó d’un Déu que se’ns mostra com a Pare, perquè ens sigui més fàcil adorar-lo estimant-lo, estimar-lo adorant-lo. Com que ens és bastant difícil entendre-ho, vull posar una cita de Cristina Kaufmann: “L’oració s’havia reduït a un simple “Tu”, “Tu ets aquí”. Recordo anys i anys en que estava agenollada o sentada davant de la presència eucarística només amb aquesta paraula: Tu”. I ho reblo fent esment d’Isabel de la Trinitat. Meravellós. La seva pregària: “A lloança de la seva glòria” “Ho els meus Tres, el meu Tot, la meva felicitat” (pregària a la Trinitat) Un silenci respectuós, com a comentari. Les profunditats de la relació amb Déu de les persones “tocades” per l’Esperit ens són inaccessibles a molts...
La samaritana ja ha entrat ara de ple en l’àmbit de Déu. Surt d’escena “a l’apostòlica”. ¡Ho ha de fer conèixer tot! ¡Revoluciona tot el poble! L’evangelista, com qui no diu res, anota: “deixà la GERRA”. Aquest abandó precipitat se’ns torna simbòlic: testimoni eloqüent d’un diàleg “en-alt-idor: que aixeca el cor, el pensament, els sentiments. Un diàleg en to major que cura tot un passat borrascós, perquè el present s’ha omplert de sentit, s’ha fet etern, com demanava Maragall. En una pàgina, en un diàleg únic, memorable i cap tot l’Evangeli. ¡Voldríem saber què se’n va fer de la samaritana...! La samaritana ets tu, Jesús és el gran Mestre del diàleg, és la Paraula feta veu, rostre, proximitat: res més ni menys que “TU”, reconegut i estimat. Això és adorar. “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol” (Primer diumenge de Quaresma) ¡Què bé si n’aprenguéssim!
Diumenge Tercer de Qauresma, 27 de març de 2011 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada