LA TRANSFIGURACIÓ: ESCLAT DE LLUM D’IMPROVÍS
Estem tan acostumats a llegir amb mirada simple d’infants i de gent que només s’imagina la narració com una estampa, una diapositiva o un quadre, que la “Transfiguració” té més valor com a fet extraordinari, que no pas per les significacions que s’amaguen en la fastuositat de la llampegada, com en aquest cas. Hem d’anar a la concordància dels tres sinòptics en la col·locació d’aquesta escena insòlita, única en la vida Jerusalem. Cal entrar en la il·lació de l’abans i del després per captar-ne la seva significació profunda. Mirem l’entorn narratiu “del fet” i veurem com antecedeix primer el reconeixement de la messianitat per part de Pere, amb la consegüent sortida de to de la seva re-negació, que li val el rebuig i l’apel·lació decidida de “Satanàs”. Els anuncis que es faran reiterats de la ineluctabilitat de passar primer ell i, amb ell, nosaltres, per l’assumpció i el compromís de ser incomprès i lliurat a una Passió, passió temuda pels deixebles que és fruit de no saber ni voler entendre el que Ell manifesta abans mateix de la transfiguració. Són seves aquestes paraules dirigides (a tots puntualitza Lluc): “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà però el qui la perdi per mi, la trobarà. ¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? ¿Què no donaria l’home a canvi de la seva vida?” Dit això, sense cap interrupció en la narració, segueix: “Jesús pujà a una muntanya alta, emportant-se el grup dels més íntims”. I enmig de la pregària esclaten el cels i s’obre la teofania més esplendorosa que mai podien haver somiat. Diu Mateu: “es transfigurà davant d’ells”. És, per tant, per a ells que es dóna aquesta refulgència inhabitual. El fil narratiu ja el sabem de sobres, destaquem, però, la irrupció en escena de tot el més bell i florit de l’AT.: Moisès i Elies que són les figures més emblemàtiques de tot el Poble d’Israel. Dirà Lluc, per aclarir les coses, que parlaven “tots tres” de la imminència dels fets que s’esdevindran a Jerusalem, que és on s’encaminen tots, Mestre i deixebles, amb la por al cos en aquests últims i amb el coratge i determinació del Mestre. Deixem allò que sembla folklòric de les tres tendes, que ho llegim amb el somrís als llavis. ¡Aquest Pere amb quina ens surt ara...!, sense saber el context de que estaven aleshores celebrant les festes dels Tabernacles o de les Tendes; la gent les passava festivament en tendes, recordant els anys del desert. Bé, no m’hi entretinc, només amb un però: ¿què poc en sabem de la mateixa interpretació literal dels evangelis? ¡Ens manca tanta cultura bíblica! Tot, com per art d’encantament, se’ns ha transmutat, empobrit, en narracions d’“Història Sagrada”, de quan anàvem a “doctrina”. ¡Mireu si en vàrem sortir “d’adoctrinats en to menor”!
Anem a la nou del que se’ns narra: El Pare fa una proclamació equivalent a la del Baptisme de Jesús, però ara la Messianitat queda ben palesa en la denominació que respira el text: en qui “m’he complagut”, que segons les interpretacions comparades dels tres sinòptics volen expressar el meu ungit. Hi ha un afegitó d’allò més clar i circumstanciat: “Escolteu-lo”. ¿Per què ho diu el Pare? Està clar: Els farà a continuació altres anuncis de la Passió-Resurrecció. No volen admetre que el seu Mestre hagi de patir, s’entrebanquen amb la seva PASSIÓ, perquè saben de sobres que els afectarà, i de ple, també a ells. Són de la “colla” i per tant també “rebran de retruc ells mateixos”. Recordeu la sortida d’osques de Pere quan li anuncia Jesús als moments solemnes del Sopar, que “Tots vosaltres fallareu”. I Pere, temerari com sempre, s’avança: “Ni que tots fallin, jo no fallaré pas” I de la RESURRECCIÓ ni saben, ni pregunten, ni esmenten res de res... Només serà en la relectura, i més tard i amb els fets acomplerts, que s’adonaran de qui, de què, de per a què, i de com. Només aprenem a posteriori, que es diu. M’agrada l’expressió de “relectura”. Només a la tercera va la vençuda, si és que hi va, i si no en necessita més de tres. Pere va sentir cantar el gall tres cops. A vegades no se sent res... Dirà Jesús: “Ara no ho podeu entendre”, més endavant sí; però és que els ha enviat un nou Mestre que és l’Esperit Sant que els i ens portarà a la veritat plena de tots els esdeveniments. I els i ens menarà a la comprensió progressiva de la “ciència de Crist”, que en diu Pau. Esperem-ho confiadament.
Aquest evangeli de la Transfiguració que ja ens el trobem des de bon començament de la Quaresma ens dóna el sentit de tot el cicle pasqual. Per tant, no és una entrada estranya del “fet de la transfiguració” en la litúrgia, sinó que ho posa quan més necessari ens és per tal d’enfocar bé el nostre camí quaresmal. Ho puc sintetitzar amb uns quantes proposicions, jo diria que integrals (el tot del sentit) i integradores (d’intercomunicació de totes les afirmacions, formant sistema) Tracto d’explicar-me: La vida-missió-missatge-fets-rebuig-Passió-Mort-Resurrecció-Glorificació formen totes ells un entrellaç, estan tots agabellats, units no successivament sinó interrelacionadament. No hi ha ni primer ni darrer. Tot s’acompleixen en tots. Hi ha plenitud de sentit global en allò que es podria considerar un pas darrere l’altre. Convé no separar la vida de la mort. És tan redemptora l’una com l’altra.
Això em porta a fer aquestes afirmacions cenyides a tot el procés quaresmal, en el qual ens anem obrint a un coneixement i una comprensió més i més intensa del “misteri de Crist” i a viure’l, d’acord amb les exigències evangèliques, no tan sols morals sinó en plena expansió d’una espiritualitat centrada en el Crist Ressuscitat, tal com ens invitava la primera oració col·lecta del diumenge passat.
Les afirmacions són aquestes:
· No hi ha Quaresma sense Pasqua.
· No hi ha Pasqua sense Quaresma.
· Molta gent viu una Quaresma sense fi... i sense ni adonar-se’n.
· Els cristians hauríem de posar Pasqua en el viure nostre quotidià i ajudar a posar Pasqua en les quaresmes viscudes sense perspectiva en tantes persones ofegades per una vida inclement...
-Ja ho hem repetit sovint, la quaresma que no sigui il·luminada, “transfigurada” constantment per la Pasqua, posant-la en tots els nostres combats quotidians serà un treball feixuc i no el podrem pas sostenir, perquè la motivació i el sentit del què fem ha d’estar llegit i experimentat com una invitació a plenitud de Vida en el Crist. “No sóc jo que visc; és Crist que viu en mi”. Assumir “el mal que tan sovint fem” i el sofriment que assetja a la nostra vida amb continuïtat, si no perversa, intermitent. Hem de redimir els nostres sofriments...
-Una Pasqua sense l’experiència d’un treball quaresmal seria un Pasqua perduda, aïllada, un fet més commemoratiu que efectiu. Si la litúrgia no ens fa viure i reviure a fons els “Esdeveniments”, que no “records” només, seria una pèrdua del seu valor d’eficàcia pasqual. Ens pot servir de toc d’atenció ara que fem els primers passos quaresmals i tenim temps per endavant, si el sabem aprofitar. “Aquest és el temps favorable, aquest és el dia de la salvació”.
-El nostre testimoni en el nostre món circumstant hauria de ser més evangèlic i cristià en el seu sentit més ple del terme: cristià ve de Crist, configurats a imatge i semblança de Jesús, el Crist. Hauríem de vessar més sentit pasqual en tantes vides que no se’n surten, que viuen encerclades pel no-sentit, “compassius i benignes, nosaltres, rics en l’amor”. Bons Samaritans amb tot malferit pel camí de la vida. Més avui que vivim “temps durs amb valors tous” i que, qui més qui menys, som ben fràgils i trencadissos.
La Pasqua –¡cada dia n’és!- hauria de ser el nostre missatge viscut i donat arreu, fent de la nostra societat, a partir dels més propers, una societat més humana i més divina, a imatge del Crist que va viure i morir per donar-nos, amb el sentit del viure, un accés quotidià a la felicitat, no com la que el món busca i proposa. Recordem: “qui perdi la vida per mi, la trobarà”. ¿Què esperem i què esperen els nostres “proïsmes? Pasqua per a tothom, ¡ep, sense perdre el sentit pasqual de totes les nostres quaresmes i les dels altres!
Diumenge segon de Quaresma, 20 de març de 2011 Barcelona
Anem a la nou del que se’ns narra: El Pare fa una proclamació equivalent a la del Baptisme de Jesús, però ara la Messianitat queda ben palesa en la denominació que respira el text: en qui “m’he complagut”, que segons les interpretacions comparades dels tres sinòptics volen expressar el meu ungit. Hi ha un afegitó d’allò més clar i circumstanciat: “Escolteu-lo”. ¿Per què ho diu el Pare? Està clar: Els farà a continuació altres anuncis de la Passió-Resurrecció. No volen admetre que el seu Mestre hagi de patir, s’entrebanquen amb la seva PASSIÓ, perquè saben de sobres que els afectarà, i de ple, també a ells. Són de la “colla” i per tant també “rebran de retruc ells mateixos”. Recordeu la sortida d’osques de Pere quan li anuncia Jesús als moments solemnes del Sopar, que “Tots vosaltres fallareu”. I Pere, temerari com sempre, s’avança: “Ni que tots fallin, jo no fallaré pas” I de la RESURRECCIÓ ni saben, ni pregunten, ni esmenten res de res... Només serà en la relectura, i més tard i amb els fets acomplerts, que s’adonaran de qui, de què, de per a què, i de com. Només aprenem a posteriori, que es diu. M’agrada l’expressió de “relectura”. Només a la tercera va la vençuda, si és que hi va, i si no en necessita més de tres. Pere va sentir cantar el gall tres cops. A vegades no se sent res... Dirà Jesús: “Ara no ho podeu entendre”, més endavant sí; però és que els ha enviat un nou Mestre que és l’Esperit Sant que els i ens portarà a la veritat plena de tots els esdeveniments. I els i ens menarà a la comprensió progressiva de la “ciència de Crist”, que en diu Pau. Esperem-ho confiadament.
Aquest evangeli de la Transfiguració que ja ens el trobem des de bon començament de la Quaresma ens dóna el sentit de tot el cicle pasqual. Per tant, no és una entrada estranya del “fet de la transfiguració” en la litúrgia, sinó que ho posa quan més necessari ens és per tal d’enfocar bé el nostre camí quaresmal. Ho puc sintetitzar amb uns quantes proposicions, jo diria que integrals (el tot del sentit) i integradores (d’intercomunicació de totes les afirmacions, formant sistema) Tracto d’explicar-me: La vida-missió-missatge-fets-rebuig-Passió-Mort-Resurrecció-Glorificació formen totes ells un entrellaç, estan tots agabellats, units no successivament sinó interrelacionadament. No hi ha ni primer ni darrer. Tot s’acompleixen en tots. Hi ha plenitud de sentit global en allò que es podria considerar un pas darrere l’altre. Convé no separar la vida de la mort. És tan redemptora l’una com l’altra.
Això em porta a fer aquestes afirmacions cenyides a tot el procés quaresmal, en el qual ens anem obrint a un coneixement i una comprensió més i més intensa del “misteri de Crist” i a viure’l, d’acord amb les exigències evangèliques, no tan sols morals sinó en plena expansió d’una espiritualitat centrada en el Crist Ressuscitat, tal com ens invitava la primera oració col·lecta del diumenge passat.
Les afirmacions són aquestes:
· No hi ha Quaresma sense Pasqua.
· No hi ha Pasqua sense Quaresma.
· Molta gent viu una Quaresma sense fi... i sense ni adonar-se’n.
· Els cristians hauríem de posar Pasqua en el viure nostre quotidià i ajudar a posar Pasqua en les quaresmes viscudes sense perspectiva en tantes persones ofegades per una vida inclement...
-Ja ho hem repetit sovint, la quaresma que no sigui il·luminada, “transfigurada” constantment per la Pasqua, posant-la en tots els nostres combats quotidians serà un treball feixuc i no el podrem pas sostenir, perquè la motivació i el sentit del què fem ha d’estar llegit i experimentat com una invitació a plenitud de Vida en el Crist. “No sóc jo que visc; és Crist que viu en mi”. Assumir “el mal que tan sovint fem” i el sofriment que assetja a la nostra vida amb continuïtat, si no perversa, intermitent. Hem de redimir els nostres sofriments...
-Una Pasqua sense l’experiència d’un treball quaresmal seria un Pasqua perduda, aïllada, un fet més commemoratiu que efectiu. Si la litúrgia no ens fa viure i reviure a fons els “Esdeveniments”, que no “records” només, seria una pèrdua del seu valor d’eficàcia pasqual. Ens pot servir de toc d’atenció ara que fem els primers passos quaresmals i tenim temps per endavant, si el sabem aprofitar. “Aquest és el temps favorable, aquest és el dia de la salvació”.
-El nostre testimoni en el nostre món circumstant hauria de ser més evangèlic i cristià en el seu sentit més ple del terme: cristià ve de Crist, configurats a imatge i semblança de Jesús, el Crist. Hauríem de vessar més sentit pasqual en tantes vides que no se’n surten, que viuen encerclades pel no-sentit, “compassius i benignes, nosaltres, rics en l’amor”. Bons Samaritans amb tot malferit pel camí de la vida. Més avui que vivim “temps durs amb valors tous” i que, qui més qui menys, som ben fràgils i trencadissos.
La Pasqua –¡cada dia n’és!- hauria de ser el nostre missatge viscut i donat arreu, fent de la nostra societat, a partir dels més propers, una societat més humana i més divina, a imatge del Crist que va viure i morir per donar-nos, amb el sentit del viure, un accés quotidià a la felicitat, no com la que el món busca i proposa. Recordem: “qui perdi la vida per mi, la trobarà”. ¿Què esperem i què esperen els nostres “proïsmes? Pasqua per a tothom, ¡ep, sense perdre el sentit pasqual de totes les nostres quaresmes i les dels altres!
Diumenge segon de Quaresma, 20 de març de 2011 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada