“CONFIA, FILL”
Jesús era poeta, encara que no se n’hagin consignat, sinó de pas, les seves expressions poètiques. Avui, en tenim un bon tast. El text d’avui, enmig del Sermó de la muntanya, li dóna una suau tonalitat poètica en el dir amb justesa i profunditat el què el cor de Déu, Pare-Mare, sent per a cadascun dels seus fills. Ja ens ho ha enfatitzat Isaïes a la primera lectura: “Per més que es donés el cas de que una mare es pogués oblidar del fill que porta en braços i que ha tingut a les seves entranyes, Déu ens asegura fermament i absolutament que “Jo no m’oblidaria mai de tu”. Taxatiu, ¿no? Emotiu, ¡a tot donar!
Oblidar té moltes lectures: la de la competència entre dos amos, oposats i excloents. Dirà Jesús que no hi pot haver oblit entre Déu en persona, presència i acció i l’amor (!) desmesurat per les riqueses que és idolatria, és a dir, un no-déu, fent-li absurda competència. Aut, aut: o bé o bé: en cap cas concessió. En la lectura que en fa avui Jesús podria resultar delicada, estant com estem en una societat en crisi econòmica flagrant, per més que no tots la patim per un igual. Quan un està obsessionat per les necessitats materials i bàsiques desmantellades, és molt difícil, per no dir quasi impossible, que pugui estar “per flors i violes”; la “prosa” aspra i crua de la vida se l’imposa en el dia a dia i naturalment l’evangeli d’avui, tot i ser tant preciós, el pot descol·locar. Per això hem de matisar molt per no “ofendre” a ningú, per la inconveniència de no saber ser oportú en dir què i a qui. Si ho féssim sense miraments podria semblar àdhuc cinisme. Ara bé, centrem-nos i parlem-nos a nosaltres mateixos: en la situació freqüent nostra d’anar endavant amb dificultats, però sense estretors fonamentals, aquí sí que és escaient aquesta pàgina d’una bellesa i pregonesa úniques, de la qual només en podran gaudir els qui tinguin hores evangèliques de vol... ¿Heu pensat que Déu pot ser provident a través de nosaltres? Allò de: “Qui acull un infant...” ¡amb les diviníssimes ressonàncies! Infant, Crist, el Pare: Pòquer.
¿Tu, creus en la providència? ¿Fins on arriba la teva confiança en Déu? No se’n parla pas massa de la providència, tot i que els salms en van plens: “Només en Déu reposa la meva ànima. Només ell és la roca que em salva” (és el salm responsorial d’avui, en plena consonància amb el fil d’or que entrelliga la primera lectura amb l’evangeli, com sempre.
Providència. Pro-vidència: Comencem per llegir-la així que ho farà més intuïtiva. Algú que ho veu anticipadament (pre-vidència) i actua en PRO d’un altre. La Providència és creure que Déu ens és Pare-Mare, més enllà de qualsevol contingència nostra, per negadora o trencadora que pugui ser. Indubtablement, ens és un vertader i satisfactori estímul saber que Ell no ens fallarà mai, per grossa que la poguéssim fer. Ell serà sempre un Pare de i “en PRO”, en favor dels seus fills. (Hi ha certificacions, algunes sublims com la paràbola del Pare acollidor) Se’ns estima perquè per a Déu, nosaltres som entranyes de les seves entranyes. ¡No hi ha més! Això, per definició: Déu és Amor i Déu és Pare i, segons Isaïes és el millor Pare-Mare possibles. Ja hi pot haver una mare des-naturalitzada (l’expressió és precisa), “que Jo no m’oblidaré de tu”. De fills rebecs n’hi ha hagut sempre, però al final tots o gairebé tots, al final capitulem, quan reconeixem que els pares ens estimen “malgré nous”. És un misteri: no se sap prou ni com, ni quant, ni per què... Podem tardar en aclarir-nos; potser, com diuen, només ho comprendrem quan de fills es passa a pares. Hi ha un misteri –ho repeteixo-, misteri humà deliciós i diví de gratuïtat en pensar i sentir què significa ser pare i ser fill i, millor, ambdues coses a la vegada. Fins que no hi entrem de veritat, fins que no faci forat en la nostra consciència, no podem entrar a gaudir d’aquest passatge gairebé únic de l’evangeli. La realitat aquí supera tota poesia...
He de confessar que no m’agrada que en les oracions a l’Eucaristia es comenci enfàticament per: “Oh, Déu omnipotent i etern”. M’agrada més dir-ho a la meva manera: “Oh, Déu Pare provident i amorós (o si voleu: “benigne i entranyable”). La veritat, tampoc, i menys encara, no m’estimula gens dir “Jutge justíssim”. No és que no ho cregui, sinó que sé que el meu Jutge és compassiu i misericordiós, i m’és Pare. No tingueu por de poder fer-li barrabassades, al final tots acabarem als seus braços, amb una abraçada “de Padre y Señor mio”. “¿Qui ens separarà de l’amor de Crist (del que ens té Ell, no del nostre, ben pobret)?
Deixeu-me rastrejar les petjades de la Paternitat de Déu en PRO dels seus fills, que ¡ho som tots, sense exclusió de ningú! Tota la història bíblica rau en això: “la fidelitat del Senyor durarà sempre”. O bé l’expressió que surt sovint i que tant m’agrada: “Déu és l’Amor Fidel”. Josep Vives en el seu llibre “Creure el Credo”, en fer el comentari al capítol “Pare Totpoderós” s’allarga amb gust mostrant que Déu és un Pare únic: “Només podem creure en Déu si Déu és Pare”. I fa l’aportació d‘una cita de Gz. Faus en un llibre que jo conceptuo de categoria i, a més, entenedor Acceso a Jesús: “Conéixer Jesús és conèixer-se a si mateix com a fill. L’autèntica experiència de Déu no és una mera experiència de creaturitat o de contingència que porta a conèixer-lo com a creador, sinó quelcom més: una experiència de filiació que porta a conèixer-lo com a Pare... I aquí és on arriba l’home al coneixement de si mateix: conèixer Déu és conèixer-se com a ciutadà del Regne”. I acaba amb aquesta fòrmula enginyosa: “Déu és certament totpoderós, però amb el poder de Déu, no pas com el de l’home: amb el tot-poder del tot-amor”. (Rodó, ¿no us ho sembla?) Deixeu-me repetir allò que m’omple tant, de l’oració de Suenens: “Crec que Déu és nou cada matí. Perquè crec que crea el món en aquest moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores. Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu. Els camins de la providéncia són tot normalment sorprenents. No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs. Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant”. (No me’n cansaria de repetir-ho una i altra vegada.) El catecisme de l’Església Catòlica diu: “La creació té la seva bonesa i la seva perfecció pròpies, però no ha sortit acabada del tot de les mans del Creador. Va ser creada “en estat de fer camí” cap a una perfecció última que encara ha d’atènyer, a la qual Déu l’ha destinada. De les disposicions amb que Déu condueix la seva obra creada vers aquesta perfecció, en diem divina providència”. Remarca el Vat. II: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació natural de l’home a la comunió amb Déu. L’home, des que neix, és invitat a col·loqui amb Déu. No existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat, sinó reconeixent lliurament aquest amor i es dóna al seu creador”.
Arribats aquí obrim l’evangeli i amb actitud afinada i contrastada ens meravellem de la Providència de Déu que cuida àdhuc de les coses més petites que no tenen nom específic, una a una: Ocells, lliris, herbatge. “¿Com no ho farà encara més amb vosaltres, homes de poca fe? Per tant no us neguitegeu”. Això ho arriba a dir ¡cinc vegades! en aquest text. Posem-hi els sinònims a neguit: preocupacions, inquietud, afanys, obsessions, ànsies, desassossec, encaparrament... I encara prou si aquests neguits fossin per coses que ho mereixessin, però Mateu posa coses que són les de cada dia: menjar, beure, vestits. Exagerant avui la seva importància, de tot això n’hem fet noms de lluïssor i de fort consum: que sí gastronomia, enologia o passarel·la. Això pot tenir-nos obsedits a la pràctica, encara que potser ens faria vergonya d’admetre-ho teòricament. Anar darrera d’això, absolutitzant-ho, “és propi de pagans”. Així ho conceptua l’evangeli. No sortim de l’astorament. Tenim por de semblar “démodée”. La veritat és que, comptat i debatut, insensiblement ens tornem materialistes i decantem i perseguim amb avidesa la felicitat en el gaudi immediat, sensible, que lluï i de poca altura. I qui flirteja amb la inconsistència acabarà essent un inconsistent, sense adonar-se’n. És allò de Jesús: “on tens el tresor, hi tindràs el cor”. ¿No diu l’evangeli que el vostre Pare celestial sap bé la necessitat que en teniu. “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més a més”. És bo de fer de tant en tant valoracions ponderades de les nostres habituals valoracions. ¿Què pesen? “Fum i boira matinera”. Tot això s’allarga desmesuradament i, encara amb tot, em plau afegir-hi una última i definitiva paraula-actitud: Confieu, confieu, confieu. No tinguem inactiva la divina Providència.
Us estranyarà, coneixent-me, que no hagi dit res en comentari a les darreres paraules de Jesús: “No us neguitegeu, doncs, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. És una llàstima, perquè mereixerien unes altres Aproximacions a la pedagogia de l’ara. Un altre dia serà, germans.
Diumenge, 23 de febrer de 2011 Barcelona
No us alarmeu llegint això, però és bo pensar que hi ha algú que té millors experiències que nosaltres. Vol dir que podem anar creixent. Tot és qüestió d’anar provant i de demanar-ho: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu i Déu us obrirà...”
Pare,
jo m’abandono a Vós.
Feu de mi el que us plagui.
Feu el que feu en mi,
us ho agraeixo.
Estic disposat a tot.
Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi,
en totes les vostres criatures,
no desitjo altra cosa, Déu meu.
Poso la meva ànima en les vostres mans.
Us la dono, Déu meu,
amb tot l’amor del meu cor,
Perquè us estimo
i això m’és una necessitat d’amor
de donar-me,
de posar-me a les vostres mans sense mesura,
amb una infinita confiança.
Perquè Vós sou el meu Pare.
Beat Charles de Foucauld (1858-1916)
Jesús era poeta, encara que no se n’hagin consignat, sinó de pas, les seves expressions poètiques. Avui, en tenim un bon tast. El text d’avui, enmig del Sermó de la muntanya, li dóna una suau tonalitat poètica en el dir amb justesa i profunditat el què el cor de Déu, Pare-Mare, sent per a cadascun dels seus fills. Ja ens ho ha enfatitzat Isaïes a la primera lectura: “Per més que es donés el cas de que una mare es pogués oblidar del fill que porta en braços i que ha tingut a les seves entranyes, Déu ens asegura fermament i absolutament que “Jo no m’oblidaria mai de tu”. Taxatiu, ¿no? Emotiu, ¡a tot donar!
Oblidar té moltes lectures: la de la competència entre dos amos, oposats i excloents. Dirà Jesús que no hi pot haver oblit entre Déu en persona, presència i acció i l’amor (!) desmesurat per les riqueses que és idolatria, és a dir, un no-déu, fent-li absurda competència. Aut, aut: o bé o bé: en cap cas concessió. En la lectura que en fa avui Jesús podria resultar delicada, estant com estem en una societat en crisi econòmica flagrant, per més que no tots la patim per un igual. Quan un està obsessionat per les necessitats materials i bàsiques desmantellades, és molt difícil, per no dir quasi impossible, que pugui estar “per flors i violes”; la “prosa” aspra i crua de la vida se l’imposa en el dia a dia i naturalment l’evangeli d’avui, tot i ser tant preciós, el pot descol·locar. Per això hem de matisar molt per no “ofendre” a ningú, per la inconveniència de no saber ser oportú en dir què i a qui. Si ho féssim sense miraments podria semblar àdhuc cinisme. Ara bé, centrem-nos i parlem-nos a nosaltres mateixos: en la situació freqüent nostra d’anar endavant amb dificultats, però sense estretors fonamentals, aquí sí que és escaient aquesta pàgina d’una bellesa i pregonesa úniques, de la qual només en podran gaudir els qui tinguin hores evangèliques de vol... ¿Heu pensat que Déu pot ser provident a través de nosaltres? Allò de: “Qui acull un infant...” ¡amb les diviníssimes ressonàncies! Infant, Crist, el Pare: Pòquer.
¿Tu, creus en la providència? ¿Fins on arriba la teva confiança en Déu? No se’n parla pas massa de la providència, tot i que els salms en van plens: “Només en Déu reposa la meva ànima. Només ell és la roca que em salva” (és el salm responsorial d’avui, en plena consonància amb el fil d’or que entrelliga la primera lectura amb l’evangeli, com sempre.
Providència. Pro-vidència: Comencem per llegir-la així que ho farà més intuïtiva. Algú que ho veu anticipadament (pre-vidència) i actua en PRO d’un altre. La Providència és creure que Déu ens és Pare-Mare, més enllà de qualsevol contingència nostra, per negadora o trencadora que pugui ser. Indubtablement, ens és un vertader i satisfactori estímul saber que Ell no ens fallarà mai, per grossa que la poguéssim fer. Ell serà sempre un Pare de i “en PRO”, en favor dels seus fills. (Hi ha certificacions, algunes sublims com la paràbola del Pare acollidor) Se’ns estima perquè per a Déu, nosaltres som entranyes de les seves entranyes. ¡No hi ha més! Això, per definició: Déu és Amor i Déu és Pare i, segons Isaïes és el millor Pare-Mare possibles. Ja hi pot haver una mare des-naturalitzada (l’expressió és precisa), “que Jo no m’oblidaré de tu”. De fills rebecs n’hi ha hagut sempre, però al final tots o gairebé tots, al final capitulem, quan reconeixem que els pares ens estimen “malgré nous”. És un misteri: no se sap prou ni com, ni quant, ni per què... Podem tardar en aclarir-nos; potser, com diuen, només ho comprendrem quan de fills es passa a pares. Hi ha un misteri –ho repeteixo-, misteri humà deliciós i diví de gratuïtat en pensar i sentir què significa ser pare i ser fill i, millor, ambdues coses a la vegada. Fins que no hi entrem de veritat, fins que no faci forat en la nostra consciència, no podem entrar a gaudir d’aquest passatge gairebé únic de l’evangeli. La realitat aquí supera tota poesia...
He de confessar que no m’agrada que en les oracions a l’Eucaristia es comenci enfàticament per: “Oh, Déu omnipotent i etern”. M’agrada més dir-ho a la meva manera: “Oh, Déu Pare provident i amorós (o si voleu: “benigne i entranyable”). La veritat, tampoc, i menys encara, no m’estimula gens dir “Jutge justíssim”. No és que no ho cregui, sinó que sé que el meu Jutge és compassiu i misericordiós, i m’és Pare. No tingueu por de poder fer-li barrabassades, al final tots acabarem als seus braços, amb una abraçada “de Padre y Señor mio”. “¿Qui ens separarà de l’amor de Crist (del que ens té Ell, no del nostre, ben pobret)?
Deixeu-me rastrejar les petjades de la Paternitat de Déu en PRO dels seus fills, que ¡ho som tots, sense exclusió de ningú! Tota la història bíblica rau en això: “la fidelitat del Senyor durarà sempre”. O bé l’expressió que surt sovint i que tant m’agrada: “Déu és l’Amor Fidel”. Josep Vives en el seu llibre “Creure el Credo”, en fer el comentari al capítol “Pare Totpoderós” s’allarga amb gust mostrant que Déu és un Pare únic: “Només podem creure en Déu si Déu és Pare”. I fa l’aportació d‘una cita de Gz. Faus en un llibre que jo conceptuo de categoria i, a més, entenedor Acceso a Jesús: “Conéixer Jesús és conèixer-se a si mateix com a fill. L’autèntica experiència de Déu no és una mera experiència de creaturitat o de contingència que porta a conèixer-lo com a creador, sinó quelcom més: una experiència de filiació que porta a conèixer-lo com a Pare... I aquí és on arriba l’home al coneixement de si mateix: conèixer Déu és conèixer-se com a ciutadà del Regne”. I acaba amb aquesta fòrmula enginyosa: “Déu és certament totpoderós, però amb el poder de Déu, no pas com el de l’home: amb el tot-poder del tot-amor”. (Rodó, ¿no us ho sembla?) Deixeu-me repetir allò que m’omple tant, de l’oració de Suenens: “Crec que Déu és nou cada matí. Perquè crec que crea el món en aquest moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores. Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu. Els camins de la providéncia són tot normalment sorprenents. No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs. Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant”. (No me’n cansaria de repetir-ho una i altra vegada.) El catecisme de l’Església Catòlica diu: “La creació té la seva bonesa i la seva perfecció pròpies, però no ha sortit acabada del tot de les mans del Creador. Va ser creada “en estat de fer camí” cap a una perfecció última que encara ha d’atènyer, a la qual Déu l’ha destinada. De les disposicions amb que Déu condueix la seva obra creada vers aquesta perfecció, en diem divina providència”. Remarca el Vat. II: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació natural de l’home a la comunió amb Déu. L’home, des que neix, és invitat a col·loqui amb Déu. No existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat, sinó reconeixent lliurament aquest amor i es dóna al seu creador”.
Arribats aquí obrim l’evangeli i amb actitud afinada i contrastada ens meravellem de la Providència de Déu que cuida àdhuc de les coses més petites que no tenen nom específic, una a una: Ocells, lliris, herbatge. “¿Com no ho farà encara més amb vosaltres, homes de poca fe? Per tant no us neguitegeu”. Això ho arriba a dir ¡cinc vegades! en aquest text. Posem-hi els sinònims a neguit: preocupacions, inquietud, afanys, obsessions, ànsies, desassossec, encaparrament... I encara prou si aquests neguits fossin per coses que ho mereixessin, però Mateu posa coses que són les de cada dia: menjar, beure, vestits. Exagerant avui la seva importància, de tot això n’hem fet noms de lluïssor i de fort consum: que sí gastronomia, enologia o passarel·la. Això pot tenir-nos obsedits a la pràctica, encara que potser ens faria vergonya d’admetre-ho teòricament. Anar darrera d’això, absolutitzant-ho, “és propi de pagans”. Així ho conceptua l’evangeli. No sortim de l’astorament. Tenim por de semblar “démodée”. La veritat és que, comptat i debatut, insensiblement ens tornem materialistes i decantem i perseguim amb avidesa la felicitat en el gaudi immediat, sensible, que lluï i de poca altura. I qui flirteja amb la inconsistència acabarà essent un inconsistent, sense adonar-se’n. És allò de Jesús: “on tens el tresor, hi tindràs el cor”. ¿No diu l’evangeli que el vostre Pare celestial sap bé la necessitat que en teniu. “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més a més”. És bo de fer de tant en tant valoracions ponderades de les nostres habituals valoracions. ¿Què pesen? “Fum i boira matinera”. Tot això s’allarga desmesuradament i, encara amb tot, em plau afegir-hi una última i definitiva paraula-actitud: Confieu, confieu, confieu. No tinguem inactiva la divina Providència.
Us estranyarà, coneixent-me, que no hagi dit res en comentari a les darreres paraules de Jesús: “No us neguitegeu, doncs, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. És una llàstima, perquè mereixerien unes altres Aproximacions a la pedagogia de l’ara. Un altre dia serà, germans.
Diumenge, 23 de febrer de 2011 Barcelona
No us alarmeu llegint això, però és bo pensar que hi ha algú que té millors experiències que nosaltres. Vol dir que podem anar creixent. Tot és qüestió d’anar provant i de demanar-ho: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu i Déu us obrirà...”
Pare,
jo m’abandono a Vós.
Feu de mi el que us plagui.
Feu el que feu en mi,
us ho agraeixo.
Estic disposat a tot.
Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi,
en totes les vostres criatures,
no desitjo altra cosa, Déu meu.
Poso la meva ànima en les vostres mans.
Us la dono, Déu meu,
amb tot l’amor del meu cor,
Perquè us estimo
i això m’és una necessitat d’amor
de donar-me,
de posar-me a les vostres mans sense mesura,
amb una infinita confiança.
Perquè Vós sou el meu Pare.
Beat Charles de Foucauld (1858-1916)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada