dissabte, 19 de febrer de 2011

Homilia del diumenge 20/02/2011 del P. Josep Mª Balcells


SIGUEU GRATUÏTS

Tinc la sensació de que avui entrem en un terreny evangèlic molt interessant, potser inèdit per a molts de nosaltres. Estem glossant aquests diumenges seguits el Sermó de la Muntanya, que dèiem que és el cor mateix de l’evangeli. Es fa avui un altre pas “endavant i amunt” (Teilhard) o més endins, com vulgueu. Estem arribant a una cruïlla de camins. Ja seria bo, ja, seguir pel camí assenyalat el diumenge anterior, entès com una crida a trobar una moral “diferent” de la que hom acostuma a veure, ¡tant de bo a viure! Una moral-espiritualitat de superació en la sensibilitat evangèlica, que respongués a allò de Jesús: “Doncs, JO us dic”. Anar més a fons en les prescripcions dels manaments de Moisès.

L’altre camí que Jesús ens mostra avui a l’evangeli que hem proclamat, supera les expectatives normals. Entrem en la nova invitació de Jesús, que és la de la generositat que desemboca en la més clara gratuïtat. Terreny difícil, per no dir impossible de recórrer, amb el socors només de les forces merament humanes. Ja en el Levític Déu per Moisès ens diu: “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, sóc sant” Desconcert en llegir-ho. Però sort de la traducció continguda, més o menys accessible, que fa a continuació: “ No tinguis malícia als teus germans. No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix, Jo sóc el Senyor”. Tot queda circumscrit a la gent de “casa”, del seu poble, només. Estem clarament en l’AT. Encara ressonen les preguntes de Jesús: “¿No ho fan també els pagans?” Difícil sí, però no impossible. Però avui Jesús dóna un pas transcendental. Aquest, ja depassa la capacitat natural de relació amb els altres. “No us hi torneu contra els que us fan mal”. I ara ve l’exageració (?); i ¿com s’hauria d’entendre? “Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra”. Aquí m’hi perdo. Això està per damunt de tota “raonabilitat”. Escoltem Pau, perquè ens obri el cor a entendre allò que ens proposa Jesús: “Si entre vosaltres algú es té per savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder arribar a ser savi de veritat. Perquè davant Déu, la saviesa d’aquest món és ignorància”. Estic ben bé descol·locat. Això supera la raó humana a l’ús. Senyor, ¿no hem anat massa lluny? Senyor, ¿veritat que és una bonica exageració? He de confessar que em costa d’interpretar-ho en la seva crua literalitat. ¿Com s’aconsegueix això? Aquí tenim la resposta: “Tot és vostre: el món, la vida, la mort, el present, el futur”. (Quan un està per damunt de tot, tot esdevé objecte d’un amor, consideració ¡rebuda de dalt!, que pot subvertir l’ordre normal, el que està dins dels límits d’una ètica senzillament humana). Però seguim Pau pas per pas: “Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”. Ara ja s’entreveuen més bé les coses... En el fet humà i en l’espiritualitat evangèliques, les més elevades i sublims implicacions arriben i baixen des de Déu. ”¿Qui ens separarà de l’amor de Crist?”, dèiem confiats i abandonats a la seva acció. “El Senyor és compassiu i benigne... Et sacia d’amor entranyable... Com un pare s’apiada dels fills, el Senyor s’apiada dels fidels”. Ho acabem de resar en el salm responsorial. ¡Com omple de confiança, salmejar-ho! Ara ja estem en plena disposició per poder llegir sense entrebancs: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare del cel”. Aquest “com ho és” pressuposa implicació, compromís per part de Déu, per poder atènyer allò que sobrepassa tot intent humà. Hem arribat al punt d’enllaçar la nostra pobresa d’amor amb el poder bondadós del Pare de Jesús. Aquest és el nus gordià de l’espiritualitat cristiana, que supera tot el que podem pensar de les possibilitats ètiques dels humans. També trobem un altre com Jo tan o més solemne: “Estimeu-vos els uns als altres COM JO US HE ESTIMAT. En Jesús les invitacions són obertament implicacions. És en l’amor que Jesús ens té que podem gosar estimar els altres, en la línea del COM Jo us he estimat. Així respirem i ens encoratgem...

Animats i sobretot sostinguts per la força i el poder de Déu, ara ja podem donar un pas endavant, sabent que pot ser efectiu el que ens demana Jesús: “Doncs Jo us dic”: “Estimeu el vostres enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel. Ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos”. I també: “Dóna-li el mantell i tot, porta-li la càrrega no una, sinó dues milles...” Estem de ple en el terreny de la gratuïtat, tot fantàstic, inexplorat, fora dels límits senzillament humans, perquè tot això pren principi i possibilitat solament des de l’acció de Déu a través de la seva GRÀCIA. ¡Senyor, expliqueu-nos-ho i us seguirem a ulls clucs!

Ens convenen unes paraules introductòries al tema d’un teòleg, en el nostre cas, Gz. Faus en un volum preciós: PROYECTO DE HERMANO Visión creyente del hombre. En ell s’esplaia l’autor en fer veure allò tan sabut i ignorat en la praxis de la moral , més, vull dir, en l’espiritualitat evangèlica. Difícil sintetitzar 750 pàgines, impossible, però sí que ens endinsarem un xic en la visió de la vida sota la mirada benvolent i l’acció amorosa de la Gràcia del Déu de tota Gràcia, del Déu que és GRÀCIA.

La gràcia, do de Déu, és el mateix Déu, el qual assumeix en cadascú de nosaltres, com a pròpia, la feina de la creació de l’home nou. Comença Gz. Faus fent una aproximació al contingut de la paraula GRÀCIA, que és per “sobreabundància” la que mou el cristià (o l’hauria de moure), en contraposició al malaltís “marejar la perdiu” a l’entorn del pecat, com en tenim desagradable experiència com a llei que mana, prescriu i proscriu. ¡Ai, mare, qui ens deslliurarà d’aquest obsessió del i pel pecat! “Deixeu-vos portar per l’Esperit”.

GRÀCIA arrossega germanívolament i posa en relació com uns vasos comunicants: GRATUÏTAT, GRATITUD, GRATIFICACIÓ, GRAT, GRACIÓS, AGRADAR, AGRAÏMENT, CONGRATULAR, “DEO GRÀCIES”, REGRACIAR, CONGRATULAR, AGRAT, AGRADABLE. I podríem omplir-nos de mots de la mateixa arrel. Gratuït és allò indegut, que té caràcter de do, que no brolla de cap dret propi i que, en conseqüència, només pot ser rebut amb una actitud d’acció de gràcies. La “gràcia” ens diu que “la renovació de l’home és quelcom de sempre rebut i que porta a viure la vida cantant una música que és una melodia d’acció de Gràcies”. Gràcia també significa bellesa i alegria. Diu sant Agustí: “l’amor és la bellesa de l’ànima” Gz. Faus aporta aquesta nova cita: “La vertadera humanitat no consisteix en el geni de la cultura, sinó de l’amor; aquest amor que l’home no treu de sí, ni té en sí mateix, sinó que ho rep de Déu que és Amor. La humanitat autèntica no neix del ple desenvolupament de les facultats humanes, sinó, en rebre’l, percebre’l i acceptar-lo de l’Amor de Déu”. La gràcia no s’hauria de concebre com “alguna cosa”, sinó que és el que deixa l’home canviat novedosament. Fent un joc de paraules Gz. Faus, del des-amor en fa aquesta aguda lectura: “la des-Gràcia (la no-gràcia) i la desgràcia (=el pecat) es fan coincidents. El des-amor ens des-humanitza, així com la Gràcia divinament ens humanitza. “Allí on va abundar el pecat (=des-gràcia) allí hi va sobre-abundar la GRÀCIA”. Aquesta expressió tan bíblica i, sobretot paulina, abraça més del que podíem sospitar: Tot el millor de la “persona-home nou”, sorgida de les mans creadores i regeneradores de Déu es concentra en l’amor bo i abraçant Bondat, Veritat, Bellesa, Unitat. Tot això és l’amor que Déu ens fa compartir. Ja ho digué Pau: “L’amor no passarà mai”. Ser fill de Déu és assemblar-s’hi en la manera d’obrar de Déu. El que fa per-fecte (bo del tot), a imatge del Pare, és l’amor que no coneix ni fa distincions. Una excel·lent cita a Efesis 2, 7b- 10: “En virtut de la bondat que Déu ens ha tingut en Jesucrist, ha volgut deixar ben clara la incomparable riquesa de la seva GRÀCIA. És per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe. I això no ve de vosaltres. És un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les”.

Anant rumiant aquests dies sobre la gratuïtat m’ha vingut, com baixat del cel, el record d’un llibre d’antany, de M. L. King, que es titula LA FORÇA D’ESTIMAR, en l’original m’agrada més: “La força de l’amor”. L’accent el posa per igual tant en l’”estimar” com en la “força” que un ha de sentir i experimentar per fer-ho. “Creure” en l’amor, apassionadament. Té una força inimaginable. Aquí rau la fortalesa en l’amor. El primer capítol és ben significatiu: “Forts d’esperit, tendres de cor”. “¿Qui dubtarà que la fortalesa d’esperit és una de les més grans necessitats de l’home? Rarament trobem homes que de bona gana s’embranquin a pensar amb fermesa i solidesa. Hi ha una quasi universal frisança per les respostes fàcils i les solucions al bany maria. Res no amoïna més la gent que haver de pensar”, (perquè del pensar en sol venir l’actuar). “La persona dura de cor està mancada de la compassió genuïna”. En un altre capítol que titula “Ésser un bon proïsme” en fa una lectura ferma i compromesa de la paràbola del Bon Samarità: “El samarità era capaç d’un “altruisme universal, d’un altruisme perillós, d’un altruisme excessiu: “Una expressió de pietat sense autèntica simpatia, condueix a una nova forma de paternalisme que una persona que es respecta no pot acceptar”. (Acabo de rebre un quadern de CJ amb un títol molt ben trobat, tot fent un comentari també del bon Samarità: Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat . Full de ruta samarità per a un altre món possible”. Tanco el parèntesi) Resta mencionar l’últim capítol del llibre de King: “Pelegrinatge a la no-violència”, molt rebó. Diu que va ser una autèntica “revelació” i “fascinació” descobrir en un viatge a la Índia, la idea i praxis de Gandhi de la “veritat-força” i de l’”amor-força” (satyagraha) Crist amb l’evangeli d’avui ens mostra l’esperit, la motivació del camí de l’amor gratuït i Gandhi en forneix la metodologia de la no-violència, així ho sintetitza King. Em queda al tinter parlar de la pedagogia de la gratuïtat. Ho farem un altre dia. Llàstima. Comenceu-hi a pensar també vosaltres i confrontarem després amigablement les aportacions mútues.

Diumenge VII de durant l’any, 20 de febrer de 2011 Barcelona