divendres, 25 de febrer del 2011

Homilia del diumenge 27/02/2011 del P. Josep Mª Balcells


“CONFIA, FILL”

Jesús era poeta, encara que no se n’hagin consignat, sinó de pas, les seves expressions poètiques. Avui, en tenim un bon tast. El text d’avui, enmig del Sermó de la muntanya, li dóna una suau tonalitat poètica en el dir amb justesa i profunditat el què el cor de Déu, Pare-Mare, sent per a cadascun dels seus fills. Ja ens ho ha enfatitzat Isaïes a la primera lectura: “Per més que es donés el cas de que una mare es pogués oblidar del fill que porta en braços i que ha tingut a les seves entranyes, Déu ens asegura fermament i absolutament que “Jo no m’oblidaria mai de tu”. Taxatiu, ¿no? Emotiu, ¡a tot donar!

Oblidar té moltes lectures: la de la competència entre dos amos, oposats i excloents. Dirà Jesús que no hi pot haver oblit entre Déu en persona, presència i acció i l’amor (!) desmesurat per les riqueses que és idolatria, és a dir, un no-déu, fent-li absurda competència. Aut, aut: o bé o bé: en cap cas concessió. En la lectura que en fa avui Jesús podria resultar delicada, estant com estem en una societat en crisi econòmica flagrant, per més que no tots la patim per un igual. Quan un està obsessionat per les necessitats materials i bàsiques desmantellades, és molt difícil, per no dir quasi impossible, que pugui estar “per flors i violes”; la “prosa” aspra i crua de la vida se l’imposa en el dia a dia i naturalment l’evangeli d’avui, tot i ser tant preciós, el pot descol·locar. Per això hem de matisar molt per no “ofendre” a ningú, per la inconveniència de no saber ser oportú en dir què i a qui. Si ho féssim sense miraments podria semblar àdhuc cinisme. Ara bé, centrem-nos i parlem-nos a nosaltres mateixos: en la situació freqüent nostra d’anar endavant amb dificultats, però sense estretors fonamentals, aquí sí que és escaient aquesta pàgina d’una bellesa i pregonesa úniques, de la qual només en podran gaudir els qui tinguin hores evangèliques de vol... ¿Heu pensat que Déu pot ser provident a través de nosaltres? Allò de: “Qui acull un infant...” ¡amb les diviníssimes ressonàncies! Infant, Crist, el Pare: Pòquer.

¿Tu, creus en la providència? ¿Fins on arriba la teva confiança en Déu? No se’n parla pas massa de la providència, tot i que els salms en van plens: “Només en Déu reposa la meva ànima. Només ell és la roca que em salva” (és el salm responsorial d’avui, en plena consonància amb el fil d’or que entrelliga la primera lectura amb l’evangeli, com sempre.

Providència. Pro-vidència: Comencem per llegir-la així que ho farà més intuïtiva. Algú que ho veu anticipadament (pre-vidència) i actua en PRO d’un altre. La Providència és creure que Déu ens és Pare-Mare, més enllà de qualsevol contingència nostra, per negadora o trencadora que pugui ser. Indubtablement, ens és un vertader i satisfactori estímul saber que Ell no ens fallarà mai, per grossa que la poguéssim fer. Ell serà sempre un Pare de i “en PRO”, en favor dels seus fills. (Hi ha certificacions, algunes sublims com la paràbola del Pare acollidor) Se’ns estima perquè per a Déu, nosaltres som entranyes de les seves entranyes. ¡No hi ha més! Això, per definició: Déu és Amor i Déu és Pare i, segons Isaïes és el millor Pare-Mare possibles. Ja hi pot haver una mare des-naturalitzada (l’expressió és precisa), “que Jo no m’oblidaré de tu”. De fills rebecs n’hi ha hagut sempre, però al final tots o gairebé tots, al final capitulem, quan reconeixem que els pares ens estimen “malgré nous”. És un misteri: no se sap prou ni com, ni quant, ni per què... Podem tardar en aclarir-nos; potser, com diuen, només ho comprendrem quan de fills es passa a pares. Hi ha un misteri –ho repeteixo-, misteri humà deliciós i diví de gratuïtat en pensar i sentir què significa ser pare i ser fill i, millor, ambdues coses a la vegada. Fins que no hi entrem de veritat, fins que no faci forat en la nostra consciència, no podem entrar a gaudir d’aquest passatge gairebé únic de l’evangeli. La realitat aquí supera tota poesia...

He de confessar que no m’agrada que en les oracions a l’Eucaristia es comenci enfàticament per: “Oh, Déu omnipotent i etern”. M’agrada més dir-ho a la meva manera: “Oh, Déu Pare provident i amorós (o si voleu: “benigne i entranyable”). La veritat, tampoc, i menys encara, no m’estimula gens dir “Jutge justíssim”. No és que no ho cregui, sinó que sé que el meu Jutge és compassiu i misericordiós, i m’és Pare. No tingueu por de poder fer-li barrabassades, al final tots acabarem als seus braços, amb una abraçada “de Padre y Señor mio”. “¿Qui ens separarà de l’amor de Crist (del que ens té Ell, no del nostre, ben pobret)?

Deixeu-me rastrejar les petjades de la Paternitat de Déu en PRO dels seus fills, que ¡ho som tots, sense exclusió de ningú! Tota la història bíblica rau en això: “la fidelitat del Senyor durarà sempre”. O bé l’expressió que surt sovint i que tant m’agrada: “Déu és l’Amor Fidel”. Josep Vives en el seu llibre “Creure el Credo”, en fer el comentari al capítol “Pare Totpoderós” s’allarga amb gust mostrant que Déu és un Pare únic: “Només podem creure en Déu si Déu és Pare”. I fa l’aportació d‘una cita de Gz. Faus en un llibre que jo conceptuo de categoria i, a més, entenedor Acceso a Jesús: “Conéixer Jesús és conèixer-se a si mateix com a fill. L’autèntica experiència de Déu no és una mera experiència de creaturitat o de contingència que porta a conèixer-lo com a creador, sinó quelcom més: una experiència de filiació que porta a conèixer-lo com a Pare... I aquí és on arriba l’home al coneixement de si mateix: conèixer Déu és conèixer-se com a ciutadà del Regne”. I acaba amb aquesta fòrmula enginyosa: “Déu és certament totpoderós, però amb el poder de Déu, no pas com el de l’home: amb el tot-poder del tot-amor”. (Rodó, ¿no us ho sembla?) Deixeu-me repetir allò que m’omple tant, de l’oració de Suenens: “Crec que Déu és nou cada matí. Perquè crec que crea el món en aquest moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores. Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu. Els camins de la providéncia són tot normalment sorprenents. No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs. Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant”. (No me’n cansaria de repetir-ho una i altra vegada.) El catecisme de l’Església Catòlica diu: “La creació té la seva bonesa i la seva perfecció pròpies, però no ha sortit acabada del tot de les mans del Creador. Va ser creada “en estat de fer camí” cap a una perfecció última que encara ha d’atènyer, a la qual Déu l’ha destinada. De les disposicions amb que Déu condueix la seva obra creada vers aquesta perfecció, en diem divina providència”. Remarca el Vat. II: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació natural de l’home a la comunió amb Déu. L’home, des que neix, és invitat a col·loqui amb Déu. No existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat, sinó reconeixent lliurament aquest amor i es dóna al seu creador”.

Arribats aquí obrim l’evangeli i amb actitud afinada i contrastada ens meravellem de la Providència de Déu que cuida àdhuc de les coses més petites que no tenen nom específic, una a una: Ocells, lliris, herbatge. “¿Com no ho farà encara més amb vosaltres, homes de poca fe? Per tant no us neguitegeu”. Això ho arriba a dir ¡cinc vegades! en aquest text. Posem-hi els sinònims a neguit: preocupacions, inquietud, afanys, obsessions, ànsies, desassossec, encaparrament... I encara prou si aquests neguits fossin per coses que ho mereixessin, però Mateu posa coses que són les de cada dia: menjar, beure, vestits. Exagerant avui la seva importància, de tot això n’hem fet noms de lluïssor i de fort consum: que sí gastronomia, enologia o passarel·la. Això pot tenir-nos obsedits a la pràctica, encara que potser ens faria vergonya d’admetre-ho teòricament. Anar darrera d’això, absolutitzant-ho, “és propi de pagans”. Així ho conceptua l’evangeli. No sortim de l’astorament. Tenim por de semblar “démodée”. La veritat és que, comptat i debatut, insensiblement ens tornem materialistes i decantem i perseguim amb avidesa la felicitat en el gaudi immediat, sensible, que lluï i de poca altura. I qui flirteja amb la inconsistència acabarà essent un inconsistent, sense adonar-se’n. És allò de Jesús: “on tens el tresor, hi tindràs el cor”. ¿No diu l’evangeli que el vostre Pare celestial sap bé la necessitat que en teniu. “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com Ell vol, i tot això us ho donarà de més a més a més”. És bo de fer de tant en tant valoracions ponderades de les nostres habituals valoracions. ¿Què pesen? “Fum i boira matinera”. Tot això s’allarga desmesuradament i, encara amb tot, em plau afegir-hi una última i definitiva paraula-actitud: Confieu, confieu, confieu. No tinguem inactiva la divina Providència.

Us estranyarà, coneixent-me, que no hagi dit res en comentari a les darreres paraules de Jesús: “No us neguitegeu, doncs, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. És una llàstima, perquè mereixerien unes altres Aproximacions a la pedagogia de l’ara. Un altre dia serà, germans.
Diumenge, 23 de febrer de 2011 Barcelona


No us alarmeu llegint això, però és bo pensar que hi ha algú que té millors experiències que nosaltres. Vol dir que podem anar creixent. Tot és qüestió d’anar provant i de demanar-ho: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu i Déu us obrirà...”
Pare,
jo m’abandono a Vós.
Feu de mi el que us plagui.

Feu el que feu en mi,
us ho agraeixo.
Estic disposat a tot.

Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi,
en totes les vostres criatures,
no desitjo altra cosa, Déu meu.

Poso la meva ànima en les vostres mans.
Us la dono, Déu meu,
amb tot l’amor del meu cor,

Perquè us estimo
i això m’és una necessitat d’amor
de donar-me,
de posar-me a les vostres mans sense mesura,
amb una infinita confiança.

Perquè Vós sou el meu Pare.

Beat Charles de Foucauld (1858-1916)

dissabte, 19 de febrer del 2011

Homilia del diumenge 20/02/2011 del P. Josep Mª Balcells


SIGUEU GRATUÏTS

Tinc la sensació de que avui entrem en un terreny evangèlic molt interessant, potser inèdit per a molts de nosaltres. Estem glossant aquests diumenges seguits el Sermó de la Muntanya, que dèiem que és el cor mateix de l’evangeli. Es fa avui un altre pas “endavant i amunt” (Teilhard) o més endins, com vulgueu. Estem arribant a una cruïlla de camins. Ja seria bo, ja, seguir pel camí assenyalat el diumenge anterior, entès com una crida a trobar una moral “diferent” de la que hom acostuma a veure, ¡tant de bo a viure! Una moral-espiritualitat de superació en la sensibilitat evangèlica, que respongués a allò de Jesús: “Doncs, JO us dic”. Anar més a fons en les prescripcions dels manaments de Moisès.

L’altre camí que Jesús ens mostra avui a l’evangeli que hem proclamat, supera les expectatives normals. Entrem en la nova invitació de Jesús, que és la de la generositat que desemboca en la més clara gratuïtat. Terreny difícil, per no dir impossible de recórrer, amb el socors només de les forces merament humanes. Ja en el Levític Déu per Moisès ens diu: “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, sóc sant” Desconcert en llegir-ho. Però sort de la traducció continguda, més o menys accessible, que fa a continuació: “ No tinguis malícia als teus germans. No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix, Jo sóc el Senyor”. Tot queda circumscrit a la gent de “casa”, del seu poble, només. Estem clarament en l’AT. Encara ressonen les preguntes de Jesús: “¿No ho fan també els pagans?” Difícil sí, però no impossible. Però avui Jesús dóna un pas transcendental. Aquest, ja depassa la capacitat natural de relació amb els altres. “No us hi torneu contra els que us fan mal”. I ara ve l’exageració (?); i ¿com s’hauria d’entendre? “Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra”. Aquí m’hi perdo. Això està per damunt de tota “raonabilitat”. Escoltem Pau, perquè ens obri el cor a entendre allò que ens proposa Jesús: “Si entre vosaltres algú es té per savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder arribar a ser savi de veritat. Perquè davant Déu, la saviesa d’aquest món és ignorància”. Estic ben bé descol·locat. Això supera la raó humana a l’ús. Senyor, ¿no hem anat massa lluny? Senyor, ¿veritat que és una bonica exageració? He de confessar que em costa d’interpretar-ho en la seva crua literalitat. ¿Com s’aconsegueix això? Aquí tenim la resposta: “Tot és vostre: el món, la vida, la mort, el present, el futur”. (Quan un està per damunt de tot, tot esdevé objecte d’un amor, consideració ¡rebuda de dalt!, que pot subvertir l’ordre normal, el que està dins dels límits d’una ètica senzillament humana). Però seguim Pau pas per pas: “Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”. Ara ja s’entreveuen més bé les coses... En el fet humà i en l’espiritualitat evangèliques, les més elevades i sublims implicacions arriben i baixen des de Déu. ”¿Qui ens separarà de l’amor de Crist?”, dèiem confiats i abandonats a la seva acció. “El Senyor és compassiu i benigne... Et sacia d’amor entranyable... Com un pare s’apiada dels fills, el Senyor s’apiada dels fidels”. Ho acabem de resar en el salm responsorial. ¡Com omple de confiança, salmejar-ho! Ara ja estem en plena disposició per poder llegir sense entrebancs: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare del cel”. Aquest “com ho és” pressuposa implicació, compromís per part de Déu, per poder atènyer allò que sobrepassa tot intent humà. Hem arribat al punt d’enllaçar la nostra pobresa d’amor amb el poder bondadós del Pare de Jesús. Aquest és el nus gordià de l’espiritualitat cristiana, que supera tot el que podem pensar de les possibilitats ètiques dels humans. També trobem un altre com Jo tan o més solemne: “Estimeu-vos els uns als altres COM JO US HE ESTIMAT. En Jesús les invitacions són obertament implicacions. És en l’amor que Jesús ens té que podem gosar estimar els altres, en la línea del COM Jo us he estimat. Així respirem i ens encoratgem...

Animats i sobretot sostinguts per la força i el poder de Déu, ara ja podem donar un pas endavant, sabent que pot ser efectiu el que ens demana Jesús: “Doncs Jo us dic”: “Estimeu el vostres enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel. Ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos”. I també: “Dóna-li el mantell i tot, porta-li la càrrega no una, sinó dues milles...” Estem de ple en el terreny de la gratuïtat, tot fantàstic, inexplorat, fora dels límits senzillament humans, perquè tot això pren principi i possibilitat solament des de l’acció de Déu a través de la seva GRÀCIA. ¡Senyor, expliqueu-nos-ho i us seguirem a ulls clucs!

Ens convenen unes paraules introductòries al tema d’un teòleg, en el nostre cas, Gz. Faus en un volum preciós: PROYECTO DE HERMANO Visión creyente del hombre. En ell s’esplaia l’autor en fer veure allò tan sabut i ignorat en la praxis de la moral , més, vull dir, en l’espiritualitat evangèlica. Difícil sintetitzar 750 pàgines, impossible, però sí que ens endinsarem un xic en la visió de la vida sota la mirada benvolent i l’acció amorosa de la Gràcia del Déu de tota Gràcia, del Déu que és GRÀCIA.

La gràcia, do de Déu, és el mateix Déu, el qual assumeix en cadascú de nosaltres, com a pròpia, la feina de la creació de l’home nou. Comença Gz. Faus fent una aproximació al contingut de la paraula GRÀCIA, que és per “sobreabundància” la que mou el cristià (o l’hauria de moure), en contraposició al malaltís “marejar la perdiu” a l’entorn del pecat, com en tenim desagradable experiència com a llei que mana, prescriu i proscriu. ¡Ai, mare, qui ens deslliurarà d’aquest obsessió del i pel pecat! “Deixeu-vos portar per l’Esperit”.

GRÀCIA arrossega germanívolament i posa en relació com uns vasos comunicants: GRATUÏTAT, GRATITUD, GRATIFICACIÓ, GRAT, GRACIÓS, AGRADAR, AGRAÏMENT, CONGRATULAR, “DEO GRÀCIES”, REGRACIAR, CONGRATULAR, AGRAT, AGRADABLE. I podríem omplir-nos de mots de la mateixa arrel. Gratuït és allò indegut, que té caràcter de do, que no brolla de cap dret propi i que, en conseqüència, només pot ser rebut amb una actitud d’acció de gràcies. La “gràcia” ens diu que “la renovació de l’home és quelcom de sempre rebut i que porta a viure la vida cantant una música que és una melodia d’acció de Gràcies”. Gràcia també significa bellesa i alegria. Diu sant Agustí: “l’amor és la bellesa de l’ànima” Gz. Faus aporta aquesta nova cita: “La vertadera humanitat no consisteix en el geni de la cultura, sinó de l’amor; aquest amor que l’home no treu de sí, ni té en sí mateix, sinó que ho rep de Déu que és Amor. La humanitat autèntica no neix del ple desenvolupament de les facultats humanes, sinó, en rebre’l, percebre’l i acceptar-lo de l’Amor de Déu”. La gràcia no s’hauria de concebre com “alguna cosa”, sinó que és el que deixa l’home canviat novedosament. Fent un joc de paraules Gz. Faus, del des-amor en fa aquesta aguda lectura: “la des-Gràcia (la no-gràcia) i la desgràcia (=el pecat) es fan coincidents. El des-amor ens des-humanitza, així com la Gràcia divinament ens humanitza. “Allí on va abundar el pecat (=des-gràcia) allí hi va sobre-abundar la GRÀCIA”. Aquesta expressió tan bíblica i, sobretot paulina, abraça més del que podíem sospitar: Tot el millor de la “persona-home nou”, sorgida de les mans creadores i regeneradores de Déu es concentra en l’amor bo i abraçant Bondat, Veritat, Bellesa, Unitat. Tot això és l’amor que Déu ens fa compartir. Ja ho digué Pau: “L’amor no passarà mai”. Ser fill de Déu és assemblar-s’hi en la manera d’obrar de Déu. El que fa per-fecte (bo del tot), a imatge del Pare, és l’amor que no coneix ni fa distincions. Una excel·lent cita a Efesis 2, 7b- 10: “En virtut de la bondat que Déu ens ha tingut en Jesucrist, ha volgut deixar ben clara la incomparable riquesa de la seva GRÀCIA. És per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe. I això no ve de vosaltres. És un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les”.

Anant rumiant aquests dies sobre la gratuïtat m’ha vingut, com baixat del cel, el record d’un llibre d’antany, de M. L. King, que es titula LA FORÇA D’ESTIMAR, en l’original m’agrada més: “La força de l’amor”. L’accent el posa per igual tant en l’”estimar” com en la “força” que un ha de sentir i experimentar per fer-ho. “Creure” en l’amor, apassionadament. Té una força inimaginable. Aquí rau la fortalesa en l’amor. El primer capítol és ben significatiu: “Forts d’esperit, tendres de cor”. “¿Qui dubtarà que la fortalesa d’esperit és una de les més grans necessitats de l’home? Rarament trobem homes que de bona gana s’embranquin a pensar amb fermesa i solidesa. Hi ha una quasi universal frisança per les respostes fàcils i les solucions al bany maria. Res no amoïna més la gent que haver de pensar”, (perquè del pensar en sol venir l’actuar). “La persona dura de cor està mancada de la compassió genuïna”. En un altre capítol que titula “Ésser un bon proïsme” en fa una lectura ferma i compromesa de la paràbola del Bon Samarità: “El samarità era capaç d’un “altruisme universal, d’un altruisme perillós, d’un altruisme excessiu: “Una expressió de pietat sense autèntica simpatia, condueix a una nova forma de paternalisme que una persona que es respecta no pot acceptar”. (Acabo de rebre un quadern de CJ amb un títol molt ben trobat, tot fent un comentari també del bon Samarità: Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat . Full de ruta samarità per a un altre món possible”. Tanco el parèntesi) Resta mencionar l’últim capítol del llibre de King: “Pelegrinatge a la no-violència”, molt rebó. Diu que va ser una autèntica “revelació” i “fascinació” descobrir en un viatge a la Índia, la idea i praxis de Gandhi de la “veritat-força” i de l’”amor-força” (satyagraha) Crist amb l’evangeli d’avui ens mostra l’esperit, la motivació del camí de l’amor gratuït i Gandhi en forneix la metodologia de la no-violència, així ho sintetitza King. Em queda al tinter parlar de la pedagogia de la gratuïtat. Ho farem un altre dia. Llàstima. Comenceu-hi a pensar també vosaltres i confrontarem després amigablement les aportacions mútues.

Diumenge VII de durant l’any, 20 de febrer de 2011 Barcelona



suplement de l'homilia del diumenge 20/02/2011 del P. Josep Mª Balcells


APROXIMACIONS A UNA PEDAGOGIA DE LA GRATUÏTAT

“El que heu rebut gratuïtament, doneu-ho gratuïtament”. Com que no som massa conscients del primer, anem escassos del segon.
Ens creiem “autosuficients”, per això a l’hora de les “notes” acostumem a treure “insuficients”.
Si no ets humil, no veuràs gratuïtats ni de lluny.
Sigues agraït, força’t; és qüestió de formar l’hàbit. Ja ho saps de tots els hàbits. Com més en siguis, d’agraït, més lluny aniràs i més enrobustit et trobaràs.
La gratuïtat només es pot “visionar” amb les tres dimensions; potser quatre, vés a saber...
“Encomana al Senyor els teus camins, confia en Ell, deixa’l fer” serà sempre per a bé. (salm)
Déu et farà la mesura d’acord amb la que tu facis. “Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats” (Lc 6, 37-38).
“Calma’t, no t’irritis ni t’exasperis, que faries mal només” (salm)
¿Saps comptar fins a deu? Quan “piqui”, comença i ves poc a poc. Pensa sovint que has anat massa de pressa; torna-hi més pausadament.
“Els humils posseiran el país, “respiraran” la pau profundament”. (salm)
No facis el bé perquè se’l mereixen pel que “fan”, fes-ho pel que “són”: fills estimats de Déu... com tu mateix.
“¿Qui és el meu proïsme? És aquell a qui m’atanso amb cor compassiu i d’una manera personalitzada.
Porta sempre pau al teu cor i la irradiaràs. Només serem bons si exercitem la bondat de continu.
-“¿Té un enamorat? – va preguntar Seifer, premi Nobel./ -Bé, potser –vaig dir./ -¿Com és? –va continuar preguntant el poeta: -¿És bona persona? -¿Bona persona? –vaig quedar desconcertada./ -Viu a París i és... intel·ligent, brillant, un virtuós del violoncel –vaig dir atordida./ -Això és secundari –em va explicar el poeta amb èmfasi./ -El més important és que sigui una bona persona –va insistir amb els ulls molt oberts-, recordi-ho, senyoreta” (Jardí d’hivern de M. Zgustova)
“Sigues pomera”. L’arbre dóna fruit. És la seva missió. Com més en dóna i de més serenys, és millor arbre. (El cavaller de l’armadura rovellada).
No vagis pel món demanant “l’almoina” de la correspondència. Si ve, gràcies; si no ve, gràcies mil. Així creixeràs més i més de pressa.
Avui no es fia... ¿quan?
El jo sense el tu, sempre coixeja.
Magnànim ¿saps què vol dir? Estret... ¿com vols que algú hi entri?
Generositat ¿d’on ve aquesta paraula de “fades”? ¿Potser de generar, d’engendrar vida per als altres? I qui la dóna als altres, en rep un suplement per a la pròpia. Aquí donar és rebre, ¿què ho entens?
¿Saps què és un “generador”? Fes-t’ho explicar per qui hi entengui.
Dom, el don castellà, ve de dominus, l’esplendidesa de tot un “senyor”.
Do de donar, de comunicar. N’està ple el NT. Déu només pot donar i no el retè pel què rep... Estaríem ben apanyats, si Déu “funcionés” com solem fer-ho nosaltres.
Donar, repartir, fer partícip. No es gasta ni disminueix qui comparteix. La font no s’esgota per gent que hi beguin.
Només és ric qui dóna (Mounier)
Els primers cristians es repartien els béns segons necessitats. (Fets 4, 35)
“Veniu a mi els qui aneu atrafegats, jo us faré descansar. Acollir és donar en grau superlatiu.
La “correspondència”: és de senyors correspondre-la.
Darrere la correspondència hi ha l’amistat “amagada”
Dóna temps. Atent-lo, escolta’l. És el millor que li pots donar.
No “do ut des”, així ens encallem, ens “encanallem”, ens envilim.
Contra egoisme i individualisme, altruisme. El millor altruisme és l’estimar sense esperar res a canvi.
Ves-te desprenent dels “retorns”, dels “canvis”, de les “correspondències”, pitjor: de les “expectatives”... Seràs molt més tu.
Fes el bé i no miris ni a qui ni què.
Al final de l’Apocalipsi (llibre que escenifica el cel) es diu, s’afirma i es reafirma que “Qui tingui set, que vingui. Qui vulgui, que prengui aigua de la vida gratuïtament. I acaba el llibre i tota la Bíblia amb aquesta frase que ens abraça a tohom: “Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom”. ¿Què més volem?
La gràcia rebuda fa graciós, agraciat a qui la rep.
Gabriela Mistral deia: “Me siento hermosa (agraciada) cuando tú me miras”.
Una cosa és donar “un cop d’ull”, una altra ben diferent, rica i única, donar “una mirada”.
Entregar-se, lliurar-se, donar-se: ¡verbs de gran categoría humana i cristiana!
“Que donin generosament, que sàpiguen compartir. Així aniran acumulant per al futur un tresor magnífic i segur” (I Tm 6, 18-19a).
Només és gratuït qui és un “habitual” de l’agraïment.
El “sigueu agraïts” de Pau, en grec té la mateixa expressió que “sigueu eucarístics”. Bonic enllaç del nostre agraïment amb l’Acció de Gràcies que fem en l’Eucaristia. La fem “Per Ell, amb Ell i en Ell”. ¡Deliciós, ¿què us en sembla?
Gràcies de tot i a tothora (la cançò: “Gràcies d’aquesta aurora encesa…”)
Reconèixer és més que conèixer. Sempre té una punta de valoració, d’acceptació. Una cosa, una persona de veres es coneix només quan es reconeix.
“Donem gràcies al bon Déu i Senyor” (cançò)
“La gratitud és el més agradable dels valors. És un do, un compartir, un amor i una alegria”. (Torralba)
“La gratitud és més que la humilitat, però la necessita com a condició de possibilitat” (Torralba)
“La gratitud és l’alegria de la memoria” (Torralba)
“El que pròpiament s’agraeix no és el do rebut, sinó l’amor dispensat (Torralba)
Ser generós és estar alliberat d’un mateix, de les petites covardies, de les petites possessions, de les petites còleres personals i de les petites gelosies (Torralba)
És important que les mares acostumin els infants a donar gràcies, però la insistència amb què ho fan s’hauria de complementar, descobrint-los-hi el per què i el com. Només així no naufragarant tantes atencions i bones intencions maternals…
El factor sorpresa, l’inesperat dóna a la gratituïtat un toc de bellesa únic.
Saber valorar és font de gratitud.
Mai no pensis que res és degut, així trobaràs la deu de la gratitud i, en conseqüència, de la gratuïtat.
La gratuïtat humanitza, divinitza, perquè Déu és totalment gratuït.
Benaurats els gratuïts, d’ells és la felicitat.
Només són gratuïts els que veuen i miren amb els ulls del cor.
¡Amistat, uniex-nos! ¡llibertat, deslliura’ns! Germans, el demà serà millor./ Amb els ulls brillants i plens de joia,/ i amb el cor ple de fe en el demà,/ estimant farem la nostra via,/ i serem de tothom germans. ¡Pas, camí obert i franc a la “colla” dels agraïts-gratuïts que passa gloriosament muntanya amunt!
“No quedeu a deure res a ningú, si no és l’amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei” (Rm 13, 8)
La meva ànima magnifica (lloa, exalta, enalteix) el Senyor, perquè ha mirat la meva petitesa…, perquè en mi ha fet coses grans”.
L’art d’escoltar presuposa empatia, gratuïtat “a tuttiplé”.
Primer justícia, però per damunt de tot caritat. No hi ha caritat, sense el do personalitzat d’un mateix.
La gratuïtat va molt més enllà del sentimentalisme, és deliciosament pràctica.
Ser gratuït porta a un joiós “tu a tu”.
Compadir, vol dir com-patir, patir amb. Suposa proximitat, sintonia de sentiments.
Si no t’apropes (zoom o passes donades) no veuràs amb claredat ni lucidesa.
La gratitud-gratuïtat porta a fer “pinya”, crea “familia”, ens fa “agermanats”.
Porta una vida “felicitant” proyectes vitals que generen felicitat (Adela Cortina) i encomanaràs felicitat. Aquesta ni es paga ni es ven, només es dóna i es rep.
Amb menys “disponibilitats”, amb menys “persones”, aconseguir “fer” més. És la utopia dels senzills, dels millors.
El “Gran Món” depèn dels “petits mons”. Aquests són accessibles, propers i ¿inexcusables? Probeu amb gratuïtats petites, feineres, personals, ¿inexcusables?
No ens hem oblidat, no, de la no-violència de Gandhi. Escriu Luter King: “El mètode no violent opera quelcom en els cors i les ànimes dels qui s’hi allisten. Els dóna un nou respecte de si mateixos. Aplega recursos de força i de coratge que ells ni sabien que posseïen. Finalment, remou de tal forma la conciencia de l’adversari que la reconciliació esdevé una realitat”. Més: “així que vaig penetrar més en la filosofia de Gandhi, el meu escepticisme quant al poder de l’amor decreixia gradualment, i per primera vegada vaig adonar-me que la doctrina cristiana de l’amor, operant a través del mètode gandhià de la no-violència, és una de les armes més `potents de què desposa un poble oprimit en la seva lluita per la llibertat”. D’aquí la densitat del títol: “La força d’estimar”
“¿Ja coneixeu la pregària de Gandhi?”: “Ajuda’m a dir la veritat davant els forts i a no dir mentides per guanyar-me l’aplaudiment dels dèbils. Si em dones fortuna, no em treguis la raó. Si en dones èxit no em prenguis la humilitat. Si em dones humilitat no em treguis la dignitat. Ajuda’m a veure sempre l’altra cara de la medalla. No em deixis acusar els altres de traïció per no pensar igual que jo. Ensenya’m a estimar tothom com a mi mateix. No em deixis caure en l’orgull si triomfo, ni en la desesperació si fracasso. Més aviat recorda’m que el fracàs és l’experiència que precedeix el triomf. Ensenya’m que perdonar és un signe de grandesa i que la venjança és un senyal de baixesa. Senyor, si jo no m’oblido de tu, no t’oblidis mai de mi”.

Suplement a l’homilia del dia 20 de Febrer de 2011 Barcelona

divendres, 11 de febrer del 2011

Homilia del diumenge 13/02/2011 del P. Josep Mª Balcells


UNA ALTRA MORAL ÉS POSSIBLE

Fa anys -fou al llunyà 1958- un dels més nomenats teòlegs moralistes va publicar una voluminosa obra que es titulava “La llei de Crist”, l’autor B. Häring. Fou una visió renovada de la moral cristiana que ja apuntava els plantejaments del Vaticà II. Moral basada en la Bona Nova de l’Evangeli. Com a frontispici de tota la seva obra posa aquesta citació ben significativa de Pau en la seva carta als Romans: “La Llei de l’Esperit que dóna vida en Crist Jesús em lliura de la llei del pecat i de la mort” Ja ho havíem dit anteriorment: nosaltres no tenim una moral pròpia en el sentit estricte; tenim a Crist com a centre, norma i finalitat del nostre viure, cridat, d’altra banda, a plenitud de vida. Ja deia Ireneu que “la glòria de Déu és l’home vivent”. Segueix Häring: “Crist en persona és la vertadera i autèntica llei del cristià, ja que El Crist és l’únic Déu que “salva”. Per Ell i en Ell tenim la vida (en efecte, Joan ens diu que “En Ell hi havia la vida i la vida era la llum dels homes”). I afegeix encara l’evangelista: “De la seva plenitud , tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia”. Acaba dient per arrodonir els fonaments de la nostra moral-espiritualitat: “La llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist”. Per tant, en el Crist Senyor i Salvador tenim la llei de l’Esperit, que dóna la vida -també aquesta de l’Esperit-, alliberats, doncs, de la Llei, bo i superant-la.

Diu Häring: “Per comprendre totes les exigències de la vida cristiana, no basta considerar els termes del decàleg, ni tan sols és suficient mirar allò que la voluntat de Déu imposa i exigeix; el primer que s’ha de ponderar és l’amor que Déu ens té, el què exigeixen els seus amorosos dons. Ara bé, Déu ens ho ha donat tot en Crist; en Ell ens ha revelat les últimes pregoneses del seu amor. És aquest amor de Crist i és per aquest amor que se’ns demana un amor recíproc, això és, ens demana una vida cristiana, de veritat cristiforme. La vida cristiana se’ns presenta així com una imitació, com un seguiment de Crist; però no una imitació o seguiment purament exterior, ni un còpia externa, ni que fos per amor i obediència; no, la vida cristiana és, sobretot, una vida en Crist Jesús”. Incorporats a Ell, formant un sol Cos, el Cos Místic, el Cap del qual és Crist.

“L’home històric i real només el podem comprendre esguardant-lo a la llum de Crist ja que Crist és el model, a la imatge del qual fou format i reformat. La moralitat cristiana només es pot comprendre i realitzar-se a la llum d’aquests esdeveniments capitals: la creació pel Verb de Déu i la redempció per Crist, segona creació. Compresa així la moralitat ve a ser vida que treu tota la seva força i vigor de la victòria de Crist sobre el pecat i l’esperança de l’acompliment de la perfecta revelació d’aquesta victòria al darrer dia. En els capítols 7 i 8 de l’epístola de Pau als romans argumenta: “Tots vosaltres, germans meus, vau morir a la llei de Moisès per mitjà de la mort de Crist i així hem passat a ser d’un altre, d’Aquell que ha ressuscitat d’entre els morts, i ara doneu fruits per a Déu. Sabem que la Llei és espiritual, però jo sóc terrenal, i estic venut com a esclau al pecat. No entenc què faig, perquè no faig el que vull, sinó allò que detesto... Els qui segueixen els impulsos de l’Esperit s’interessen per les coses de l’Esperit. Els interessos de l’Esperit duen a la vida i a la pau... Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu... Hem estat salvats en l’esperança. Nosaltres esperem allò que no veiem i ho anhelem amb constància... L’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ha decidit cridar: perquè Ell els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans... Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? ¿Qui ens separarà de l’amor de Crist? N’estic cert, res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre”. (Llargues les citacions de Pau, però són el fonament incommovible de la moral-espiritualitat cristiana. Valia la pena pel goig de saber que una altra moral és possible i és l’autèntica, no la que disfressada anem arrossegant com a moral no de la gràcia sinó del pecat i dels pecats. ¡Lloat sia Déu!)

Afegiria, i és bo que ho fem ressaltar, doncs tenim una moral cristiana massa individualista, centrada malaltissament en la salvació personal. “Però estar en Crist és essencialment ser membre del seu Cos Místic, presoner gloriós del seu Regne, és viure i sentir amb l’Església. La moral cristiana ha de privilegiar en tots els seus àmbits el caràcter solidari de la salvació i el caràcter apostòlic del cristià, puix que els membres de l’Església “Han de tenir la mateixa sol·licitud els uns pels altres”.

Posa de relleu l’autor que els fonaments sobre els que s’estintolen les veritats més centrals són precisament les bíbliques, les recolzades en el NT.

I com a síntesi dirà en el preàmbul com a finalitat de la seva obra:
Presentar l’ideal de la vida cristiana en la vida en Jesucrist i amb Jesucrist , en el seguiment radical de Crist. És el que en diu les virtuts específicament cristianes (fe, esperança i caritat: les teologals).
Posar el límit entre el que és permès i allò que s’oposa a la vida de Crist i que impossibilita el seguiment de Crist. La llei serà presentada com una realitat establerta pel àmbits de la creació i de la redempció, com el revers de l’amor de Déu, com el límit que no sols protegeix contra l’abim de la mort, sinó que mostra la fita radiant de l’amor que com alba creixent ha d’anar pujant i pujant sempre.
La doctrina de les virtuts específiques i els preceptes de la llei divina no podran estar separats com si fossin quelcom estàtic i sense vida. La moral –ho torna a dir- és vida i vida creixent.
Té per tant un caràcter dinàmic de creixement i d’aquest punt d’incompletesa que es troba en tot cristià que està encara a prova –homo viator- i que aspira a perfeccionar-se i per tant obert a crides de superació.
Una moral, en definitiva, que pel seu contingut i la seva formulació és una predicació, una solemne i vibrant predicació de les veritats centrals del missatge de Crist. D’això, l’autor en diu moral kerigmàtica. Centrada en l’essencial i distintiu.
Això no la fa rigorista, sinó per la seva concreció en la vida de cada dia i de tots els cristians apel·larà sempre que es pugui a la màxima benignitat. En efecte, diu Jesús: “El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera”. Però al mateix temps és un glop del gust de Déu que porta a anar més enllà i més endins i del que és millor . De no ser així no hauríem comprès res de la moral cristiana. Espiritualitat de configuració i de seguiment de Crist i de deixebles cridats a més vida, més humana i més divina. Només Déu en té la mesura i l’encoratjament i suport:la gràcia. Sense “ trobament” íntim en Crist no hi haurà vertadera ni autèntica vida en Crist, que és la nostra més preuada moral.

Posats en aquest entramat, en aquesta filigrana de fons, ara ja podem entendre els “se us ha dit... jo us dic”, que completa la llei, donant-li una volada i una densitat que els fa veure amb una perspectiva, la de Jesús, ancorada en la seva mateixa vida i amb el poder de l’Esperit que ens dóna la capacitat de ser l’home i la dona nous, com va especificant Pau al llarg de les seves cartes: “Els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb Ell mateix per Crist”. “Renoveu espiritualment el vostre interior, i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat”. “No us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home vell i de les seves obres i us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap el ple coneixement... Ara només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots”. “Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres”. “Però, per damunt de tot, revestiu-vos de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona...” Continueu vosaltres mateixos perquè aquest darrer text de Pau als colossencs és una manera de veure i viure la nova moral cristiana (Col 3, 1- 4, 17), perquè la nostra moral cristiana és un espiritualitat i una saviesa a tall de la que explicita Pau: “Que Déu amb tota la saviesa i la intel·ligència de l’Esperit, us faci conèixer plenament allò que vol de vosaltres: que porteu una vida digna del Senyor, que el complagui en tot. Així fructificareu en tota mena d’obres bones, creixereu en el coneixement de deu, i el seu poder gloriós us enfortirà perquè sigueu sempre pacients i constants amb alegria”.

¿Fins on arribes tu en sensibilitat evangèlica, en finor de l’esperit i de l’Esperit, en consonància amb les invitacions i seduccions de l’Esperit Sant que és qui porta endavant la nostra santificació. No estem davant d’una moral de prescripcions, sinó d’una espiritualitat que ens fa viure la moral cristiana com un do i una aventura que ens garanteix cotes de felicitat que transcendeixen el que ens podria oferir el millor humanisme. Som-hi, germans, que estem en el millor camí possible i desitjable. “Tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, donant gràcies per mitjà d’Ell a Déu Pare”.

Diumenge VI de durant l’any, 13 de febrer de 2011 Barcelona

divendres, 4 de febrer del 2011

Homilia del diumenge 06/02/2011 del P. Josep Mª Balcells


CAMINEU EN LA LLUM

Sense cap transició amb les Benaurances del diumenge passat ve aquest evangeli d’avui que continua així el Sermó de la Muntanya. Per tant, es mou en la mateixa tonalitat. Ser declarats com a benaurats queda reafirmat, proclamant que som -hem de ser- sal de la terra i llum del món. Sal per a deixar el bon regust de Déu al nostre voltant, donant sabor als aliments –les nostres obres- i fent que conservin la seva virtualitat. D’altra banda, il·luminar amb la nostra irradiació evangèlica tots els que són al nostre costat. Estem, com es pot veure, en un àmbit clarament simbòlic: sal i llum. I això més del que en un primer moment podria semblar.

Moltes vegades havia pres aquest evangeli simplement com un esperonament a ser testimonis del Regne en el viure de cada dia. Però aquesta vegada he com entrevist que l’expressió “llum del món” té unes ressonàncies bíbliques d’un gran abast. I que convé aprofundir-ho donant una visió renovada d’aquesta expressió, que és com si fos un fil d’or que va de banda a banda de tota la Bíblia. Comencem, ja de bones a primeres, amb les paraules inicials del Gènesi: “Al principi Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona . I separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia”.

Després el mateix Déu es presentarà com a LLUM i el dia en contraposició a la nit n’és el símbol, i la delícia del Déu LLUM és propagar-la, fer-ne partícips a tota la creació. Res més bell que l’esplendor de la llum, tal com apareix en les manifestacions de Déu. Agafem la més solemne i definitiva a l’Apocalipsi: “La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror, i l’Anyell és el gresol que li fa llum”. De seguida en la turmentada història humana apareix la contraposició flagrant amb les tenebres. La llum com lluitant amb les tenebres, amb la foscor, amb la no-llum. Després això seguirà amb el seu simbolisme primordial al llarg de totes les pàgines de la Bíblia i agafarà en l’evangeli de Joan contrastacions àdhuc tràgiques. Ja ho veurem.

Ara entenc què volen dir les expressions mig enigmàtiques del Credo (llarg): “Déu de Déu, Llum de Llum” que provenen dels primers segles on es va fixar dogmàticament la divinitat de Jesucrist. És preciosa, ben entesa, aquesta expressió. Si Déu és el Pare de les llums (Jaume 1, 17), el seu Fill amb tota propietat és també, com a Déu, LLUM igual al Pare. En efecte, dirà de si mateix: “Jo sóc la LLUM del món” I en el pròleg de l’evangeli de Joan és presentat com a Llum: “Existia el qui és la Llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes”. Després l’identifica amb la Paraula: “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria, ple de gràcia i de veritat”. (Cal dir que glòria en la Bíblia té la significació de presència esclarida que il·lumina i escalfa) I afegeix dit dels seus deixebles, és a dir de nosaltres: “De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia” (d’aquí ve que siguem benaurats, amb vocació de fills de la llum).

¿Per què he citat el Gènesi en el seu primer dia de la Creació, on es veu com el Pare de tota Llum dóna aquest do primordial, la llum, a tot el nostre univers? És la primera i fonamental confrontació: Llum en oposició a tenebres = no llum. A partir d’aquest “moment” tot està marcat per la presència de Déu=Llum i l’absència de Déu=Tenebres. I això en tots els àmbits fins a abastar sobretot els morals i espirituals, és la perenne lluita entre el bé i el mal.

Amb el proemi de Joan ens tornem a trobar en la figuració d’una nova creació (N’hem dit Re-creació). En efecte, són de Pau aquestes afirmacions: “El mateix Déu que digué: Que la llum resplendeixi enmig de les tenebres, és el qui ara ha resplendit en els nostres cors; així som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Crist”. El Verb (la Paraula) es presenta novament com a Llum del nou món, recreat en la persona de Jesucrist. Benet XVI ens diu que “En Crist hi ha una profunda unitat entre creació i nova creació, i en tota la història de la salvació... El Fill de l’home resumeix en si mateix la terra i el cel, la creació i el Creador, la carn i l’Esperit. És el centre del cosmos i de la història, perquè en Ell s’uneixen sense confondre’s l’Autor i la seva obra”. En Crist, “senyera combatuda” (Simeó en el dia de la candelària, de les llums) es torna a replantejar la contrastació de la Llum divina amb les tenebres del no-déu, del mal. “A ells, els incrèduls, el déu d’aquest món els ha encegat l’enteniment per tal que no els il·lumini l’evangeli del Crist gloriós, que és imatge de Déu”. Tota la història de Jesús i nostra, segons sant Joan, és un judici de la llum contra les tenebres, del bé contra el mal, amb uns trets tràgics, palesats en les disputes de Jesús amb els jueus. Jesús va fer ressorgir la llum ressuscitada després que les tenebres aparentment apaguessin la Llum; així amb la mort de Jesús i la seva resurrecció, la Llum ha vençut definitivament les tenebres de la mort i del pecat.

De Crist tant la llum com la lluita contra les tenebres se’ns traspassa com a manera de viure i de lluitar a nosaltres, que per això som il·luminats per Ell i, en conseqüència, hem de ser (Jesús diu: “Vosaltres sou –heu de ser- la llum del món”. Sabem que per Joan el “món” significa el mal, les tenebres, els qui no han acollit Jesús. Per contra, “a tots els qui l’han acollit, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Aquests són, i som, reverberacions de Déu que és Llum, de Jesús, Llum del món i també de nosaltres que som “fills de la Llum”.

Jesús digué: “Jo sóc la llum del món. El que em segueix no caminarà a les fosques sinó que tindrà la llum de la vida. Aquesta expressió lliga amb aquesta del Mestre: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida”, que enllaça amb aquesta altra: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida”. Llum també vol dir la saviesa del viure de Jesús que ens traspassa a nosaltres. En la transfiguració Jesús es revesteix d’una llum sobre-natural. El que és la Llum normalment discreta, només per un moment tan sols, deixa transparentar el que realment és: tot llum, que irradia. És transparent, translúcid d’una manera nova. El “sol” és a dins. Simbòlicament, la plena llum de migdia és la imatge cabal d’un Crist ressuscitat que és “el sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca a les ombres de la mort i guiar els nostres passos per camins de pau” (càntic de Zacaries). “Els meus ulls han vist el Salvador... llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble” (càntic de Simeó).

“Sou fills de la llum”. Seguim la trama aspra de l’evangeli de Joan: “Jo he vingut al món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen hi vegin i els qui hi veuen (o s’ho creuen) es tornin cecs” (Oberts a la fe que és do. Creure és veure a fons i endins; la incredulitat és tancar-se en la pròpia llum (només la de la raó, no admetre la profunditat i el misteri que envolta tot el que és humà, àdhuc còsmic). “Vosaltres judiqueu amb criteris purament humans” “¿No són dotze les hores del dia? El qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d’aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum”. En un moment àlgid de confrontació Jesús diu als jueus: “Quan haureu enlairat el Fill de l’home, coneixereu que JO SÓC” (Atenció a aquesta expressió que és la mateixa que Déu dóna de si a Moisés en la manifestació de la bardissa ardent i que no es consumeix). Més endavant en el duel amb els jueus s’atreveix a dir: “Sou incapaços d’escoltar les meves paraules. El vostre Pare és el diable. El que és de Déu escolta les paraules de Déu; però vosaltres no les escolteu, perquè no sou de Déu”. ¿Què significa ser fills de la llum? Sant Pau ens ho diu així: “En altre temps éreu tenebres, però ara que esteu en el Senyor sou llum. Viviu com a fills de la llum. Perquè els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat”. “No col·laboreu en les obres estèrils dels qui són tenebra, més aviat denuncieu-les. Tot el que fan d’amagat, fins fa vergonya de dir-ho, però , quan la llum ho denuncia, tot queda en evidència, ja que les coses evidents són lluminoses” (Efesis).

¿Us heu fixat que en molts cants fem sortir la “llum” com un gran desig de que giri envers nosaltres “la claror de la seva mirada”, com diem sovint en els salms: “Vós sou, Senyor, la llum del meu cor”. “Tinc una llum al cor”. “Déu és llum i m’omple el cor, és llum i no tinc por, és llum, ell va amb mi”. “Junts retrobarem la llum d’un nou demà” . És expressió del desig sostingut de ser fills de la llum en les nostres obres de cada dia.

Acabem amb l’evangeli: “Ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del Cel”

Diumenge V de durant l’any, 6 de febrer de 2011 Barcelona