homilia del diumenge 16/01/2011 del P. Josep Mª Balcells

CURSA DE RELLEUS: “LLIURAR EL TESTIMONI”

A Joan, de sobrenom, Baptista, als diumenges d’Advent on juga un paper de coprotagonista als inicis de la vida i missió de Jesús, se’l presenta com una figura d’un ascetisme gairebé fora de mida. Recordeu. Ens l’imaginem menjant llagostes i mel boscana, mal vestint pells El seu capteniment fort, sens dubte devia atreure a les persones senzilles, sempre àvides de l’”extraordinari”. Ell els invitava a reconèixer els propis pecats i establert a la riba del Jordà els batejava... Ara, passades festes nadalenques és el moment d’acomiadar-nos litúrgicament d’ell. Avui en el relat de l’evangeli, a Joan se’l pot veure com el símbol i condensació de tot l’AT. És ben bé la figura d’un profeta, l’últim de la llarga llista dels que Déu va suscitar en el Poble d’Abraham per encaminar-los al moment de la plenitud dels temps i per “cedir pas” (“Convé que ell creixi i que jo minvi”), de deixar passar davant al qui l’havia de succeir, com ell mateix ens ho dirà avui amb una solemnitat que potser no acabem de copsar, perquè els simbolismes de l’AT amb prou feines els acabem d’entendre. Avui, el gran asceta es presentarà com un místic, com un vident i, com aquell qui diu, farà el relleu de la missió, passant el “testimoni” de la cursa de l’anunci del Regne de Déu, donant-la al que mostrarà com a “Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”. Els seus deixebles van entendre perfectament que feia referència al profeta Isaïes en el seu Cant del Servent (Is.52, 13-15 i tot el capítol 53, que es llegeix precisament per Setmana Santa per ser figura i anticipació del qui amb el seu sacrifici farà confluir tot el mal de la humanitat per vèncer-lo i anorrear-lo per sempre més...) Diu en efecte Isaïes: “El meu servent després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se’n saciarà; ell que és just, farà justos tots els altres”. La figura de l’Anyell en l’AT és figura mítica, després de que, en l’Exode,com consta en la seva “institució, Déu demana que el dia de Pasqua totes les famílies es reuneixin per sopar i fer memòria dels fets d’alliberament de l’esclavatge d’Egipte. Era la festa més gran dels jueus. Estava ja ritualitzada des del mateix manament de celebrar-la. El nen més menut de la colla preguntava al cap de la casa el sentit de la festa i la significació de l’anyell que menjaven solemnement: “Quan el dia de demà el teu fill et pregunti: ¿Què vol dir això?, tu li respondràs: “El Senyor amb mà forta, ens va fer sortir d’Egipte, la terra on érem esclaus... Per això jo sacrifico al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescato els meus fills primogènits”. Utilitzar el Baptista l’expressió Anyell, en aquests moments no exempts de solemnitat, vol dir que veu per revelació en Jesús el Messies i el seu Déu. Després, com una corroboració del que ha proclamat públicament, testifica que el dia del Baptisme de Jesús va sentir com l’Esperit li deia: “Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant”. “Ell és qui m’ha passat davant. Jo batejava perquè ell... es manifestés”. Acaba l’escena transcendental amb la gran ratificació: “Jo ho he vist, i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu”.

Ara, podeu entendre millor per què Joan usa aquest terme consagrat en el judaisme. L’ANYELL és la imatge feta paràbola de tot l’AT, que passarà sobretot a la nostra litúrgia, on ens dirigim moltes vegades a Jesucrist com l’”ANYELL de Déu que lleveu el pecat del món (tingueu pietat de nosaltres,... doneu-nos la pau)” i el sacerdot mostrant-nos Jesús eucarístic (memorial pasqual de la passió, mort i resurrecció), amb tota solemnitat, ens invita a veure, a mirar, a admirar l’Anyell de la Nova i eterna Aliança: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula”. Recordant i anticipant el que serà la litúrgia del cel, manifestada en el Llibre de l’Apocalipsi, on l’Anyell (Jesucrist mort i ressuscitat) pren tot l’esplendor definitiu en una visió esponsalícia: “Vaig veure com l’Anyell obria els sets segells: “¿Qui és digne de trencar els segells i d’obrir el document? “Ets digne de prendre el document i d’obrir-ne els segells, perquè has estat degollat, i has comprat per a Déu amb la teva sang gent de tota tribu, llengua, poble i nació, i n’has fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu, que regnaran a la terra...” “Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança” (¿Us sona quelcom de semblant que diem després de la pregària amb que s’arrodoneix el pare nostre: “Perquè són vostres, per sempre, el Regne, el Poder i la Glòria”. Deixeu-m’ho dir; ho repeteixo: deixeu-m’ho dir: Si tinguéssim més formació bíblica i litúrgica trobaríem arreu ressonàncies de tota mena. L’eucaristia la celebraríem encarats al cel, com un assaig general del que serà la litúrgia del cel. Afegim uns versets més de l’Apocalipsi: “Després vaig veure l’Anyell dret dalt la muntanya de Sió i amb ell hi havia els cent quaranta-quatre mil que portaven escrits al front el nom de l’Anyell i el nom del Pare” (de la litúrgia de Tots Sants). ¿Ho recordeu? Tot lliga. Cal però entrar-hi per la lletra i sobretot per l’Esperit. La litúrgia del cel acaba amb aquesta exaltació universal: “¡Al.leluia! El Senyor, el Déu de l’univers ha insataurat el seu Regne alegrem-nos-en i celebrem-ho , cantem las seva glòria. Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell , i la seva esposa ja està engalanada. Li ha estat concedit de vestir-se de lli blanc i resplendent, que són les bones obres del poble sant” (Ap. 19, 6b-8).

Situats aquí i barrejant terra i cel, és l’hora de fer un salt celestial de fe i emprant un dels actes de fe més meravellosos el del centurió, diguem amb ell: “Senyor jo no sóc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima” Dit això, amb la major fe de què som capaços, participem aleshores en el banquet de l’Anyell pasqual. És ensems moment de fe i de cel...

Així acaba l’evangeli d’avui, però si seguíssim llegint veuríeu que la narració que ve a continuació és com una mena de duplicat de l’escena d’avui, perquè el traspàs del “testimoni” es realitza d’una manera gairebé inconcebible, perquè hi ha traspàs també de deixebles. Com si digués, jo ja he fet el què calia; traspasso àdhuc els meus deixebles preferits i això provocarà un traspàs en cadena... Llegim-ho: “L’endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar (novament): “Mireu l’anyell de Déu”. I es dóna l’imprevist o bé Joan ho va fer a posta esperant o desitjant aquesta decisió dels seus deixebles: “Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús”. Operació de traspàs efectuada, rodona. ¡Ets gran Joan Baptista!; ja ho va dir Jesús que Joan era l’home més gran nascut de dona. Avui ens ho ha demostrat abastament.

Deia santa Teresa que la humilitat era la veritat. Podríem dir també amb ple sentit que la veritat és la humilitat. Afegiu-hi el que digué Jesús que la veritat us farà lliures, i ja teniu tot l’evangeli condensat en tres afirmacions, que s’enllacen entre elles i es reforcen i donen com a resultant la persona viva de Jesús, l’Home Nou, l’home perfecte, “Anyell innocent, que amb la sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres i ens va arrencar de la servitud del diable i el pecat, talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’Apòstol: el fill de Déu “em va estimar i es va donar a si mateix per mi” (Ga. 2, 20). (Del document del Vat. II sobre l’Església en el món d’avui)

No és gens fàcil traspassar el que has creat, del qual per bé que modestament en tens una consciència clara, nítida. Has treballat bé i ve l’hora de fer traspassos, no de coses precisament sinó de responsabilitats, de missatge i a fi de comptes de persones. ¿Perds o guanyes, si ho fas amb una dignitat que enllaça en la teva persona humilitat, veritat, llibertat. ¿Què més es pot dir en lloança d’una persona que sap que acabar amb dignitat és més important que començar amb desfici cercant l’eficàcia del que t’és encomanat?

Em quedo perplex, meravellat, motivat i empès a saber deixar el què, on i quan convingui. Cal lucidesa i fortalesa. Aquella pregària que ens ha acompanyat durant tota la setmana passada: “escolteu, senyor, les pregàries del vostre poble: concediu-nos de veure el que hem de fer i doneu-nos la força per portar-ho a terme”.

A partir del diumenge vinent deixarem que Mateu ens vagi explicant, diumenge a diumenge, com Jesús va anunciant el Regne de Déu i va creant “escola”, “escola d’evangeli” segons expressió feliç de Pau VI. Nadal queda en el cor, però altres experiències evangèliques ens esperen...

Diumenge II de durant l’any, 16 de gener de 2011 Barcelona