dissabte, 29 de gener del 2011

Homilia del diumenge 30/01/2011 del P. Josep Mª Balcells


. PROCLAMACIÓ PROGRAMÀTICA DEL REGNE
Vàrem presentar diumenge passat Jesús com a Mestre diferent, expressió aquesta carregada de profundes significacions. Predicant un Regne de Déu diferent de tot el que se’ls predicava a les sinagogues. Avui Mateu sense discontinuïtat amb el que deia: “Jesús recorria tot Galilea ensenyant a les sinagogues, anunciant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia” el presenta com un nou Moisès. Aquesta assimilació és pensada i volguda, tant per subratllar semblances com per accentuar diferències. Jesús alliçona el poble d’Israel tot donant-li un nou sentit al viure que, de bones a primeres, no devien capir; res estrany car a nosaltres, tot i l’avantatge que podem tenir per haver-ho sentit, si no experimentat en part, ens és tan difícil d’entendre, perquè no és qüestió intel•lectual sinó actitudinal, ¡no et dic res, poca cosa, a fe!

Fem-nos oients, avui, també nosaltres i acostem-nos a Jesús, sedent, amb volguda solemnitat, com qui fa de la falda de la muntanya una sinagoga de vastos horitzons. Disposem-nos a escoltar la lliçò magistral del Nou i Etern “Deuteronomi”. Som de ple al Nou testament, som al cor del NT. La Bona Notícia, Bona per excelsitud, Bona per joiosa, trasbalsadora, inèdita. Notícia, revelació, la del Sermó de la Muntanya, continguda en tres condensats capítols de Mateu (5 – 7) que marquen la diferència amb el “corpus moral, legislatiu i existencial de tot l’AT”. Mateu farà notar diverses vegades que no es contraposen, sinó que es sobreposen, per “sublimació” a les prescripcions antigues, mosaiques. No nega; per tant, sobrepassa. Jesús afirmarà, en plena consciència doctrinal (el terme se’m queda estranyament curt, vol dir molt més): “Se us digué, JO US DIC”(en un verb en un present que no serà mai depassat). Mateu al final d’aquesta proclama-sermó dirà: “Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la llei”. Ho anirà repetint per deixar clara la seva idea de superioritat, de diferenciació actitudinal, en altres cinc discursos més (7, 28; 11, 1; 13, 53; 19, 1; 26, 1) Mateu en aquest anomenat Sermó, que en té tot el seguit com a exposició-invitació ben dibuixat, articulat, té un exordi que són les Benaurances que inviten a la felicitat com a sentiment o millor actitud persistent del qui ja ha entrat en les experiències del viure d’una altra manera, que són font i mina de benediccions per a qui, en versió evangèlica, és un nou pobre de Yahvé, (anawin del NT), que viu a l’estil de Jesús. Una manera nova de veure en novetat Déu, el món, els altres, un mateix. Això no és una moral, això és una espiritualitat. S’obre un nou ordre de coses, tan a prop com tan lluny de les prescripcions jueves. Havien de quedar ben descol•locats, com encara ens passa a nosaltres avui dia. L’evangeli sempre diu més del que podem percebre, i és una sort; no esgotarem mai les seves crides, tot sota el signe d’una invitació, no hi ha cap coerció; no hi ha -d’altra banda- mesura possible davant la desmesura del que se’ns proposa (finor d’esperit evangèlic, ¿sabeu?).

Abans de deixar-li obrir els llavis situem-nos en la fulgent novetat de Qui ens parla, en Nom de qui ho fa, Què ens diu, Com i a Qui ho diu. Impliquem-nos, ara n’és ben bé l’hora. ¡Preparats!: Jesús, a plena consciència de que inaugura el REGNE, expressa les claus de volta d’allò que el Pare, el més que Bon Pare vol, somia dels seus “afectes”; en el fons tot és u, vist polièdricament des de les facetes més vistents de la relació de tot amb tot, del Déu que és el tot en tots.

Comença la proclamació pel compendi, per la síntesi, per les concordàncies en l’Esperit, a través d’un gènere literari (és a dir un fòrmula concreta de dir) usual en la literatura jueva. És com l’Himne del Regne, les declaracions de felicitat, de plenitud de gràcia i sobre tot de benediccions. Baruk (hebreu), paraula homònima de Ben Augurat, és repetida moltes vegades a l’AT. I és com el resultat de tota una vida viscuda des de Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. Beneïts perquè “ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel, ens escollí en Ell, ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, en Ell hem obtingut la redempció, la riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres, Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim, En Crist hem rebut la nostra part en l’herència...” tot això inclou l’expressió BENAURAT. Expressió de cosa obtinguda i arribada ja a plenitud, són benediccions escatològiques que se sol dir, de ple acompliment del Regne ja portat a terme. Ara, mentre ens afanyem estem en camí de benediccions in crescendo i aquestes ens donen lucidesa i deler per tal d’anar-nos assemblant cada dia una mica més a l’estil de la benaurança que vivia i irradiava Jesús enmig del goig i el penar normals. Per tant benediccions de sortida, benedicció de camí, benedicció de terme i meta final.

La Nova i Eterna Aliança instaurada i portada en camí per Jesucrist i seguidors té com a marca, senyal, segell i penyora la Benedicció. Déu ha dit, diu i dirà Bons Auguris de cadascú de nosaltres. Podem caminar en esperança de que se’ns farà Bona, Completa mesura del GOIG de Déu a què estem cridats, assistits, acompanyats. Ens envaeix el núvol benefactor (com a la Tenda de l’Aplec en ple desert) que ens vol “en trànsit”. Podem veure-ho tot amb els ulls del mateix Crist: “Us ho asseguro. Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” Aquí està el secret de tota benedicció... som deixebles no per drets conquerits, sinó perquè estem “presos” i posseïts pel Regne de Déu, ara i en plenitud més tard. Al Gènesi Déu constatava que les coses li sortien belles i era com si les beneís de trinco... ara estem en temps de Re-creació i, en re-crear-nos ens beneeix, ens augura el millor camí i el final més feliç. Com ho fa? Venint amb nosaltres. Estem en la companyia de Jesús, permanentment. Obrim els vuit segells del Document del Regne. Avui ens les llegirà al revés. Principi i final són la conseqüència. ¿són vuit, més o menys? Jo penso que són només una: la vida concreta de Crist proposada com a ideal evangèlic. Referent d’amistat i confidència: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera” (Mt 11, 29-30)

• Quan aneu essent pobres en l’Esperit (anawim), els que tot ho fien en el Senyor, com més desposseïts d’ells i de tantes coses supèrflues, més Deu en tindrà cura, per tant feliços, benaurats, benaurats (al•lusió al cant que hem cantat sovint) . El Regne ens és destinat, és “nostre” incipient, en plenitud després. Som consolats, amanyagats. Se’ns nota per la serenor, la pau, aquesta punta llaminera de felicitat que l’anem passejant per la vida, com “l’alegria que passa”, passant nosaltres. Res de sorollós, res de figurar, res de publicitat. La felicitat discreta que nia al fons i que perdura com goig, fruit de l’Esperit Sant.
• Plorar és més aviat metàfora. És fer evangèlicament els dols que ens pertoquen en el viure. Plorar és humà. Més humà és fer-ho a l’espatlla del Senyor, sabent que Ell ens entén, ens conforta i ens estimula a viure les aparents negativitats. Per qui en vulgui saber més i més profundament invito a llegir del Medi diví tot l’apartat titulat “La Divinització de les passivitats”. Molt il•luminador.
• Ja ho hem dit i redit que la humilitat és l’humus que fa fèrtil les terres-mares. Naturalment, dels humils és la terra en herència (Mai tan ben apropiat). Arrelaran de per tot, apuntaran brot i capçada. Seran “pulmó de la humanitat”. Ho vàrem dir: la gran trilogia. Humilitat, veritat, llibertat, tot vist en perspectiva evangèlica. La terra la beneeixen els humils que respecten, donen vida a la vida, el verd que neteja tota contaminació. Són els ecòlegs del cor, de l’esperit, els que salvaran la terra com a receptacle de la humanitat millor. Una altra terra és possible; dels humils en depèn en gran part.
• Tenir fam i set de ser justos en el pluriforme sentit: de justícia social (pa i vida digna per a tothom, distribució més equitativa i compensadora de tota desigualtat), i justícia com a ganes de plaure Déu, però que ens neixi com una necessitat imperativa com la fam i la set fisiològiques reclamen satisfacció i immediatesa. Déu els saciarà, serà Ell l’aliment que els serà donat a la taula on ell precisament serà cap de taula i qui acull.
• Per la sexta jo tinc una sensibilitat especial: “nets de cor”. ¿I qui coneix el cor de l’home? Transparència, lucidesa, veure més enllà i més endins del que se sol veure. Res no els serà obstacle, com paret que rebota. Una mica com allò de Jesús ressuscitat que travessa murs. Tot patent, per la senzillesa del veure, viure i conviure. ¡Què més encertat que dir que “veuran Déu”, perquè hi és i se’ls manifestarà en tot i en tots. Déu és llum i dels cristians de la primeria se’n deien “il•luminats”, irradiants.
• La lluita per la pau. Que aquesta no sigui una petita treva entre dues guerres. Que la no-violència guanyi cors, relacions, grups. “Feu-me instrument de pau”. Actius, feiners, persistents en el joc no fàcil de la vida. Amb tota propietat d’aquests privilegiats se’n diran “fills de Déu”, perquè Déu només pot suscitar bones relacions, de família, de fraternitat, concòrdia, harmonia. Un món ben diferent del nostre, més aviat “malaventurat”.
• Perseguits, menystinguts pel fet de ser tot el que suara hem anat dient. La seva “benaurança” és saber i sentir que estan al bell mig del Regne que “els té preparat Déu des de sempre”.
• Finalment s’esplaia tot dient que malgrat que les coses vagin de mal borràs, han de veure precisament en tota prova la garantia de que són assimilats al mateix Mestre que ens invita a prendre la pròpia creu i a seguir-lo, tot sabent que ara és hora de sofrença, però que se’ns anuncia un goig i “una alegria que ningú no ens la podrà prendre”. Tot això és assimilat a una “dimensió profètica” que no podem defugir. Que fou amb els profetes e l’AT., fou i ben durament en el Gran Profeta, Jesús i serà en nosaltres com a garantia de fidelitat a l’evangeli.

Llegit així d’una tirada pot portar tot plegat al desassossec, àdhuc a l’ofec, però al mateix temps ens obre a un esclat de joia profunda que fa compatible les dues coses alhora. En les BENAURANCES hi ha un corrent d’aigües profundes que porten i es manifesten en la serenor, la calma, la quietud i una confiança gran, gran; totes donades i agraïdes.

Sigueu benaurats, benaurats. No sortiu d’aquest centre neuràlgic de l’evangeli. Amén.

Diumenge IV de durant l’any, 30 de gener de 2011. Barcelona

divendres, 21 de gener del 2011

Homilia del diumenge 23/01/2011 del P.Josep Mª Balcells


PREDICANT LA “BONA NOVA” DEL REGNE I GUARINT…

L’evangeli d’avui posa de fort relleu que Jesús és empès a exercir públicament el seu ministeri en quan sap que Joan Baptista ha estat tret violentament de l’escenari de la seva missió. …Deixa, doncs, Jesús casa seva, Natzaret, i obre el seu “quarter” o centre d’operacions missioneres a Cafarnaum, des d’on anirà sistemàticament fent les seves accions més que apostòliques de donar a conèixer que Déu obre amb Ell, com a enviat, una nova manera d’actuar, tot i que l’evangelista Mateu avui, de primer en començar l’evangeli, usa les mateixes paraules de Joan Baptista com a preàmbul de la seva acció missionera: “Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop”. Amb tot, la cosa ha canviat de dalt a baix i es nota en la constatació que trobem al final de l’evangeli proclamat avui. Noteu la gran diferència entre les dues proclames: “Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia (afegeix la Bíblia Interconfesional de Catalunya: i xacres de tota mena). Comença Jesús una itinerància radial des de Cafarnaum, ben diferent a com predicava el Baptista, anant a trobar la gent on s’aplega cada dissabte, a les sinagogues. Ho fa des de dos vessants: com a Guaridor, Taumaturg o millor i més entenedor com a Metge total, i, sobretot, com a Rabí o Mestre com ho feien els mestres de la Llei, però ¡tant i tant diferent que en tothom suscitava meravella! Ho nota Marc: ”La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè ensenyava amb autoritat i no com feien els mestres de la Llei”.

L’expressió, en paral·lel, que encapçala el ministeri en Marc és molt interessant i marca el tomb de presentació, de finalitat i d’urgència de la missió de Jesús. Veieu els matisos: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” Així les coses, tota la predicació austera, gairebé estoica, de Joan Baptista pren un vigorós sentit positiu, no centrat en el reconeixement de les pròpies mancances, sinó en l’obertura al do que Déu, en Jesús de Natzaret, ens fa de la revelació sorprenent d’un Déu que, per damunt de tot, estima, que és proper, que vol el bé dels “seus”, ara anomenats i portats a la consciència de que són fills de Déu. S’ha obert el cel i s’ha vist en el rostre de Jesús i en el seu capteniment envers tothom el somriure misericordiós i patern de Déu que acull i crida a una nova manera de ser, de sentir-se, de viure. És Bona Nova. I tant! No la de sempre a Israel, la d’un Déu Creador, sinó un Déu Re-creador, que torna a crear. Aquesta és la novetat de l’evangeli (=Bona nova): en Jesucrist hem descobert que tothom està cridat a una vida nova que anirem aprenent i assimilant bo i seguint Jesús, per proximitat, per un tu a tu amb Ell, per una intimitat (“Veniu i ho veureu”), per un “restar amb Ell”. “Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic” (Joan és l’evangelista de la intimitat amb el Mestre). Estaran amb Ell no com a “comparses o figurants” d’un Mestre que ho és Ell exclusivament tot, sinó que es presenta en grup d’escoltadors de proximitat , que s’aniran convertint en deixebles, i, en expressió del mateix Jesús, que seran tinguts com amics i confidents (“No us dic servents sinó amics, perquè us he dit tot allò que he sentit del meu Pare” Jn 15, 15) ¿Qui podia somiar, ara als inicis de la constitució del grup seguidor que hi hauria unes manifestacions de tan alta i sublim intimitat? Ja ho veieu: des del descarnat, exigent “convertiu-vos” a un “qui m’estima, guardarà la meva Paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell...” “La Paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat”. ¡Quin canvi de perspectives!

Introduïts meravellosament en les més fondes intimitats amb un Déu “nou”, més interior, no pas col·locat dalt d’un cel que aparta, exclou, diferencia. Des d’ara tot es juga en l’íntim de cada cor. Creieu és l’autèntica traducció d’un “convertiu-vos” per poder-nos atansar a Déu. De l’immediat i taxatiu treure rèmores, purificar-nos per a ser admesos... a un abandonar-se a la bondat amorosa de qui crida. Ara les coses funcionen a l’inrevés. És ell qui s’atansa “amb amor entranyable”, Ell qui es “converteix” a nosaltres. Es posa dins i s’hi estableix, ¡oh divines trasmudances!, demanant ser acollit. Mai, mai, mai s’havia vist un daltabaix en la manera de concebre Déu i la relació amb Ell. Ens ha donat plena confiança en nosaltres mateixos, perquè la puguem posar (creieu) tota entera en la seva Persona. Com que les coses estan tan divinament trasbalsades, necessitem un punt inalterable de referència, un fulcre equilibrador dels nostres concrets desajustaments, fulcre que no pot ser ningú més que Jesús que és qui ens fa aital proposta... Jesús ens dirà Joan al seu evangeli és el camí, la veritat i la vida. Ell -ho hem sabut després de la seva resurrecció- Ell és, en definitiva, la mateixa Bona Nova. Llegim, en efecte, en Joan: quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que Jesús havia dit: “Destruïu aquest santuari (del seu cos), i en tres dies l’aixecaré, i van creure en l’Escriptura i en la Paraula de Déu” (Jn 2, 21-22)

Lluny queden les concepcions veterotestamentàries, condensades en el “convertiu-vos” moralitzador, estricte, rampant potser, de Joan Baptista. ¿”No veieu que tot ho faig nou”? És la divina “tombarella” en la vivència, en l’experiència de Déu. Deixeu-vos convertir; d’això me’n cuido Jo. Deixeu obrar Déu que Ell que ha començat la Bona Obra d’obrir-nos a l’amor de Déu, només és Ell qui pot portar-ho a terme. Ell es va manifestant, desvelant en aquesta bella sens mida i atraient invitació a que el Regne de Déu ens envaeixi de més en més i de millor en millor. “Deixa en mans del Senyor el teu destí, Ell et mantindrà” (asseguren els salms). Revolució, una autèntica revolució, un gir copernicà que ens costa d’anar-hi entrant. Abans era una lenta i penosa marxa vers Déu; ara és joiosa, desconcertant vinguda de Déu a cadascú de nosaltres. Només un petit, delicat problema: És cosa de fe (Creieu, una vegada més). Tot plegat escapa a qualsevol “dissecció”, no es pot comprovar ni amb estadístiques ni amb introspeccions. S’ha de creure. ¡És tan insòlit, és tan excessiu! Només queda una sortida possible, única: s’ha de creure. Creieu en la Bona Nova i en Jesús que ens la proposa. No hi ha més. Creure surt quasi cent vegades en l’evangeli de Joan i té per a ell un sentit ben precís: acollir Jesús, la seva Paraula, el seu Estil de vida. Ni més ni menys.

Tot es juga en la fe, en la fe que em té Déu, en la confiança que posa en cadascú de nosaltres, per anar secundant el seu projecte, designi en diu Pau, que, per més que és universal, és sobretot personalitzat un a un. I aquí el pensament de Déu ens hi té, a tu i a mi, ben presents. La fe és no voler defraudar les expectatives que Déu posa i reposa, vull dir, torna a posar en les meves defallences i en els meus oblits de coses ofertes, de dons tan grans. Senyor, ja ho entenc: Vós sou Gran i només podeu fer Coses Grans; això, les Meravelles que Maria reconeixia en ella. Però ja heu mirat la meva petitesa, us consta, us en feu càrrec... Com més hi penso més m’agafa vertigen espiritual, me’n faig creus. Sempre assajo aquesta pregunta com feta a mi per Jesús directament: ¿Ho creus això? Ho creus això? Senyor ja crec, sí; però sosteniu la meva poqueta fe, augmenteu-la de dia en dia. Demano fe, no sabria pas demanar, abans, amor. No m’hi atreveixo. Sóc pobre i em vull pobre, perquè les pobreses atreuen la bondat, la benevolència; només Déu és bo. No em fa por només tenir una engruna de fe, de confiança, encara que de moment em faltin les obres (ai, las, aquest persistent “convertiu-vos”, segons la mentalitat del Baptista, que ens abassega, sempre pensant en les poques obres que un pot rescatar de la seva poquetat; moralitzacions, una vegada més). Faig aquest últim acte de fe: Sé que augmentant la meva fe aniran sorgint per gràcia de Déu petites obres. Això crec: Crec en el creure. Confio en la confiança. Sort que la meva fe es sosté en la fe divina que teniu en i amb mi. Tots dos, Déu i jo, creient-nos mútuament. Assimètricament, desproporcionadament. Jo resto només en un desig: “les mans obertes davant vós, Senyor” “Deu-nos un cor obert a la Paraula, som una terra on heu sembrat... Deu-nos un cor obert a l’esperança, que el VOSTRE REGNE ARRIBARÀ”. Amén. Que es faci la vostra amorosa voluntat.

Diumenge III de durant l’any, 23 de gener de 2011 Barcelona

diumenge, 16 de gener del 2011

homilia del diumenge 16/01/2011 del P. Josep Mª Balcells

CURSA DE RELLEUS: “LLIURAR EL TESTIMONI”

A Joan, de sobrenom, Baptista, als diumenges d’Advent on juga un paper de coprotagonista als inicis de la vida i missió de Jesús, se’l presenta com una figura d’un ascetisme gairebé fora de mida. Recordeu. Ens l’imaginem menjant llagostes i mel boscana, mal vestint pells El seu capteniment fort, sens dubte devia atreure a les persones senzilles, sempre àvides de l’”extraordinari”. Ell els invitava a reconèixer els propis pecats i establert a la riba del Jordà els batejava... Ara, passades festes nadalenques és el moment d’acomiadar-nos litúrgicament d’ell. Avui en el relat de l’evangeli, a Joan se’l pot veure com el símbol i condensació de tot l’AT. És ben bé la figura d’un profeta, l’últim de la llarga llista dels que Déu va suscitar en el Poble d’Abraham per encaminar-los al moment de la plenitud dels temps i per “cedir pas” (“Convé que ell creixi i que jo minvi”), de deixar passar davant al qui l’havia de succeir, com ell mateix ens ho dirà avui amb una solemnitat que potser no acabem de copsar, perquè els simbolismes de l’AT amb prou feines els acabem d’entendre. Avui, el gran asceta es presentarà com un místic, com un vident i, com aquell qui diu, farà el relleu de la missió, passant el “testimoni” de la cursa de l’anunci del Regne de Déu, donant-la al que mostrarà com a “Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”. Els seus deixebles van entendre perfectament que feia referència al profeta Isaïes en el seu Cant del Servent (Is.52, 13-15 i tot el capítol 53, que es llegeix precisament per Setmana Santa per ser figura i anticipació del qui amb el seu sacrifici farà confluir tot el mal de la humanitat per vèncer-lo i anorrear-lo per sempre més...) Diu en efecte Isaïes: “El meu servent després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se’n saciarà; ell que és just, farà justos tots els altres”. La figura de l’Anyell en l’AT és figura mítica, després de que, en l’Exode,com consta en la seva “institució, Déu demana que el dia de Pasqua totes les famílies es reuneixin per sopar i fer memòria dels fets d’alliberament de l’esclavatge d’Egipte. Era la festa més gran dels jueus. Estava ja ritualitzada des del mateix manament de celebrar-la. El nen més menut de la colla preguntava al cap de la casa el sentit de la festa i la significació de l’anyell que menjaven solemnement: “Quan el dia de demà el teu fill et pregunti: ¿Què vol dir això?, tu li respondràs: “El Senyor amb mà forta, ens va fer sortir d’Egipte, la terra on érem esclaus... Per això jo sacrifico al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescato els meus fills primogènits”. Utilitzar el Baptista l’expressió Anyell, en aquests moments no exempts de solemnitat, vol dir que veu per revelació en Jesús el Messies i el seu Déu. Després, com una corroboració del que ha proclamat públicament, testifica que el dia del Baptisme de Jesús va sentir com l’Esperit li deia: “Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant”. “Ell és qui m’ha passat davant. Jo batejava perquè ell... es manifestés”. Acaba l’escena transcendental amb la gran ratificació: “Jo ho he vist, i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu”.

Ara, podeu entendre millor per què Joan usa aquest terme consagrat en el judaisme. L’ANYELL és la imatge feta paràbola de tot l’AT, que passarà sobretot a la nostra litúrgia, on ens dirigim moltes vegades a Jesucrist com l’”ANYELL de Déu que lleveu el pecat del món (tingueu pietat de nosaltres,... doneu-nos la pau)” i el sacerdot mostrant-nos Jesús eucarístic (memorial pasqual de la passió, mort i resurrecció), amb tota solemnitat, ens invita a veure, a mirar, a admirar l’Anyell de la Nova i eterna Aliança: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula”. Recordant i anticipant el que serà la litúrgia del cel, manifestada en el Llibre de l’Apocalipsi, on l’Anyell (Jesucrist mort i ressuscitat) pren tot l’esplendor definitiu en una visió esponsalícia: “Vaig veure com l’Anyell obria els sets segells: “¿Qui és digne de trencar els segells i d’obrir el document? “Ets digne de prendre el document i d’obrir-ne els segells, perquè has estat degollat, i has comprat per a Déu amb la teva sang gent de tota tribu, llengua, poble i nació, i n’has fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu, que regnaran a la terra...” “Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança” (¿Us sona quelcom de semblant que diem després de la pregària amb que s’arrodoneix el pare nostre: “Perquè són vostres, per sempre, el Regne, el Poder i la Glòria”. Deixeu-m’ho dir; ho repeteixo: deixeu-m’ho dir: Si tinguéssim més formació bíblica i litúrgica trobaríem arreu ressonàncies de tota mena. L’eucaristia la celebraríem encarats al cel, com un assaig general del que serà la litúrgia del cel. Afegim uns versets més de l’Apocalipsi: “Després vaig veure l’Anyell dret dalt la muntanya de Sió i amb ell hi havia els cent quaranta-quatre mil que portaven escrits al front el nom de l’Anyell i el nom del Pare” (de la litúrgia de Tots Sants). ¿Ho recordeu? Tot lliga. Cal però entrar-hi per la lletra i sobretot per l’Esperit. La litúrgia del cel acaba amb aquesta exaltació universal: “¡Al.leluia! El Senyor, el Déu de l’univers ha insataurat el seu Regne alegrem-nos-en i celebrem-ho , cantem las seva glòria. Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell , i la seva esposa ja està engalanada. Li ha estat concedit de vestir-se de lli blanc i resplendent, que són les bones obres del poble sant” (Ap. 19, 6b-8).

Situats aquí i barrejant terra i cel, és l’hora de fer un salt celestial de fe i emprant un dels actes de fe més meravellosos el del centurió, diguem amb ell: “Senyor jo no sóc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima” Dit això, amb la major fe de què som capaços, participem aleshores en el banquet de l’Anyell pasqual. És ensems moment de fe i de cel...

Així acaba l’evangeli d’avui, però si seguíssim llegint veuríeu que la narració que ve a continuació és com una mena de duplicat de l’escena d’avui, perquè el traspàs del “testimoni” es realitza d’una manera gairebé inconcebible, perquè hi ha traspàs també de deixebles. Com si digués, jo ja he fet el què calia; traspasso àdhuc els meus deixebles preferits i això provocarà un traspàs en cadena... Llegim-ho: “L’endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar (novament): “Mireu l’anyell de Déu”. I es dóna l’imprevist o bé Joan ho va fer a posta esperant o desitjant aquesta decisió dels seus deixebles: “Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús”. Operació de traspàs efectuada, rodona. ¡Ets gran Joan Baptista!; ja ho va dir Jesús que Joan era l’home més gran nascut de dona. Avui ens ho ha demostrat abastament.

Deia santa Teresa que la humilitat era la veritat. Podríem dir també amb ple sentit que la veritat és la humilitat. Afegiu-hi el que digué Jesús que la veritat us farà lliures, i ja teniu tot l’evangeli condensat en tres afirmacions, que s’enllacen entre elles i es reforcen i donen com a resultant la persona viva de Jesús, l’Home Nou, l’home perfecte, “Anyell innocent, que amb la sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres i ens va arrencar de la servitud del diable i el pecat, talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’Apòstol: el fill de Déu “em va estimar i es va donar a si mateix per mi” (Ga. 2, 20). (Del document del Vat. II sobre l’Església en el món d’avui)

No és gens fàcil traspassar el que has creat, del qual per bé que modestament en tens una consciència clara, nítida. Has treballat bé i ve l’hora de fer traspassos, no de coses precisament sinó de responsabilitats, de missatge i a fi de comptes de persones. ¿Perds o guanyes, si ho fas amb una dignitat que enllaça en la teva persona humilitat, veritat, llibertat. ¿Què més es pot dir en lloança d’una persona que sap que acabar amb dignitat és més important que començar amb desfici cercant l’eficàcia del que t’és encomanat?

Em quedo perplex, meravellat, motivat i empès a saber deixar el què, on i quan convingui. Cal lucidesa i fortalesa. Aquella pregària que ens ha acompanyat durant tota la setmana passada: “escolteu, senyor, les pregàries del vostre poble: concediu-nos de veure el que hem de fer i doneu-nos la força per portar-ho a terme”.

A partir del diumenge vinent deixarem que Mateu ens vagi explicant, diumenge a diumenge, com Jesús va anunciant el Regne de Déu i va creant “escola”, “escola d’evangeli” segons expressió feliç de Pau VI. Nadal queda en el cor, però altres experiències evangèliques ens esperen...

Diumenge II de durant l’any, 16 de gener de 2011 Barcelona

divendres, 7 de gener del 2011

Homilia del diumenge 09/01/2011 del P. Josep Mª Balcells


I DESPRÉS DEL NADAL, QUÈ?

És encara temps de Nadal, tot i allunyant-nos del dia 25 de desembre. Com ho expliqueu? Molt senzillament: Nadal no és tan sols la commemoració del naixement de Jesús, sinó el fet de la vinguda de Déu entre nosaltres, primer d’una forma visible en la persona de Jesús de Natzaret i que, exaltat pel Pare, ha segellat una nova Aliança, un pacte ja indestructible, que ve a ser com una nova creació en què s’han capgirat de ple totes les nostres concepcions de Déu, i consegüentment de l’home i del seu camí vers Déu”. “L’enigma de la condició humana s’esclareix definitivament a la llum de la revelació realitzada pel Verb diví, és a dir Déu dóna als homes mitjançant la gràcia, la participació divina i la capacitat de superar l’egoisme” (Benet XVI) Estem veritablement en un món nou i l’eslogan de que un altre món és possible, s’adiu plenament en la utopia que Jesús visqué i que ens ha deixat com a missió o encàrrec. Fer que cada dia sigui Nadal en les vivències i convivències nostres i dels altres; això és el que ens hauríem d’emportar com a correponsabilitat en el “cada dia de sempre”.

Aquests dies nadalencs ens han sortit sovint unes lectures de la carta de Pau als efesis i també als colossencs. Jo les conceptuo com les coordenades fonamentals del temps nadalenc. De la primera en ressaltaria l’himne preciós dedicat a Jesucrist (Ef 1, 3-14), on se’ns implica a tots en el “Fet de l’Encarnació”, en el que m’agrada anomenar MISTERI DEL NADAL. Hi llegim, en efecte: “Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps; ha volgut unir en el Crist totes les coses del cel i de la terra. En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; ens hi ha destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat”. Us invito a llegir-la pausada i personalitzadament en vosaltres mateixos, com si fos escrita només per a cadascú i veureu que pren una intensitat que ens pot remoure el cor i les entranyes. ¡Tant de bo! Ho dic en poques paraules: Això és Nadal. Deixeu-m’ho dir per última vegada, ara que estem per concloure el cicle nadalenc: això és Nadal.

Aquests dies també hem dit i resat que “estem esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador, que ha inaugurat el seu Regne en el misteri de Nadal”. Justament la disposició seqüencial de les festes que hem anat seguint amb les lectures corresponents ens porten a una successió de manifestacions graduades perquè el sol que és l’encarnació no ens enlluerni. Des dels antecedents (Anunciació), el naixement de Jesús –que segons Pau és aquest designi secret que es va desvelant mica a mica, fent-se conèixer: als àngels que ho encomanen als pastors i que aquests ho verifiquen i en lloen el Senyor, els mags, indirectament Herodes, els dos vellets del Temple, els mateixos Maria i Josep, que van entrant-hi, obrint el cor a la manifestació domèstica d’un infant que creixia en edat, saviesa i gràcia, la consternació d’aquest passatge fosc de retrobar el nen ja de dotze anys en un dribling (se’m permeti l’expressió) amb els doctors de la Llei. Aquesta resposta enigmàtica a la inquietud de la mare: “No sabíeu que jo he d’estar a casa del meu Pare”.

Estem parlant de manifestacions: avui, en el reconeixement que fa el Pare i l’Esperit en el baptisme de Jesús: “ Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Amb l’afegitó en el passatge paral·lel de Lc: “Escolteu-lo”. Aquest fet es considera la nova manifestació a l’inici de la vida pública de Jesús. Després, tota la seva vida serà un anar-se manifestant, identificat amb el Regne del Pare. Jesús és en vida i mort la manifestació (digues-n’hi epifania, teofania o con se vulgui) del designi secret, de què ens parla Pau. Tot porta a pensar que s’ha iniciat un món nou i una terra nova, a la qual un hi accedeix a partir de la FE, com repetidament ens diu sant Joan en els seus escrits. I la fe ens anirà portant, de clarícia en clarícia, recolzats en una ferma esperança, fins que arribi el ple acompliment de la nostra esperança, és a dir: la plena i total manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador” com afirmem i desitgem a l’eucaristia, després del Pare nostre. Així queda unit el Nadal a la terra i el Nadal del Cel (aquell tan sospirat per en Maragall: “sigui la mort una major naixença”).

¿Que com hem de sortir d’aquests dies de Nadal? No deixant amb enyorança el Nadal celebrat, sinó emportant-nos-el pel camí del temps ordinari, que des d’aquest dilluns mateix posarem en marxa. Que és temps de “lluita i espera” , que és segons la carta als efesis: “Temps de benedicció en Crist”, benedicció integral (en tota mena, diu Pau) ; temps de sentir-nos “escollits en Ell”, temps de saber-nos “destinats a ser fills seus en Jesucrist”; temps de “redempció i de perdó”; temps de “riquesa de gràcia”; temps de “saviesa i penetració que tenim” des que s’ha anat descloent el designi secret; temps de veure Jesús com “qui uneix el cel i la terra i tot el que conté”; temps de “ser lloança de la seva glòria”; temps “d’escoltar la paraula, l’evangeli que salva”; temps de “portar el segell de l’Esperit Sant promès”; temps de deixar-nos, “d’abandonar-nos a la seva acció”: esdevenir espirituals, “possessió” seva; sabedors que “el mateix Esperit Sant ens és penyora de l’heretat que Déu ens té reservada quan ens redimirà plenament”.

No ens desmemoriem pas: tot això ho diu en potència de cadascú de nosaltres. ¿No ho trobeu tot plegat ben exaltant? Designi, diu Pau. Més que desig, voluntat, només condicionada a que ho creguem fermament i ho intentem cada dia amb més consciència.

Si passéssim ara a la carta als de colosses, us trobaríeu, com ho hem llegit el diumenge passat, que Pau prega perquè “arribem al ple coneixement , a la saviesa sencera i a la intel·ligència que ve de l’Esperit”. Trobareu un altre himne al Crist que juntament al dels efesis, que acabem de glossar, són dues joies del NT. Són joies nadalenques, són també pasquals, són deliciosament evangèliques.

Si Nadal no ens serveix per tenir aquesta visió-vivència de Jesucrist, ¿de què ens servirien un i mil nadals?

Adéu Nadal; no, no; perquè vens amb nosaltres a fer camí d’evangeli. Pau, com fan les mares abans de sortir de viatge i el viatge serà com el d’Itaca ens fa les seves recomanacions pasquals, nadalenques, que venen a ser el mateix: evangèliques, en una paraula. Us en dono l’adreça bíblica: Col 4, 2-6) Bon viatge.

Diumenge del Baptisme del Senyor, 9 de gener de 2011 Barcelona

dissabte, 1 de gener del 2011

Homilia del diumenge 02/01/2010 del P. Josep Mª Balcells


NADAL, NADAL ENDINS.

Nadal no és només una celebració extraordinària d’una data concreta, per més que convencional, la del Naixement de Jesús. De ser només això, passat el 25 de desembre, ja podríem plegar veles i esperar la propera festa a celebrar, però resulta que és un cicle litúrgic, que vol dir que l’atmosfera nadalenca s’enfila, s’enfila dies amunt fins a arribar al dia 9 de gener, diumenge segon del que anomenarem temps de durant l’any (denominació desafortunada, a meu parer, que li treu el relleu, tot i volent subtratllar com a fonamentals els dos cicles: Nadal i Pasqua. Perns de l’Any litúrgic

Aquest any per condicionants de calendari –dates- les festes de Nadal se’ns han agrumollat i així hi hem perdut possibilitats de treure’n millor aprofitament espiritual. Primer grumoll: Nadal i diumenge de la Sagrada Família; i ara Cap d’any i el diumenge segon. Aquestes juxtaposicions no ens permeten digerir amb pausa i respir els missatges particulars de cada festa. Per a mi tot cicle és d’una pedagogia progressiva; hauríem d’anar, si les coses anessin un xic bé, a portar-nos pas a pas a una vivència més aprofundida, a compàs dels dies transcorreguts. Malgrat que les coses són com són i com van, jo voldria que no se’ns perdés avui l’oportunitat d’endinsar-nos, més i més, en el misteri de Nadal, que és el misteri de Jesús i en definitiva serà el de l’Església i el de cadascú de nosaltres particularment. Assagem d’anar una mica més endins en la vivència personal del Nadal. Prenem peu i ocasió de les precioses lectures d’aquest diumenge. Ens menaran de ben segur directament endins del misteri de l’encarnació, que per a mi és l’únic misteri, del qual deriven tots els altres. ¿Què és l’encarnació? Deixeu-me dir abans de res que és un misteri i, que per tant tot el màxim que podrem aconseguir-hi en entrar-hi seran només aproximacions, lleus aixecades del vel (desvelar – revelar). És la conjunció personalitzada en una persona concreta, JESÚS de Natzaret, de Déu fet home, de l’home fet Déu. Aquesta singularitat, donada i oferta en la maduresa dels temps, obre en el nostre món, en la història global, etapes noves, originals (la creació nova original i originant). Tot recomença en Jesús, el qual sense deixar de ser home va agafant volada universal, és el Creador d’una creació nova. Tu ets nou en Crist. ¿Ho sents, ho vius, ho respires, ho transmets? ¡Ai, petita coseta que sóc, ni “de puntetes” puc arribar a imaginar-m’ho, a albirar-ho i, menys, a viure-ho. Ai, i quant Nadal entrebancat, per no saber anar més a fons. Deixem-nos penetrar pel misteri. Hi torno sovint a pensar-ho, em revé. No ho puc entendre, no sóc pretenciós; i me n’alegro de no arribar-hi. Ho potinejaria i cal preservar en mi la grandesa de Déu (Déu no té mesures, ho transcendeix tot, “Déu és Gran” diuen els musulmans) i la petitesa humana (aquesta, humana, que és ma mesura, tonificada pel misteri: “Déu-en-nosaltres” , que ens deixa el cor i les mans oberts. És propi nostre només rebre: il·luminació, llum, saviesa. Tots els dons i els fruits de l’Esperit Sant. Davant de la consideració del misteri, secret, designi (són expressions equivalents) no és precisament el fet el que m’apassiona, sinó el qui, per què, per a què, el com i el quant (que és la qualitat i el sentit evangèlic de tot plegat).

Ens trobem, ja històricament, la cosa ve de lluny, , en el paganisme, amb aquest punt difícil d’equilibri que ens ha marcat sempre pels alternatius desequilibris: o ens decantem més cap a la divinitat de Jesús o bé ens deixem portar més vers la humanitat de Jesús. Dic històricament perquè els quatre primers segles del cristianisme van marcats per l’accentuació d’un dels dos vessants de la figura de Jesús: Abans, en el paganisme, la gent era més prompta a veure déus barrejats en els afers humans, per això la divinitat de Jesucrist primejava, i la humanitat de Jesús se’n podia ressentir. Déu i Home vertaders. Apa, ¿com ho lliguem tot això? Només hi ha una sortida, l’única: LA FE. Avui estem accentuant la humanitat de Jesús. És cosa dels temps nostres. Secularitzacions, humanismes prevalentment. Teologia ascendent... Però si al mateix temps no afirmem rodonament que Jesús és vertader Déu, estem fora d’osques.

En aquests dies nadalencs s’ha fet diverses vegades la lectura del Pròleg de l’Evangeli de Sant Joan, en moments ben significatius: en la missa del mateix dia de Nadal, passats els fum, fum, fum de les misses del Gall; també el dia darrere de l’any i avui en aquest diumenge (d’aprofundiment de l’essència del Nadal). Jo trobo ben plena de raó aquesta insistència en aquest text que podem potser trobar massa elevat o allunyat de les imatges tradicionals de Nadal, més arrelades en els sinòptics que narren suposats fets reals, històrics. Aquí ens hi agafem fàcilment, en el fons parlem també de nosaltres, de les nostres infanteses, dels nostres records, de la nostra família. Però el perill el veig precisament en que aquest Nadal que navega pel subconscient o imaginari comú ens pot atrapar unilateralment en una visió molt, massa humana, marcada pel sentiment dels inicis de la vida, la maternitat de Maria –la nostra pròpia mare, el bon Josep fent de convidat de pedra, gairebé... en una paraula, dels “nostres pessebres” de suro, molsa i rius de plata... El pròleg és tota una altra cosa, no negant sinó sobrevolant majestuosament per sobre dels fets concrets. A Joan li escau el símbol de l’àguila. Ja ho he dit manta vegada que Joan m’encanta. Diu l’exegeta Mateos del pròleg de l’evangeli de Joan: “Aquest s’obre amb una composició d’estil expositiu que s’ha convingut en dir-ne pròleg. Podria molt ben dir-se síntesi introductòria... que resumeix en pocs trets la realització del projecte creador de Déu, que obre una nova època en la història humana. No es pot penetrar en la on es consigna el per què i el per a què de tot l’evangeli profunditat del pròleg – síntesi sense un coneixement de l’obra de Jesús. D’una part, ofereix claus d’interpretació per a la resta de l’evangeli i apunta els seus temes principals; d’altra banda, la seva densitat fa que no pugui ser plenament comprès mentre no s’hagi explicitat a través de la narració mateixa”. El que significa que tant se val dir-ne pròleg, perquè també podria ser-ne l’epíleg. Deixeu-me transcriure el final de l’evangeli de Joan (el primer, perquè en té dos. No hi entrem, ara): Primer ens diu que ha escollit uns passatges, i no altres, amb la finalitat de promoure la fe dels deixebles i això ens els fa molt actuals i propis, perquè podem i hauríem de compartir la finalitat per la qual varen ser escrits. “Jesús va posar de relleu que vol suscitar i enrobustir la fe en la seva divinitat, feta persona humano-divina i això malgrat o encara amb més motiu després de la declaració de Tomàs: “Senyor meu i Déu meu”. ¿Retret? ¡Què va, al revés: benaurança nadalenca!: “Feliços els que creuran sense haver vist. És ben significativa la insistència de Joan en dir que “Tot el que va fer Jesús en presència dels seus deixebles amb molts senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre i els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient tingueu vida en el seu nom.” El mateix, e mateix del pròleg: Ell, la Paraula de Vida. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix de ser fills de Déu”. ¿No noteu la mateixa música de fons entre l’evangeli sencer i el pròleg i el seu explícit sentit nadalenc? No em detinc a subratllar que a cada capítol al final hi surt una referència clara i neta a que tot això va servir per sol·licitar la fe dels seus deixebles en la seva divinitat. Que era home, prou que ho veien. Joan dirà a una de les seves cartes: “A vosaltres us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist”. I acaba amb aquest repunt de profunda comunicació espiritual: “Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa”. Sempre el GOIG com a tonalitat predominant del Nadal. No marxem del Nadal sense que ens hagi pres dins del cor. Per un Nadal més enllà de què és costum; anem més endins, més endins. Només cal tornar una i altra vegada a la segona lectura, de la qual ja n’hem dit tantes meravelles: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. La lloança, ara, de la fe dels seus deixebles llunyants, “virtuals”. “Per això , ara que he sentit parlar de la fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels (=els que tenen fe), jo no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us recordo en les meves pregàries, demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell”. Em sento identificat el més que puc amb Pau i pensant personalment en cadascú de vosaltres i amb tot això . Ara em ve, tot d’una, la música de la Nadala: “Això és Nadal!/ Déu se’ns acosta,/ Déu ens visita, Déu es fa home./ això és Nadal!”. Bon Nadal durant tot l’any 2011. Cada dia una mica més!

Diumenge II després de Nadal, 2 de gener de 2011 Barcelona

Homilia del dissabte 1/01/2011 del P. Josep Mª Balcells


Mare de Déu, Mare de la Joia

Acabo, ara mateix, de llegir l’exhortació postsinodal VERBUM DOMINI és a dir: La Paraula del Senyor, del papa Benet XVI. Acabo en el sentit més literal del terme. En primera lectura. Deixeu-me dir que de les lectures que “s’aguanten”, com a mínim se n’haurien de fer almenys dues, àdhuc tres. M’explico: la primera es fa per respondre’ns al QUÈ PASSA (No en traurem tot l’entrellat així de bones a primeres; sí que se’ns pot obrir la curiositat, que no és pas poc). Si passem a la segona, que s’ha de fer, si a la primera el què passa ens ha estat interessant, ens ha oberts interrogants, ens ha despertat el cuquet cultural, i en voldríem més. ¿Clar? Doncs, tornem-hi. Ara, la lectura la farem més pausada no com si fos una novel·la negra, llegida a tota velocitat, intrigant. Ens disposarem a cercar els PER QUÈS del màxim de QUÈS . Això vol dir que amb atenció anirem trobant detalls sembrats arreu, a posta, per l’escriptor que porten il·luminacions al QUÈ, encenent al mateix temps les llumetes del PER QUÈ i fins i tot del PER A QUÈ. D’aquesta segona lectura en podríem dir l’intent de fer de l’escrit la lectura més comprensible possible. Cal fer atenció als detalls i als enquadraments geogràfics, històrics i culturals. Aquesta segona lectura ja deixa bastant satisfet, si realment l’obra diu coses i les diu en profunditat. ¿Hi cap una tercera lectura? Jo crec que sí i que àdhuc la podria adjectivar d’integral, per que amb ella s’obre la lectura al vessant literari, a la pura literatura. La tercera respon a COM ho diu. Aquesta a la que no fàcilment hi arribem, per les raons que siguin, és per fer-la amb detenció i delectació. No és per passar pàgines, sinó per valorar-ne la bellesa. Trobada una perla, detenir-s’hi i assaborir-la: això és el cim del goig i del gust a la lectura. No totes les obres estan fetes per a fer-ne una tercera lectura: Aquesta és per a amants de la bellesa en el saber dir. Aquí recrees l’obra, t’hi recrees i és com si en fossis d’alguna manera tu també l’autor. Si no descobreixes la bellesa del COM ho diu, o bé és que no la té o bé és que no hi estàs preparat: no està feta la bresca per a paladars no avesats...

Torno al principi. Torno a la lectura primera del document pontifici. Tinc la sensació de que el Papa ho ha dit tot. Aquest Papa, al meu entendre, no ha deixat mai de ser professor. Amb els seus discursos ben concatenats, sempre “dient coses”. Jo el trobo que vol ser massa exhaustiu, deixa -feta la primera lectura- com exhaust de tanta “teca”. És i es nota que és alemany. Qui hi cerca el cor, possiblement es quedarà amb les ganes. La segona que començaré de seguida serà fructuosa, n’estic cert, per les “liaisons”: la nervadura, l’estructura, els arbres d’enllaços d’idees, un brancam que arribarà ineludiblement als fruits com a últimes conseqüències. Tot esdevé relacionat: tot és en tot, sistèmic o bé holístic, que duien avui. Interessant, no entusiasmant, però.

A mi ha estat el número de comiat el que m’ha fet agafar el bolígraf i m’ha forçat, m’està forçant, a fer un comentari per a la Missa de Cap d’any, que en principi no estava decidit a fer-ho, donada la proximitat del diumenge. M’agafo a l’últim número del document, tradicionalment dedicat a la Mare de Déu en la majoria de documents papals, aquells que acaben amb les formes àuliques, curials. Acaba així: “Donat a Roma, als peus de sant Pere... de l’Any tal (aquí 2010) que és el “sisè del “meu” pontificat”.

Vaig al títol de l’última pàgina titulada així, en llatí en el text mateix: Mater Verbi et Mater laetitiae. Tot just acabat de llegir l’encapçalament, ja em desperta ressons antics de quan li cantàvem a la Mare en llatí i amb les peculiars floretes del moment. El lligam estret amb la pròpia felicitació, tota xopa de goig i de letícia, que us vaig fer arribar unes setmanes endarrere, ja me l’ha fet llegir amb uns altres ulls, jo diria que nadalencs. Al principi no acabava de lligar les paraules amb la melodia; que si internet, que si finalment un llibret de cançons gregorianes del P. Altisent, escolapi, algú se’n recordarà. I l’he trobada; sí, amb goig, l’he trobada. L’he cantada amb estimació, com una nadala més, de les que mai se’t cauen dels llavis; hi ha massa història personal perquè et caiguin del cor i dels llavis... Us la poso primer en llatí i després en faré una traducció meva, un xic lliure. Estic convençut que algú la cantussejarà, tot llegint-la: “Salve, Mater misericordiae, Mater Dei et Mater veniae, Mater spei et Mater gratiae, Mater plena sanctae laetitiae, Oh Maria”. Déu te salve, Mare de miseriòrdia; Mare de Déu , Mare de la condescendència; Mare de l’Esperança i Mare de la Gràcia, Mare curulla a vessar de Santa Alegria, oh, Maria”.

No sé pas quanta fillada de Maria li han cantat amb aquestes paraules; jo moltes vegades i no pararia de cantar-la-hi. Ha valgut la pena seguir el Papa fins al final del seu discurs, d’altra banda tan important com la valoració que de la Paraula n’hem de fer els cristians; així ens ho diu de mil maneres... Però en posaré uns paràgrafs del mateix Papa perquè l’entramat que fa ell entre el proemi de sant Joan sobre el que hi ha arquitrabat tot el document, el Nadal i aquest immens goig, aquesta santa letícia pròpia d’aquests dies; tot plegat m’ha fet escriure aquestes ratlles que no sé ben bé què són, però que jo us les trameto com una homilia més, aquesta vegada una mica fora dels carrerons habituals i amb la garantia de les paraules plenes de validesa del papa Benet; amb un petit toc de poesia de la d’abans, qualifiqueu-la com us plagui.

“Aquesta íntima relació entre la Paraula de Déu i l’alegria es posa de manifest ben clarament en la Mare de Déu. Recordeu les paraules de santa Elisabet: “Feliç tu, que has cregut, perquè el què t’ha dit el Senyor es complirà” (Lluc 1, 45). Maria és venturosa perquè té fe, perquè ha cregut, i en aquesta fe ha acollit en el seu si el Verb de Déu, per donar-lo al món. La joia que rep de la Paraula es pot estendre ara a tots els que, en la fe, es deixen transformar per la Paraula de Déu. L’Evangeli de Lluc ens presenta en dos texts aquest misteri d’escolta i de goig. Jesús diu: “La meva mare i els meus germans són aquests: els qui escolten la Paraula de Déu i la posen per obra” (8, 21). I, davant de l’exclamació d’una dona que d’entre les multituds vol exaltar el ventre que el va portar i els pits que el van alletar, Jesús manifesta el secret de la vertadera alegria: “Benaurats els qui escolten la paraula de Déu la porten a la pràctica” (11, 28) Jesús manifesta la vertadera grandesa de Maria, obrint així també per a tots nosaltres la possibilitat d’aquesta benaurança que neix de la Paraula acollida i portada a la pràctica. És per això que recordo a tots els cristians que la nostra relació personal i comunitària amb Déu depèn de la nostra familiaritat amb la paraula divina... així doncs, que cada jornada nostra estigui marcada per l’encontre renovat amb Crist, Verb del Pare fet carn. Ell és en el principi i el fi, i “Tot es manté en ell” (Col 1, 17). Fem silenci per tal d’escoltar la Paraula de Déu i meditar-la, per què ella, per l’acció eficaç de l’Esperit Sant, segueixi estant, vivint i parlant-nos al llarg de tots els dies de la nostra vida. Així, l’Església es renova i rejoveneix sempre gràcies a la Paraula del Senyor que roman eternament (cf I Pere 1, 25: Is 40, 8). I també nosaltres podem entrar així en el gran diàleg nupcial amb el que es clou las Sagrada Escriptura: “L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine” I qui escolti que digui: “Vine”... Diu el que dóna testimoni de tot això: “Sí, vinc de seguida”. ¡Amén! Vine, Senyor Jesús” (Apoc 22, 17.20)

Mare de Déu, “causa de la nostra permanent alegria, ara, aquesta apujada de to per i pel Nadal, prega per nosaltres. Enllaçats per sempre Nadal – Goig – Mare de Déu. Bon any nou cristià. “Joia, que ets dels déus guspira,/ generada dalt del cel/vent de foc el pit respira/ sota els plecs del teu sant vel./ Si ajuntar-se’ls cors demanen/ que un mal vent va separar,/ tots els homes s’agermanen/ on tes ales van tocant. // ... I de joia tot s’abeura/ de Natura en l’ample pit;/ joia és bes i primavera/ Joia bons amics ens feu/ Goig fou dat al cuc en terra/ Goig a l’àngel prop de Déu.//Abraceu-vos, homes d’ara/ Un gran bes inflama els cels./ Germans, sobre els bells estels/ hi ha l’amor immens d’un Pare/ Humilia’t, oh món! Ara./ Creador de terra i cels/ dins la llum de mil estels, dins la llum cerquem-te, encara”. (Maragall traduint Schiller, musicat per Beethoven)

Felicitació de l’any nou (150 naixement; 100 de la mort d’en Maragall): “Amunt, amunt, que ve l’any nou/ a fer més rica nostra via./ Marxem cantant sens mai dir prou/ perquè l’any nou és cada dia”.

Solemnitat de la Mare de Déu, dissabte, 1 de gener de 2011 Barcelona