dissabte, 31 de desembre del 2011

Homilia del diumenge 01/01/2012 del P. Josep Mª Balcells

LA PAU, ¿QUINA PAU I ON?

Tres commemoracions se sobreposen, avui, l’una a l’altra: la solemnitat de la Mare de Déu, coincident amb l’octava de Nadal i també, ja des de fa 45 anys, l’Església ens invita a celebrar la Jornada Mundial de la Pau, aquest any amb el lema “Educar els joves a la Justícia i la Pau”.

Si agafem la problemàtica de l’educació en la Pau en el sentit més ampli, de ben segur que ens hi perdríem. El món està tan contínuament lacerat pels flagells de les guerres, ací i allà, que la mateixa petita filòsofa, Mafalda, assenyalant el globus terraqui mal apedaçat per totes bandes li deia, tot remenat el cap: “Pobret, estàs fet un bon Llàtzer. No sé pas si ens en sortirem”.

Com que ja hem parlat a bastament sobre la Mare de Déu i l’Infantó, avui m’abelleix de fer una incursió en el tema sempre obert de la Pau, tot i rebaixant-ne el tractament i referint-me a la Pau que un pot viure en el dia a dia. És aquí on ens la juguem tant i més que en les reunions de l’ONU. Volen resoldre les coses des dels pinacles del poder mundial, mentre estem travats i entretinguts nosaltres en mil i una disquisició i polèmica (aquesta paraula vol dir literalment guerra). Necessari, certament, que es reuneixin, però insuficient, ineficaç moltes vegades. Tothom ho sap i ho diu...

Per a nosaltres el cristians la Pau ens ve de Déu. Jesús és presentat com a Príncep de la Pau i, en néixer, els àngels allà a Betlem “pel món han estat escampant”: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra Pau als homes que Déu estima”. Recordeu que en una altra traducció, que els mateixos al·ludits la fèiem grinyolar, se’ns deia: I Pau als homes de bona voluntat”. Es veu que no n’hi havia pas tanta, de bona voluntat, i ara ho han traduït d’una manera millor. Ja no estem pas interpel·lats per suposades interpretacions personals: Déu ens és la Pau, perquè –simple- ens estima. Com que ho hem vist i ho “notem” en la persona de Jesús, ja no hi ha distorsionadores interpretacions: Ens donen la Pau com a benedicció, com a do i penyora i així contents i admirats “ens en tornem”, com els pastors, “glorificant Déu i lloant-lo pel que hem vist i sentit”.

I ara tornats, com ells, a casa i als nostres afers de cada dia, heus aquí que ens trobem entre les mans el tresor de la Pau i ¿què en fem? Només la podem fer operativa amb la nostra “bona voluntat”. No tenim escapoliment possible. ¡Doncs, som-hi! Del que vull tractar en podríem dir la “Pau domèstica”. Res de nou. Ja ens ho repeteix el sacerdot en nom de Jesús després de resar el Parenostre: “Us deixo la Pau, us dono la meva Pau”. “Tot per fer i tot és possible”; ¡mans a la feina! Voldria, doncs, aterrar-la, la Pau, en l’àmbit familiar. Aquesta sí que la podem assumir, bo i aprofundir-la, fer-la fructificar, fer-la nostra i per als altres...

Una consideració prèvia, molt important: No creguéssim pas que és obra nostra aquesta possible pau casolana. No puc deixar de recordar un passatge de Pau que l’he repetit moltes vegades. Són els fruits de l’Esperit Sant: “Amor, Goig, Pau,...”. De moment deixem la resta. La Pau forma part de la trilogia dels primers fruits-dons de l’Esperit Sant. Ara desgranaré alguns dels aspectes de la Pau domèstica:

La pau no és primàriament fruit dels nostres esforços, és do, regal, i -a més- ben nadalenc. Així el farem fructificar de bones a primeres, només agraint-lo.
La pau es nota pel “trobar-s’hi bé” tots. Mira què senzill.
No hi ha pau, si aquesta no és durable, si no és un broll continuat com ho és l’amor i el goig.
La Pau no s’esdevé per un acte concret, és més bé una actitud de fons, permanent, un hàbit espiritual.
La Pau val tant com el goig i l’amor. En el fons són la mateixa experiència. La Pau és gustosa i joiosa com l’amor. L’amor és pacífic. El goig és amorós.
La Pau posa oli perfumat a les relacions en la família. El “setrill” diví.
La Pau no és cridanera, ni explosiva. És discreta, és presència agradable. No li calen paraules. És com una escalforeta com d’una llar o foc a terra.
Moltes vegades es torna com una música que ens enjoia el cor i tota l’ànima.
És reconciliadora quan les aigües de superfície s’arrissen.
És una abraçada que no és forçada ni forçadora. És la llibertat amorosa.
La pau habita en el cor i es manifesta en la mirada, en un rostre acollidor. És de maneres suaus. És de bon tracte, que deia Pau.
És pactista. No és filla de cap regateig, sinó que sap cedir i pren la iniciativa per resoldre les contingències de cada moment. Té la intuïció de saber-se avançar.
La Pau és l’altra cara de la Felicitat. Si ets feliç ho notaràs en la Pau. Si ets pacífic i pacificador et notaràs feliç.
La Pau és la prova del nou de qualsevol iniciativa que prenguis en favor de... N’és el comprovant. Si després d’una acció no tens pau, desconfia del que has fet.
“Fer les paus” és propi de qui té la pau al cor.
Sant Agustí deia que la felicitat-pau és “la tranquil·litat en un ordre”. Ordre vol dir consciència d’uns camins estables, d’una disciplina personal, no imposada.
La Pau no és mai un parèntesi entre guerres. Més bé és la capacitat d’apagar focs de guerres que només s’insinuen. Mai és el bomber que apaga focs ja presos.
La Pau és serena, tranquil·la, assossegada i assossegadora.
La Pau posa bon humor, somriure en les relacions. És riallera.
La Pau és un hàbit espiritual, humaníssim, fruit de llargs aprenentatges.
La Pau és petita, té la mesura humana. No es deleix per coses grans.
La Pau intueix la bondat i la bellesa de les persones i de les coses i les irradia.
La Pau no és “no fer res”, fer la migdiada enmig de qualsevol tràfec. Com si a ella no li anés de res... És feinera, matinera, eficaç.
La Pau és activa i posa l’oli necessari perquè les relacions sobretot familiars llisquin bé. Benzina, sí; però també oli, eh!
La Pau no diu mai: “estem en paus”. Sempre és donada com una expansió del cor. Mai fa comparacions, ni es materialitza en els drets i deures. És gratuïta. És sobreabundant. És sobrepuig.
La Pau dóna “treva” llarga a tota dificultat, no es precipita, sap esperar, és pacient.
La Pau cada vespre tanca la jornada sense deure res, ni creient que li deuen quelcom. Així podrà començar de bell nou de zero l’endemà.
En la Pau tots hi troben caliu, acolliment, oblit de deutes, perdó que ennobleix.
La Pau s’escampa en cercles concèntrics. Mai saps on arriba ¡per bé! Comença al cor de l’home i acaba restant en el cor del món.
La Pau dóna, de lluny però certament, la imatge de l’amor paternal de Déu.

“Benaurats els qui treballen per la Pau: Déu els anomenarà fills seus” (Mt 5, 9).

Recordeu aquella pregària atribuïda a Sant Fransesc d’Assís. “¡Senyor, fes de mi un instrument de la teva Pau!”

Solemnitat de la Mare de Déu, 1 de gener de 2012. Barcelona

diumenge, 25 de desembre del 2011

Homilia de NADAL 2011 del P. Josep Mª Balcells

ELS VISITANTS

Estic literalment baixant, perquè en realitat els meus pensaments estan com “imantats” a un lloc i a uns moments determinats. Aquest matí –és 23 de desembre- un grup d’escolapis, passant de llarg la quarentena, hem anat al Monestir de les Benedictines de Montserrat i ens hem aplegat a l’església per fer un recés d’Advent. La ponent ha estat la Teresa Forcades, el tema gairebé enigmàtic en un principi era “Donar a llum la Llum”. Era una glossa de la narració de l’Anunciació, centrat en la persona de Maria. Mai l’havia escoltat de prop. Hi he pujat amb ganes, val a dir-ho.

M’ha encandilat tot el que ha dit de Maria i també com ho ha dit. L’ha presentada com la gran icona de la humanitat a través de la seva maternitat. Ho sabíem pels documents conciliars: Maria, mare de Jesús, mare de l’Església i mare dels creients i de tots el humans. Vaig trobar -no em digueu on- el terme de maternalitat i em va semblar que volia anar més enllà del de la maternitat; aquesta, massa lligada a la biologia, mentre que l’altre aspecte era molt més ampli i podia donar abast a totes les games de maternitat, per exemple, l’espiritual, la oberta a tot creixement de la vida: alimentadora, educadora, la suscitadora de la qualitat i excel·lència de la vida plena i acomplerta. La maternalitat seria la permanència al llarg del procés de desenvolupament de les condicions de possibilitat de treure d’un altre i d’un mateix, primer les aptituds i actituds de configuració d’una persona al seu creixement vers la plenitud; i al mateix temps les capacitats de captar la riquesa de l’entorn com formant-ne part i causa i efecte. Maternalitat que s’adiu tant a la dona com a l’home, i també en relació no sols a un altre, sinó a un mateix. Us recordava el fet significatiu de dir i sentir a la parella, a tots dos: “estem embarassats”. Ben bé és així, quan hi ha una comunió que va més enllà dels sentiments i afectes. Això és viure la maternalitat com a expressió suprema de plenitud humana, en femení i en masculí. La Mercè Rodoreda es va quedar a mig comprendre la darrera veritat, quan diu: “Una dona guanya sempre. Si no és amb la feina, serà amb la maternitat i amb l’amor”. Aquest Advent se’m broda des dels meus teixits més íntims, espontàniament, amb aquestes vivències. He sintonitzat de ple en els plantejaments a que dóna lloc l’escena viva de l’Anunciació, ¡quina humanitat, quina femeneïtat, quina divinitat no irradia, i també deixeu-me dir: ¡quina maternalitat! No són els dubtes, no; són les sorpresas que hi ha en aquesta novetat més novedosa d’un Déu que demana ser acollit per portar endavant el seu designi. ¡Quin Déu més gran, respectant la llibertat de decisió de les seves creatures! És el que en deia la Germana Teresa la necessitat del pol receptor, a més del pol donador i finalmente del pol de la reciprocitat. Una visió trinitària de tot el creat. Quedem-nos de moment subratllant el pol receptor (que seria aplicat a Maria aquí en l’Anunciació i, lluny llunyet, també a nosaltres com a receptors actius de les meravelles que Ell ha obrat i seguéix obrant en i a través de mi. “Sóc l’esclau, fill de l’esclava del Senyor”. No me l’han de “rebotre”, no, la meva petitesa…

Jo em declaro seduït per Maria, particularment en l’Anunciació de l’Encarnació de Déu en Jesús, fill de Déu i fill de Maria i –¡no us esvaloteu!- fill de cadascú de nosaltres, un per un. Nosaltres, en compartir amb Jesús la nostra naturalesa humana, li permetem que pugui ser Fill de l’Home, de tots els homes. Cadascú a partir de la pròpia situació –de la pròpia experiència- del Déu gratuït que es dóna en la mesura en –i només- en la mesura en que nosaltres sabem, i sobretot volem, donar-li entrada en la nostra història personal. ¡Quin Déu més fi i més senyor, valguem Déu!

Ara, resulta que Lluc no parla només de Déu i de Maria, en aquesta pàgina tan solemne i humaníssima. Déu demanant permís per fer-se home entre els homes. Parla implícitament també de Déu i cadascú de nosaltres. Demana permís per entrar en la nostra condició humana. I ja ens veus a nosaltres donant permís d’entrada a que es faci en mi segons la vostra i la meva paraula. De servent he passat a ser com amo de les meves decisions, àdhuc les més divines. Déu parat, esperant vènia, per obrar en mi meravelles. Això és el món capgirat. Tot un altre món que queda esperant que jo li doni el meu beneplàcit per irrompre. Gairebé com haver canviat els papers. ¡Oh, home, reconeix la teva grandesa!, ens dirà aquests dies el papa Gregori, el Gran. Ara m’escau de dir amb Montaigne: A fi de comptes, que sais-je? De les coses de Déu sempre en sóc –quan en sóc conscient- només que un meravellat i balbucejant aprenent desaprofitat... Com ens costa l’aprenentatge de les coses divines i humanes: Tota una vida i sempre fem tard. També són referibles a la paternitat o maternalitat aquestes expressions de Montaigne -ara no em recordo si ja ho havia dit (hi ha repeticions que es magnifiquen en elles mateixes)-: “Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus autèntics i més essencials valors: la joventut quan desapareix, la salut en pic que ens abandona, i la llibertat, aquesta essència preciosíssima de la nostra ànima, sols quan estem a punt de que ens l’arrabassin o quan ja ens l’han furtat”. Del que he dit més amunt, ell no ho diu, que jo sàpiga, però passa cosa semblant amb la fe, la gràcia i l’amor de Déu envers cadascú. Ens n’adonem quan ja ha passat el dolç moment. Què en som de tocatardans. Ja ho deia Jesús fent via amb els d’Emaús...

Torno al relat de l’Anunciació: Ara resulta que aquesta ens la fa i moltes vegades Déu a nosaltres. L’anunciació nostra de cada dia... A tu i a mi; no generalitzem que seria una fugida d’estudi, La Visitació la fem nosaltres i, oh miracle: tots esdevenim mares de Jesús, pels nostres consentiments a donar entrada a Déu en tot allò que és més meu: aquesta essència preciosíssima de la pròpia ànima: la llibertat. Llibertat davant Déu, àdhuc contra Déu. L’existencialisme vist des de Déu adquireix un gruix mai somiat pels negadors de Déu, quan volen afirmar l’Home, l’home, l’homenet, ve-t’ho aquí. Com si afirmar Déu comportés negar l’home. ¡Ai, Nietsche, pobret de tu!

¡Quin capgirament d’experiències! ¿Ho sabeu? Els misteris de GOIG dels rosaris existencials m’han pres la primacia respecte a tots els altres. Fruit de l’Advent meu, aquest darrer. Això ha estat com una inundació que vas veient com t’arriba i, ja desbordant-te, t’hi deixes anar... No sabia com fer-m’ho. Ai, aquestes filigranes de la persona humana que lentament es va obrint a la maduresa personal i comunional. Em trobava navegant mar endins entre la tendresa i la joia. M’estava debatent sense decidir-me o per una o per l’altra. Em dono a tot el que hi ha de comú i interrelacionat entre totes dues actituds i les escullo totes dues inseparablement. Sóc humanament i divinament egoista, no hi puc fer més...

Sobre la taula on treballo hi estenc els llibres i documents que ara arreplego i que em forniran de base documental del que ara visc i m’agrada d’irradiar-ho. Entenc que és un joc de Déu, el de l’amic invisible.

D’entrada –i ho repeteixo- em declaro a cor obert com un cristià marià, ni que sigui de via estreta, de tota la vida, més enllà de les restriccions devocionals en els que hem caigut, en la terra “en guaret” del que no fem i omitim. Us seré franc: Si més no, visc de nostàlgia d’altres temps de marianitis, si m’ho permeteu de dir-ho així, per més que no hi cregui, ni hi combregui. No és repetint que millorem una devoció o pràctica devocional concreta, sinó anant més endins en la seva comprensió, no tant intel·lectual, sinó vivencial, d’experiència.

Tinc davant la Bíblia. Lluc és la baula que ens uneix a tot l’AT, sobretot als llibres dels orígens –entengui’s el Gènesi- i al NT, on Maria apareix discretament però suficientment com per poder entendre, o millor besllumar, que mai no passessi d’això: de les paraules-clau de la revelació: Maternitat, Exultança, Magnificat, Encontres de “contagi” de l’Esperit Sant, Epifanies a pastors i reis-savis, Presentacions expectades per Simeons i Annes, totes les infàncies de Jesús nen a Natzaret i baixades a Jerusalem, les creixences en edat, saviesa i gràcia, tot en un anonimat deliciós, allò que abans en deiem la vida privada, amagada del noi de Natzaret, que entusiasmava a tot un Charles de Foucauld i a tants que han trobat la seva grandesa en l’anonimat de temps, lloc i feina.

Un altre document a sobre la taula, aquest dels més valuosos. Ja el tinc citat el diumenge passat: “La Benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. (és “per a examen” que dèiem a l’escola, per ponderar la seva importància).

I un altre de Pau VI que es titula “El culte marial”. I la profusió dels de Joan Pau II a qui ningú guanyaria en devoció a Maria, d’ell és aquest preciós lema Totus Tuus. Només en citaré dos i m’estendré en l’últim dels citats: Fent Col·lecció amb tots els que feien referència explícita a la Redempció; aquest “La Mare del Redemptor” i “El Rosari de la Verge Maria”. Aquí hi ha tot el Papa de la devoció mariano-polaca. Ho dic amb admiració. Recordeu les al·lusions freqüents al “Sant” Rosari. ¡Eh, que dèiem “Sant”! Rosari. És un buc o búcar com un pom de roses, l’expressió rosari, etimològicament.

Una vegada més em lamento perquè no hem sabut traslladar a llenguatge informàtic, entenedor i de poques paraules, precises, de disseny tot aquest devessall de reflexions i d’invitacions a obrir el cor i la ment al GOIG i a la TENDRESA de saber-nos relacionats filialment amb la nostra Mare, Maria.

Endinsem-nos un xic en el Rosari. “Una oració, escriu Joan Pau II, formalment contemplativa en la que, més enllà del caràcter marià, es una oració centrada en els misteris de Crist. En la sobrietat que li és pròpia concentra la profunditat de tot el missatge evangèlic, del que n’és com un compendi. En ell ressona l’oració de Maria en els misteris del seu Fill, i amb ell aprenem de Maria a contemplar la bellesa del rostre de Crist i a experimentar la profunditat del seu amor. Ens fa entrar en comunió vital amb Jesús a través –es podria dir- del cor de la seva Mare”. És com un joc de miralls. Maria mira a Jesús. Nosaltres mirem a Jesús a través de las mirada de Maria”. Molt diferent aquesta mirada nostra, enriquida des de la mirada de Maria, ¿no ho creieu..? “El rosari condueix al cor mateix de la vida cristiana i ofereix una oportunitat ordinària i fecunda, espiritual i pedagògica, per a la contemplació personal, la formació del Poble de Déu i la reevangelització”. No és en la repetició d’Avemaries on rau el valor del Rosari, sinó que, essent una pregària típicament meditativa, es correspon d’alguna manera amb “l’oració del cor” u “oració de Jesús” sorgides sobre l’humus de l’Orient cristià”.

No voldria caure en l’àmbit devocional, després de les paraules tan profundament humanes i divinament sorprenents de la nostra benedictina, que ens ha deixat de dir més coses de les que ens ha dit, donada l’estretor de temps de que disposava...

“Maria viu mirant el Crist”. La contemplació de Maria, d’ençà de l’Anunciació, és un camí profund, inaccessible. Les seves mirades són plenes d’adoració, d’admiració i exultança en el seu Déu encarnat en ella. Maria segueix de prop i de lluny el seu Fill tant i més, incomparablement més, que totes les mares ho fan amb els seus fills. No viu de records, viu vivíssimament de renovades experiències de fe, d’amor, de comunió, de sintonia, d’identificació amb Ell. Recordar, ara, és “actualitzar” les obres –les gestes- d’un Déu que s’ha fet home, s’ha fet història, s’ha fet narració. És la visibilització per la fe d’una acció que salva, que ennobleix la vida del que es deixa prendre per ell. Jesús és l’únic rostre de Déu per a nosaltres. És l’accessibilitat humana d’un Déu que parla, callant. S’ha fet rostre que podem veure, acariciar, establir-hi lligams profunds de presència i de comunió. Congaudir amb els que estimem és la plenitud de les plenituds humanes. Més enllà només queda el joiós encontre i la tendresa embolcallats pel misteri. Em planto; no me’n mogueu. Això és Nadal per a mi. ¿Ho és per a vosaltres? ¡Oh, quin gran goig, quina joia! “Us enalteixo, Pare, perquè heu revelat tot això als senzills i ho heu amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així us ha plagut fer-ho”.

Deixeu-me felicitar tot el cel, Pare, Fill i Esperit Sant pel primer Nadal i pels de sempre. Deixeu-m’hi ajuntar Maria i els “meus” i els que em tenen per “seus”. “¡Exulta, exulta, Israel, a tu ha vingut l’Emmanuel!”. Que tingueu un Bon Nadal, enguany i sempre els de dalt en nosaltres. Així el cercle nadalenc es tancarà venturosament. Amén. Si llarga ha estat l’espera, que en sigui i més la fruïció.

Diumenge i temps de Nadal, d’ençà del 25 de desembre de 2011. Barcelona i arreu

dissabte, 17 de desembre del 2011

Homilia del diumenge 18/12/2011 del P. Josep Mª Balcells

MARE DE DÉU DE L’ESPERANÇA

Aquesta feliç coincidència no ens la deixarem pas escapar. Aquest dia 18 de desembre se celebra la festa de la Mare de Déu de l’Esperança i coincideix amb el Quart Diumenge d’Advent on les lectures de la Missa donen pas a la figura de Maria, tota ella símbol i coprotagonista dels últims dies de l’embaràs de Jesús. Aquesta Eucaristia se’ns ha revestit d’una aproximació estremida. Em deia algú que avui quan parlen de l’embaràs en una parella que esperen sobretot el primer fill, utilitzen un plural: “estem embarassats”, que jo trobo d’un encant i com a expressió d’una joia compartida, que bé ens la podríem aplicar tots els “altres” fills de Maria, a la qual invoquem en la “Salve” com a “Reina i Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra”... i en acabar-la tot fent-nos ressò de records i d’una munió de vegades que l’hem resada en els nostres millors temps “marians”, deixen en l’aire del nostre cor, com si fos una aura, aquests entranyables: “¡Oh, clementíssima, oh, piadosa, oh dolça Verge Maria!”

Estem vivint aquests dies darrers abans de Nadal el moment esplendorós de l’aurora de l’Encarnació. ¡Oh, quin esplet de colors i de formes en aquest moment primer del gran dia que s’anuncia amb l’alba! Expectants que el SOL s’anunciï matiner i amb la llum que en una pau dilatada es vagi obrint camí. És ben escaient que ens adrecem a Maria, “estel del matí”, bo i dient-li: “Mostreu-nos Jesús, fruit beneït del vostre ventre. ¡Oh, maternitat de maternitats! Amb Jesús nascut també renaixem tots els fills d’humana natura, sense exclusions de cap mena. Mare –“¡oh, quin gran goig, quina joia quan els germans s’estimen, com a “germans de veritat”-. Déu que es fa, segons l’encertada expressió patrística no solament Logos, Paraula, ni tan sols Veu, sinó Rostre: “Deixa’ns, Maria, gronxar el nadó, com feu Francesc d’Assís, pioner de tots els pessebres a que aquesta tan tendra escena ha donat lloc al llarg dels temps i llocs. ¡Que ningú no ens robi el Pessebre, fem-lo vivent amb la nostra mateixa presència! ...Ja sabem que els poetes nostres, moderns, han posat llàgrimes en el nadó, prefigurant la vida no gens fàcil que li espera al nostre petitó. “I avui ja ho diu tothom: si l’Infant nasqué trist és que llegia la història de demà. I seguirem els homes les guerres de costum, però resta la fe petita com un pessebre al passadís. (Pere Quart). Neguem-nos avui les llàgrimes, que no siguin més que les de la felicitat. Estem vivint dies –i ho seguirem fent tota una vida per endavant- en que ja no sabem ni volem distingir entre Advent i Nadal, perquè l’Advent ja és Nadal i Nadal no deixarà de ser mai un Advent de tantes vingudes de Jesús en el nostre viure, les que Ell vulgui i les que siguem capaços d’esperar. Voleu més dolça barreja entre l’esperar i el gaudir-lo d’aquest clam que travessa tota l’Escriptura, de Gènesi a l’Apocalipsi, i tota la història de petites i progressives plenituds que volem viure en aquest entremig, que ve d’ahir i va fins l’endemà del demà: “Veniu, Senyor Jesús”. Aneu venint Senyor, que sempre trobareu uns braços com de mare, com quan per primer cop li posen el nadó en els seus braços. ¡Quina escena materna més profundament humana, quan anirà passant el “noi de la mare” de bes en bes, de braços en braços, de cor en cor! Voldríem aturar el temps, mentre discorre lentament, concentradament i arribem al final del viure amb la pregària final de l’Escriptura, en l’Apocalipsi personal, bo i dient: “Veniu, Senyor Jesús. ¡Marana ta! (En arameu). El qui dóna testimoni de tot això, diu: Sí, vinc de seguida. Amén. Vine Senyor Jesús. Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom”. ¿És Advent, és Nadal la vida tota? És tot a la vegada.

Quina entrada més solemne, en el document del Vaticà II sobre l’Església, sobre Maria, que finalment va trobar lloc aixoplugat com a últim capítol d’aquest document, amb el que va guanyar “categoria conciliar”, molt més que si hagués anat com a document separat, com es pretenia en un primer moment. Maria hi és presentada com un membre més del Poble de Déu, bé que amb unes particularitats pròpies, que la fan única en la relació tan estreta –biològicament, educadora, enllaçada, “domèstica”- amb Jesús. ¡Maria és la paradoxa vivent de l’evangeli! Com ningú, a la redempció obtinguda per Jesús. Redempció en el sentit més ple, inigualable en Jesús Redemptor i compartit a diverses intensitats per tots els deixebles i seguidors de Jesús. Maria és la capdavantera i la que més exemplarment s’apropa espiritualment i físicament a Jesús, Home i Déu a la vegada. És d’una consternació sempre més intensa entendre amb els “ulls del cor” el fet de que una “noia del poble” fos Mare de Déu. És esplèndid, per més que no s’entén... Evidentment allò que a nosaltres ens deixa sense paraules, ¡com no seria en Maria estupor, compenetració, el quedar-se enlluernada..! “Maria, la seva mare, conservava tot això en el seu cor i ho meditava”. Ja no era la torbació primera de l’Anunciació. Per l’extraordinària salutació de l’àngel Gabriel i per la manera com vindria a ser fecunda i per tant mare... Per més vegades que un llegeix el dolç i solemne relat de l’Anunciació, no deixa de produir-se l’embadaliment, sostingut per aquesta afirmació que ho sosté tot i més encara: “Perquè per a Déu no hi ha res impossible”. Rubricat per aquest acte de fe, el més pur i dens que mai no s’hagi pogut fer i sentir: -“Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”, que corroboren les que li dirigí Elisabet: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!”. Entenc una mica la fascinació de Paul Claudel en la seva obra: “L’anunciació feta a Maria”. No sortim d’aquesta sensació d’irrealitat real d’aquests relats. Un hi pot tornar una i altra vegada: és la meravella de Déu.

Més amunt havia fet referència a l’entrada solemne del Capítol VIII del document sobre l’Església és a dir: “La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de crist i de l’Església: “Déu benigníssim i sapientíssim, volent dur a terme la redempció del món, “quan arribà la plenitud del temps, va enviar el seu Fill, nascut d’una dona... perquè rebéssim la filiació” (Gàlates 4, 4). El qual per nosaltres els homes, i per la nostra salvació, davallà del cel i, per obra de l’esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria”. Aquest misteri diví de salvació se’ns revela i va prolongant-se en l’Església, que el Senyor va instituir perquè fos el seu Cos, i en el qual els creients adherits al Crist com a Cap i units en una mateixa comunió amb tots els seus sants, cal també que venerin la memòria “primerament de la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de Déu i del nostre Senyor Jesiucrist”. “En efecte, la Verge Maria, que arran de l’anunciació de l’Àngel acollí el Verb de Déu en el seu cor i en el seu cos i així féu present de la Vida al món, és reconeguda i honorada com a autèntica Mare de Déu Redemptor. Redimida en atenció als mèrits del seu Fill d’una manera més sublim i unida a Ell amb un lligam estret i indissoluble, és ennoblida amb aquesta màxima prerrogativa i dignitat per tal que sigui l’engendradora del seu Fill, i, doncs, la filla predilecta del Pare i el temple de l’Esperit Sant. Aquest altíssim privilegi fa que sobrepugi de molt totes les altres criatures, del cel i de la terra, talment, però, que es troba unida a tots els homes del llinatge d’Adam que s’han de salvar, més encara, “esdevé literalment mare dels membres del Crist... ja que empesa per l’amor ha col·laborat en el fet que els creients, membres d’aquest Cap, neixin dins l’Església”. És per això que fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular de l’Església, com el seu més bell tipus i espill en la fe i en la caritat, i que l’Església catòlica, guiada per l’Esperit Sant, l’honra com a mare amantíssima amb el més filial afecte”.

Mai tindrem ocasió millor de lloar la nostra Mare –tot donant gràcies per la devoció, i més, espiritualitat mariana que ens inculcaren els nostres mestres en la fe, pares, sobretot mares, catequistes, ambient en les esglésies, altars, representacions de tota mena, amb les mil devocions escampades per esglesioles, amb noms que han arribat al cor de tants com nosaltres i més que nosaltres- mai tindrem ocasió i oportunitat, dic, com ara en que el Nadal venturosament s’ha menjat l’Advent, i la Pasqua ha ungit tot el misteri cristià. Paraules finals del document al·ludit: “entre som aquí baix, la mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l’Església que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura, així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor (2 Pe,3, 10) resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa”.

Perdoneu. He quedat descansat, satisfet i enamorat del que he transcrit.

Bon final d’Advent treballat amorosament. Diumenge vinent ens trobarem a Betlem “i a Jesús adorarem...”

Diumenge IV d’Advent, 18 de desembre de 2011 Barcelona

dissabte, 10 de desembre del 2011

Homilia del diumenge 11/12/2011 del P. Josep Mª Balcells

I DEL GOIG, POTSER QUE EN PARLÉSSIM...

M’hi agafo de seguida. No en puc perdre l’oportunitat. Viure l’Advent és equivalent a viure el goig i l’esperança a fons. N’estem tan necessitats justament en aquest llarg, llarguíssim entretemps de recessió o poc menys, en el que haurem de treure totes les “reserves” humano-divines, que de cert que en tenim, però com que estàvem acostumats a viure al dia, allargant més el braç que la mànega, ara estem desprevinguts, suposadament nous rics vinguts a menys de sobte. Que ens obrin per l’Advent les portes del goig i de l’esperança, un s’hi apunta cuita-corrents, com qui s’agafa a un clau ardent... ¡Brava manera de viure aquests reclams d’Advent-Nadal! Al Nadal, per celebrar-ho com cal, hi hauríem d’arribar amb un cor d’infant. ¿Heu vist mai aquesta escena tan tendra d’un petit que s’atansa a un nadó i tot mirant-se’l li fa carantoines, li passa les mans suaument per les galtones i l’altre li somriu? El món s’ha de tornar més tendre, no hi ha més. Estem tan endurits. Tot són rasposes durícies. La font de la tendresa em sembla que brolla del goig de “ser”, del goig d’atansar-se, d’admirar, un goig ni impulsiu ni compulsiu; un entremig de bondat i de sentit de bellesa. Hem de custodiar com dins d’un cofrenet les “joies” de la mare, que les guarda delicadament, no tant pel valor d’elles en si, com per ser “heretades” de generacions anteriors.

Només cal resseguir els textos de les misses d’aquestes quatre setmanes d’Advent on hi ha “teca” de la bona, per veure que no és el “morat” el color que més s’hi escau, sinó, al meu parer, el “verd esperança”o el “blanc lluminós” d’un goig radiant. Llàstima que no es digui a les misses dominicals l’introit (que se’n deia abans), ara en tot cas: “cant d’entrada”. Estem en el diumenge GAUDETE, que no veig massa ben traduït per l’estigueu “contents”. Gaudete (en llatí, naturalment) fa referència a gaudi, expressió aquesta que és de les més maques del diccionari. Gaudir, fruir, il·luminar el viure des de molt endins, més enllà de les contingències. És aquesta calma, pau, tranquil·litat , en aigües pregones, que no queden somogudes per l’arrissar de les onades de superfície. El goig, derivat de gaudir és un estat d’ànim continuat, impertorbables, que un viu molt endins. En el fons, a l’arrel de tot sempre hi trobes Déu (Rilke). I Déu és la font originària de tot goig. Misteris de goig. Els orientals tenen la llacuna com a imatge de goig tranquil. Pots remoure la superfície, per sota, pau, pau.

Subratlleu dels textos de la Missa d’avui tot el que respira goig o similars i veureu una profusió que encanta i embadaleix l’ànima i tot el jo més profund. Ho faré per a mi mateix i, si voleu, seguiu-me, feu la prova vosaltres mateixos:

Cant d’entrada:

· Viviu. No diu estigueu, implica el to vital habitual, en el que descabdellem en el nostre dia a dia. És el secret del ben viure...
· Sempre. Demana un “lluita i espera” per mantenir aquesta impertorbabilitat , aquest està ancorats. Dir sempre aquí, o és utopia o bé és tendencial, automotivador, tendència esforçada al principi, fins que s’esdevé aquella pau, aquella bondat, aquella bellesa que són les companyes de ruta del goig.
· Contents. Satisfets, omplerts d’un “contingut” complaent, no un cop d’alegria fugissera, sinó imatge d’una cosa bona, plena fins dalt, curulla a vessar. Dóna més bé la idea de que es un viure serè, com qui ja no desitja res més, perquè ja té i el satisfà el que viu.
· Ho repeteixo: Per tal de donar-hi més èmfasi. Les repeticions a la Bíblia tenen un to de reafirmació, de portar-nos a la convicció.
· El Senyor és a prop. Aquesta és la motivació de fons, el gran sentit del goig immarcescible. N’és el motiu i la conseqüència. És a prop, perquè hi ha “proximitat”: o perquè ens espera a braços oberts o bé actiu, perquè m’hi apropo o encara millor, perquè ell se m’apropa, ve, ja és aquí. Tot un goig derivat d’un apropament d’Ell envers el meu cor. (¡Ja m’hi trobo..!)

Oració col·lecta:

· Mireu: (Ja ho veieu, Senyor, vós sou qui teniu el goig, en veure-ho. Ho mireu i ho gaudiu. Com en els dies de la creació: Vèieu i ho beneíeu, ho teníeu per bo, us hi complaíeu.
· Ple d’esperança i fe: i tant d’amor. Les tres virtuts teologals (=venen de dalt) que sempre van juntes i interaccionen. Disposicions fonamentals per viure l’evangeli: no podem dir ni més ni millor.
· Arribar amb alegria: a les festes de Nadal (en plural, ¿per què? Raons hi haurà, dic jo). Nadal és més que una festa, tota una festassa.
· I celebrar-les solemnement: l’expressió celebrar està emparentada amb el goig de quelcom que s’espera i que ja es viu com a present, bo i esperant la seva arribada ja propera. El goig augmenta amb la sensació viva de l’espera convertida en expectació... L’espera esdevé així ja un Encontre.
· Amb el goig de l’Esperit: és aquest un goig tot especial, induït, una gràcia infusa, “donada”. Un goig espiritual, purificat, or de llei, cridat a mantenir-se i també a augmentar. Un fruit de la presència i acció l’Esperit en nosaltres.

Lectura del llibre d’Isaïes

· L’Esperit reposa sobre meu: M’envaeix, em sadolla, m’ungeix. És un goig actiu, transitiu: impulsa a portar arreu l’evangeli, a curar, a alliberar, a desempresonar, a proclamar (anunci exultant) l’any de gràcia (l’any nou, el dels cels nous i les terres noves, de poc descobertes...)
· Aclamo ple de goig, perquè m’ha revestit d’un mantell de felicitat com la dels nuvis en el dia de noces.
· Farà germinar el benestar i la glòria com natura en temps de primavera.

Salm responsorial

El goig de Maria irromp i ens avança el seu Magníficat, sant i senya dels que estan inundats del goig propi i de les irradiacions (“des d’ara...”) indescriptible, personal, únic. Només ens hi podem afegir des del cor de la Mare que en les seves entranyes sent el seu Déu fent-se home, com la filigrana de tots els gestats. Això és ben bé exclusiu de Maria. Ho paladegem cada dia a les Vespres. Escampar el goig de Maria cantant juntament amb ella els seus “misteris de goig”. ¡Oh quin gran goig, quina joia!

Pau als tessalonicencs

Reprèn el que els deia als filipencs en començar a l’introit. Quina riquesa de sentiments tots fent sardana amb el
Viviu sempre contents. Pregant, agraint,
No sofoqueu l’Esperit. De sí l’Esperit s’expansiona.
Examineu-ho tot des de la perspectiva de l’Esperit.
Quedeu-vos allò que trobeu bo. Tota ètica prové de l’Esperit que hi ha en nosaltres.
El Déu de la pau (germana bessona de l’amor i del goig) Primers fruits de l’Esperit Sant.
Us guardi: esperit, ànima i cos, tot el que sóc i faig...
Us crida. És Ell el creador de tot bé i de tot goig. El goig ens porta al bé i el bé ens retorna més goig. Interactuen.

Evangeli

És l’incís del Pròleg de Joan. El Baptista era un testimoni, senyal orientador que feia fixar tothom en la persona del Crist com l’Esperat. Una mena de “repetidor”, aquests aparells col·locats als cims de turons i muntanyes que fan de ressonador: “Sóc una veu que fa ressonar allò d’Isaïes. Tot l’AT concentrat en el Baptista fent d’albada de Nadal-Missió de Jesús. Jo només dono pas al qui no coneixeu, tot i tenir-lo entre vosaltres (Jesús en l’anonimat aleshores i ¡ara!) Joc diví d’identificacions: “¿Qui ets tu?, perquè hem de donar una resposta als qui ens han enviat”. L’escena es fa contemporània. Alguns ens pregunten: ¿Qui sou? La nostra resposta hauria de ser: -No som, ÉS. Nosaltres, servents com Maria: No som dignes de descalçar les sandàlies del Senyor.

“Goig que ets dels déus guspira, generada dalt del cel.

Per a compartir amb tothom l’apartat de GOIG en el Diccionari de sinònims i idees afins: “emoció, alegrament, alegrança, alegroi, animació, consol, contentació, diversió, esbargiment, exultament, exultació, felicitat, gaubança, grat, joia, jocunditat, letícia, optimisme, plaer, satisfacció, xala, xalesa”. Ponderades les coses a jutjar per la pròpia experiència, em quedo des d’on havia partit: Goig. “¡Quin goig tan gran!”

Diumenge III d’Advent, dia 11 de desembre de 2011 Barcelona

P. S. (= un afegit) Tenim desvagats un parell de llibres que semblen escrits per ara. Temps litúrgics i temps convulsos. Estan al vestíbul de la parròquia esperant la joia de “caure” en les millors mans. Ells mateixos es recomanen. Són Razones para la esperanza i Razones para la alegría. Ja sabeu que els podeu agafar, llegir-los i tornar-los. Altres potser tindran el mateix gust que vosaltres. Tot el que va escriure el seu autor és molt, però que molt recomanable. També tenim una Vida y misterio de Jesús escrita pel mateix autor: Martín Descalzo, en la que hi canten els àngels. Llegir ens dóna pensament i cor i empenta. Afanyeu-vos. “Corre corre, que te pillo...”

divendres, 2 de desembre del 2011

Homilia del diumenge 4/12/2011 del P. Josep Mª Balcells

SANT, SANT, SANT DIUMENGE

Advent, temps excel·lent per repassar les virtualitats del diumenge, en un intent de treure brillantor a la litúrgia. Donem-li el relleu o millor la rellevància que ha tingut des del segon Sant Sopar que ja es va fer de bon començament, des que es van donar sense “parar” els esdeveniments de base del cristianisme: Resurrecció- Ascensió- Pentecosta, i en agraïda resposta a la súplica testamentària de Jesús que els i ens digué amb les seves aparents últimes paraules: “Si em voleu tenir per sempre en i entre vosaltres feu sovint el Sant Sopar. Recordeu que vaig al Pare a preparar-vos lloc preferencial a la taula del “convit celestial”. Ja ho sabeu: us he estimat i la prova suprema de que el meu amor ha arribat fins on només Déu pot arribar-hi, aquí ve la meravella mai somiada: Jo em faré per sempre present com a Mestre, Amic, Metge, Espòs i Taumaturg. Recordant el meu “pas” pasqual entre vosaltres: Èxode, Exili i Retorns de tants exilis personals, també cadascú els seus. Us deixo l’Eucaristia, miracle de l’amor de Déu i a més permanent, ¡a més a més, això! Demaneu i us serà donat. ¿Voleu Paraula?: us la dono. ¿Voleu Presència? Em dono Jo mateix: ¿Eh, que no ho enteneu? Ja us enviaré l’Esperit Sant que us farà prendre consciència de que no hi ha miracle més gran que l’Eucaristia. Feu-ne memòria activa. Per a vosaltres serà: Records, desig, allargar entaulades inoblidables, bonic perquè sí. Per a mi: Presència, Acció, Traspàs de vida divina, Acompanyament, Aliment diví, el tot humà i diví a la vegada...

¡Ai, no marxem, abans d’entrar-hi! Ho he pensat més de deu vegades. Em sap greu, primer per a mi mateix, pels que estimo, encara que no ho sàpiguen; pels que s’han fos pels “laterals” d’un escenari del Gran Teatre del Món, havent fet només probablement de figurants o de figurins, i han fet “mutis”, han obert discretament la porta o l’espai entre decorats. Mutis, i s’han escorregut per la porteta de filferro de la gàbia i, apa, a volar lliurement, els semblava, com més lluny millor, no sigui cas que em prenguin per..., “menyspreant el que ignoren” (Ho deia un poeta, fa anys). Ai, Sant Déu, què poc que n’hem sabut els que estem per sempre empedreïts, encallats a les beceroles de l’evangeli i de les litúrgies. M, a. Ma. “Mi mamà me ama” (els Catons, llibres d’aprendre a llegir anuncis, diaris, llibres-llibres i ¡el mateix evangeli!)

Tot un Senyor Papa ens va escriure el 31 de maig, dia de la Pentecosta (ai, ai, ai... vull dir: Al·leluia) de l’any de gràcia el ¡1998! i any del Senyor, que diem –potser per tòpic i no creient-nos-ho massa (ep, ho dic per mi, no sigueu malpensats), de quan estàvem en ple Estat del Benestar, i nosaltres distrets en pujar maons i pagant hipoteques, traient la llengua un pam per fora... ¿Què va escriure? ¡A que no ho sabeu! És que el capellans ho vàrem “segrestar” sota secret professional com s’acostuma a fer, pensant que no llegeixen els nostres contertulians, vull dir feligresos, ¡ai, i quina paraula més estranya...! Ara, passats 13 anys, ara em toca a mi de fer de despertador amb música clàssica, suau, Chopin o Mozart, ¡què sé jo! i anant apujant el volum poc a poquet, no fos cas que us pervingués un ensurt... Hem d’utilitzar la lletra i la música que s’usa normalment. Ui, diuen, què complicat, què llarg ( aquesta vegada: mea culpa...)

Sense més preàmbuls, que aquesta entrada sembla més un scherzo que no pas l’entrada valenta com tota simfonia digna del seu nom.

El Papa, més escriptor dels que hem tingut, va fer una Carta Apostòlica, no res menys, segurament “retornada” pel carter (que són els mossens) per “destinatari desconegut”. Al davant del sobre s’hi llegia: “El dia del Senyor carta dirigida a tots els de sempre... (amunt, amunt), però es devia llegir borrós: i als fidels sobre la santificació del diumenge. Al darrere posava: “Jo, el Papa de Roma”. Haurien de venir certificades aquestes cartes tan importants, per assegurar que arribessin a destí. Ara com a restitució us en faré cinc cèntims, que estem a l’era (sí, era) digital i els qui hem passat ja dels quaranta i un escaig llarg, llarguíssim, ens podem perdre coses molt interessants, però estan escrites en un llenguatge –no guai- que no acabem d’entendre. Prou de broma. La vostra Carta, va curulla de les raons múltiples per a celebrar el diumenge. En llatí Dies domini, dia del Senyor. Suntang, Sonntag. Dia del Sol. Domenica, dimanche, domingo. Diumenge

Abans, com a primer vestíbul introductori, se’ns diu que no és invent d’ahir tot això del diumenge, que no en sabíem res de res. Ja els primers cristians, abans de dir-se’n, l’endemà mateix, passades d’una tirada Resurrecció, Ascensió i Pentecosta, ja van començar reunint-se. Tenien tan a la vora i tan fresquet tot el que havia passat que varen començar a celebrar dos, tres diumenges en un. Ells: ¿te’n recordes quan el Mestre ens deia..., un record emocionat i llarg d’enyorança, de la que quasi bé se’n morien. L’havien tingut tan a mà i estaven tan i tan distrets, fent de pretendents al tron, esgarrapant els primers llocs: meu; no, meu... Es corfonien d’envegetes, com fem nosaltres -¡ai, què he dit!- Ells, i nosaltres, distrets i distants... del Misteri de Jesús. Encara no havien llegit Montaigne, sentenciós com sempre: “Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus autèntics i més essencials valors: la joventut quan s’ha esfumat; la salut tan bon punt ens abandona i la llibertat, aquesta essència preuadíssima de la nostra ànima, només quan estem a risc de què ens sigui “pispada” o ja ens l’hagin “polida” (Això no ho posa el Papa de Roma, ho poso jo dels meus rumiaments. Llibre “Montaigne” de Stephan Zweig. En queden exemplars encara, no correu).

Anàvem dient, no ahir, sinó més amunt, suara que dirien els puristes: La gent de primera generació (sempre n’hi ha hagut, no cal anar a la darrera que canten els mercats...), des dels “temps apostòlics”, la “gent” no anaven pas a Missa, sinó que es reunien per celebrar (quina que me’n dius, no et dic jo...!) el record enyorat. Prenien el pa i el vi que amaguen (en present, caram! –perdoneu l’atreviment- com qui fa l’ullet, el bonàs, l’humaníssim del seu Mestre, que resulta que també ho és nostre, però ara no entenem els temps primers, ara anem esventats, i que jo ho digui, mare meva. (entre parèntesi: no perdem, per favor, la condició d’Home de Jesucrist, per més Déu que és; tiraríem per terra l’admirable En-car-na-ció que és precisament el que intentem de celebrar aquests dies tan joiosos. A mi, anant endavant l’Advent, el goig se’m menja l’esperança, més ben dit, l’esperança se’m vesteix de goig intens, intens, blau cel. Si voleu més explicacions les donaré de paraula). ...I després feien tabola encoratjant-se mútuament a viure com els ho va ensenyar amb paraules, poques, les precises i, sobretot, amb exemples (ai, quina paraula que m’ha vingut als llavis, som ¡incorregibles!) avui s’ha de dir capteniment, n’est-pas? Ai, aquell Mestre que els havia robat el cor –a deshora, cal recordar-ho: Montaigne altra volta. “carpe diem”-. Gaudien reunits, de cor endins, de la seva ¡Presència! amorosa, esperonadora, exaltant i alada; i sortien “disparats” –és un dir- a veure’l i servir-lo en el primer que passava per allí. Després del primer venia el segon, i així feien via con uns bons, què bons, boníssims sa-ma.ri-tans...

El nostre Papa de Roma va escriure en una “parrafada” d’entrada que jo, mer escriba, ho resumiria així: “Tenim mil raons, de pes, per fer “assemblees” cristianes davant d’una “pancarta que diu: “Tot allò que feu a un d’aquests emarginats a les voreres de la vida –ATENCIÓ- m’ho feu a mi”. ¡Se sent, el Crist està present! Indignats i compromesos. Jo us donaré uns ulls misericordiosos: Preneu i Mengeu-ne. És aliment per a enfortir-vos, pel qual us entaulareu cada diumenge, fent pont evangèlic tots els dies feiners, i, apa, enrobustits sigueu uns bons sa-ma-ri-tans, que es vegi que us ve d’arrel! Amb pa es fa el camí de la fortalesa, de la lluita, de la temprança i de l’esperança. Viàtic, literalment. I amb el vi us enjoiareu el cor i així ho veureu tot molt més clar, net i polit, millor que el poeta Foix... Ep, només una sucadeta, i prou. Tot està carregat de poesia i de misteri, d’una humanitat desmesurada, ai, sobretot vist amb ulls de fe, la pobreta que un tingui. Sense aquesta espurna de fe, no hi entendríem pas res de res. ¿Voleu dir que no ens passa això un xic a la majoria? La missa és avorrida, diem. Ho és pels de fe avorrida. Deixeu obrar a Déu i que l’Esperit bufi les cendres i de seguida... escalforeta, parlo en llenguatge col·loquial. Segueixo. Venen temps d’evangeli i seran de qualitat o no seran. Allò d’en Rahner: o serem místics (experimentadors o no serem. Feu-me viure, Senyor, el present (el regal que em feu) i desperteu-me la gana de Déu. ¿Qui només ho pot fer? Ho tinc claríssim, ¿i vosaltres? Escolteu. “Jo estic amb vosaltres cada dia, entre setmana també, que és el període per verificar si hem combregat o no. Desvetlleu-me; no com diu Isaïes, ¡si tindrem barra!: “Desvetlleu-vos i veniu”. Encara us farem pagar els plats trencats....

Primer paràgraf: Posa Dies Domini. Dia de Déu, literalment. Ja ho enteneu. Abans, sabíem un xic de llatí però ara, immersió en l’anglès o, si no, no pesques res a internet. Al diumenge comencem per celebrar l’esplendor de la Creació. Quan Déu anava fent sortir totes les coses del no-res, i vinga coses i més coses i arbres i homes i dones i “Les paraules alades” (Comadira) i, naturalment, la Paraula hi era, ho diu Joan en el Pròleg. “I la Paraula era Déu”. “Al principi Déu creà el cel i la terra”... El setè dia (que els jueus en deien sàbat) va venir el dia joiós de reposar. S’ho mirava complagut i es deia: Tot és bo i anava dient-se: ¡què maco! Tot ho trobava “diví”. Conclusió: Tres: Pare, Paraula i Esperit anaven creant. Per a Déu u i tri (misteri) tot –tot, eh: tu, jo i tots els altres- hem vingut a l’existència. Som vius, vivents, obres d’autor. Úniques. Palpa’t. Tens vida encomanada per Déu, d’Ell en prové tota vida. I Déu, en crear-ho tot peça a peça, home o dona un o una personalment ho anava beneint. Passaren de dissabte a diumenge, els primers cristians. Que aquesta és una altra... i déu segueix en creació permanent. Ep, que no ho sabies. Tu estàs en la colla creada, beneïda i Ell esperant en tu. ¿que no te’n recordes. Si encara fos olor de Déu, de les seves mans...

Segon paràgraf: Dies Christi: el dia del Senyor nascut, viscut, ressuscitat i del do de l’Esperit (Pasqua i Pentecosta). Naturalment el diumenge és la Pasqua setmanal. Esdevingut per a nosaltres el primer dia de la setmana. És el dia de la nova creació. (és molt llarg d’explicar...) Benet XVI ho diu així: “El Fill mateix és la Paraula, el Logos ; la Paraula eterna que s’ha fet petita, tan petita com per estar en un pessebre. S’ha fet infant perquè la Paraula estigui al nostre abast. Ara, la Paraula no sols es pot sentir, no sols té una veu, sinó que té un rostre” que podem veure: Jesús de Natzaret” Podem fer-li “mimos”. Som, en definitiva, renascuts en Ell. El dia vuitè, figura de l’eternitat. “A l’altra riba” sempre és diumenge, i migdia, passa un oreig deliciós... El dia de Crist-Llum, Sol de migdia. També el dia del terratrèmol de l’Esperit. (Joan XXIII sospirava per obrir finestres, que entrés l’aire in-con-ta-mi-nat de l’Esperit. És el dia de la fe per a un cristià és el dia de la nova i eterna Aliança, el dia de l’amor fidel, el dia de la plena confiança en Déu, el dia que bé val un credo. Dia, diu el Papa, I-rre-nun-ci-a-ble. Al principi dels cristians s’aplegaven, ¿ara, només anem a Missa? Falta aire, estem ensopits. Ens ve gran, sobren dues talles. ¿Què fem que no creixem? No es tracta d’escurçar el vestit, necessitem donar nosaltres la “talla” dominical. Encara ho he vist a l’Africa. Allí les Misses són Misses, quin goig que fan... Endiumenjats, mil colors vius, res de grisos, de seda les dones, elegants, empolainats ells; com canten, com porten el pas del ritme del ventet de l’Esperit i de la dansa. Allí, goig del cor i de la vista, allí encara és diumenge.

Tercer paràgraf: Dies Ecclesiae. L’Assemblea Eucarística és el cor del diumenge. Als inicis tothom volia parlar, manifestar la seva experiència de Déu. Pau va posar ordre. Que tothom pugui parlar, però hi haurà qui dirigirà, qui us donarà la paraula. És el dia de la comunitat eclesial -prefigurada per la parroquial-. Tot té sentit i sentor d’Església ( en majúscula: no la flagel·lada Església també institucional). Som la Comunió dels sants, la Santa Mare Església, l’Esposa del Crist, el Cos místic. Cep i sarments. “Sense mi, res”. Dia de l’Església, Poble de Déu, “poble en marxa”. Mira per on: dia de l’esperança: advent permanent. Es para taula, primer la de la Paraula: Moisés. La Llei i els Profetes per un cantó, Pau, Pere i Joan per l’altre i finalment tanca Paraula el qui n’és. Ens posem drets. Després la taula de tots. Aquí, siguin quins siguin, fan representació de tots, cristians i tota la gran família humana, àdhuc els que no tenen nom, innominats per a nosaltres, fills tots estimats per part de Déu. Atenció. Dignitat i capteniment, oració i lloança. Entaulats tots prenem el Cos de Crist, identificats, marcats per l’Esperit. De la filiació a la fraternitat amb anada i tornada: un goig i un auguri. No hi estem pas entaulats tot el dia, ni molt menys. Germans i germanes. Aneu-vos-en en pau. Apa a “trotar” (sigui dit amb respecte i molt d’afecte) senderes d’evangeli. Incís pel precepte dominical (... a consciència). Celebració, ho torno a dir: ce-le-bra-ció, el Papa hi afegeix “joiosa i melodiosa”. Celebració presencial, si es pot, si no, virtuals: retransmissions: ràdio i teles...

Quart paràgraf: Dies hominis. Que es pot traduir a la lletra: Dia de l’home. D’una forma més entranyable: “dia de joia, de repòs i de solidaritat”. No cap de setmana i setmana anglesa, ponts dels pilars. Dia de descans, de repòs i que ningú de fora que no ens molesti. Dia “nostre”, dia de família, dia de dinar tots junts, dia del “tortell”, d’abans. I dia de la solidaritat i del compartir. Tu també ets Càritas: ¿m’explico? Tota Eucaristia que no acabi en l’ajut als germans , esdevenint projecte de fraternitat, no acaba bé. Poseu-hi passejar, poseu-hi esports, poseu-hi música, poseu-hi exposicions, visita als avis, als amics, esbarjo, pau i tranquil.litat. ¡Hi caben tantes coses en un diumenge ben aprofitat!. Atenció: encara no ha acabat l’eucaristia sense haver sentit: Germans i germanes, aneu-vos-en en pau. La pau passa pel cor, per la mà i per la butxaca o si no, no és rodona (no ho dic per l’euro). Aquesta pau dominical no és qualsevol pau, sinó la “meva pau”. Si us entaforeu en el cotxe i a tirar milles, per vosaltres anirà el pollastre. L’experiència ens ho canta. ¡Ben advertits!

Cinquè paràgraf, final de trajecte: Dies dierum. Dia dels dies. El diumenge és la festa primordial. “Reveladora del sentit del temps”. Crist viscut, reviscut i conviscut és l’eix del temps. I això en el dia a dia. Concentrats en el present, en l’ara i aquí. I al cel ens puguem veure. Al cel només hi ha setmanes de vuit diumenges seguits, seguits.

Pic i repicó: de taula eucarística, a taula familiar, a taula del compartir... això fins a arribar un dia entaulats i endiumenjats tota la gran família humana, coneguts, saludats i estimats de tota la vida, el goig de la qual perdurarà in aeternum. El repòs etern fa de bon esperar: allí hi haurà jocs, audiències, Déu en tres i quatre dimensions, corals, sortides, què sé jo, en una paraula: Déu sobre tot, millor: Déu sobretot. Feliços vosaltres.

Perquè no pugueu dir que molt és de la meva collita, acabaré amb les mateixes paraules que són el punt i final del mateix Papa de Roma. Deixem la gresca i posem-nos seriosos. “Que els homes i les dones del tercer mil·lenni, trobant l’església que cada diumenge celebra joiosament el misteri del qual prové tota la seva vida, puguin trobar el mateix Crist ressuscitat. I que els seus deixebles, renovant-se constantment en el memorial setmanal de la Pasqua, siguin anunciadors cada vegada més creïbles de l’evangeli que salva i constructors actius de la civilització de l’amor. A tots la meva benedicció apostòlica”. Joan Pau II, Papa.

Ho veieu: ¡rodó! Per la síntesi maldestra, ja em perdona



Diumenge II d’advent, 4 de desembre de 2011. Barcelona

dissabte, 26 de novembre del 2011

Homilia del diumenge 27/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

L’ANY LITÚRGIC: DE SOL A SOL

Encetem avui l’Advent, és cert i és bonic començar estrenant –gràcies a Déu no deixem de ser infants tota la vida-, però convindria que no oblidéssim que amb ell donem curs i pas a tot l’Any Litúrgic. Un arc que va des d’abans dels temps fins on quan s’acabaran els temps. Joan comença el seu evangeli, dient “Al principi existia la Paraula... La Paraula era Déu... Per Ell tot ha vingut a l’existència. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes... El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria. De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia; la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist”. (Fou mort i ressuscità i fou endut al cel i envià el seu Esperit). Mateu ens assevera de totes totes: “Jo sóc amb vosaltres, dia rere dia, fins a la fi del món”. I Zacaries és qui ens profetitzarà que en l’entremig, en el temps: “Perquè (Déu) ens estima, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort i guiar els nostres passos per camins de pau”. Tenim ja configurat així tot l’any litúrgic: abasta tota la història del creat i de la humanitat: “Tot recapitulat en Crist”. I això és el que celebrem en la litúrgia en el gir anual i destacant com concentrant-lo en el diumenge (dia del sol, que ja ho era pels pagans, ara convertit en el dia del Sol, Jesucrist Ressuscitat, el dia més important, plenitud del sàbbat, en resposta setmanal a la invitació de Jesús: “feu això en memòria meva”, celebració pasqual intensiva) i, de seguida històricament, feta coextensiva en la celebració cabdal de la Pasqua, pic de la serralada, amb aigües a tots vessants. Dada, aquesta, de la història de com es formà l’entramat de l’any litúrgic. Primer fou el diumenge; després en sortí l’arquitectura de tot l’any litúrgic, amb la Resurrecció com a punt central de referiment. Cada dia, a més a més, des de l’aurora, passant pel zenit, fins a la posta és també la gran al·legoria del “Crist, ahir i avui, Principi i Fi, Alfa i Omega. D’Ell són els temps i els segles. A Ell la glòria i el poder per tota l’eternitat. Amén. “Que la llum de Crist ressuscitat gloriosament dissipi les tenebres del cor i de l’esperit”. I amb la llum auroral del Crist, cada any litúrgic ens posem en marxa a partir de l’Advent. Per a la litúrgia cada dia és Pasqua, ho són tots els dies eucarístics, on compartim vida, passió, mort i resurrecció de Jesucrist en l’Església i personalment. L’arc iris litúrgic: Advent, Nadal, Epifania, Quaresma, Setmana Santa (Sant Sopar, Passió, Mort, Resurrecció), Ascensió, Pentecosta, Festes de durant l’any, Festa de Crist Rei (fi dels temps) quan Déu ho serà tot en tots, natura inclosa. (Sant Pau ens ho diu taxativament). Tot (natura, història, humanitat sencera), tot en tot i en tots.

Emprèn, doncs, volada avui aquest Sol que ens il·luminarà i escalfarà i ens embellirà des del presagi multicolor de “l’aurora encesa”, passant pel sol esplendent de migdia fins al captard de cada dia i de la història personal de cap a cap i de tota la nissaga humana. Les nostres petites històries dins de la gran Història, il·luminades totes elles pel Sol de Déu, Història de Salvació. Així amb tota la seva magnificència ho ha vist el poeta Narcís Comadira en el pròleg del seu llibre “Les paraules alades”, on fa el gran elogi de l’any litúrgic, més aviat des d’un punt de vista estètic i emotiu, de sentit aconseguit i intensament copsat, tot presentant-lo com a art total. “Una representació dramàtica total que integra lletra i música, acció i instal·lació (lloc i escenografia que crea significat): drama joiós, i que dura tot un any. És una obra superior als drames lírics d’aquell Wagner que volia precisament arribar a l’art total. L’Any litúrgic seria, doncs –aspectes teològics i pastorals a part- l’Òpera de Déu. El cant gregorià, la cera dels ciris, l’oli consagrat, l’aigua beneïda, l’arquitectura, l’atrezzo d’orfebreria, escultura i pintura, jocs de llum, els oficiants, un públic que és més que públic... Si això es perd, “Occident haurà perdut una de les seves millors obres d’art”.

“Llum, llum”, que deia Goethe en morir. Això és la resposta de l’any Litúrgic: Paraula, Acció, Presència (narració, commemoració i celebració del misteri de l’Encarnació, Passió, Mort i Resurrecció de Jesús, que n’és el protagonista i que ens aniran “transfigurant”, de tast en tast, amb el SOL de les nostres vides, vivificades, a imatge i semblança del Crist Transfigurat i Ressuscitat. Aquesta visió assolellada d’un Sol –valguin les redundàncies a posta volgudes- que ha entrat endins de la nostra humanitat i que irradia tothom, de sol a sol, d’alba a crepuscle. ...M’he deixat portar per ressonàncies del Petit Príncep. Ja m’ho sabreu dispensar. És l’encís d’aquell “planeta, el més petit de tots, on només hi cabien un fanal i un fanaler. És preciós. Poseu el punt de llibre al capítol VI i passeu al XIV i rellegiu-los i embadaliu-vos-hi. Amb aquest final que els lliga tots dos. “Sospirà (el Petit Príncep) amb tristesa i digué: - Aquest és l’únic de qui hauria pogut fer-me amic. Però el seu planeta és massa petit. No hi ha lloc per a dos. Allò que el Petit Príncep no gosava confessar-se era que enyorava aquell planeta beneït a causa, sobretot, ¡de les mil quatre-centes postes de sol en vint-i-quatre hores!” No sabem el què valen aquestes postes tardorals. ¡Oh, bellesa!

Posta de sol (Festa de Crist Rei) i albada, l’Advent: fi i principi: tot el cicle nadalenc amb el prefaci dels temps més carregats d’esperances, que es desclou en el goig immarcescible de saber i sentir que Déu en Crist (Sol que ve del cel) se’ns ha badat –poncella- en el cor... ¡Ai, Teilhard, potser hi tindria quelcom a dir (“La Missa sobre tot el Món”)!, ell que havia connectat Creació, Encarnació i Acabament final –també dit Parusia-, i que uneix l’Encarnació, l’Església i Eucaristia. Aquests tres misteris ens revelen per excel·lència la iniciativa divina de la salvació, la intervenció redemptora de la vida de la humanitat; en aquests tres misteris la humanitat pren consciència de la seva impotència fonamental. La consagració eucarística fa presents, en la vida militant de l’Església d’avui, la consagració acomplerta i la victòria final. A partir de l’Eucaristia són renovades la fe i l’esperança per perseverar en el bon combat; a partir d’aquí som enviats, consagrats i fortificats per Crist perquè acomplim fins a la fi, la nostra tasca en la humanitat i en el món”.

Llegim en el document del concili Vat.II sobre la Sagrada Litúrgia: “L’Església no ha parat mai de reunir-se per celebrar el misteri pasqual, llegint el que es referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia, en la qual es fa present la victòria i el triomf de la mort de Crist, i donant alhora gràcies a Déu pel seu do inefable en el Crist Jesús, “A lloança de la seva glòria”, per la virtut de l’Esperit Sant”.

“Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques... Aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dóna culte al Pare etern... Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist Sacerdot i del seu Cos que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficiència de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap acció de l’Església”. Tot i que “la sagrada litúrgia no exhaureix pas tota l’activitat de l’Església, amb tot, la litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força: ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu en l’Església, participin en el Sacrifici i el Sopar del Senyor. I la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que mantinguin vivent allò que reberen per la fe”; i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font i obté, amb la màxima eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

“Cal que els pastors d’ànimes persegueixin amb constància i paciència la instrucció litúrgica i la participació activa dels fidels, interna i externa, d’acord amb la seva edat, estament, forma de vida i grau de cultura religiosa. L’Església, doncs, intenta amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa, siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat en Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”. “El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit en que era lliurat, va establir el Sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el que es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

Hem de concloure aquestes pinzellades sobre la importància de la litúrgia en cadascú de nosaltres, sabent que la Missa és ¡massa missa! per a molts de nosaltres... Si no la celebrem amb una fe ben alluentada, ben preparada, amb concentració intensiva i oberts a l’acció del Senyor Transfigurant, ens podem quedar –llàstima seria- en les nostres eucaristies en l’àmbit de la pietat, més que en l’experiència de la participació real, per bé que no visible, de la persona de Jesús, el nostre Salvador. Vertaderament: ¡Misteri de la fe! La fe es pressuposa, s’exerceix, madura, s’alimenta i esdevé la pregustació de l’Inefable. Sense fe no hi pot haver ni litúrgia, ni eucaristia, ni goig de l’esperança, ni el fogar d’un amor, per petit que sigui, caliu sota tanta cendra. ¡Quan, quan, quan n’aprendrem...!

Diumenge I d’Advent, 27 de novembre de 2011. Barcelona


Lema, leimotiv de tots els Advents passats, presents i venidors:

Mentre esperem
l’acompliment de la nostra esperança:
la manifestació de Jesucrist,
el nostre Salvador.

Aclamació: Perquè són vostres, per sempre, el Regne, el Poder i la Glòria


diumenge, 20 de novembre del 2011

Homilia del diumenge 20/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

EL FI ÉS EL MEU PRINCIPI

Darrerament, una novel·la i el film corresponent han posat d’actualitat un llarg col·loqui promogut per un pare amb el seu fill, que ve a ser com el seu testament espiritual. Després d’una vida apassionant i apassionada en la que ha fet acopi d’experiència i de maduresa, vol que el fill la rebi com el tresor i el secret desvelat de la seva peripècia vital. Penso no fer cap tort ni cap tergiversació en utilitzar-lo com a resposta a la festa de Crist Rei, festa que fa el cim de l’any litúrgic, i on es dóna la millor i definitiva interpretació de tota ètica possible. L’evangeli d’avui és la coronació de l’ensenyament de Jesús, en forma senzilla de judici. Sense les retòriques acostumades en presentar el Judici Final, en versió –diríem- no apocalíptica, el Mestre escenifica el secret que donarà l’última motivació-sorpresa per part de tots, a l’hora de fer el recompte i balanç de la vida viscuda des de l’òptica de la síntesi del viure evangèlic. Ens hi podríem perdre fent la típica relació de les nostres mancances com qui compta una per una les nostres accions. Avança Jesús sorprenentment la profecia de com serem jutjats tothom, en darrera instància. És una anticipació, un descobrir “el joc i les cartes”, per tal que sabent quin serà el raser i el calibrador que utilitzarà Jesucrist, una vegada més com a Pastor i Mestre que anticipa possibles sorpreses, com per no haver de fer de Jutge, quan sigui l’hora final, quan ja tot estigui “dat i beneït o a l’inrevés “dat i maleït”. El secret del viure ofert a tothom, als que creuen en Jesucrist i els que no en tenen ni consciència ni tan sols coneixement. Tots seran judicats a través d’una transferència d’identitat. És una de les pàgines més transparents de l’evangeli: seran beneïts tots els que hagin fet l’opció i compromís actiu en pro de la humanitat en les seves concrecions, amb un sobretot per als més oblidats, els menystinguts. L’opció preferencial pels pobres, feta pel Concili, no sempre atesa, ni molt menys.

El Senyor no feu en vida –i li reconeixen els mateixos fariseus- ni farà a l’hora de passar els comptes darrers, distincions identitàries: tots fills de Déu; i seran judicats com a persones humanes en el sentit més ple: mirarà només el cor bolcat en la misericòrdia, en els qui actuen en favor dels més petits, dels no valorats, dels que són tinguts com no res. Jesús divinitza l’humanisme; no hi ha valor més gran que el qui s’atansa a un altre que té necessitat de ser ajudat, de ser amorosit –¡quina expressió més bonica i més trencadora!-. Teló de fons sempre: la Paràbola integral del Bon Samarità. No hi ha fronteres de les que solem posar, ni de races, ni colors, ni religions. ¿Recordeu la cançó: “¿De qué color és la piel de Dios?” Només es valorarà la humanitat, humanitzada, com diu Casaldàliga, a partir de la proximitat, que vol dir aproximació física, cordial, personalitzada. Com més enllà anem en direcció al necessitat, més humans ens farem, ells i nosaltres, i més divinitzats ens veurà i judicarà el Mestre i Pastor. ¿Recordeu també allò de Terenci: “No considero aliè a mi res del que és humà”. ¡Ai, el menysteniment de les humanitats, de tot el que ens porti a descobrir i reafermar la dignitat humana. “Creients i no creients estan gairebé d’acord que tot allò que hi ha a la terra s’ha d’ordenar a l’home com al seu centre i a la seva culminació”.

He de retornar una vegada més al Concili Vaticà II, al document “L’Església en el món d’avui”: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement, sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist és el nou Adam (en qui tenim atorgada la gràcia original, contrapunt del pecat original), en qui en la revelació del misteri del Pare i del seu amor,manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Ens ha restituït la semblança divina a tothom. Ell per la seva encarnació -perquè la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida- per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Tothom participa de la natura divina. Tot el que es pugui dir no sols és vàlid per als cristians, sinó també per els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Crist va morir per tots i l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina”.

Casaldàliga en rebre el Premi Internacional Catalunya 2006 s’enfila a l’hora de posar les causes per les quals creu que li han ofert aquesta distinció. Són en una atropellada seqüència: “Les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Causes meves, però també de tots nosaltres: causes d’aquesta petita Església de Sâo Félix do Araguaia, en nom de les quals ja ha donat suor i fins i tot sang. Causes específiques de la Nostra Amèrica: la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’erradicació de qualsevol marginació; de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; del diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també) quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida.

“L’objectiu i la mediació de totes aquestes causes nostres es poden formular en aquest postulat: humanitzar la humanitat practicant la proximitat. ¿És una utopia? ¡L’evangeli és una utopia encara més gran! Adaptant la paraula del poeta, vaig titular així la meva última circular: “Utopia necessària com el pa de cada dia”. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia”.

“La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. Humanitzar la humanitat és la missió de tots, de totes, de cadascú i cadascuna de nosaltres. La ciència, la tècnica, el progrés, només són dignes del nostre pensament i de les nostres mans si ens humanitzen més. M’he de fer pròxim descobrint el pròxim, buscant-lo, acollint-lo, donant o donant-me al seu servei. Només estimo el pròxim en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari- acostant-m’hi, acostant-lo a mi.

“La humanitat no s’humanitza amb aparells i formulacions (útils al seu temps i de la forma adequada), sinó amb l’aproximació humana de cadascun i cadascuna, de cada persona i de cada poble. Humanitzar la humanitat, practicant la proximitat. La teologia de l’Alliberament ens ha recordat que la veritable ortodòxia es verifica en l’ortopraxi. L’essència de Déu “consisteix a estimar” ens diu al NT la primera carta de Joan (4, 8. 16)... “Humanitzem-nos per sempre més, humanitzem-nos sempre, practicant la proximitat.”

Ara és l’hora de donar raó del títol que podia semblar a primera vista estrany. El final de tot l’ensenyament de Jesús és com el testament final on lligant en sorprenent síntesi ens exemplifica què i com podem estimar Déu i els germans. ¿Qui no hi veu en aquest: “Veniu, beneïts del meu Pare, preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”, qui no hi endevina un ressò de les Benaurances del Sermò de la Muntanya? Benaurats perquè han estat beneïts. Hi ha hagut un diví traspàs d’imatges i semblances entre Jesucrist i els humils i humiliats.

Cal tenir el cor ben agraït perquè el final i la finalitat de l’ensenyament de Jesús ens dóna pas a un nou començament. Déu és a prop, tant com ho pugui ser qualsevol persona. Servim-lo, estem advertits, estem iniciats en el secret evangèlic. Fem de Bons Samaritans. No som estrangers de ningú i ningú ens és aliè. Un altre món és possible, un altra vivència del servei i acolliment ens obren els ulls, les mans i el cor: Misericòrdia. Fer, fer fer i deixar fer. “Solo en el amor està mi ejercicio”. Tornem a començar il·luminats per “l’examen avant la letre”. ¡Quina Festa de Crist Rei més humana i a tocar de peus al terra de l’evangeli! M’hi he trobat a cor que vols. I ¿tu?

Festa de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 20 de novembre del 2011 Barcelona

divendres, 11 de novembre del 2011

Homilia del siumenge 13/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

FINAL DE TRAJECTE

Estem acomiadant-nos de Mateu que ha estat el nostre company de ruta d’aquest any litúrgic. Hem de donar-li gràcies perquè ens ha permès d’introduir-nos en l’ànima de Jesús a través de la narració del seu evangeli, És oportú de citar Pau que fa explícit el fruit de tota evangelització, quan diu: “Que consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre , amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. Cinc grans discursos estructuren l’evangeli de Mateu: 1.- Proclamació del Regne (començament del ministeri i el sermó de la muntanya: cap. 3 - 7) 2.- Ministeri a Galilea (miracles i sermó missional: “aneu”: 8 - 10) 3.- Controvèrsies i hostilitats dels caps religiosos i les paràboles del Regne: 11 – 13,52). 4.- Formació dels deixebles i el sermó sobre l’Església: 13, 53 - 18, 35) 5.- Jerusalem (discussions i trampes de part del jueus i el sermó escatològic: 19,1 – 25) Pertanyen a aquesta última part els evangelis d’aquests darrers diumenges i les dues paràboles finals: la de les deu donzelles i la dels talents, que correspon a la litúrgia d’avui). Després, ja acomiadat Mateu, entrarem en la clausura de tot l’any amb la festa de Crist Rei. I sense transició ja s’obrirà pas un nou advent i l’ascensió cap a Nadal... ¿Seria molt demanar-vos llegir pausadament directament de Mateu des del capítol 20 fins al 25 inclòs? Entendríeu millor el desenllaç de la missió evangelitzadora de Jesús, tràgica i alliçonadora, que acaba amb un judici final que no té res a veure amb l’imaginari apocalíptic de la vall de Josafat que encara ens cueja a molts de nosaltres... Sense termes apocalíptics resulta molt més colpidora.

Acabem, no podia ser d’altra manera, amb la darrera paràbola, la dels talents, que és com una reflexió sobre com ens ha anat el progrés evangèlic del nostre viure al llarg del camí litúrgic, anyal. Paràbola de les oportunitats que hem tingut de fer fructificar els dons que hem rebut de Déu. Sota la figura dels talents, ¡una fortunassa! Un talent era l’equivalent a 21’7 kg. de plata. ¡No et dic pas res! Posa Jesús la figura simbòlica, ¿desorbitada? dels talents per significar la confiança extraordinària de l’amo amb els seus administradors. A cadascú segons les seves capacitats. L’amo ens coneix molt bé i és esplèndid amb cadascú de nosaltres. Tothom té possibilitats segons les qualitats pròpies. Hem passat de la quantificació del què ens dóna a la qualificació de les nostres dotacions personals. De fortuna material hem passat a la dotació de la persona Per això la lectura que habitualment n’hem fet són de qualitats personals que hem de conèixer, agrair i posar-nos a treballar de ferm, no sigui cas que ens trobéssim a última hora com el que va tornar el denari sense haver-lo rendibilitzat. Servent dolent i gandul. I, a més, inútil. Tot plegat un fracàs de vida inoperant...

José Antonio Marina ha escrit un llibre molt interessant titulat “La educación del talento”. “El talent és la intel·ligència pràctica que ens permet utilitzar bé les nostres habilitats i capacitats per tal de dirigir la nostra acció vers una vida aconseguida, plena. Saber utilitzar bé la intel·ligència és el nostre poder, la que s’usa per a aconseguir objectius importants. Intel·ligència, una bona gestió de les emocions i les virtuts de l’acció, com la tenacitat, l’esforç, la resistència a la frustració”. No em resisteixo a posar les característiques de les persones que tenen aquest talent bàsic:

No depenen de motivacions externes, sinó que saben automotivar-se
Aprenen a controlar els seus impulsos
Saben quan s’ha de perseverar i quan s’ha de canviar d’objectiu.
Saben treure el màxim profit de les seves capacitats, saben jugar bé “les pròpies cartes”.
Tradueixen el pensament en acció.
Es proposen objectius concrets.
Completen les tasques.
Tenen iniciativa.
No tenen por al fracàs.
No deixen les coses pel dia següent.
Accepten les crítiques justes.
Rebutgen l’autocompassió.
Són in-dependents.
Tracten de superar les dificultats personals.
Es concentren en els seus objectius.
No tracten de fer massa coses a la vegada, ni massa poques.
Tenen capacitat per ajornar la gratificació.
Saben veure al mateix temps tant el bosc com els arbres.
Tenen un nivell raonable d’autoconfiança.
Equilibren el pensament analític, el creatiu i el pràctic.

Qualitats que gairebé totes fan referència a l’acció, a la manera com utilitzem les nostres capacitats bàsiques (pensament analític, creatiu i pràctic)

Gardner diu que la millor contribució que podem fer a una persona per promoure el seu creixement és ajudar-la a trobar la parcel·la en la que té les millors facultats personals, en la que es poden aprofitar plenament i en la que se sentin satisfets i preparats. Per això distingeix set intel·ligències diferents. I serà molt –impossible- que no trobi algun aspecte que li permeti treballar-se. Aquest aspecte descobert custodia el seu talent. Ho ve a reblar un altre autor que en el seu llibre “El cerebro se cambia a sí mismo” fa aquesta afirmació: “Cadascú de nosaltres és capaç d’aprendre un conjunt increïblement gran d’habilitats i de capacitats al llarg de la nostra vida, recreant així la història de l’evolució cultural , gràcies a la plasticitat cerebral”. Ja, per tancar el raonament, Marina posa aquests recursos fonamentals que constitueixen el Talent, i que s’han de fomentar tot al llarg del procés educatiu:
Una idea del món de veritat-veritat, rica, àmplia i plena de possibilitats.
Un pensar fluid, rigorós, creatiu, capaç de resoldre problemes.
Un to vital actiu, segur de si mateix, optimista i resistent.
L’aprenentatge de la llibertat: la construcció de la voluntat, la responsabilitat personal, la formació de la consciència moral i les virtuts de l’acció.
El llenguatge. La comunicació amb nosaltres mateixos i amb els altres. Comprendre i expressar.
La sociabilitat, els sentiments socials, les activitats pro-socials, la recerca de la justícia.
“Tots aquests recursos són HÀBITS, és a dir estructures mentals estables, adquirides per repetició, i que estableixen pautes de resposta i d’acció”.

No està bé proposar una autoavaluació després immediatament de dir per on podria anar l’examen. Hi ha d’haver temps i exercitació per entremig, i sobretot formar un hàbit, que no és gens fàcil. El que sí podríem suggerir és que es tinguessin en compte aquests factors de bona gestió dels nostres talents. La psicologia o digueu-li com vulgueu també és camí d’evangeli, ¿o no? Valem més del que creiem respecte de nosaltres mateixos. Tots amb els talents a disposició. Tenim tot un any per endavant. Amb matisacions, aquesta vegada tenim un aprovat polític, que se’n deia. Qui vulgui apujar nota que es presenti a nous exàmens. La vida és la que ens examina a cada moment.

No he volgut anar pels camins del moralisme com podia haver-ho fet. Ja sabeu que aquesta no és la meva manera d’entendre la saviesa evangèlica. Fets i no sols paraules. L’evangeli és el millor motor per als nostres talents, que la gràcia de l’Esperit ens ajudarà a descobrir-los. La figuració de Mateu és l’home. Tot home i tots els homes. ¡Diana!

Sentència final: “A tot aquell que té, li donaran encara més i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda”.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 13 de novembre de 2011. Barcelona

divendres, 4 de novembre del 2011

Homilia del diumenge 06/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

Balcells EL SENY I LA RAUXA

Ha canviat de ple l’escenari dels darrers diumenges. Ja no és la polèmica encesa i juntament amb ella la darrera invitació del Mestre a la “plana major” d’Israel a descobrir els “signes dels temps messiànics” que s’estan precipitant per moments en els darrers dies de la vida de Jesús. El Mestre, coratjós, s’ha introduït a posta a la gola del llop, jugant les últimes cartes. Va a desvetllar-los els ulls del cor dins del cau mateix de la llopada. És arriscat, ho sap, però no vol deixar de fer la crida fins l’últim moment. Acaba el capítol 23, que és el que hem anat deixatant darrerament i culmina amb el plany sobre Jerusalem, ple d’amorosa sol·licitud: “Jerusalem, Jerusalem quantes vegades he pretès d’aixoplugar-vos com la lloca els seus pollets...”

Avui comencem els capítols 24 i 25 que van aparellats, amb les narracions del que s’anomena el gènere apocalíptic, molt del gust dels contemporanis de Jesús. Els agradarien de ben segur les nostres pel·lícules de sang i fetge (Apocalipsi now), de cataclismes que precedien la recomposició de cels i terra... La cosa venia de lluny. L’AT n’anava ple.

S’obren pas, ja en el cap. 25, les dues últimes paràboles de Mateu que contenen les dues lliçons de fidelitat, de preparació contínua envers tots els esdeveniments finals, apocalíptics. Sempre amb la precisa alternativa de seny, perspicàcia, previsió, per un cantó i de rauxa, de precipitació, de resposta sobre la marxa, no ben pensada i improcedent, impulsiva. Avui, la paràbola és la de les deu donzelles d’acompanyament nupcial, en espera d’una retardada arribada de l’Espòs. Amb un final tan clamorosament oposat. Unes, entrant a noces, felices, fent seguici a l’Espòs i, les altres, sentint-se rebutjades, trucant a deshora a les portes de palau: “Senyor, Senyor, obriu-nos”. “Us asseguro que no us conec”. Pitjor resposta no es pot pensar ni dir... Són, per contraposició, conegudes com de família, només les que entren al Banquet de noces, prefiguració aquesta de la Comunió que s’esdevé, assegudes a la Taula del Regne. Ara, ja aquí, en la joiosa seguretat de la Comunió en Crist, efectiva per la fe i, més endavant, en l’acompliment de la nostra esperança, és a dir: “en la plena manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”.

Quedarà per diumenge vinent la que sempre n’hem dit la paràbola dels talents. Ja hi entrarem... Notem, si més no, la concomitància temàtica: les ultimitats, en definitiva, l’entrar o no en el Regne. Totes dues paràboles englobant la millor i pitjor resposta possibles, per tal de fer-nos apressar en l’àmbit sostingut de la fidelitat i de la curosa i amorosa vigilància, allò que pren el nom d’amor fidel.

I si ho llegíssim directament del NT, com seria aconsellable, a més a més, amb el passatge del “judici” que segueix –en aquest famós capítol 25, ¡el de la santedat dels ateus!, que se n’ha pogut dir- descobriríem on es pot trobar Jesús, ara i aquí: en l’exercici de les lluminoses obres de misericòrdia. En la descoberta fonamental: “Quan ho fèieu a un d’aquests pobres, malalts, afamats, necessitats de tota mena de necessitat, a mi m’ho heu fet”. Tant sigui conscientment com, oh meravella, sense saber-ne el secret de la identificació que s’hi amaga. Fer el bé a tothom, només veient i subvenint les necessitats, siguin de qui sigui. ¿Recordeu “La Visita Inesperada”? Excel·lent paràbola del nostre inoblidable Barrachina. Rèplica, a imitació de la paràbola d’avui.

L’advertiment del no saber ni el dia ni l’hora amaga tant la nostra insipiència, no sols de localització horària i geogràfica, sinó sobretot la del sentit: el per què i el per a què. Som homes i dones pastats en incerteses. Com diu un comentarista: és més de destacar el cantó positiu d’estar “sempre a punt”, que no pas la tremolina pel no saber quan, ni on ni com.

¿Què és l’espera del Regne, sinó el retrobament segur amb qui hi ha una relació d’estima i de servei agraït? El Regne ja és en el vostre cor, diu Jesús, i és sempre la participació en la festa de bodes. Acabarem compartint taula i festa, intimitat joiosa.

¿Qui es casa? ¿Amb qui es casa? No som pas un ornament, noies que fan “bonica” i bella la festa d’entrada, i res més. Som part integrant de la festa. És com un tot inimaginable. Tots de família, tots a taula amb el cartellet propi identificador davant la vaixella, i tots a gaudir de la sobretaula més amigable. La vigilància és amor i espera. Pot retardar-se l’Espòs, però sabem que tard o d’hora arribarà, i enmig del Crit de Presència, tots els qui tinguin la torxa encesa, l’oli a punt, previsors, faran seguici i entrada solemne. Per les paraules de Pau sabem que tots hi fem el paper d’Esposa, que n’és l’Església i nosaltres en i amb Ella. El Cos Místic que enllaça amb la Comunió dels Sants. Transmutació d’escenari i de significació... El cel ofert en una safata de plata.

Aprovisionar, preparar, mantenir la flama avivada. Quina imatge més bonica de la fe viscuda en els contratemps. És nit profunda. Podem endormiscar-nos –¡és tan humà!-, però de sobte hi haurà en la nit el crit de festa i d’exultació: “¡Heus aquí l’Espòs, sortiu a rebre’l”. Quin despertar més discordant entre les “assenyades” i les “desassenyades”, aquestes en la seva proposta arrauxada de poder compartir l’oli, i la resposta de seny de que no n’hi hauria prou per a totes deu, marca la divisòria entre totes elles. Goig de tots els atents i preparats, dels previsors. Corredisses d’última hora de les que van espiritades... El previsor –per a mi el grau de més alta intel·ligència- és el que atén a les possibles i tan humanes imprevisions. No és por al futur; és el seny de saber que les tardances i imprevistos poden sorgir a cada moment i poden fer l’espera llarga. Amb tot, no obliden el que els toca fer. Oli de reserva, unes; un ciri trencat, les altres.

Surt aquí glorificada la nostra característica identitària del seny, segons diuen. Arribada l’hora discriminatòria, només qui “es porta l’oli”, que diem, podrà mantenir la torxa en flama viva. Tot l’altre és rauxa, és improcedent, impracticable. És l’”hora” de la veritat: Qui té la làmpada encesa, entrarà al goig de la festa; les altres seran “desconegudes” per l’Espòs. No eren a la porta com les altres. Han fet tard. No han fet les coses a temps. Quina expressió tan dura: ¡Han fet tard! Toc d’atenció. No es poden improvisar les solucions en temps d’urgència. És tan humà, tan tristament humà, adonar-se de les coses importants, quan ja han passat. Ens hem perdut en dilacions. L’ara i aquí és l’ara i aquí; tot l’altre és fum, és res, ben bé, res.

No és una amenaça, més bé exhortació. Les assenyades són les que ho encerten. Deixem en desconsol a les altres, no hi podem fer res. Seria bo de llegir els esdeveniments en positiu. Som del món, venim del món de la por i acostumem a llegir les coses del revés. Tinguem el seny de preveure i de veure-ho tot en positiu. Així ens seran més motivadores les previsions. És la versió evangèlica d’avui, hem de ser proactius. Deixar les pors , i ancorar-nos al goig de l’esperança. Sempre acostumen a anar juntes: esperança i goig. El goig profund de l’esperança és auto-motivador. El Nou Testament acaba, precisament en l’Apocalipsi, amb el crit “¡Maranà Tha!”: “¡Veniu, Senyor Jesús!”. Senyor, ves venint a compàs del meu viure. “T’esperem”. S’insinua ja l’albada d’un Advent permanent. Petició encoratjadora d’esperança i d’un gaudiós agraïment per la gràcia que ens prevé, que ens acompanya i que ens sortirà al pas a cada moment. No por, sinó l’alegria esperada de “continuar pujant fet ja el cim”. (Bucay)

Trobo encertadíssima la poesia d’un entranyable amic, en Ramon, que pocs dies abans de morir traduïa així els seus sentiments més íntims. No podent escriure, la dictà i fou la seva esposa la que la va escriure i ens l’ha donat a conèixer. Poesia de fe, esperança ferma i goig inaugural. “L’espòs és aquí sortiu a rebre’l”. El seny de sempre, Ramon, ara t’ha obert de bat a bat la porta. Has entrat de ple al Regne.

“El veire de terrissa,
que al venir al món
entre les mans portaves,
ja l’has omplert.
D’estrelles, de cendra;
només Déu sap la proporció precisa.

La gent pensa i comenta,
però per a mi, que amb pas trèmol camino,
on els prats verds i l’estany blau
dels somnis són ja veritat,
ara és quan tot comença

Diumenge XXXII de durant l’any, 6 de novembre de 2011, després de celebrar les festes de l’Església Triomfant: Tots Sants i el Record dels nostres finats. Estem als últims articles de fe del Credo. Acostumo a proclamar-los amb èmfasi: La Comunió dels sants, La remissió dels pecats, La resurrecció dels morts, i la vida perdurable. AMÉN. En aquesta escaiença tant íntima de Comunió, Resurrecció i Vida perdurable, a petició d’algunes persones poso aquesta poesia de Charles Péguy:

“La mort no és res,
jo tan sols sóc a l’altra riba.
jo sóc jo i vosaltres sou vosaltres,
ho seré per sempre.
Anomeneu-me pel nom
que sempre m’heu anomenat.
Parleu com sempre ho heu fet;
No empreu pas un to diferent,
ni solemne ni trist.
Continueu rient
Del que ens rèiem junts.
Reseu, somrieu, pensant en mi.
Que el meu nom sigui pronunciat
a casa nostra, com sempre s’ha fet:
sense èmfasi ni angoixa.
La vida significa el que sempre ha significat,
l’eix és el que sempre ha estat,
el fil no s’ha pas trencat.
Si estic en el vostre pensament,
parleu de mi,
encara que estigui fora de la vostra vida.
Jo us espero, no sóc pas lluny,
just a l’altre costat del camí.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Homilia del diumenge 30/10/2011 del P. Josep Mª Balcells

PER A INCOHERÈNCIES, LES NOSTRES…

Encetem nou capítol de Mateu, el 23, que a mesura que va endavant es torna una invectiva contra els que han segrestat la Llei, invectiva que talla l’alè. Vol posar-ho en evidència davant del poble. No té, ara, per interlocutors els fariseus, tot i parlar d’ells i contra ells: té els seguidors i els deixebles, però n’hi ha per tremolar. La litúrgia ens estalvia la part més dramàtica, encara que faríem bé de llegir tot el capítol, ni que sigui amb el cor en un puny. Borbollen tot un seguit d’improperis (“¡Ai de vosaltres!” : els set bíblics), a quin més fort. De no saber de Jesús anticipadament tota la seva vida misericordiosa a tot ser-ho, per aquest capítol podríem caure en el dubte de si el Mestre no s’extralimita amb les seves invectives, de fortes com són. Ara, proclamades litúrgicament, agafen el camí de dret de cadascú, en la pròpia mesura en que ens ateny: són les actualitzacions que sempre hem de fer o fer-nos, pensant que la paraula de Déu és viva i s’adreça a nosaltres, potser per passar vergonya en cap aliè. Perquè, ¿qui no ha traspassat la línia vermella del dir, imposar, i no fer? ¿En quina mesura no tenim un pic de fariseisme del grau que sigui? L’advertiment de l’evangeli agafa tonalitats diverses de formes, graus i actituds. Només amb l’advertiment en general de Jesús, hauríem de posar-nos ja en atenció i discreció i en mossegar-nos la llengua, si convingués. Faig d’una passada el recompte: a) en dir i no fer; b) en no treure’ns les filactèries; c) en no posar-nos discretament més endarrere, no a la fila zero; d) en no pretendre vanitosament cap notorietat; e) en no instrumentalitzar la religió. El publicà en el temple ho va saber fer. ¿No veieu l’ostentació del Senyor Fariseu? ¿No us sembla que fa teatre davant Déu? A nosaltres ens escau més el lloc i l’actitud del bon publicà, amb l’esperit agenollat. ¿Qui és bo fora de Déu? Atenció màxima a la reconvenció, a no caure en qualsevol hipocresia. Aquesta expressió actitudinal ve del grec que vol dir “fer un paper teatral”, just: un paperot. Contra hipocresia no fer teatre, millor, fer mutis i sortir per la porta del darrere, pel lateral que diuen els dramaturgs, amb un toc de discreció.

Qui vulgui o hagi de fer d’educador ha de ser per damunt de tot verídic en el ser i l’obrar. No puc dir a l’altre, sobretot quan hem d’exercir d’educadors, que faci, si jo no ho faig. O inconsciència o hipocresia; malament una cosa o l’altra.

Acaba la invectiva amb una última invitació a no perdre l’última o penúltima oportunitat, que sempre se’ns ofereix, per a obrir-nos a un canvi d’actituds: “Jerusalem, Jerusalem, la vostra casa (Temple), ciutat, poble, llar es quedarà abandonada”. Premonició per a despistats, per a superficials, per a endurits, satisfets...

Si coneguéssim millor el context històric, encara faria més intensa aquesta recriminació. L’evangeli de Mateu es va escriure en un moment molt tens: després de la devastació de Jerusalem i del Temple l’any 70. Fatídic pels jueus. No ens ho podem ni imaginar, si no és portant imatges vives de Dresden (segona guerra mundial) o bé els bombardejos de Barcelona (sense anar més lluny). Les escombrades i indignitats de tots temps: (Irak, Líbia, Sudan, Somàlia). Amb els infausts maquinadors, hipòcrites que han d’emmascarar, posant-se la careta, el cruel teatre d’extorquir, de aixafar els innocents. Ai, les guerres. Tots les perdem, en plural personal.

Anem al “nostre teatre”. Apliquem-nos a nosaltres les “funcions” farisaiques que representem. ¿Què n’és de difícil ser íntegre, ser veraç “de pensament, paraula, obra i omissió”. Tots som invitats a entonar el “Jo, pecador”, a mesura domèstica i personal, també social, en els tres primers nivells d’onades en un llac quan comencen els cercles concèntrics, que surten de les nostres accions o no accions. Això no ho pot parar ja ningú. Les repercussions de tot són immediates. No ho dic per apesarar-nos, sinó per auto-advertir-nos amb el “¿On és la veritat de la nostra vida?” “¿On és també la bondat i la bellesa i la comunió en la meva vida? “Qui estigui sense culpa que tiri la primera pedra”: La desfilada va començar –ho sabem- pels més vells... Advertiment, clar i obert.

Si no fem, no parlem. Siguem honestos amb nosaltres mateixos. Comencem a aplicar-nos la lliçó bàsica del viure. Millor muts. La saviesa s’estalvia paraules, tant a l’Orient com a l’Occident. Millor muts, millor no donar lliçons, millor pàgines viscudes, millor no exercir càtedra ni la de Moisès, ni la de Crist, ni la de l’humanisme, ni la de la civilitat. Els educadors i els guies dels pobles i de les llars queden desautoritzats “per dir i no fer i, a més, per imposar fardells a l’esquena, fardells que ni ells mateixos no arriben ni a tocar”.

Es veu ja com acabaran de tràgiques, les coses; la Passió s’entreveu... Els profetes sempre acaben malament. Per això, de primer, aquests defugen aquesta tasca: Jeremies, Jonàs, tots. Si no vols pols, no vagis a l’era. Atenció, advertiment a profetes i als que pretenem o no ens toca altra responsabilitat que ser educadors. Si no, no t’hi posis.

Després de la desfeta del Temple s’acaben els sacerdots i pugen els fariseus a la Càtedra de Moisès, comencen a pontificar més que no abans. Ara són el poder religiós, sinagogal. Es fan més legalistes que mai, topen amb el cristianisme naixent. Ara s’han convertit en rabins, a tot ser-ho. Els cristians els fan nosa. Cop d’excomunió: “Sereu exclosos de les sinagogues”.

Tornem al nucli del nostre evangeli: La coherència és l’actitud d’arrel pel món dels honrats. Ja deien els mateixos rabins, tot comentant sobre el Deuteronomi, 47: “Aprendre, guardar, ensenyar i fer. No hi ha res de millor que això”. Es denuncia la nul·la, la poca, l’eixarreïda voluntat de fer, essent. Almenys fer el que de veritat es pugui i silenciosament sense fer el paperot, “com si”. Atenció als rampells de “pietat” desproporcionats amb l’actitud de fons. Podria ser només forma. Ja sabem que la forma sense fons és pura aparença, per més que un no se n’adoni. Hi ha formes de pietat apreses, a flor de sentiments, sentimentalisme. Fervorins, predicots: mal peça al teler. Les filactèries es poden transformar en amulets, ve-t’ho aquí. “Practicants” que n’exhibeixen les “insígnies”. Ja han passat els temps de les jactàncies religioses. Ara és l’hora de ser congruents, coherents, de dir poc i fer molt. No deixarem de ser educadors per no dir, i fer. “Pels fruits ens coneixeran...”

Casualment he trobat aquest poema de Maria Àngels Anglada:

“No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
De molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D’uns pocs pensaments clars,
Ni per bastir-ne, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
Dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l’espera de l’alba
Els dards de la veritat, o un dur silenci”.

“Da capo”. Tornem al principi i rellegim-nos, sisplau. Dir l’indispensable i fer tot el que es pugui. Els fariseus poden perviure en nosaltres. Obvietat.

Diumenge XXXI de durant l’any, 30 d’octubre de 2011. Barcelona