JUST A LES PORTES... DE NADAL
¿Es pot passar? Abans dèiem, amb quanta propietat: Truc, truc: ¡Ave, Maria, Puríssima! Advent i Nadal estan a tocar. Dues visites, dues anunciacions. Maria, pren protagonisme en aquest diumenge pre-liminar al Nadal. Ja l’ha precedit l’anunciació feta a Maria (Claudel) i la narració d’avui Mateu la porta al cor i als “somnis de Josep”. Ambdues, anunciacions es complementen. Cadascuna adreçada originàriament a destinataris diferents. La de Lluc, aquella delícia de narració-representació va dirigida a cristians dels anys 70 - 80 després de Crist, temps ja dels hel·lenistes. Gabriel parlarà en grec: “Jaire, Maria”. Salutació “graciosa”, reblerta de gràcia. Ets “agraciada”. Maria, plena a vessar de gràcia. Has trobat gràcia –inaudita, única- davant Déu. Seràs Mare i Mare de Déu (¡què bé que ens sona a les nostres oïdes, a nosaltres, fills i filles de Maria). Mare de Déu per a nosaltres, i oh miracle! que tota la naturalesa admira” seràs per al teu nadó, mare de Jesús, Mare de Déu, Theotocos, com volien entusiasmats els cristians d’Èfes en manifestacions de goig incontenible per aquesta sospirada declaració. Estem al segle IV. L’espiritualitat mariana fa camí amb nosaltres. Tenim MARE.
Parem, parem uns moments. Estupor, indecisió de Maria per breus moments: ¿Com serà això? No pregunta ella, consternada, encara que el sentit literal ho pugui semblar, per una maternitat biològica que no estava en e guió. En realitat, la pregunta per il·luminació va a més al fons del fons. ¿Com pot ser que una “noia de poble, Maria” pugui “encabir” en la seva persona l’encarnació d’un Déu, oh meravella, que es fa Fill d’Home, essent Fill de Déu? Així acompanyem a la nostra Mare, en aquesta escena única, irrepetible, que l’hem dita i repensada moltes vegades. I l’hem fet també nostra. No es pot pensar res més gran d’una maternitat que serà destinada a ser maternitat de maternitats. “Aquesta funció de Maria, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè, repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador. I va engendrar el Fill, que Déu va constituir Primogènit entre molts germans (Rom 8, 20), això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal” “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de que han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”. (Vaticà II).
Posem-hi la gran resposta en aquest camí de fe, inaugurat per a Ella i per a nosaltres. Perquè només és per fe la més gran haguda (“Benaurada tu que has cregut”) que es pot “seguir a plena confiança, l’inaudit: “Seràs Mare”; en realitat ja ho fores des que vas dir: “Heus ací l’esclava del Sentor, faci’s en mi segons la teva paraula”, encara estupefacte del que diu ella... (¿No trobeu que aquest diàleg, aquest duo esplèndid entre l’”àngel de Déu i la Mare de Déu no l’hauríem de re-prendre cada vegada que ho fem amb el cor descalç? Tot és tan exquisit, tan únic que per mil vegades que repetíssim aquest passatge, cada vegada ens resultaria més trasbalsador. Abans es resava l’Àngelus tres vegades al dia: De bon matí, a ple migdia, a tombant dolç del dia: “Àngelus Domini”. Ai, aquell tradicional: ...les campanes van dient: Ave, Maria” (musicat també per Mn. Romeu) ¿Per què hem perdut sensibilitat i simplicitat en la nostra fe, per què ens hem oblidat de les tradicions més nostrades? Voleu dir que no hi guanyaríem molt restituint la frescor dels nostres costums de segles?
I l’àngel es va retirar. Fineix així el primer misteri de GOIG. ¡Ai, i comença per Maria unes escenes de temor, de por a no ser compresa en explicar el que li ha succeït a Josep. ¡No n’hi havia per menys! ¿Qui pot comprendre els primers passos de la irrupció de Déu en la història. Sí, en la història concreta “d’una noia de poble, Maria” que es troba en el torbador miracle que es va fent “com un brodat” en el sagrari del seu si virginal. ¿I com li dic i com li explico al meu bon Josep? ¿ho entendrà o bé serà com una caiguda de tenebra enmig d’una nit tancada, sense estels, profunda? Dos drames que, si bé amaguen els goigs més bells, inicialment voregen la incomprensibilitat raonable de Josep. Ell dubta, no d’ella. La té compromesa en matrimoni. Se l’estima més que res i que ningú. Però el dubte el corseca, i ¿a qui no? ¡És tan gran, inoït el que ella em diu! Tot el cel abocat al ventre de la seva “noia”. ¿Com pot ser tot això? ¡és massa! El seu cor i el seu pensar com barrinen, no deixen espai a l’assossec...
Déu truca a la porta novament. Serà en somnis. “és quan somio que hi veig millor” (Foix). ¿Es pot passar? ¿És el mateix Gabriel el missatger? No ho sé pas, però el meu repartiment d’actors no em permet cap més altre que el mateix que va portar l’anunci a Maria. És ell que sabrà enllaçar els dos anuncis que en són un mateix. Mateu que és l’evangelista que ens toca ara, aquest any, dóna una versió complementària a la de Lluc. Els destinataris són jueus de tota la vida. Mateu hi afegirà confirmacions profètiques que és la seva manera pròpia d’escriure enllaçant l’AT. amb el Nou. Així diu: “Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: “La Verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. “Josep, fill de David” (les escriptures ja deien que el Messies havia de ser descendent de David. Josep ho era, no Maria. Per això inicia el seu evangeli amb les genealogies.
L’àngel fa sortir altra vegada l’expressió que és sempre al preàmbul de tota fe: “No tinguis por”. Déu a l’AT era temible. A part de que el seu temor era autèntic, pastat de dubtes, també com el de Maria, era por reverencial. Quan Déu obre la porta promou una barreja inexpressable de goig i de basarda. Déu entrant foragita la por i anega la persona visitada amb un goig indescriptible. La fe sempre és un trànsit del que-no-pot-ser al que serà i és, perquè per a Déu res li és impossible.
“És cert que ha concebut per obra de l’esperit Sant. Meravella sobre meravella. Josep no sap res de l’Esperit Sant, a no ser que Maria ja utilitzés aquesta expressió abans no oïda. (Després ho direm, ¡aclaparadora rutina! sense que ens pessigolleixi el cor vegades i vegades: “per obra de l’Esperit Sant”. No ho sabrem mai, aquí, ni que ho intentèssim sovint , què vol dir que Déu obra per l’Esperit Sant. Tot el misteri cristià serà sempre i en tot lloc “per obra de l’esperit Sant”, tot ho fa germinar l’Esperit Sant.
Mateu comença el seu evangeli de l’anunciació a Josep d’una manera tan senzilla: “Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera”. Més concís, més humà, humaníssim, no es pot dir. Mateu, jueu, dirigint-se a jueus havia de dir d’entrada, no Déu, sinó Messies.
Quina dolçor de nadala l’acabament d’aquesta narració dels orígens de tots els orígens. “Josep es despertà” (com a metàfora de veure-ho clar, de veure-ho intensament) Ja no es farà més preguntes... “I complint el que l’àngel del Senyor li havia manat: “la prengué / a casa / per esposa”. Ja tenim el misteri de Nadal vestit de Nadala i de la plena significació de les paraules casa i esposa. El món tornar a recomençar després d’aquestes dues anunciacions. Jesús tusta a la porta, ara, ell, gran en plena maduresa: “Ave, Maria, puríssima” ¿es pot entrar? Estem ja madurs per a gaudir de tot el NADAL. Feliç tu que has cregut... “Dondorondon, la Mare canta i el Fillet dorm”.
Diumenge IV d’Advent, 19 de desembre de 2010 Barcelona
¿Es pot passar? Abans dèiem, amb quanta propietat: Truc, truc: ¡Ave, Maria, Puríssima! Advent i Nadal estan a tocar. Dues visites, dues anunciacions. Maria, pren protagonisme en aquest diumenge pre-liminar al Nadal. Ja l’ha precedit l’anunciació feta a Maria (Claudel) i la narració d’avui Mateu la porta al cor i als “somnis de Josep”. Ambdues, anunciacions es complementen. Cadascuna adreçada originàriament a destinataris diferents. La de Lluc, aquella delícia de narració-representació va dirigida a cristians dels anys 70 - 80 després de Crist, temps ja dels hel·lenistes. Gabriel parlarà en grec: “Jaire, Maria”. Salutació “graciosa”, reblerta de gràcia. Ets “agraciada”. Maria, plena a vessar de gràcia. Has trobat gràcia –inaudita, única- davant Déu. Seràs Mare i Mare de Déu (¡què bé que ens sona a les nostres oïdes, a nosaltres, fills i filles de Maria). Mare de Déu per a nosaltres, i oh miracle! que tota la naturalesa admira” seràs per al teu nadó, mare de Jesús, Mare de Déu, Theotocos, com volien entusiasmats els cristians d’Èfes en manifestacions de goig incontenible per aquesta sospirada declaració. Estem al segle IV. L’espiritualitat mariana fa camí amb nosaltres. Tenim MARE.
Parem, parem uns moments. Estupor, indecisió de Maria per breus moments: ¿Com serà això? No pregunta ella, consternada, encara que el sentit literal ho pugui semblar, per una maternitat biològica que no estava en e guió. En realitat, la pregunta per il·luminació va a més al fons del fons. ¿Com pot ser que una “noia de poble, Maria” pugui “encabir” en la seva persona l’encarnació d’un Déu, oh meravella, que es fa Fill d’Home, essent Fill de Déu? Així acompanyem a la nostra Mare, en aquesta escena única, irrepetible, que l’hem dita i repensada moltes vegades. I l’hem fet també nostra. No es pot pensar res més gran d’una maternitat que serà destinada a ser maternitat de maternitats. “Aquesta funció de Maria, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè, repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador. I va engendrar el Fill, que Déu va constituir Primogènit entre molts germans (Rom 8, 20), això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal” “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de que han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”. (Vaticà II).
Posem-hi la gran resposta en aquest camí de fe, inaugurat per a Ella i per a nosaltres. Perquè només és per fe la més gran haguda (“Benaurada tu que has cregut”) que es pot “seguir a plena confiança, l’inaudit: “Seràs Mare”; en realitat ja ho fores des que vas dir: “Heus ací l’esclava del Sentor, faci’s en mi segons la teva paraula”, encara estupefacte del que diu ella... (¿No trobeu que aquest diàleg, aquest duo esplèndid entre l’”àngel de Déu i la Mare de Déu no l’hauríem de re-prendre cada vegada que ho fem amb el cor descalç? Tot és tan exquisit, tan únic que per mil vegades que repetíssim aquest passatge, cada vegada ens resultaria més trasbalsador. Abans es resava l’Àngelus tres vegades al dia: De bon matí, a ple migdia, a tombant dolç del dia: “Àngelus Domini”. Ai, aquell tradicional: ...les campanes van dient: Ave, Maria” (musicat també per Mn. Romeu) ¿Per què hem perdut sensibilitat i simplicitat en la nostra fe, per què ens hem oblidat de les tradicions més nostrades? Voleu dir que no hi guanyaríem molt restituint la frescor dels nostres costums de segles?
I l’àngel es va retirar. Fineix així el primer misteri de GOIG. ¡Ai, i comença per Maria unes escenes de temor, de por a no ser compresa en explicar el que li ha succeït a Josep. ¡No n’hi havia per menys! ¿Qui pot comprendre els primers passos de la irrupció de Déu en la història. Sí, en la història concreta “d’una noia de poble, Maria” que es troba en el torbador miracle que es va fent “com un brodat” en el sagrari del seu si virginal. ¿I com li dic i com li explico al meu bon Josep? ¿ho entendrà o bé serà com una caiguda de tenebra enmig d’una nit tancada, sense estels, profunda? Dos drames que, si bé amaguen els goigs més bells, inicialment voregen la incomprensibilitat raonable de Josep. Ell dubta, no d’ella. La té compromesa en matrimoni. Se l’estima més que res i que ningú. Però el dubte el corseca, i ¿a qui no? ¡És tan gran, inoït el que ella em diu! Tot el cel abocat al ventre de la seva “noia”. ¿Com pot ser tot això? ¡és massa! El seu cor i el seu pensar com barrinen, no deixen espai a l’assossec...
Déu truca a la porta novament. Serà en somnis. “és quan somio que hi veig millor” (Foix). ¿Es pot passar? ¿És el mateix Gabriel el missatger? No ho sé pas, però el meu repartiment d’actors no em permet cap més altre que el mateix que va portar l’anunci a Maria. És ell que sabrà enllaçar els dos anuncis que en són un mateix. Mateu que és l’evangelista que ens toca ara, aquest any, dóna una versió complementària a la de Lluc. Els destinataris són jueus de tota la vida. Mateu hi afegirà confirmacions profètiques que és la seva manera pròpia d’escriure enllaçant l’AT. amb el Nou. Així diu: “Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: “La Verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. “Josep, fill de David” (les escriptures ja deien que el Messies havia de ser descendent de David. Josep ho era, no Maria. Per això inicia el seu evangeli amb les genealogies.
L’àngel fa sortir altra vegada l’expressió que és sempre al preàmbul de tota fe: “No tinguis por”. Déu a l’AT era temible. A part de que el seu temor era autèntic, pastat de dubtes, també com el de Maria, era por reverencial. Quan Déu obre la porta promou una barreja inexpressable de goig i de basarda. Déu entrant foragita la por i anega la persona visitada amb un goig indescriptible. La fe sempre és un trànsit del que-no-pot-ser al que serà i és, perquè per a Déu res li és impossible.
“És cert que ha concebut per obra de l’esperit Sant. Meravella sobre meravella. Josep no sap res de l’Esperit Sant, a no ser que Maria ja utilitzés aquesta expressió abans no oïda. (Després ho direm, ¡aclaparadora rutina! sense que ens pessigolleixi el cor vegades i vegades: “per obra de l’Esperit Sant”. No ho sabrem mai, aquí, ni que ho intentèssim sovint , què vol dir que Déu obra per l’Esperit Sant. Tot el misteri cristià serà sempre i en tot lloc “per obra de l’esperit Sant”, tot ho fa germinar l’Esperit Sant.
Mateu comença el seu evangeli de l’anunciació a Josep d’una manera tan senzilla: “Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera”. Més concís, més humà, humaníssim, no es pot dir. Mateu, jueu, dirigint-se a jueus havia de dir d’entrada, no Déu, sinó Messies.
Quina dolçor de nadala l’acabament d’aquesta narració dels orígens de tots els orígens. “Josep es despertà” (com a metàfora de veure-ho clar, de veure-ho intensament) Ja no es farà més preguntes... “I complint el que l’àngel del Senyor li havia manat: “la prengué / a casa / per esposa”. Ja tenim el misteri de Nadal vestit de Nadala i de la plena significació de les paraules casa i esposa. El món tornar a recomençar després d’aquestes dues anunciacions. Jesús tusta a la porta, ara, ell, gran en plena maduresa: “Ave, Maria, puríssima” ¿es pot entrar? Estem ja madurs per a gaudir de tot el NADAL. Feliç tu que has cregut... “Dondorondon, la Mare canta i el Fillet dorm”.
Diumenge IV d’Advent, 19 de desembre de 2010 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada