divendres, 24 de desembre de 2010

Homili del diumenge 26/12/2010 del P. Josep Mª Balcells


LA SAGRADA FAMÍLIA

Justament –apropiadament- estem de festa i de festes familiars; com les de Nadal, cap d’igual. La vinguda del Papa i el goig contingut que n’hem assaborit bona part dels ciutadans de Barcelona i molts altres, ha fet posar LA SAGRADA FAMÍLIA al prosceni dels mitjans, mèdia que diuen els saberuts. Barcelona s’ha convertit en un esplèndid spot publicitari que engloba tantes coses, tantes,… la primera emperò és la primera: Gaudí amb la seva genialitat d’arquitecte, de disenyador, de catequista d’autor, d’ecologista, si voleu. Tots els cants s’han enlairat torres amunt. ¡I les que com a castellers vius s’aniran alçant (en falten més de les que hi ha)!, s’alçaran, no pas de cop i volta, sinó pel tenaç esforç d’un seguit de vidents que fan dels del geni els seus propis somnis: dels Bonets (pare i fills), d’en Subirats i del japonès que fa anys que hi treballa, entre d’altres. No pujarien amunt aquestes sagetes de pedra viva sense el concurs de tanta gent que s’ha posat a somiar -en consonancia- amb els promotors de primera fila que es fan intèrprets de Gaudí i ensems de tot un poble que veu cada pujada cel amunt com una conspiració religiosa, estètica, social i cultural, i patriòtica. És més robust i fort un poble que basteix al present les seves pròpies imatges col·lectives, que no pas el poble que només custodia el que els altres han bastit. Diuen que la felicitat està més en el camí i el trajecte que no pas en el descans de la meta… Les “inacabades” són també immortals. A nosaltres ens toca el goig de veure amb complaença com puja i puja la nostra basílica. No tenim res a envejar edats mitjanes, temps de catedrals en ebullició. “Amunt, amunt”, últimes paraules de Maragall –ho recordeu, mot i esperit que brolla en els nostres cants primordials: “Pel damunt dels nostres cants aixequem una senyera … I et durem arreu enlaire, et durem i tu ens duràs”.

Sigui com sigui , gaudim-nos d’una epopeia en pedra viva que s’enlaira als nostres ulls, ¡oh meravella! Tots ens en podem sentir coprotagonistes, muts, sí, però ad-mi-rats. És el nostre goig, que sigui també el nostre afany.

Acabem de celebrar dissabte passat, anticipadament, la festa litúrgica de la Sagrada Família justament en l’àmbit interior de la Basílica tot just estrenada; fou un dissabte rodò pels qui vàrem tenir la sort de poder-hi entrar; molts –massa- no ho pogueren fer per la gernació que es va mobilitzar i que no hi tingué cabuda. ¡Llàstima i toc d’atenció per a noves convocatòries! Ja es donaran altres oportunitats en un futur que voldríem que fos proper. De gom a gom, ens vàrem sentir “sagrada familia” en l’eucaristia d’acció de gràcies per la vinguda del Papa. Bonica redundancia. Totes les eucaristies són d’acció de gràcies. El Sr. Bisbe ha fet coincidir moltes motivacions en una i n’és la familia la pedra angular.

En la família s’hi ha de creure. És motiu de fe. Les coses més importants en la vida han de ser forçosament objecte de fe. ¡Són tan grans, són tan fràgils a la vegada! La família com a ideal de vida en comú n’és una i de les primiceres. Així ho CREC, així ho visc, així ho predico. Com més amunt posem el seu ideal, més fe, més confiança, més esforç hi hem de posar. Esforç que queda sublimat pels seus fruits humaníssims que se’n deixen sentir, a no ser que siguem gent de pell gruixuda, donats a la insensibilitat, barroerots, sí, que n’hem d’esperar de gruixudes només, perquè portin goig, perquè el facin florir endins del cor. Ai, la tendresa, la pùdica tendresa que ens manca. Deixem-ho així de moment. Punt i seguit: La FAMÍLIA és la gran fortalesa que l’Església posa al cor dels desigs de tots els humans. A la pretenciosa i mai aconseguida fraternité, (perdoneu, ¡pelada!) l’Església li ha donat la font on només es pot recolzar: la familia. Ja poden, tant “ells com nosaltres mateixos si desvariegem”, donar voltes a la nòria de les més novedoses modernitats: Com la familia no hi ha res. Per poc bé que ens hagi anat, sempre en el bagul dels records s’alçarà “com au galana pel damunt del nostre anhel” el petit monument a la gràcia que se’ns ha fet en la vivència de la pròpia familia. Allí hi confluirà el millor del nostre viure passat que sostè el viure present i mantindrà “voleiant” el futur. Això, quan ho tens, no t’ho pot prendre ningú. Paraula d’honor.

La família, quan puja uns graons de dignitat i de bon fer es va convertint en família sagrada, perquè ho és. Déu s’ha humanitzat en família i per fer família; i perquè per vocació la família tendeix a obrir els braços i donar-hi cabuda a més persones que s’hi puguin trobar com a casa pròpia. “Eixampla la tenda”, que augurava el profeta Sentir-s’hi bé, acollit, un de més, estimat diferenciadament, respirant la mateixa atmosfera. Perquè cada familia respira i transpira una pròpia atmosfera; en diem atmosfera familiar. “Les famílies felices totes s’assemblen, les que no, són totes diferents (Tolstoi). Assemblar-se no vol dir uniformar-se. Denominador comú: la felicitat.

No perdéssim, per Déu la brúixula, no ens despengéssim: perdríem el millor rebaixant-ho al bo desitjat, per mor d’una recerca foraviada. Res com la família; i us ho pot ben dir qui l’ha gaudit, la pròpia. Qui ha fet el què ha pogut –vocacionalment, ho dic agraïdament- per ajudar a que les famílies fossin això, famílies.

No penséssim que la familia se’t dóna. Això en tot cas ha de ser així quan ets petit: ¡ai dels nens que no la tenen, la familia! Pujaran mancats, seran orfes tota la vida, cercaran –¡ai, lassos!- el tresor somiat i inexorablement, a renovades represes, se’ls esmunyrà de les mans… La família, ho repeteixo, no se’t dóna. Has de pagar un preu, a més, al comptat, en els “deure i haver” de cada dia i sobretot pensant en llargs terminis, que són els vàlids i consistents. Sempre en la família els millors fruits encara han de venir. No és la presència que es densifica com més es viu; és la divina rutina de que cadascú es troba bé en el “pessebre vivent” de “ca seva”. Trobar lloc, presència, calor, estima, acompanyament, suport, GOIG, ¡ai GOIG nadalenc! I què n’és de preciosa la companyia que trobes. La que et fan i que fas…

Obres un llibre que conté tots els documents del Vaticà II i hi cerques l’últim i comences a llegir com qui recités per a un públic estimat: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofriexen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes desl deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors”. Després de patentitzar “la solidaritat de l’Església amb tota la humanitat” i després de subratllar la seva concepció diferenciada de la vocació a que Déu ha cridat l’home, després també de com veu la comunitat humana, el sentit de l’activitat humana i de confessar que ella té vocació d’humanitat (donar i rebre), passa a considerar alguns que conceptua com a problemas més urgents, el primer dels quals és “La dignitat del matrimoni i de la familia i de la seva promoció”. No podem parlar de familia si abans no posem l’accent en la parella, punt neuràlgic de tot bé i de tot mal. “Déu i natura han dotat de valors i de fins múltiples, ttos ells d’una importancia extrema per a la continuïtat del llinatge humà, per al progrés personal i el destí etern de cadascun dels membres de la familia, per a la dignitat, l’estabilitat, la pau i la prosperitat dels membres de la família i de tota la societat humana. Caldrà fer prospeccions en la profunditat d’aquesta assignatura permanent en l’escola de la qualitat del viure. Aboquem-hi tot el que som, podem, dolem i sabem a fi que si ha de reeixir quelcom substancial del nostre viure, siguin en primer lloc, ara i sempre, la parella (tant de bo la sabéssim llegir i viure els cristians com a matrimoni on s’hi asegura un asistencia provident feta de gràcia de prevenció, previsió, d’acompanyament, de fortalesa –resiliència es diu avui- i la família que en serà com la flor i el fruit de la parella. Amb defectes, els que siguin, els pares ens han donat en una gratuïtat sempre d’admirar, el millor del teixit del nostre viure. Gràcies familia pròpia, gràcies famílies conegudes i estimades, gràcies famílies desconegudes i no per això menystingudes, no valorades. Som tots el què som gràcies al substractum de tot el teixit familiar. Com la familia res, ni ara ni mai. Mai. És convicció, és goig, és afany.

Diumenge de la Sagrada Família, 26 de desembre de 2010 Barcelona