diumenge, 26 de desembre de 2010

Homilia de Nadal 2010 del P. Josep Mª Balcells




COM SI FOS UN “PESSEBRE” VIVENT…

Si el Pessebre no és vivent es converteix, tot d’una, en un seguit de diorames, només. Bonic, però no es mou dins del cor, tot és veure només; no diu res, no parla, ni que hi cantin ambientalment totes les nadales que vulgueu… La veritat: ni fred ni calor; i ja sabem, per l’Apocalipsi, allò de nedar entre ambdues aigües, que potser no respon ben bé al deix d’ambigüetat pròpia del text originari: que podríem traduir en expressió de casa: “ni gall ni gallina”, que voldria expressar aquell “tant de bo que fossis o… o… Els entremigs són sempre insubstancials, insípids i tots els in- que vulgueu. En el fons del tot i de tot ens hi juguem les pròpies identitats, avui tan exigides, per saber qui és qui en aquest món d’anonimats. El pessebre o el fem viu o no omple: bonicó i res més… Si no hi ha interlocució no és res o poca cosa. Cal que parli, que et digui directament a tu.

Tornem a aquests dies de Nadal. Haureu vist o sentit parlar de poblets o institucions que mouen un càsting amb una llista gran de participants aficionats per fer-los encabir en les representacions del “misteri de Nadal” en un enllaçat d’escenes vivents on es barregen quadres del temps de Jesús i escenes de l’edat mitjana o bé d’avui. És el pessebre vivent. No es tracta de passejar escena amunt, una darrere altra, portats per músiques de fons que il·lustren el què hi veiem. ¡Prou, prou que n’és ben bonic, tot plegat! Així ho sent en vibracions molt personals el poeta Maragall. Vegeu-ne un tast:

“És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.
Ai, nit que vas passant silenciosament,
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
Ai, llum que no ets enlloc, misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets a tot arreu.”


No n’hi ha prou. Aquí és el poeta que sent i parla; no és això, tot i que és molt valuós, tot sigui dit. Es tracta més bé de convertir-nos d’espectadors en protagonistes i fer passar per nosaltres com a protagonistas tot el nostre petit món de cada dia, el de Jesús, el de molts llocs… L’evangeli de la infància pot recollir tot un món dens de sentit i de simbolismes, més enllà de la poesia la d’en Maragall i la que hi podem posar de pròpia collita, perdoneu. Seleccionat per anar representant figures del Pessebre. Intercativament. Què sento, què penso, què dic posat “en situació”.

Nadal ens dóna sempre l’expressió de tot l’ésser humà (tu i jo), dels misteris del viure i del conviure. És un exercici d’empaties. Encara que es perdessin els ressons directament cristians del Nadal, el seguiríem celebrant pel sentit humà i transcendent que sempre s’hi respira. Aquesta acuïtat visual, perceptiva, mental, cordial s’ha pogut descubrir precisament a partir del misteri de Nadal. Com si ens haguéssim re-descobert a nosaltres mateixos, als millors nosaltres mateixos, només obrint les pàgines sobretot de Lluc. Un joc de “fet i amagar”. De posar-nos amb els ulls oberts per mirar de percebre aquest anhèlit del “hi és” i s’amaga, del veure i no veure, de deixar que ens alliçoni la vella-bella guineu del petit Príncep: “només es pot veure bé i net amb els ulls del cor”. Poesia, literatura, benaurances, tot conflueix en aquestes descobertes que podem fer en el misteri de Nadal. Així hauria de ser, car la humanitat ha tornat a refer-se a partir de Jesús, home com nosaltres i millor, sens dubte, que tots nosaltres.

O és un espectable, a voltes tan naïf, o bé passa a convertir-se en el rere-mirall de tota història humana. Només cal posar-se en la pell de cada actor i veure què sent, què pensa, què somia en un diàleg obert amb tots els possibles personatges que, pel mateix diàleg que hi suscitem, prenen cos i desvelen què hi fan abocats en aquestes escenes i passos que representen. O els interpel·lem o bé ens colem i anem parlant amb un i altres.

Em poso a comptar quants personatges podria representar sense sortir dels dos primers capítols de Lluc i també dels dos inicials de Mateu. Tota la història de la història del món s’hi concentren en aquestes pàgines: anunciacions, càntics, àngels, pastors, savis, estrelles, commoció a palau, Herodes, la mortaldat, fugida a Egipte, situacions de marginació, de sense sostre, sense papers, de vida ruralísima, de pelegrinatge a Jerusalem, de Simeons i Anna, de doctors, de Zacaries, Elisabet i Joan. Tot un món que donaria per tots els diàlegs sobre tot el diví i tot l’humà. Això és el misteri de Nadal total. Tothom s’hi pot sentir reflectit. No n’hem de fer textos i vivències amb lectura cristiana en exclusivitat. És la hiumanitat de tots els temps que s’hi pot sentir glatir. No cal demanar si ets de la colla, si tens carnet d’identitat. No es demana perquè tothom s’hi trobi a gust i es pugui interpel·lar.

D’aquest pessebre vivent on ens hi hem “entaforat” i d’on ningú no ens hi farà fora, aquí podrem parlar obertament de tot el diví i l’humà, sigui que venim d’orient, sigui d’occident, del nord o del sud, tant se val.

És un exercici molt interessant veure’ns com a protagonistes per uns moments, empesos a dir-hi una paraula compromesa, una paraula contextuada, una paraula des de dins. És una apel·lació a “mullar-nos”, a deixar oberta tota porta a la trascendència. A fer de cor papers diferents, però pretenent ésser el millor que podem ser nosaltres. ¿Ingenuítat? No m’ho sembla pas; tot el contrari. Viure el context i el dedins de tota peripècie humana ho hauríem de fer sovint. Ara en tenim una excel·lent oportunitat. No cal ponderar-la, més si ens sentim cristians que vol dir completament implicats en el què diuen, fan i viuen aquestes figuretes que de fang passen a tenir sentiments, a dir-hi en tot el que es representa una pregunta, una resposta, un comentari, una tendresa a experimentar. No ens escapolim pel for. Representem en primera persona, posem els altres de l’escena com a observadors, com a companys. Que ningú surti d’escena sense haver-ne fet abans tota una “pàgina viscuda”. Quan tots els pessebres que “muntem” se’ns converteixin en PESSEBRES VIVENTS, no hauran passat debades aquestes festes riques d’humanitat i de divinitat, aquestes ditxoses FESTES DE NADAL.

Em semblava que m’oblidava de les cançons de Nadal que també hi juguen el seu paper per ser expressió del poble. “Ai, que més ai; ditxosa nit de Nadal!

Anem a Betlem/ a veure el Messies,/ anem a Betlem/ I l’adorarem.

Venturosa Nit de Nadal, 24 de desembre de 2010 Barcelona

divendres, 24 de desembre de 2010

Homili del diumenge 26/12/2010 del P. Josep Mª Balcells


LA SAGRADA FAMÍLIA

Justament –apropiadament- estem de festa i de festes familiars; com les de Nadal, cap d’igual. La vinguda del Papa i el goig contingut que n’hem assaborit bona part dels ciutadans de Barcelona i molts altres, ha fet posar LA SAGRADA FAMÍLIA al prosceni dels mitjans, mèdia que diuen els saberuts. Barcelona s’ha convertit en un esplèndid spot publicitari que engloba tantes coses, tantes,… la primera emperò és la primera: Gaudí amb la seva genialitat d’arquitecte, de disenyador, de catequista d’autor, d’ecologista, si voleu. Tots els cants s’han enlairat torres amunt. ¡I les que com a castellers vius s’aniran alçant (en falten més de les que hi ha)!, s’alçaran, no pas de cop i volta, sinó pel tenaç esforç d’un seguit de vidents que fan dels del geni els seus propis somnis: dels Bonets (pare i fills), d’en Subirats i del japonès que fa anys que hi treballa, entre d’altres. No pujarien amunt aquestes sagetes de pedra viva sense el concurs de tanta gent que s’ha posat a somiar -en consonancia- amb els promotors de primera fila que es fan intèrprets de Gaudí i ensems de tot un poble que veu cada pujada cel amunt com una conspiració religiosa, estètica, social i cultural, i patriòtica. És més robust i fort un poble que basteix al present les seves pròpies imatges col·lectives, que no pas el poble que només custodia el que els altres han bastit. Diuen que la felicitat està més en el camí i el trajecte que no pas en el descans de la meta… Les “inacabades” són també immortals. A nosaltres ens toca el goig de veure amb complaença com puja i puja la nostra basílica. No tenim res a envejar edats mitjanes, temps de catedrals en ebullició. “Amunt, amunt”, últimes paraules de Maragall –ho recordeu, mot i esperit que brolla en els nostres cants primordials: “Pel damunt dels nostres cants aixequem una senyera … I et durem arreu enlaire, et durem i tu ens duràs”.

Sigui com sigui , gaudim-nos d’una epopeia en pedra viva que s’enlaira als nostres ulls, ¡oh meravella! Tots ens en podem sentir coprotagonistes, muts, sí, però ad-mi-rats. És el nostre goig, que sigui també el nostre afany.

Acabem de celebrar dissabte passat, anticipadament, la festa litúrgica de la Sagrada Família justament en l’àmbit interior de la Basílica tot just estrenada; fou un dissabte rodò pels qui vàrem tenir la sort de poder-hi entrar; molts –massa- no ho pogueren fer per la gernació que es va mobilitzar i que no hi tingué cabuda. ¡Llàstima i toc d’atenció per a noves convocatòries! Ja es donaran altres oportunitats en un futur que voldríem que fos proper. De gom a gom, ens vàrem sentir “sagrada familia” en l’eucaristia d’acció de gràcies per la vinguda del Papa. Bonica redundancia. Totes les eucaristies són d’acció de gràcies. El Sr. Bisbe ha fet coincidir moltes motivacions en una i n’és la familia la pedra angular.

En la família s’hi ha de creure. És motiu de fe. Les coses més importants en la vida han de ser forçosament objecte de fe. ¡Són tan grans, són tan fràgils a la vegada! La família com a ideal de vida en comú n’és una i de les primiceres. Així ho CREC, així ho visc, així ho predico. Com més amunt posem el seu ideal, més fe, més confiança, més esforç hi hem de posar. Esforç que queda sublimat pels seus fruits humaníssims que se’n deixen sentir, a no ser que siguem gent de pell gruixuda, donats a la insensibilitat, barroerots, sí, que n’hem d’esperar de gruixudes només, perquè portin goig, perquè el facin florir endins del cor. Ai, la tendresa, la pùdica tendresa que ens manca. Deixem-ho així de moment. Punt i seguit: La FAMÍLIA és la gran fortalesa que l’Església posa al cor dels desigs de tots els humans. A la pretenciosa i mai aconseguida fraternité, (perdoneu, ¡pelada!) l’Església li ha donat la font on només es pot recolzar: la familia. Ja poden, tant “ells com nosaltres mateixos si desvariegem”, donar voltes a la nòria de les més novedoses modernitats: Com la familia no hi ha res. Per poc bé que ens hagi anat, sempre en el bagul dels records s’alçarà “com au galana pel damunt del nostre anhel” el petit monument a la gràcia que se’ns ha fet en la vivència de la pròpia familia. Allí hi confluirà el millor del nostre viure passat que sostè el viure present i mantindrà “voleiant” el futur. Això, quan ho tens, no t’ho pot prendre ningú. Paraula d’honor.

La família, quan puja uns graons de dignitat i de bon fer es va convertint en família sagrada, perquè ho és. Déu s’ha humanitzat en família i per fer família; i perquè per vocació la família tendeix a obrir els braços i donar-hi cabuda a més persones que s’hi puguin trobar com a casa pròpia. “Eixampla la tenda”, que augurava el profeta Sentir-s’hi bé, acollit, un de més, estimat diferenciadament, respirant la mateixa atmosfera. Perquè cada familia respira i transpira una pròpia atmosfera; en diem atmosfera familiar. “Les famílies felices totes s’assemblen, les que no, són totes diferents (Tolstoi). Assemblar-se no vol dir uniformar-se. Denominador comú: la felicitat.

No perdéssim, per Déu la brúixula, no ens despengéssim: perdríem el millor rebaixant-ho al bo desitjat, per mor d’una recerca foraviada. Res com la família; i us ho pot ben dir qui l’ha gaudit, la pròpia. Qui ha fet el què ha pogut –vocacionalment, ho dic agraïdament- per ajudar a que les famílies fossin això, famílies.

No penséssim que la familia se’t dóna. Això en tot cas ha de ser així quan ets petit: ¡ai dels nens que no la tenen, la familia! Pujaran mancats, seran orfes tota la vida, cercaran –¡ai, lassos!- el tresor somiat i inexorablement, a renovades represes, se’ls esmunyrà de les mans… La família, ho repeteixo, no se’t dóna. Has de pagar un preu, a més, al comptat, en els “deure i haver” de cada dia i sobretot pensant en llargs terminis, que són els vàlids i consistents. Sempre en la família els millors fruits encara han de venir. No és la presència que es densifica com més es viu; és la divina rutina de que cadascú es troba bé en el “pessebre vivent” de “ca seva”. Trobar lloc, presència, calor, estima, acompanyament, suport, GOIG, ¡ai GOIG nadalenc! I què n’és de preciosa la companyia que trobes. La que et fan i que fas…

Obres un llibre que conté tots els documents del Vaticà II i hi cerques l’últim i comences a llegir com qui recités per a un públic estimat: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofriexen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes desl deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors”. Després de patentitzar “la solidaritat de l’Església amb tota la humanitat” i després de subratllar la seva concepció diferenciada de la vocació a que Déu ha cridat l’home, després també de com veu la comunitat humana, el sentit de l’activitat humana i de confessar que ella té vocació d’humanitat (donar i rebre), passa a considerar alguns que conceptua com a problemas més urgents, el primer dels quals és “La dignitat del matrimoni i de la familia i de la seva promoció”. No podem parlar de familia si abans no posem l’accent en la parella, punt neuràlgic de tot bé i de tot mal. “Déu i natura han dotat de valors i de fins múltiples, ttos ells d’una importancia extrema per a la continuïtat del llinatge humà, per al progrés personal i el destí etern de cadascun dels membres de la familia, per a la dignitat, l’estabilitat, la pau i la prosperitat dels membres de la família i de tota la societat humana. Caldrà fer prospeccions en la profunditat d’aquesta assignatura permanent en l’escola de la qualitat del viure. Aboquem-hi tot el que som, podem, dolem i sabem a fi que si ha de reeixir quelcom substancial del nostre viure, siguin en primer lloc, ara i sempre, la parella (tant de bo la sabéssim llegir i viure els cristians com a matrimoni on s’hi asegura un asistencia provident feta de gràcia de prevenció, previsió, d’acompanyament, de fortalesa –resiliència es diu avui- i la família que en serà com la flor i el fruit de la parella. Amb defectes, els que siguin, els pares ens han donat en una gratuïtat sempre d’admirar, el millor del teixit del nostre viure. Gràcies familia pròpia, gràcies famílies conegudes i estimades, gràcies famílies desconegudes i no per això menystingudes, no valorades. Som tots el què som gràcies al substractum de tot el teixit familiar. Com la familia res, ni ara ni mai. Mai. És convicció, és goig, és afany.

Diumenge de la Sagrada Família, 26 de desembre de 2010 Barcelona

divendres, 17 de desembre de 2010

Homilia del diumenge 19/12/2010 del P. Josep Mª Balcells


JUST A LES PORTES... DE NADAL

¿Es pot passar? Abans dèiem, amb quanta propietat: Truc, truc: ¡Ave, Maria, Puríssima! Advent i Nadal estan a tocar. Dues visites, dues anunciacions. Maria, pren protagonisme en aquest diumenge pre-liminar al Nadal. Ja l’ha precedit l’anunciació feta a Maria (Claudel) i la narració d’avui Mateu la porta al cor i als “somnis de Josep”. Ambdues, anunciacions es complementen. Cadascuna adreçada originàriament a destinataris diferents. La de Lluc, aquella delícia de narració-representació va dirigida a cristians dels anys 70 - 80 després de Crist, temps ja dels hel·lenistes. Gabriel parlarà en grec: “Jaire, Maria”. Salutació “graciosa”, reblerta de gràcia. Ets “agraciada”. Maria, plena a vessar de gràcia. Has trobat gràcia –inaudita, única- davant Déu. Seràs Mare i Mare de Déu (¡què bé que ens sona a les nostres oïdes, a nosaltres, fills i filles de Maria). Mare de Déu per a nosaltres, i oh miracle! que tota la naturalesa admira” seràs per al teu nadó, mare de Jesús, Mare de Déu, Theotocos, com volien entusiasmats els cristians d’Èfes en manifestacions de goig incontenible per aquesta sospirada declaració. Estem al segle IV. L’espiritualitat mariana fa camí amb nosaltres. Tenim MARE.

Parem, parem uns moments. Estupor, indecisió de Maria per breus moments: ¿Com serà això? No pregunta ella, consternada, encara que el sentit literal ho pugui semblar, per una maternitat biològica que no estava en e guió. En realitat, la pregunta per il·luminació va a més al fons del fons. ¿Com pot ser que una “noia de poble, Maria” pugui “encabir” en la seva persona l’encarnació d’un Déu, oh meravella, que es fa Fill d’Home, essent Fill de Déu? Així acompanyem a la nostra Mare, en aquesta escena única, irrepetible, que l’hem dita i repensada moltes vegades. I l’hem fet també nostra. No es pot pensar res més gran d’una maternitat que serà destinada a ser maternitat de maternitats. “Aquesta funció de Maria, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè, repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador. I va engendrar el Fill, que Déu va constituir Primogènit entre molts germans (Rom 8, 20), això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal” “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de que han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”. (Vaticà II).

Posem-hi la gran resposta en aquest camí de fe, inaugurat per a Ella i per a nosaltres. Perquè només és per fe la més gran haguda (“Benaurada tu que has cregut”) que es pot “seguir a plena confiança, l’inaudit: “Seràs Mare”; en realitat ja ho fores des que vas dir: “Heus ací l’esclava del Sentor, faci’s en mi segons la teva paraula”, encara estupefacte del que diu ella... (¿No trobeu que aquest diàleg, aquest duo esplèndid entre l’”àngel de Déu i la Mare de Déu no l’hauríem de re-prendre cada vegada que ho fem amb el cor descalç? Tot és tan exquisit, tan únic que per mil vegades que repetíssim aquest passatge, cada vegada ens resultaria més trasbalsador. Abans es resava l’Àngelus tres vegades al dia: De bon matí, a ple migdia, a tombant dolç del dia: “Àngelus Domini”. Ai, aquell tradicional: ...les campanes van dient: Ave, Maria” (musicat també per Mn. Romeu) ¿Per què hem perdut sensibilitat i simplicitat en la nostra fe, per què ens hem oblidat de les tradicions més nostrades? Voleu dir que no hi guanyaríem molt restituint la frescor dels nostres costums de segles?

I l’àngel es va retirar. Fineix així el primer misteri de GOIG. ¡Ai, i comença per Maria unes escenes de temor, de por a no ser compresa en explicar el que li ha succeït a Josep. ¡No n’hi havia per menys! ¿Qui pot comprendre els primers passos de la irrupció de Déu en la història. Sí, en la història concreta “d’una noia de poble, Maria” que es troba en el torbador miracle que es va fent “com un brodat” en el sagrari del seu si virginal. ¿I com li dic i com li explico al meu bon Josep? ¿ho entendrà o bé serà com una caiguda de tenebra enmig d’una nit tancada, sense estels, profunda? Dos drames que, si bé amaguen els goigs més bells, inicialment voregen la incomprensibilitat raonable de Josep. Ell dubta, no d’ella. La té compromesa en matrimoni. Se l’estima més que res i que ningú. Però el dubte el corseca, i ¿a qui no? ¡És tan gran, inoït el que ella em diu! Tot el cel abocat al ventre de la seva “noia”. ¿Com pot ser tot això? ¡és massa! El seu cor i el seu pensar com barrinen, no deixen espai a l’assossec...

Déu truca a la porta novament. Serà en somnis. “és quan somio que hi veig millor” (Foix). ¿Es pot passar? ¿És el mateix Gabriel el missatger? No ho sé pas, però el meu repartiment d’actors no em permet cap més altre que el mateix que va portar l’anunci a Maria. És ell que sabrà enllaçar els dos anuncis que en són un mateix. Mateu que és l’evangelista que ens toca ara, aquest any, dóna una versió complementària a la de Lluc. Els destinataris són jueus de tota la vida. Mateu hi afegirà confirmacions profètiques que és la seva manera pròpia d’escriure enllaçant l’AT. amb el Nou. Així diu: “Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: “La Verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. “Josep, fill de David” (les escriptures ja deien que el Messies havia de ser descendent de David. Josep ho era, no Maria. Per això inicia el seu evangeli amb les genealogies.

L’àngel fa sortir altra vegada l’expressió que és sempre al preàmbul de tota fe: “No tinguis por”. Déu a l’AT era temible. A part de que el seu temor era autèntic, pastat de dubtes, també com el de Maria, era por reverencial. Quan Déu obre la porta promou una barreja inexpressable de goig i de basarda. Déu entrant foragita la por i anega la persona visitada amb un goig indescriptible. La fe sempre és un trànsit del que-no-pot-ser al que serà i és, perquè per a Déu res li és impossible.

“És cert que ha concebut per obra de l’esperit Sant. Meravella sobre meravella. Josep no sap res de l’Esperit Sant, a no ser que Maria ja utilitzés aquesta expressió abans no oïda. (Després ho direm, ¡aclaparadora rutina! sense que ens pessigolleixi el cor vegades i vegades: “per obra de l’Esperit Sant”. No ho sabrem mai, aquí, ni que ho intentèssim sovint , què vol dir que Déu obra per l’Esperit Sant. Tot el misteri cristià serà sempre i en tot lloc “per obra de l’esperit Sant”, tot ho fa germinar l’Esperit Sant.

Mateu comença el seu evangeli de l’anunciació a Josep d’una manera tan senzilla: “Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera”. Més concís, més humà, humaníssim, no es pot dir. Mateu, jueu, dirigint-se a jueus havia de dir d’entrada, no Déu, sinó Messies.

Quina dolçor de nadala l’acabament d’aquesta narració dels orígens de tots els orígens. “Josep es despertà” (com a metàfora de veure-ho clar, de veure-ho intensament) Ja no es farà més preguntes... “I complint el que l’àngel del Senyor li havia manat: “la prengué / a casa / per esposa”. Ja tenim el misteri de Nadal vestit de Nadala i de la plena significació de les paraules casa i esposa. El món tornar a recomençar després d’aquestes dues anunciacions. Jesús tusta a la porta, ara, ell, gran en plena maduresa: “Ave, Maria, puríssima” ¿es pot entrar? Estem ja madurs per a gaudir de tot el NADAL. Feliç tu que has cregut... “Dondorondon, la Mare canta i el Fillet dorm”.

Diumenge IV d’Advent, 19 de desembre de 2010 Barcelona

diumenge, 12 de desembre de 2010

Homilia del diumenge 12/12/2010 del P. Josep Mª Balcells


DIUMENGE GAUDETE: EXULTEU

És una llàstima que no comencem la Missa amb el cant que abans en dèiem introit, és a dir entrada o obertura com tenen les simfonies: així silenciem el que hauria de ser la tonalitat d’un advent madur que se’ns torna goig al cor per moments… Ens ho perdem; ¡què hi farem! Feia així: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. (La raó:) El Senyor és a prop”. Algú posava com a desig de cara als cristians que han de venir que fossin més festius i joiosos. Algú que porta els comptes dels altres deia que els papes des de fa més de quaranta anys no han tocat a fons i sistemàticament el tema de la JOIA, per altra part tan cristià (evangeli és la bona nova!), tan nadalenc (oh quin gran goig quina joia) tan familiar (taula i sobretaula llarga de l’aplec familiar).

Sigui com sigui, el papa Benet fa poc deia a casa nostra: “És necessari que Déu torni a resonar joiosament sota els cels d’Europa” i com que el goig va molt lligat a la percepció de la bellesa i ell la sent de debó: “Déu és bellesa i per tant, el goig que se’n deriva. La bellesa és la gran necessitat de l’home, és l’arrel de la que brota el tronc de la nostra pau i els fruits de la nostra esperança. La bellesa també és la reveladora de Déu, perquè com Ell l’obra bella és pura gratuïtat, invita a la llibertat i arranca l’egoïsme”. Ho deia sobre el cobricel del bosc gaudinià, bo i consagrant la Sagrada Familia, tocat, imposat per la natura feta pedra vivent…

Més que alegria, és goig, el que més se’ns adiu com a cristians. El goig és una alegria profunda, un corrent d’aigües que romoregen, que fa estimar el viure, el viure senzill de cada dia, el viure feiner; un viure que sap molts per qués i que s’inventa els com, pura creativitat de cada deliciós moment. L’alegria ens la busquem; el goig ens és dolçament donat. Atenció: És fruit de l’Esperit Sant. ¡Com em delecta aquesta lletania, que m’és com un mantra vigoritzador: “amor, goig, pau, paciencia, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix”. Dir-ho i repetir-ho en veu somorta però audible per a un mateix tonifica el teu viure. És un entremig entre el desig i la menuda percepció de que hi ha una infusió de benestar arran d’ànima: ¡deliciós! Acabo amb un afegitó de Pau a la mateixa carta als gàlates: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” Ja és la meva felicitació nadalenca anticipada: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. El Senyor és a prop”.

Josep M Balcells

dissabte, 4 de desembre de 2010

Homilia del diumenge 06/12/2010 del P. Josep Mª Balcells


AQUELL QUE ÉS, FOU I VE

Aquesta frase la trobem repetida en l’Apocalipsi, últim llibre del NT. que ens presenta el futur com una irrupció dels cels nous i la terra nova. Allò que és indefinible, perquè obre a una visió nova de la història, quan de fet ja no existirà la història, i s’obrirà pas a una nova realitat, digueu-ne creació nova , re-generació, tornar a començar, assegurant el futur de Déu en el nostre. Tot això pren inici a partir de la vinguda (aquell que ve, dèiem), vinguda de Déu en Jesucrist, vinguda i presència que mai acabarem d’entendre, perquè és el misteri nuclear de tota fe, naturalment evangèlica. Tot l’altre són aproximacions, figuracions, metàfores: Jo me l’imagino com una espiral helicoidal a l’entorn de Crist com a vèrtex, centre, nucli, irradiació, plenitud de sentit i de vida. Tots nosaltres estem orbitant en la galaxia Jesucrist. D’Ell rebem cohesió, llum i força, moviment; en fi, com diu Pau: “En Ell vivim, ens movem i som”. (Que cadascú segons les seves experiències de Jesús, Alfa i Omega, principi i fi de tot i de tots, se’n faci el personal comentari del què significa: vida en Ell, moviment en i per Ell, ser en Ell)

Tot això a doble mesura: d’una part, aquesta minsa, petitona, limitada, iterada experiència en cadascú de nosaltres, i d’altra part, aquesta sensació de pregonesa sense fi, anava a dir, vertígen, que tot seduïnt-nos amb aquesta presència i acció d’un Déu inaccesible i im-mens (=sense mesura), ens deixa encisats i joiosament “perduts”. Guanyats i perduts, ben bé.

L’ Advent i el Nadal ens posen en sintonia amb el fet –esdeveniment, millor, expressió més rica, que és el fet que Déu en crist posa en marxa, que té antecedents (l’AT.), però sobretot conseqüents, que obren seqüència-; esdeveniment d’altíssima significació, total, de la peripêcia humana, i còsmica també (Pau en dóna raó). Que ens afecta al viu, vivísim; que no ho “mirem” només esbalaïts, sinò que ens en sentim del tot copartícips. Jesús no ve –s’esedevé- ¿i qui ho podria explicar, si ens depassa des de dins, des de la vivència i no com a obra d’art o de natura per “contemplar”. ¡No embadalits, esbalaïts!

De Jesús en bona hora d’intuïció algú en va dir que és “l’Home per als altres”, per a nosaltres, un a un… Qui creu és invitat a viure en un altre món, en el món nou de que parlen sovint les Escriptures, el Llibre. Ara pregustacions il·luminadores. Però el gust de Déu és sempre el mateix…

Maragall, traduïnt a Goethe en el seu poema “Déu i Món” ens endinsa en el misteri de l’ENCARNACIÓ, que serà des d’ara el pern sobre el qual descansaran tots els misteris, narrats, endevinats, “embastats” en el NT., deixant més enllà de l’Apocalipsi, una última plana per escriure-la a dues mans: “l’Esperit que hi ha en nosaltres” i cadascú, coautors de la pròpia peripecia humano-divina.

“Eugeni Trias a El pensament de joan Maragall ha situat el poeta com un home preocupat per resoldre la incidència de l’infinit en el finit, de l’eternitat en el temps i, en definitiva, de Déu en el món. Maragall cercava en la seva poesia i en les seves reflexions espirituals una suma d’indicis superadorsd’aquesta oposició de temps i eternitat” això només es pot fer, no intuïció, sinó realitat palpable en jesucrist, Déu i Home vertaders, en la seva encarnació, “permanent” d’alguna manera. Un dia hi haurem d’entrar en aquest tema seductor: l’encarnació en acte, permanent…

Fixem-nos quin terme més material, més proper, més nostre que utilitzem (carn de la nostra carn, sang de la nostra sang): carn, sarx en grec. Ha pres carn, s’ha fet home, fet un de nosaltres, visibilitat, tangibilitat. Carn no en oposició a esperit. Avui diríem s’ha fet persona. Joan en donarà una versió humaníssima: “us anunciem allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la Vida”.

Deixem la paraula als dos poetes, estremim-nos:
“¿Què fóra un Déu que sols de fora estant
mogués la Creació en tots sentits?
Un Déu fent ballar el món al cap dels dits.
De Déu és moure el món de dins estant,
essent-ne el contingut i el continent
i força i esperit; i que tot quant
se mou i alena i viu el fa present.
¿Com? ¿Quan? ¿A on? Els déus no en diuen res.
Tu atén-te al com i no preguntis més.
Si vols avençar sempre en l’infinit,
recorre tots els àmbits del finit.
I si del tot la porta vols desclosa,
cerca’l sempre en la més petita cosa”.

L’expressió encarnació m’enamora i ensems em descol·loca, em fa disparar ressorts únics. La infinita grandesa en la petitona petitesa. ¿Com és possible que Déu sigui home; i ¿més incomparable i incomprensible que l’home pugui ser Déu? No és la tormentosa mitologia grega de traspassar als déus totes les febleses humanes… ¡Jesús, Senyor, és tota una altra cosa! Dir que Déu s’ha fet home és l’última paraula de qualsevol humanisme positiu, enaltidor. És feliç l’expressió de Leonardo Boff: “Jesús era tan humà, tan humà que només podia ser Déu·”.

Emmanuel. Déu en i amb nosaltres. El Vaticà II en uns paràgrafs definitius han posat de relleu qui és Jesucrist i què és per a nosaltres. En el document “L’Església en el món d’avui, en el número 22, titolat “Crist l’home nou diu aquestes meravelles: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altísima. Res d’estrany, doncs, que les veritats precedents trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació.

Ell és la imatge del Déu invisible (col 1, 15), Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat… Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit.

El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre els germans, rep les “primícies de l’Esperit” (Rom 8, 23), amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència” (Ef. 1, 14), tot l’home és restaurat interiorment, fins a la “redempció del cos” (Rom 8, 23): “Si l’Esperit del qui va ressuscitat Jesús d’entre els morts habita en nosaltres, el qui va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també els nostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres (Rom 8, 11). Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort; però, associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança….

Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va resucitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!”

Diumenge II d’Advent, 5 de desembre de 2010. Barcelona