dilluns, 1 de novembre de 2010

Homilia del 31/10/2010 del P. Josep Mª Balcells


BEATIFICACIÓ D’UN PUBLICÀ

Aquesta vegada, no; sense trampa com la de l’Elisenda de “Les veus de Pamano” de Jaume Cabré, que extorqueix fraudulentament, a tort i a dret, per tal d’aconseguir una falsa “beatificació”, que, per falsa, allà dalt no la tenen en compte, per més que aquí baix –i ben baix, per cert, a base de maquinacions- se’ns pot donar gat per llebre, sobretot en la ficció novel·lesca.

Foc Nou ha publicat el dossier: “Com es fa un sant? Ho podeu llegir a internet www.focnou.cat, allí teniu un llarg i ponderat article titulat “Llegir el santoral” on es posen els punts sobre les “i” respecte els processos “romans”i com es valoren. ¿Hi ha una inflació de sants amb una nòmina que es va augmentant sense aturador? Una cosa és fer el camí de la santedat, que de nou el Vaticà II ens ha recordat que en tenim crida permanent segons l’evangeli, i una altra la que es deriva del reconeixement que en fa l’Església. És interessant la resposta evasiva que en fa la ficció de Joan Pau II en una conversa amb l’Elisenda. Bé, deixem-ho per ara.

Els vertaders sants d’altar els han d’empènyer perquè hi pugin, a l’altar. Precisament si hi volguessin “escalar” seria clar testimoni de que no hi han de pujar. Serien un sant de guix, com ho és l’Oriol de la novel·la. La santedat va a peu sempre. No es mou amb empentes interessades. N’hi ha la mar, de sants veritables, entre la bona gent de les nostres feligresies. Estan ben barrejats amb els que no ho som. I t’hi has de fixar molt atentament per descobrir-los. Però, si els mires els ulls amb delicadesa, hi veuràs refulgir-hi la pau de Déu. Cal arribar a penetrar fins a l’ànima que és on s’hi amaga i descobreix al mateix temps la pau de Déu. Aquests són els sants de veritat, ¡benaurats ells!

Anem a l’evangeli d’avui que és la primera pedra, la “incoació” que se’n diu, del “procés” de beatificació del nostre estimat Zaqueu. Ens el presenta ric doblement, perquè era no sols cobrador d’impostos, sinó cap del “gremi”. Un peix gros, en poques paraules. Fem-hi una mica de brometa: ¿Heu vist mai un “peix gros” enfilar-se arbre amunt per veure passar Jesús? Tot fa preveure que aquí se n’espera una de bona. Tothom el coneix i, malgrat les maledicències que en diuen d’ell molt probablement, allò de la mala fama... ben aconseguida per cert, ell deixa els respectes humans i va i tira tronc amunt... L’espectacle està servit. Aquí n’esdevindrà una de grossa; tot plegat és un pre-anunci. Ara, a aigües passades, sabem que fou la gràcia la que el va fer pujar i, precisament és allí on s’han de trobar dues mirades. La mirada de Jesús: ¿què tindria la mirada del Mestre? Pregunteu-ho a tots els que s’han sentit “cridats” pel seu esguard. Han estat mirats intensament i amb un gran amor. Recordeu el passatge del jove ric. Diu Marc: “Jesús se’l mirà i el va estimar”. Però no sempre la resposta coincideix amb la bona voluntat amb que un s’acosta a Jesús. Cal coratge. Són els diners (!) els que posen traves a les decisions. En Zaqueu tindrem una resposta satisfactòria i decidida. Comença bé la futura beatificació...

Jesús s’invita. Encara estan alarmats els fariseus: ¿Com?, ¡perdona els pecats, no és possible; menja amb publicans, vol dir que d’alguna manera combrega amb ells, ai, fàstic!

Avui m’entaularé amb tu i els del teu “gremi”. Cuita. “Baixà de seguida... i el rebé tot content”. Reacció esperada: “Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador”. El plat del dia, ¿sabeu, sabeu..? Van tenir ocasió llarga per parlar-ne abans i després d’autos: Enmig del convit heus aquí que s’alça el petit Zaqueu. Expectació. Comença fent “declaració de renta”. L’expressió té dos possibles sentits. Rentar-se a la descoberta i passar comptes primfilats. “Senyor, ara mateix”. No ho deixa per demà. Es coneix prou i sap que la dilació el pot refredar. Recordem l’entramat del sistema dels cobradors d’impostos. Són ¡els mateixos jueus! els qui exerciran aquest infamant ofici. Els poderosos (romans o qui siguin) en saben un niu: Fan fer. No donen la cara, mafiosos que són i cínics. El diner sempre maquina; a la rebotiga mouen els fils. Els pobres-rics dels cobradors s’hi fan l’agost, però són mal vistos. Són considerats pecadors, impurs que impurifiquen tota persona que es relacioni amb ells. Ho sap tothom... En aquestes, Zaqueu es posa dempeus, com qui en va a dir una d’inesperada: “Dono la meitat del que tinc als pobres” ¡Quina decisió tan valenta! No és a sang calenta, no. Segur que ho tenia ben meditat. I no acaba aquí la cosa: “I als que he defraudat (ho reconeix) els restitueixo quatre vegades més. Sembla una transacció bancària. Tot és començar amb una bona embranzida. Però la conversió no està en rebutjar palesament el que era el seu negoci, el seu tresor, la seva addicció. S’ha d’optar per Déu i això suposa començar a caminar en direcció contrària i fer “divina addicció” del seguiment de Crist que crida a “estar amb ell”. No es fa un sant en quatre dies; ¡és treball de marqueteria! Posat en marxa, no sap on acabarà la pàgina oberta del llibre de la seva vida. Déu en farà tot un evangelista. Zaqueu es convertirà en Leví i finalment en Mateu, i aquest serà l’evangelista de més notorietat de l’Església. El primer en valoració, tot i que va escriure després de Marc. En el seu evangeli s’autoretrata amb modèstia, passa amb una discreció digna de figurar en el seu “procés de beatificació”. Cita la llista dels apòstols, i d’ell diu “ Mateu, el cobrador d’impostos”. I en relatar la crida que li feu Jesús, concisament dirà: “Vine i segueix-me. I ell es va aixecar i el va seguir”. Lluc és qui posarà tot l’encontorn ja citat, en el que manifestarà el seu particular tarannà, amarat de misericòrdia i d’amor als pobres. Serà doncs ell, Lluc, qui en l’evangeli d’avui “saqueja” (?) un capitost dels rics i li fa buidar la bossa en favor dels pobres. Cada evangelista hi posa la seva versió. Vesteixen els fets concrets d’acord amb les necessitats del moment i de la comunitat per a la qual, primàriament escriuen. Cal veure que els evangelis són polièdrics. Reflecteixen aspectes contextualitzat-los.

Ep, que encara no s’ha acabat aquesta escena. Jesús, també ell, es posa dret i dóna una sentència de llarg abast: “Avui” que és el corresponent a l’ara mateix de Zaqueu, després de la “liquidació de béns” de que feu Zaqueu, diu sentenciosament: “Avui s’ha salvat aquesta casa”. I contraposant-se al pensar dels fariseus, afegeix: “Aquest home també és un fill d’Abraham”. I, a més, universalitza la declaració: “Es que el Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. En una acció concreta, narrada, tenim totes les paràboles de la misericòrdia de Lluc. Seria bo que nosaltres del fet concret en féssim una paràbola personal de les nostres potser escarransides opcions o decisions... ¿Ara mateix? ¡Ara mateix!

La resposta de Mateu ha esdevingut com un model per a tots nosaltres. Ha sortit ben “beatificat” de les pàgines del mateix evangeli. No hi tindrem cap feina a incoar el procés de beatificació. Va morir màrtir com tots els del nou “gremi”, els apòstols. Amén.

Abans era el poble mateix, qui donava la consideració de beats o sants. Els eren ben coneguts de tots. Moltes vegades era per aclamació. No necessitaven els tripijocs de L’Elisenda de la novel·la d’en Cabré. Tot ben clar i net.

Diumenge XXXI de durant l’any, 31 d’octubre de 2010 Barcelona