dissabte, 9 d’octubre de 2010

homilia del diumenge 10/10/2010 del P. Josep Mª Balcells


¿ON SÓN ELS ALTRES NOU?

A veure, comptes clars: un de deu, només un 10%, agraeix. Ja deu ser això, ja, sense demoscòpia… Per agrair s’ha de “tornar enrere” com fa l’agraït samarità . S’ha de rebobinar la pel·lícula. Tornar-la a reviure, re-valorar el do que en ella se’ns ha fet o, millor, que se’ns està fent. El prefix re- demana un re-pàs, un donar un pas enrere o els que calguin. Caldrà agafar el diccionari (jo en sóc molt amant) i veure quantes paraules hi ha que comencen pel prefix re-. Només qui sap re-flexionar (re-plegar-se en un mateix) sobre el que li ha succeït, sabrà obrir-se a l’agraïment. Aquí rau el secret del viure, arribant a valorar les “menudeses” del dia a dia, que no és pas poca cosa. La mel, just. “Calen ritus”

Un torna enrere; els altres encara corren... No es “paren” a dir-se: Quina joia, això m’ho han regalat. Ni veuen que un ha tornat enrere. Ells, entotsolats amb el regal a la mà, només pensen en les conseqüències pròpies: ¡tot d’una, la vida m’ha canviat! No era tan sols la curació, no. La lepra a Israel portava l’estigma de l’exclusió social; era com un tornar a la vida, la curació; tornar a casa, tornar als seus. Ens és difícil avui d’imaginar.

¡Mira que ens ho han dit de vegades!: Nen/nena: ¿què és diu? ¿Com és que, entre els adults, de deu només un es recorda de donar gràcies? Donar gràcies no és una qüestió de “bones maneres ”, d’urbanitat, dient-ho a l’antiga. Teníem l’hàbit adquirit semblava –tot depenia de l’insistència de les nostres mares-, però de fet no havia quatllat, no s’havia interioritzat, no ha esdevingut per a nosaltres, ja més grandets, una actitud de promptesa en donar les gràcies. Sense el monitor/a que ens diu a cada moment nen/nena… “no parem” esment en la valoració de tot el que ens és donat. Perquè dir GRÀCIES ve després de reconèixer que allò concret rebut és un do. Quan ens en fem conscients, aleshores el cor s’il·lumina. El gràcies que ens surt llavors és un gràcies ple de Gràcia. Ens fa “agraciats” a nosaltres sobretot, sense menystenir que l’altre que n’ha rebut les gràcies queda com enfortit i enriquit en la seva acció benvolent, per petita que sigui. Diria que com més petita, encara la valora més, qui la rep, per la sensibilitat que hi reconeix.

Quan vas per la vida atent a valorar els moments de gràcia que vas acollint i com recollint (pom de flors, a fi de comptes), aleshores entens de veritat el valor i el goig del viure. Vals tant com gràcies saps donar-te i donar als altres.

Em revé aquell cant que hem cantat tantes vegades. “Gràcies de…” Gràcies per tot (des que apunta l’”aurora encesa”fins a posta de sol) Encetar el dia en actitud d’agraïment, bona, immillorable pràctica. “Gracias a la vida por todo lo que me has dado”. Passat, present i esperança de futur: tot aureolat d’agraïment. Algú va escriure que l’agraïment és la “gentilesa” de l’amor. Hi estic plenament d’acord. És aquest toc de poesia humanitzant que hi sabem trobar en el que ens donen, no considerant-ho mai com una obligació que hi tenen, sinó com una gràcia que se’ns fa a nosaltres. Qui troba bondat en les mil petites manifestacions rebudes en el dia a dia, d’això en farà un aprenent avantatjat de la bondat. La gràcia, reconeguda, ens fa agraïts i l’agraïment és la més bella expressió de la felicitat. Saber-se admirar és veure coses, persones, idees, accions pel cantó de la transcendència de la vida. ¿Vols créixer?: “Sàpigues ser agraït” a tot i a tots. És revolucionari veure i viure amb ulls i cor agraïts. Em ve insistentment a la memòria aquella “Oda infinita” de Maragall: “Tinc una oda començada/ que no puc acabar mai:/ dia i nit me l’ha dictada/ tot quant canta en la ventada/ tot quan brilla per l’espai”. La vida mateixa és una oda. Oda: “composició poètica del gènere líric”. Tot dit.

Hem llegit a l’evangeli: “tot el que has rebut gratuïtament, dóna-ho també gratuïtament”. Quin cop de mort, si ho sabéssim fer, a tota “comercialització” (et dono, tu m’has de donar), mercantilisme de sentiments i d’afectes. Només viuen, viure de debò i a plenitud, els agraïts. Com més conscients de que la vida ens és sempre i a cada moment donada (la física, la social, la cultural, l’espiritual), amb més goig la viurem. Saber correspondre = agraïment, ¡quina delicadesa! El co-, prefix, ho vesteix tot de sintonia, de comunió, construeix parella. Correspondre, àdhuc i sobretot en les nimietats domèstiques, en tota relació, fa pujar el to vital. Ja ho deia l’Snoopy: “Un carícia sempre fa de bon rebre”. Res ens és degut, no abaixem el to de la vida; ens hi va la vida, precisament.

Si em permeteu faria una incursió en el nucli de la persona de Jesús: Context: l’Última Cena. Diu Joan: “Havent estimat els “seus”, heus aquí que els va estimar fins a l’extrem”. ¿Com, de quina manera?: Es va fer EU-CARISTIA (la mania meva: EU-(=bo, bell, perfecte) XARISTOS (= gràcia, donació, presència, aliment, convit, intimitat). És el miracle d’abast in-finit. Ens depassa.

¡Si sabéssim, com a adults, el què és “portar l’estimació fins a l’extrem”, fins a l’in-finit! És aquest el punt definitu del misteri de l’Encarnació, com portar el cel a la terra, “celestialitzant-la”. ¡Què ens som de durs d’entendre!, “Si de les coses humanes ja n’anem tan faltats d’entendre-les -diu Jesús-: ¿com se us confiaran les del cel? Quan “anem”, com el samarità agraït per saber-se curat, quan anem a Missa, dic, anem d’”eucaristía” (=tot és Gràcia, que deia Sant Agustí). Un de deu que retorna “donant glòria a Déu”. ¡Ai, la rutina que ens assetja en tot el diví i humà! Quan “repetim”, hem perdut la novetat del moment, de l’esdeveniment. ¡I què en som de xarons, Déu meu! Tot en la vida es qüestió de gentilesa, de finesa, d’aquest toc amanyagador. Tornem a missa: “presents” nosaltres en la “presència” real, viscuda, sentida de Crist Ressuscitat (in-com-pren-si-ble, si no és per gràcia). Pau diu avui: “Aquesta és la Bona Nova (= evangeli: la insospitada notícia rebuda) que jo predico i per la qual ho suporto tot per amor als elegits” Per això, tres diumenges endarrere, deia: “Primer de tot, us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per a tots els homes”. En un altre moment, com expressant allò de què vivia, ens recomana: “Sigueu eucarístics”, així és com es llegia en el grec original, que traduïm per “sigueu agraïts”.

¿Heu vist Naaman, primer “displicent” (els nostres rius de Síria són més saludables que tots el vostres, ¡on s’és vist!)?, ara “torna enrere” i vol agrair, com a ben nascut. Eliseu no cobra “estipendis”. El preu dels seus “serveis” no té preu. És a Déu només a qui hem de “donar glòria”, d’agrair pels benifets rebuts. Només Déu és bo, digué Jesús.

Fixeu-vos com acaba deliciosament aquest gran Naaman: “¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? S’emporta un regal que es fa ell mateix, convertint uns sacs de terra en tot un símbol. Els agraïts creen símbols! Em ve al pensament el record de les últimes pàgines del Petit Príncep. ¡Com estira i estira aquesta delícia, feta llibre!: “Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin. Tindràs estrelles que riuen. Tindràs ganes de riure amb mi. I de vegades obriràs la finestra perquè sí, per gust. I els teus amics s’estranyaran molt de veure’t riure mirant el cel. Aleshores els diràs: Sí, les estrelles sempre em fan riure! I es pensaran que ets boig. T’hauré jugat una mala passada… I va tornar a riure. –Serà com si en comptes d’estrelles t’hagués donat un piló de cascavells que saben riure.

I si aprenguéssim a riure -que és un gràcies a mig descloure’s- vull dir a viure des de dins. Ens tornaríem poetes i brollaria del cor una Oda infinita d’agraïments que, com a en Maragall, ens acompanyaria tota la vida. Apa, ¡què esperes? “Somriu que Déu t’estima”. I és gràcia, és “presència eucarística”, tot plegat. Ah, i deia Sèneca: “No és vertader agraïment, si no el dones de seguida”. Quina finor, els clàssics!

Diumenge XXVIII, 10 d’octubre de 2010. Barcelona