diumenge, 29 d’agost de 2010

Homilia del diumenge 29/08/2010 del P. Josep Mª Balcells


UNA BAULA, NOMÉS…

Qui sóc jo? Una baula, és a dir, una anella d’una cadena de la qual no veig d’antuvi d’on ve ni tampoc sé on va ac parar. Som això. Ni menys ni més. És tan gran ser petit! És tan petit ser gran! Una paradoxa més, diguem-ne, existencial. ¿Ho sabem o ens creiem que ho sabem?

Em sap greu utilitzar aquesta paraula: antropología, encara que la seva mateixa etimologia ja ens encamina a entendre-la, potser no en profunditat. M’atreviria a dir-ne “a la casolana”: és fer bullir l’olla amb “l’home” com si fos “la pilota”. No l’home concret, sinó l’home genèricament. Reflexió que haurem fet més d’una i de moltes vegades, personalitzant-la. Què és l’home? I qui ho sap? Qui ets tu? O allò del vell Pitágoras: “ser allò que un pot o podria ser”. Perduts per la capçada, caldria anar més bé a les arrels, a les pròpies, en la mesura en què un pot i sap. Cadascú és cadascú. Tot depèn de l’entrenament que hagim practicat. De tota manera, la qüestió és, tard o d’hora, indefugible. Tu mateix! Allò tan tòpic i tan poc practicat: “Coneix-te tu mateix”.

Estem massa avesats a tenir una visió moralitzant: bo-dolent, dreta-esquerra, i apa…, amb tot, les coses, els esdeveniments, les persones tenen sempre més gruix. ¿Què hi ha darrera la “màscara” de representacions, allò de centrar la corbata al mirall, tot pujant per l’ascensor o bé d’estufar o fer flonjo el pentinat. No es tracta de fer una fotografia i de quedar bé. Hem d’anar més endins, sota l’epidermis, bo i tirant més endins, fins a arribar a trobar l’ànima que té tota cosa i tota persona. Ànima, energia, élan vital, “anhel de ser més”, que diu Maragall. Allò clàssic del “plus”. Del “ser més i millor”. Allò que et sorprèn de tu mateix quan et veus no pel mirall, sinó pel tomb de l’ideal: “pel que podries ser” o pel reconeixement de “la poca cosa que sóc!” Tot junt, tot junt. Les pors de la decantada autoestima, ai, ¿on és l’autoestima? Pregunteu-li a en Fromm. Estima’t tu mateix en allò que ets, que podries ser, què podries no ser. “Ser un mateix”-que diu en Savall-“això és el més important”. Hi ha secrets, sorpreses,”enigmes” que diu de si sant Agustí, per desxifrar. Dins nostre hi ha tot un món, un micocrosmos…

Estira’t panxa enlaire en una nit estel·lada en l’aire pur, on ni la llum ni adherències entelin la visió i els sentiments que et sobtin. Deixa’t portar per l’esbalaïment. Et veus petit, un granet de res davant la immensitat de la volta del cel. Anys llum. Estrelles, incògnites, misteri. T’hi perds i ¡què n’és de bonic experimentar-ho.

L’evangeli d’avui: anem a la categoría, deixant el dolç recolzament de la narració, de l’anècdota: “”Si no us torneu com uns infants no entrareu pas en el regne de Déu”; i més encara. “Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu”. ¡Només ells!

Davant de l’immens (= allò que no és mensurable) et veus tan lleu com una brossa, com un puntet que només és ull-consciència, i bo i sotjant l’infinit et vas mesurant i et trobes que no fas el pes de res. Deixa’m dir-te una paradoxa: Què n’ets de gran en la teva petitesa! L’has reconeguda. Has topat amb la pròpia “finitud”. ¡És aquesta una gran descoberta! En les fronteres, no de fora sinó de dins: Què fas? Dos pams llargs. ¿Què saps? Només sé que no sé gairebé res. ¿Què vols? Res, amb poca cosa puc passar. ¿Què vols ser quan siguis gran? Petit, senzill, in-fant, aquell que no parla, perquè té tanta feina a escoltar… Ser “ulls, és a dir, mirada, mans per donar-les i ànima” per poder animar els qui n’estiguin mancats”. Sempre m’ha sorprès l’expressió castellana: “desalmados”, que no l’entenc com a mala persona, que és el primer que se’ns acut, sinó ser un mort vivent. Allò que tan bé ho explica Maragall en el seu Elogi del viure. Re-co-ma-na-ble. Com deia un periodista, em sembla que Novell, tot i que sincer: citava en Machado: “despreciamos lo que ignoramos”, aplicat a ell mateix. Es pensava que Maragall era un poeta romàntic només conegut pel més conegut d’ell, que és ben poca cosa. Havia descobert que era un gran pensador, un avançat al seu temps. Només cal llegir tots els seus elogis: de l’amor, de la paraula, de la poesia, del poble, del teatre, del viure, de la gràcia, d’una tarda d’agost. Centenaris en marxa... Sentim-nos obligats a llegir-lo amb la major extensió possible i amb l’esperit ¡cristià! amb que va escriure. S’ho val , s’ho val de debò!

L’altre dia parlava de l’evangeli com d’una contínua paradoxa, però ja tenia consciència,en fer-ho, de que hi hauria de tornar, i avui n’és el dia; i us confesso que amb ganes: L’evangeli d’avui ho diu palesament –permeteu-me de dir, antropològicament, anant a fons, al fons del fons. Res de moralines, galdoses moralines; tota una altra cosa, a fe de Déu-: “Perquè tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Hem arribat al moll de l’os. Us ho ben asseguro. No em feu cas, si no voleu…

Humilitat: consciència progressiva de ser humus, de ser matèria orgànica, “compostada”. De ser, amb tot, la base nutrícia de tota exuberància en bosc, jardí, marge de camí. Tot surt de terra, poca cosa. L’humus sostè la vivor de tota la paleta de verds i tonalitats de l’autor de la natura. El verd i el blau: tot ve de l’humus, ¡oh meravella! Ja hi tornarem, no faltaria més!

Tornem una mica més enrere. Fa dues setmanes que Maria ens deia d’ella mateixa: “I qui soc jo perquè Déu m’hagi mirat, i mirant-me, m’hagi omplert de tota gràcia”. Deia: “Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Se sent “salvada” per Déu, se sent com a obra de Déu, que en ella obra meravelles; sap per experiencia maternal en curs que l’amor que té als qui creuen en Ell, és un amor per sempre, que abasta, baula a baula, generacions i generacions. Déu és Amor i “fa familia” (què sé jo on he llegit això?). La petitesa és una experiencia per contrast amb la grandesa, el Totpoderós, que va fent les seves meravelloses obres. Déu ensems que Amor és Bellesa, Déu és Artista. Nosaltres hi posem el fang, terra, pols, humus i Ell ens torneja al seu gust. Som creatures sorgides, sorgint de les seves mans, sempre en una creació continuada. Girant i girant la roda del nostre viure, Ell, el terrissaire, en fa “meravelles” Quina carícia les mans de Déu, àdhuc quan aprima el fang ho fa amorosament, creativament… Ho he vist vegades i vegades als terrissaires de Verdú.

La humilitat, la senzillesa, la petitesa no són mai el resultat d’una modelació moral nostra . No som nosaltres els artistas. Són les mans de Déu que acaronant, pressionant suaument i delicada fa de cadascú de nosaltres l’obra que ell vol, “obra d’autor”, partint, això sí, de “deixar-se fer”. Ja ho diu el salm: “Confia en el Senyor, fes el bé, i viuràs segur en el país. Que sigui el Senyor la teva delícia : ell et donarà el que desitja el teu cor. Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, DEIXA’L FER”. Nosaltres, si ho hem arribat a saber, ho hem après de la vida mateixa. Només es pot ser humil després de molta maduració i maceració.

La humilitat, deia santa Teresa, és la veritat. També es podria dir que la vera veritat és la humilitat. No som fets per nosaltres mateixos; som fets per la vida, que és tant com dir som perdra pulimentada. Les estàtues totes, mil i una més, estan guardades dins el bloc de marbre. Només la mà d’artista en sabrà fer l’estàtua del seu somni. El MAGNIFICATés una oda a la Bellesa que Déu té pensada per a cadascú de nosaltres. En Maria les coses van sortir rodones, van donar la més bella, preciosa, beanurada de totes les dones. Obra perfecta. Ella, no obstant, té consciència en grau superlatiu de ¡petitesa i de serventa! Oh, humil-sublim sense comparació possible. Fem-nos “fills de la seva esclava”. ¡I què bé que m’hi trobo, així! Que ningú no me’n tregui. És el meu descans, la meva delícia, que diu el salm. Acabo perquè no s’ha d’estirar, tensar més del compte, la corda. Sant Agustí posa la cirereta en el pastís: En les Confessions diu: “Que et conegui, que em conegui” Que el conegui perquè em conegui; que em conegui perquè el conegui. Tot per contrast. Antropología pura, res de moralisme. Tot el bo i millor ens serà donat. Amén. Qui tingui orelles que escolti”.

Diumenge XXII de durant l’any, 29 d’agost del 2010- Barcelona