diumenge, 22 d’agost de 2010

Homilia del diumenge 22/08/2010 del P. Josep Mª Balcells


L’EVANGELI, PURA PARADOXA.

Comencem obrint el diccionari. ¿Què ens diu? Paradoxa: tres sentits que venen a dir el mateix: 1.- Opinió contrària a l’opinió comuna. 2.- Opinió que sembla contrària al comú sentir, però que de fet és exacta. 3.- Figura retòrica per la qual un enunciat veritable –però que sol constar de dos conceptes antagònics- és presentat d’una manera inversemblant, absurda, contradictòria.

L’evangeli n’és ple de paradoxes, fins a tal punt que en presentar Mateu les paràboles, diu d’elles una paradoxa que bé podríem dir-ne global: “Els deixebles s’acostaren i li van preguntar: -Per què els parles en paràboles? Ell els respongué: -A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però a ells, no. Per què al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Havia acabat la paràbola primera que surt en Mateu amb aquestes ¿enigmàtiques? paraules: “.Qui tingui orelles que escolti”.

L’evangeli és una “fuetada” verbal contra la vulgaritat. L’evangeli és per a persones que tenen una sensibilitat especial, diguem-ho així; tot el contrari de la vulgaritat, mediocritat, insubstancialitat, banalitat. Perquè d’haver-n’hi n’hi ha. ¿Qui se n’escapa?, siguem sincers… Només cal veure quines són les “audiències” màximes de totes les cadenes que es fan i no es desfan… No sé per què ara em ve a la memòria l’himne nacional: “Perquè quan convé seguem cadenes” ¿Quines? Molt bé deia aquell que avui havíem perdut el sentit èpic de la vida. Èpic i líric, que aquesta és una altra. I contra èpic hi ha com a antònims: els citats més amunt, ¡i més!: ¿dónde va Vicente…? ¿No ho has vist? Interessantíssim! Un embolica de can padre… Vés què hem de fer, si tothom… – o quasi, per almenys deixar la porta entreoberta pels Cavallers que els ha caigut, peça a peça, l’armadura rovellada, després de desfer els camins “comuns”, per fresats, que són “els de la gent” (¿Us heu fixat quina pobresa té aquest terme: gent?) Apa, a llegir-lo o reelegir-lo, que és un bon antídot contra la ba-na-li-tat: “El Cavaller de l’armadura rovellada”, sí, senyor.

Bé, anem a les lectures d’avui. (Deixeu-me recomanar-vos, si us plau, que abans de llegir la meva tramesa setmanal és aconsellable, per no dir fructuós, ¿imprescindible? tenir al davant les lectures pròpies del diumenge corresponent i saber de què van, altrament no tindran cap relleu les meves reflexions. Gràcies i endavant)

Primera paradoxa: Isaïes profetitza –¡oh, contradicció!- que vindran de tot arreu de entre les nacions i àdhuc –com s’atreviria a dir-ho?-: “I jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites”. Sort que acaba la frase així: “diu el Senyor”. Això és una al·lusió a tot un canvi impensable en un punt neuràlgic del poble de Déu: Sembla que es comença a esquarterar el símbol dels símbols dels jueus: el TEMPLE. Allò més sagrat, juntament amb la Llei i l’Aliança. Ha tingut un gran encert Benet XVI en dir que s’hauria d’ampliar el pati primer del Temple o atri dels gentils on podien entrar els pagans on, segons comentaris de l’Abat de Montserrat, “els nostres contemporanis d’altres creències o no creients poguessin d’alguna manera relacionar-se amb Déu, tot i que els sigui desconegut. Aquest és un repte que tenim els membres de l’Església: estar al servei d’aquest col·lectiu tan nombrós en el nostre entorn” Confrontem la primera lectura amb l’evangeli que sempre van aparellats: ¡més vistosa i punyent paradoxa! Escoltem: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el Regne de Déu”. I acaba l’evangeli amb una síntesi paradoxal: “Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”. ¡Atenció, que podria parlar de nosaltres!

Més paradoxes: “Heu oblidat les paraules encoratjadores: Fill meu, no desestimis la correcció; no et cansis quan ell et reprèn , perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que prefereix”.

Una paradoxa més: ¿Són pocs els que se salven? Resposta: “Correu, mireu d’entrar per la porta estreta. Més encara: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. Resposta: “No sé d’on sou”

Trastocar la normalitat (paraula verinosa, aquesta). La normalitat no és indici de veritat. Allò que fa el “comú de la gent” no vol dir que sigui permès, ni encertat, ni digne de ser lloat. L’ètica no es guia per la “meitat més un”. Els grans valors van més enllà dels que estipulen i legislen les democràcies. Una cosa és la legalitat o la despenalització i una altra i ben altra la moralitat. En el terreny de l’evangeli no estem en una moral de “mínims”. Els mínims tendeiexen, com la boira, a desdibuixar, a desfigurar, i poc a poc arriben a fregar la mateixa indiferència i l’oblit. La corrupció d’allò òptim esdevé pèssima, ja ho deien els clàssics. ¿No ens passarà o no ens està passant ja amb l’evangeli?

No em puc estar de tornar a la pregunta-resposta: “¿Són molts els que se salven?” No es tracta de “ressuscitar pors”; massa que ho hem fet i potser encara ens en queden relíquies subconscients... La cosa me la plantejo així: ¿L’evangeli és per una elit o bé és per a tothom? Paradoxa de les paradoxes: “Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però qui la perdi, la conservarà”. ¿Són molts o bé són pocs els cristians evangèlics-evangèlics? Bona la pregunta. Deixem que la resposta ens la doni el mateix Jesús: “En aquell mateix moment, Jesús ple de la joia de l’Esperit Sant, digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. Després afegí: “Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu”. En una altra ocasió davant del comentrari dels deixebles sobre la dificultat de salvar-se per als qui tenen riqueses: “Si és així, ¿qui pot salvar-se? Jesús se’ls mirà i digué: “Als homes els és imposible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot”. La confiança és el desllorigador. Caminar i caminar, al pas que sigui, amb tal que sigui caminar… S’ha de passar per l’aprenentatge. “Però més tard els qui han passat per aquest entrenament, en cullen en pau el fruit d’una vida honrada”.

Per un seguit de circumstàncies he llegit L’elogi del viure que fa Maragall, que hi va com anell al dit en relació amb el què diem: “Viure és aquell impuls de ser, que en el que ja és, es resol en l’esforç per ser més. Allí on fineix aquest impuls o acaba aquest esforç, allà mateix acaba la vida i també acaba l’ésser viu, malgrat que en continuï l’aparença ja per pur automatisme. Perquè l’esforç de vida crea el seu ritme, i aquest, bé quan no troba l’obstacle que el va regular , bé havent-se apagat l’impuls que el crearen per a vèncer-lo, persisteix automàticament i ja sense ànima, donant-vos l’exterioritat de la vida, i fent-vos prendre per vives, coses que, en realitat, de molt de temps que són mortes.

És una invitació a estar vius de veritat, més enllà dels automatismes que anem “segregant”, per enredar-nos a nosaltres mateixos, per no experimentar que no som morts. Continua: “I, no obstant, la llum està dins de nosaltres, en el nostre pit l’alè per a avivar-la en nosaltres, i la força per a caminar. ¡Aleneu cap endins, apa, avivem el pas! ¿Creieu de bona fe que si visquéssiu segons l’Evangeli –és a dir, si visquéssiu- creieu que necessitaríeu cap d’aquestes ombres, d’aquests motlles, d’aquests automatismes en què us moveu i en els que us sentiu tan malament. Proveu-ho ¿Ho heu provat alguna vegada? ¿Quan? ¿On? Digueu-me, ¿on ha existit una societat vertaderament cristiana? Jo no ho sé. Jo sé d’alguns homes dispersos que han viscut en Crist i sé d’institucions originades en el seu esperit : però de que hagi existit una societat vertaderament cristiana d’homes vius en Crist, i que hagi subsistit, jo no ho sé. Per això crec que la història de la Humanitat està encara per començar… Però, ¿què vol dir viure?, pregunteu. Viure és desitjar més, sempre més; desitjar no per apetencia sinó per il·lusió. L’il·lusió, aquest és el senyal de vida; estimar, això és la vida. Estimar fins al punt de poder-se donar pel que estimes. Poder-se oblidar d’un mateix, això és ser un mateix; poder morir per quelcom, això és viure. Qui només pensa en si mateix no és ningú, està buit. Qui no és capaç de sentir el gust de morir, és que ja està mort. Solament qui pot sentir-lo, qui pot oblidar-se d’ell mateix, qui pot donar-se, qui estima -en una paraula- aquest està viu. I aleshores només el que li cal és posar-se a caminar. “Estima i fes el què vulguis. Estimar és, doncs, la causa, la senya i la justificació de la vida. Estimar-ho tot de Déu en avall. És a dir, aquí no hi ha ni dalt ni baix: estimar-ho tot menys el que és la peresa d’estimar, perquè això és el caos. Perquè en el fons del vostre desamor, i del vostre automatisme que tot ho porta a malbaratar, en el fons no hi ha més que peresa. Treieu-vos-la de sobre, doncs; esforceu-vos, res més que això, i haureu justificat la vostra vida; reformant-vos vosaltres mateixos només, amb això ja haureu reformat el món… Estigueu vius, només, que la vida de per sí ja se les compon. És l’únic que fa falta. Que ara com ara tot pateix del vostre somni, i tants de mals que voleu curar –vanament, perquè dormiu- no són més que fantasmes del vostre somni. El passat i el futur són fantasmes del vostre somni. Desperteu, visqueu, estimeu tan sols un moment, i ja veureu! Estima’l tu, almeys, aquest moment que passa… que no passa, creu-me perquè estem segellats en eternitat, i tot ens és actual; i en aquest que tu en dius moment està contingut tot el teu passat i tot el teu futur. Estimant, doncs, el moment, vius eternament. Res no és menyspreable, fora dels fantasmes del caos. Tot el que va passant davant teu, viu en tu; tot és per a ser etern, tot és per a ser estimat. Tot.

“Qui tingui orelles per escoltar, que escolti”.

L’AMOR és la paradoxa més gran. Déu és paradoxal, Crist i el seu evangeli, pura paradoxa. ¿és o no és? I nosaltres, ¿no som també una paradoxa en el sentit més ple de la paraula? “Homes de poca fe, ¿per què dubteu? “¡No tingueu por!”


Diumenge XXI de durant l’any, 22 d’agost de 2010. Barcelona