dimarts, 13 de juliol de 2010

Homilia del diumenge 11/07/2010 del P. Josep Mª Balcells


L’ESGLÉSIA SAMARITANA

No sé pas si havíeu sentit aquesta expressió que ens arriba de l’experiència eclesial d’Amèrica Llatina: Així s’expressava Casaldàliga, un dels que la sol utilitzar, en una enquesta que demanava que diguessin com els agradaria que fossin els cristians del segle XXI: “Creients amb praxis, practicant Déu, que diuen els nostres teòlegs llatinoamericans. “Practicant la misericordia, la tendresa i la justícia, fent causa vital de totes les grans causes de la humanitat”. Expressió que és ben vàlida també per a nosaltres. Vàlida i urgent. La paràbola d’avui acaba així: “Doncs tu fes igual”. Ja hi tornarem…

Cal que anem a pams. Anàvem parlant, diumenges seguits endarrere, d’una Església vocacionada: volguda per Déu, cridada, auscultada, resposta, projectada i seguida…

Vàrem començar per posar les bases que com a condicions de possibilitat faran com de fonament que ens possibilitaran pujar paret amunt, encara que el símil de la construcció se’ns queda coix, perquè no és l’un sobre de l’altre, sinó com un englobar-lo i així tots són indispensables; no es pot edificar el segon sense el primer, que en fa de base. Se’ns parla a més d’una tercera dimensió (Pannikar), i també de tercer ull, de l’ull de la fe. Aquests darrers com cercles o esferes unes dins les altres; en pressuposen d’altres precedents, encara que de fet quan es donen són simultanis, no hi ha segona, ni tercera sense la primera. És allò clàssic de que “la gràcia pressuposa la naturalesa”. En un altre moment parlàvem de matriuska. Nines que trobes dins d’altres nines. Per tal de situar-nos el més bé posible, exemplifiquem-ho així:

Vocació primària: Cridats a viure, així, ras i curt, però amb la seva magnífica significació. Aquesta vocació a la vida no és negada a ningú, però ha de ser reconeguda com a tal; pot quedar “anegada” si no se’n sap trobar el sentit, el goig i la plena significació en tota espurna de vida, per remenuda que sigui o pugui semblar: la pròpia vida, tota vida. Acostumem a fer valoracions adjectives, afegides, com si l’adjectiu fos més important que el substantiu, substantiu aquest que és la pròpia vida, la vida. Viure, sentir-se vivent, únic, diferent: aquí hi ha el tot del viure. Mai s’esgotarà la veritat i significativitat del propi viure; sempre cridada, en ella mateixa, a més i millor sentit, a més valor, a major plenitud. Es pot traduir per expressions com: “¡això és vida!” “Confessso que he viscut”. “Gràcies per la vida per tant com m’ha donat!” Versions humanitzants del “carpe diem”, que es podria dir: “carpe vitam”. O bé allò clàssic: “auso vivere” (m’atereveixo a viure”); o si voleu allò de Pau: Mentre visquem (ell diu: mentre tinguem temps) fem el bé” i tantes referències més que podríem fer.

Vocació a ser cristians: com si a la massa-pasta del “viure” hi poséssim el llevat del “superviure” (expressió de Teilhard), és a dir que al veure hi posessim la mirada dels “ulls de la fe”. Reinventant així la vida (etimològicament: redescubrir, desvelar o veure-ho tot amb ulls de revelació). Déu així entra i posa en joc, evidenciant’ho, el què és: l’amor; i vol ser compartit precisament com amor sentit i consentit. Això reinventa, globalitza el viure de cada dia, li dóna un sobretò. Hi ha un ferment de novetat en tot el que un veu , sent, pensa, vol i fa. I, per reflex de correspondencia, un descobreix que el sentit del seu viure i de la seva plenitud es dóna en l’estimació creixent. Amb un referent permanent: estimar com, a l’estil de Jesús. Déu viscut, conegut “bíblicament”, experimentat, “combregat” en Ell i per Ell, en una comunió irradiant…

Això és aproximativament la “teoria”, que bé que la sabem tots; però en la certesa de saber-la hi va amagada la temptació de la irrellevància possible, d’un saber que només és contingut mental, però que es pot quedar empobrit, depauperat, si no fa redescubrir a cada puntada la novetat, la creativitat i l’esbalaïment del viure de la fe.

No podem quedar trabats i menys satisfets amb el que “pretesament” som, perquè ens ho ha dit el catecisme. Només cal que donem una ullada al nostre entorn i ens podrem trobar amb la inquietant sorpresa de que hi ha una “santedat laica”. Camus en parla punyentment en La Pesta. En el viure quotidià ens trobem afortunadament que hi ha molta i molta bondad, sense adscripció religiosa aparent. I que tanta i tanta bona gent ens supera en actituds, en la praxis quotidiana del bé. Això ens fa pensar i ensems beneir que Déu es manifesti lliurement en el cor dels homes. Joiosos de saber que els camins de Déu siguin “inescrutables”. Deixem que Déu sigui lliure i que reparteixi el seu amor de mil maneres, no fàcilment catalogables i que no s’adiuen als nostres “perversos” i maniqueus esquemes: dins – fora; ser – no ser; bo – dolent…

Avui ens ensopeguem amb una de les paràboles que deurien ferir la sensibilitat dels contemporanis de Jesús. Noresmenys que tot un Mestre de la Llei li va fer la malèvola pregunta, d’altra part essencial: “¿On rau la plenitud de la Llei?: “Shemà Israel: estimaràs el Senyor i els altres”. I afegeix com aquell qui posa insídies aparentment ingènues: “¿Qui són aquests altres?” Curiós que digui aquests altres. No simplement els altres.

Podríem donar gràcies per la pregunta, per la qualitat de la resposta, de les més sorprenents de l’evangeli. ¡Quina fimor i ironia no té la narració! Ja sabem el fil de la parábola i el seu contingut “religiosament incorrecte...” Es fan escàpols i queden ben retratats tant el sacerdot com el levita. Ells que presumiblement sabien millor de les actituds dels “qui creuen en Déu”. ¡Quines foren –i segueixen essent- les exculpacions, les excuses per no atendre un malferit, de forma que han d’esquivar-lo passant “per l’altra banda” (¡Què expressiu!).

Un podria o hauria de fer parada ètica arribats a aquest indret del relat: ¿Pecats de comissió o d’omissió? ¡Tant se val! Un cor ben nascut s’aturaria, faria “uns primers auxilis”, si més no. ¡Res, ni tan sols això! ¿Què pensarien els dos “serpentins” i innobles personatges? ¿ Quantes preguntes no ens podríem fer, si –només per probar-ho- ens endosséssim les vestes dels sacerdots i levites de qualsevol temps. No puc deixar de pensar en La Caiguda de Camus: la noia que es precipita al Sena, pont avall, i la por de comprometre’s del vianant… i la “riallada” estrident (la veu de la conciencia) que el perseguirà vida endavant per haver-la ignorat, “passant per l’altra banda”.

Passa un bon home, una persona de qualsevol condició humana, llengua, pàtria, gran o jove, creient o no; home o dona… Jesús hi posa intencionadament un samarità, que des d’aquelles esdevindrà immemorialment el bon samarità. Tot va ser veure el malferit que se n’apiadà, se’n compadir. Ja tenim l’expressió clau: compadir-se. No es un sentiment, sinó una actitud. De ser només un sentiment no hagués fet el què va fer marcat pel sobrepuig… Jesús en la narració s’hi va abonar a posta per caracteritzar la paràbola que així pren relleu es torna paradigma: en ella queda retratada l’acció compasiva portada a l’extrem.

No calen més comentaris. Fixem-nos en les distorsions volgudes de la pregunta que li fa Jesús: ¿Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home qque havia caigut en mans dels lladres? El Mestre (¿) obvia dir que és el samarità (¿vergonya, por de ser mal vist?). Diu només: “El qui es va compadir d’ell”. Jesús no polemitza; només respon com al principi: “Fes tu igual”. Abans havia dit: “Fes-ho així i viuràs".

¿Podem comprendre que Pagola (Jesús y la misericordia (Un nuevo modo de ser y de estar) (pliego Vida nueva, nº 2.583, octubre de 2007); que Jon sobrino (La iglesia samaritana y el principio-misericordia http://www.servicioskoinonia.org/relat/192.htm) que Casaldàliga, passsim; que Gz. Faus (La por de Jesús), més enllà de teologies, posin la compassió de Déu, de Jesucrist, de qualsevol cristià, de qualsevol “ateu compassiu”, de tots els BONS SAMARITANS de tots els temps, com el carácter més distintiu de Jesús i del seu evangeli, del Regne de Déu? No demanis carnets d’identitat, no facis tries indegudes. No és qui ho fa sinó el què es fa i com: la gratuïtat, l’empatia ètica, la humanitat humanitzadora i a partir dels més propers. Servir és regnar, servir l’home és servir Déu, i servir Déu a qui no es veu és servir a l’home que sí que es veu...

Diumenge XV de durant l’any, 11 de juliol de 2010. Barcelona