dijous, 8 de juliol de 2010

Homilia del diumenge 04/07/2010 del P. Josep Mª Balcells


POBLE DE DÉU, POBLE EN MARXA

Les paraules clau de l’evangeli d’avui són: “Aneu, us envio” Noteu que està dit en plural. Aquest sentit de Comunitat, de Cos, de Poble o, si voleu, segons paraules de Pere: “Som una Nació”. Tot fruit d’una crida, donada llibèrrimament per Déu; nosaltres l’hem escoltada (auscultada per haver sentit ben de prop els seus batecs); i hi hem respost amb un compromís de vida i de per vida. N’hem assumit el seu projecte amb fidelitat creativa, tant a nivell personal com col·lectiu. Tenim els nostres referents cada vegada més consolidats, més vius i operatius: “Aquest poble messiànic té per cap el Crist; per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu; té per llei el nou testament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar; i, en fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més fins que sigui consumat també per Ell a la fi dels temps, quan el Crist , que és la nostra vida, es manifesti i la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per prendre part en la llibertat gloriosa dels fills de Déu”.

La missió és el component més important de qualsevol vocació. N’és la finalitat, n’és el permanent per a què. Es diu ben a les clares en l’evangeli d’avui: “Digueu el Regne és a prop vostre”.

Tots nosaltres som enviats; no podem esperar a estar ben formats i preparats per començar a “passar”: “aneu”. No podem perdre de vista de que en tota vocació hi ha tres grans qüestions que no podem ignorar-les mai: qui ens envia, per a què i com. Tot ben explícit en l’evangeli d’avui. Un es pot perdre pel camí, si perd conciència d’aquests tres condicionants de possibilitat. Sobretot, sobretot no podem oblidar la finalitat de la nostra comesa: Anunciar la proximitat del Regne: “Déu ens estima i ens vol fills en l’estimació”.

La trilogía permanent en tota vocació: identitat, comunió i missió s’interrrelacionen i s’enriqueixen mútuament. Si en falla alguna, totes tres queden afectades…

Si ho apliquem al nostre cas de cristians d’avui, ens podrem trobar amb alguns dèficits que es fan ostensibles en una certa apatia, una disminució de l’autoestima com a cristians, una manca d’entusiasme que poden portar i, de fet porten, a una disolució del sentit d’identitat i de pertinença; ¿som critians una mica d’amagatotis, ens hem tornat cristians anònims? Com més iguals ens veiem, els del “gremi”, de tots els altres, - els que no són de la “pirròquia”- més desdibuixats ens hi veuen. La fe, els ideals són encomanadissos; també ho són els seus dèficits. És allò que ja intuia Pau VI en el seu document “L’evangelització en el món contemporani” que hauria de ser com un dels llibres de capçalera dels cristians d’ara: “La nostra època coneix nombrosos obstacles, entre els quals ens acontentarem a esmentar la manca de fervor. És tant més greu perquè ve de dins. Es manifesta en la fatiga i la desil·lusió, la rutina i el desinterès, i, sobretot la manca de joia i d’esperança. Exhortem, doncs, tots els qui, per un motiu qualsevol o en qualsevol grau, tenen la tasca d’evangelitzar, que alimentin en ells el fervor de l’Esperit”. “La proposta de la veritat evangèlica i la salvació oferta en Jesucrist, en claredat i amb absolut respecte envers les opcions lliures que després poden fer –evitant “tota forma d’actuació que expressa una coacció, una persuassió deshonesta o poc lleial”- és tota una altra cosa : lluny de ser un atemptat a la llibertat religiosa és un homenatge a aquesta llibertat, a la qual és oferta l’eleccció d’un camí que fins i tot els no creients consideren noble i lloable. ¿És, doncs, un crim contra la llibertat d’altri clamar amb alegria la bona nova, coneguda gràcies a la misericordia del Senyor? ¿I per què només la mentida i l’error, la degradació i la pornografia haurien de tenir dret a ser proposats per la propaganda destructiva dels mitjans de comunicació social, per la tolerancia legal, per la por dels bons i l’audàcia dels dolents? Aquesta manera respectuosa de proposar el Crist i el seu Regne, més que un dret és un deure de l’evangelitzador. I és també un dret dels homes, germans seus, de rebre, a través d’ell, l’anunci de la de la salvació. Aquesta salvació Déu pot acomplir-la en el qui vulgui per camins extraordinaris que només ell coneix…”

“Conservem, doncs, el fervor de l’Esperit. Conservem la dolça i confortant joia d’evangelitzar, fins i tot quan cal sembrar amb llàgrimes als ulls. Fem-ho –com Joan Baptista, com Pere i Pau, com els altres apòstols, com una multitud d’admirables evangelitzadors al llarg de la història de l’Esglèsia- amb un impuls interior que ningú ni res no sigui capaç d’extingir. Que sigui aquesta l’alegria més gran de les nostres vides lliurades. I que el món del nostre temps, que cerca, de vegades amb angoixa, a vegades amb esperança, pugui rebre la bona nova, no d’evangelitzadors tristos i desanimats, impacients o angoixats, sinó de ministres de l’evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut d’ells la joia del Crist i que acepten de jugar-se la vida perquè el Regne sigui anunciat i l’Església implantada al cor del món”.

Una vocació, d’altra banda, sempre és comunional. Juntament amb tu sempre va el referent de tot un grup incommensurable (que per a nosaltres té nom de comunitat). Jesús els envia “de dos en dos”, parla en plural: “Aneu”, no ves. No és una aventura personal que tu emprens com per compte propi. Hi ha qui envia i l’evangelització es fa en nom seu. El missatge en l’evangelitzador no és el missatger. Som uns enviats, no ho oblidem pas mai. Pau VI il·lumina aquesta dimensió essencial de comunitat, ni que sigui invisible a ulls humans. És una convicció al temps que una realitat. Diu amb aquest títol significatiu: Per una comunitat evangelitzada i evangelitzadora: “Els qui acullen amb sinceritat la bona nova, mitjançant aquest acolliment i la fe compartida, es reuneixen, doncs, en el nom de Jesús, per cercar junts el Regne, construir-lo, viure’l. Constitueixen una comunitat que és , alhora, evangelitzadora. L’ordre donada als dotze –“Aneu, prediqueu la bona nova”-val també, encara que d’una manera diferent per a tots els cristians. Per això, Pere els anomena “un poble adquirit per anunciar les meravelles d’aquell qui de les tenebres els ha cridats a la seva llum admirable”, aquestes mateixes meravelles que cadascú ha pogut escoltar en la seva pròpia llengua. Fora d’això, la bona nova del Regne que ve i que ha començat és per a tots els homes de tots els temps. Els qui l’han rebuda i que estan reunits en la comunitat de salvació poden i han de comunicar-la i difondre-la”. Pau diu “Per a mi evangelitzar no és pas un títol de glòria. És una obligació. Ai de mi, si no evangelitzo! I Pau VI afegeix: “Volem confirmar una vegada més que el deure d’evangelitzar tots els homes constitueix la missió essencial de l’Església, una tasca i una missió que els canvis vastos de la societat actual fan encara més urgents. Evangelitzar és, en efecte, la gràcia i la vocació pròpia de l’Església, la seva identitat més profunda. Existeix per a evangelitzar, és a dir, per a predicar i ensenyar, ser canal del do de la gràcia…” “L’Església no se sent dispensada de prestar una atenció infatigable envers els qui han rebut la fe. Mira, així, d’aprofundir, consolidar, podrir, fer madura cada vegada més la fe dels qui es professen ja fidels o creients , a fi que ho siguin cada vegada més. Aquesta fe està gairebé sempre enfrontada amb el secularisme, és a dir, amb l’ateisme militant; és una fe exposada a proves i amenaces, més encara, assetjada i combatuda. Corre el risc de morir per asfíxia o per inanició si no és alimentada i sostinguda cada dia. Per tant, evangelitzar ha de ser sovint, comunicar a la fe dels fidels –particularment mitjançant una catequesi plena de saba evangèlica i amb un llenguatge adaptat als temps i a les persones- aquest aliment i aquest sosteniment necessaris”.

Finalment vull transmetre la crida urgent que feia ja fa trenta-cinc anys Pau VI també als laics: “Els laics, que llur vocació específica col·loca al cor del món i al davant de les tasques temporals més variades, han d’exercir, per això mateix, una forma singular d’evangelització.

“La seva tasca primera i immediata no és la institució i el desenvolupament de la comunitat eclesial –aquesta és funció específica dels pastors- sinó l’aplicació de totes les possibilitats cristianes i evangèliques, amagades però ja presents i actives en les coses del món. El camp propi de llur activitat evangelitzadora és el món vast i complicat de la política, de la dimensió social, de l’economia, però igualment de la cultura, de les ciències i de les arts, de la vida internacional, dels mitjans de comunicació social, així com algunes altres realitats ofertes a l’evangelització, com són l’amor, la familia, l’educació dels infants i dels adolescents, el treball professional, el sofriment. Com més hi hagi laics impregnats de l’Evangeli, responsables d’aquestes realitats i clarament compromesos en elles, competents per promoure-les i conscients que cal desplegar llur plena capacitat cristiana, tantes vegades latent i asfixiada, més aquestes realitats –sense perdre o sacrificar res del seu coeficient humà, al contrari, manifestant una dimensió transcendent sovint desconeguda- estaran al servei de l’edificació del Regne i, per tant, de la salvació en Jesucrist”.

La liturgia sintetitza d’aquesta manera els àmbits del Regne i, per tant, d’evangelització a la qual estem cridats tots, cadascú en la seva pròpia vocació i situació: El Regne de la veritat i de la vida; de la santedat i de la gràcia; de la justícia de l’amor i de la pau. ¿Qui no pot trobar aquí, en el concret, la seva evangelització personal i, de conseqüent, la seva vocació d’evangelitzador?


Diumenge XIV de durant l’any, 6 de juliol de 2010 Barcelona