FER EL CAMÍ DE SANT JAUME
Qui més qui menys, però a gairebé a tothom li pot haver passat pel vol de la imaginació de voler o poder fer un dia, total o parcialment, el camí de sant Jaume. El desig, la il·lusió de trobar-se caminant per senders o pels GR, o com sigui, no deixa de ser un somiar-nos com a pelegrins amb tot el cúmul d’experiències que això pot suscitar… I no cal tenir, per això, una imaginació massa esvalotada. Somiar no té preu; és de franc.
L’home ha estat molts milions d’anys essent nòmada, I naturalment ens n’han quedat les traces i la tirada. ¿qui no es deleix per a fer la descoberta de paisatges nous, de fer caminades a trenc de dia o bé a entrant de fosc? Les marrades de camí, les indecisions, les preguntes per reorientar-nos, les companyies inesperades, la por i ensems l’afany de “mesurades” aventures. El sentir fatigós del cansament, la “llagueta” al peu que hem de prevenir o curar, les acampades en un mal hostal o en una tenda mal plantada. ¿Qui no sent la crida a caminar i a perdre’s deliciosament en les mil mirades obertes a tots els azimuts, en els tocs de poesia tant a tocar d’emocions inesperades i amb l’enfilall de pensaments que ens venen i van..?
Hem nascut per caminar físicament, culturalment, espiritualment. Sols; millor, acompanyats; molt millor, amb amics. Dels meus vells temps d’escoltisme m’han quedat records dels raids, les marxes de tota mena, sobretot nocturnes. Els silencis, les pors, les converses banals per “sentir-nos acompanyats”, les confidències sorgides de cop i volta, les pauses que permeten filar –“la balenguera fila, fila”- pensaments, emocions…
Són experiències que ens les hauríem de propiciar, regalar-nos-les –mai és tard-, perquè s’hi amaguen moltes descobertes que ens faran ser millors, que ens faran descobrir aspectes insospitats de la natura o bé de nosaltres mateixos. Caminar no sols és sa; és sempre enriquidor.
La millor metàfora de la vida és el pelegrinatge, per això tira tant el Jacobeu... Pelegrinatges bé sigui el de l’arets o stranniks, pelegrins russos, bé de l’excursionista, de qui li agrada perdre’s en un boscatge no conegut, bé de qui es posa de camí amb una fita concreta o bé per una finalitat religiosa o simplement per gaudir de contrades no fresades. L’Espinàs ens n’ha anat donant compte amb els seus llibres “A peu per…”
¿Què són, en realitat, els veritables curriculum vitae sinó les fites dels nostres pelegrinatges per la vida. No els títols ni els treballs escomesos, ni els màsters; simplement són els propis camins per la vida, les concatenacions, els lligams de fets, esdeveniments, trobades, presències, absències que ens han portat fins a la cruïlla on estem ara mateix, perquè el pelegrinatge continua… ¡Oh i tant!
Deien els clàssics que “la vida està en el moviment”. I si donéssim veu als poetes ens donarien les seves vivències de tot tipus de camins, de descobertes anant endavant en el camí de la pròpia vida. És un tema recurrent. No cal caure en els tòpics de sempre: que si Machado, que si León Felipe...
Els llibres sagrats no deixen de tenir sempre aquest rerefons del caminar. Crist mateix es defineix com a camí. Jesús fou un profeta itinerant. Les millors paràboles (el fill pròdig, el bon samarità) es donen en escenaris de camins. Emaús és el paradigma. Bíblicament tot camí suposa una crida prèvia. Oberta, però a tota sorpresa. Sabem que els camins de Déu no són precisament no de bon tros els nostres (Is 55,8). L’èxode és el camí per excel·lència. Déu va al davant (núvol i foc: parasol i empenta. També ho és l’exili. Al final del camí espera la Terra Promesa o bé el Retorn. La pujada a Jerusalem dóna l’estructura de l’evangeli de Lluc. “Seguiu-me”, és la invitació que feia als seus deixebles. “Aneu” fou –i és encara- la paraula clau de tota missió. M’entusiasma aquest incís d’un prefaci que acostumo a llegir sovint: “En Ell vivim, ens movem i som”, com si ser, viure i moure’s fos tot el mateix, dit de cadascú de nosaltres en Déu. ¡Tant de bo que fos realitat sentida i experimentada. La felicitat és l’altra manera de dit el mateix. ¡Benaurats aquells en qui Jesús és de fet “el camí, la veritat i la vida del seu viure!
Hi ha condicions precises per a cada caminada, per a cada pelegrinatge: “a la evangèlica”, a la missionera, a la de l’excursionista, a la del simple caminador: hom ha de saber ser previsor: avançar-se a possibles incidències. Ja ho diuen: “lleugers d’equipatge”, tenir de tot el necessari, però només l’indispensable. En plena natura mai estàs a cobert de l’imprevisible. És saviesa saber encertar entre el just i el massa..
Hi ha pelegrinatges també –i són els millors- pels camins de l’Esperit. Cal “sortir de casa” literalment, de quan en quan; anar a cercar un lloc, millor envoltat de natura, on poder fer silenci i viure uns moments de soledat “sonora”. Un lloc on trobar-se un mateix i poder anar desgranant el propi rosari amb els misteris, que són tota vida, de goig, de llum, de dolor i de glòria, començant pels que són la vivència que ara ens toca… (El rosari com a currículum vitae de Maria, avesada a passar per la memòria els esdeveniments de la seva vida amb Jesús: ¡quina peregrinació materna, pels camins de l’Esperit!)
Abans es pensava més en fer “Exercicis”. Avui són pocs els qui s’hi donen. Com sigui, el que ens cal és fer l’”Exercici” de trobar-nos amb nosaltres mateixos, amb Déu, amb la natura, per poder retornar-nos –nous, renovats i amb promptesa d’esperit- per poder reemprendre la marxa, ai las, sempre massa accelerada del propi caminar per la vida, i indefectiblement re-trobar-nos amb els altres, que és el banc de proves de la qualitat del propi viure. Fer alguns parèntesis, ni que siguin petits, pausats; si més no per buidar-nos i deixar que l’Esperit ens oregi una mica i que ens ompli, amb l’alè de les “coses de Déu” el respirar de cada moment. Cercar la qualitat del viure, obrir el mapa i saber-nos situar i refermar la direcció pretesa… I seguir caminant.
Perquè, a fi de comptes, de moure sempre ens movem – i no ho dic físicament, sense excloure-ho, naturalment- Tots anem pels camins de la vida: orientats o desorientats, ennortats o desnortats, passius o actius, conscients o inconscients, a pas curt o amb passa accelerada, entretinguts o bé amb les fites ben establertes. Tots, però, som pelegrins de la vida. És bo encertar la ruta, trobar-hi sentit, assaborir-ne el gust, “realitzar-nos-hi” com diem.
Que sant Jaume em perdoni, però aquest és el comentari que m’ha suggerit el fet de donar-li, avui, la preferència a les lectures dominicals pròpies.
Al sarró dels caminants, romers o pelegrins que siguin, em permeto de recomanar la possible lectura d’aquests llibres, al gust de cadascú. Poden ser uns bons companys de camí. L’estiu és una gràcia de Déu per fer pelegrinatges insospitats:
- “Relats sincers d’un pelegrí rus al seu pare espiritual” Una joia, un clàssic.
- “Pustínia. Espiritualitat cristiana de l’orient per als homes occidentals”.
- “Filocàlia”.
- “Solitud davant del mar” Anne Morrow
- “Les veus del desert”. Marlo Morgan
- “Els ulls del germà etern” de St. Sweig
- “El caminant” de Kalalil Gibran.
Sant Jaume, apóstol. Diumenge , 25 de juliol de 2010 Barcelona
Qui més qui menys, però a gairebé a tothom li pot haver passat pel vol de la imaginació de voler o poder fer un dia, total o parcialment, el camí de sant Jaume. El desig, la il·lusió de trobar-se caminant per senders o pels GR, o com sigui, no deixa de ser un somiar-nos com a pelegrins amb tot el cúmul d’experiències que això pot suscitar… I no cal tenir, per això, una imaginació massa esvalotada. Somiar no té preu; és de franc.
L’home ha estat molts milions d’anys essent nòmada, I naturalment ens n’han quedat les traces i la tirada. ¿qui no es deleix per a fer la descoberta de paisatges nous, de fer caminades a trenc de dia o bé a entrant de fosc? Les marrades de camí, les indecisions, les preguntes per reorientar-nos, les companyies inesperades, la por i ensems l’afany de “mesurades” aventures. El sentir fatigós del cansament, la “llagueta” al peu que hem de prevenir o curar, les acampades en un mal hostal o en una tenda mal plantada. ¿Qui no sent la crida a caminar i a perdre’s deliciosament en les mil mirades obertes a tots els azimuts, en els tocs de poesia tant a tocar d’emocions inesperades i amb l’enfilall de pensaments que ens venen i van..?
Hem nascut per caminar físicament, culturalment, espiritualment. Sols; millor, acompanyats; molt millor, amb amics. Dels meus vells temps d’escoltisme m’han quedat records dels raids, les marxes de tota mena, sobretot nocturnes. Els silencis, les pors, les converses banals per “sentir-nos acompanyats”, les confidències sorgides de cop i volta, les pauses que permeten filar –“la balenguera fila, fila”- pensaments, emocions…
Són experiències que ens les hauríem de propiciar, regalar-nos-les –mai és tard-, perquè s’hi amaguen moltes descobertes que ens faran ser millors, que ens faran descobrir aspectes insospitats de la natura o bé de nosaltres mateixos. Caminar no sols és sa; és sempre enriquidor.
La millor metàfora de la vida és el pelegrinatge, per això tira tant el Jacobeu... Pelegrinatges bé sigui el de l’arets o stranniks, pelegrins russos, bé de l’excursionista, de qui li agrada perdre’s en un boscatge no conegut, bé de qui es posa de camí amb una fita concreta o bé per una finalitat religiosa o simplement per gaudir de contrades no fresades. L’Espinàs ens n’ha anat donant compte amb els seus llibres “A peu per…”
¿Què són, en realitat, els veritables curriculum vitae sinó les fites dels nostres pelegrinatges per la vida. No els títols ni els treballs escomesos, ni els màsters; simplement són els propis camins per la vida, les concatenacions, els lligams de fets, esdeveniments, trobades, presències, absències que ens han portat fins a la cruïlla on estem ara mateix, perquè el pelegrinatge continua… ¡Oh i tant!
Deien els clàssics que “la vida està en el moviment”. I si donéssim veu als poetes ens donarien les seves vivències de tot tipus de camins, de descobertes anant endavant en el camí de la pròpia vida. És un tema recurrent. No cal caure en els tòpics de sempre: que si Machado, que si León Felipe...
Els llibres sagrats no deixen de tenir sempre aquest rerefons del caminar. Crist mateix es defineix com a camí. Jesús fou un profeta itinerant. Les millors paràboles (el fill pròdig, el bon samarità) es donen en escenaris de camins. Emaús és el paradigma. Bíblicament tot camí suposa una crida prèvia. Oberta, però a tota sorpresa. Sabem que els camins de Déu no són precisament no de bon tros els nostres (Is 55,8). L’èxode és el camí per excel·lència. Déu va al davant (núvol i foc: parasol i empenta. També ho és l’exili. Al final del camí espera la Terra Promesa o bé el Retorn. La pujada a Jerusalem dóna l’estructura de l’evangeli de Lluc. “Seguiu-me”, és la invitació que feia als seus deixebles. “Aneu” fou –i és encara- la paraula clau de tota missió. M’entusiasma aquest incís d’un prefaci que acostumo a llegir sovint: “En Ell vivim, ens movem i som”, com si ser, viure i moure’s fos tot el mateix, dit de cadascú de nosaltres en Déu. ¡Tant de bo que fos realitat sentida i experimentada. La felicitat és l’altra manera de dit el mateix. ¡Benaurats aquells en qui Jesús és de fet “el camí, la veritat i la vida del seu viure!
Hi ha condicions precises per a cada caminada, per a cada pelegrinatge: “a la evangèlica”, a la missionera, a la de l’excursionista, a la del simple caminador: hom ha de saber ser previsor: avançar-se a possibles incidències. Ja ho diuen: “lleugers d’equipatge”, tenir de tot el necessari, però només l’indispensable. En plena natura mai estàs a cobert de l’imprevisible. És saviesa saber encertar entre el just i el massa..
Hi ha pelegrinatges també –i són els millors- pels camins de l’Esperit. Cal “sortir de casa” literalment, de quan en quan; anar a cercar un lloc, millor envoltat de natura, on poder fer silenci i viure uns moments de soledat “sonora”. Un lloc on trobar-se un mateix i poder anar desgranant el propi rosari amb els misteris, que són tota vida, de goig, de llum, de dolor i de glòria, començant pels que són la vivència que ara ens toca… (El rosari com a currículum vitae de Maria, avesada a passar per la memòria els esdeveniments de la seva vida amb Jesús: ¡quina peregrinació materna, pels camins de l’Esperit!)
Abans es pensava més en fer “Exercicis”. Avui són pocs els qui s’hi donen. Com sigui, el que ens cal és fer l’”Exercici” de trobar-nos amb nosaltres mateixos, amb Déu, amb la natura, per poder retornar-nos –nous, renovats i amb promptesa d’esperit- per poder reemprendre la marxa, ai las, sempre massa accelerada del propi caminar per la vida, i indefectiblement re-trobar-nos amb els altres, que és el banc de proves de la qualitat del propi viure. Fer alguns parèntesis, ni que siguin petits, pausats; si més no per buidar-nos i deixar que l’Esperit ens oregi una mica i que ens ompli, amb l’alè de les “coses de Déu” el respirar de cada moment. Cercar la qualitat del viure, obrir el mapa i saber-nos situar i refermar la direcció pretesa… I seguir caminant.
Perquè, a fi de comptes, de moure sempre ens movem – i no ho dic físicament, sense excloure-ho, naturalment- Tots anem pels camins de la vida: orientats o desorientats, ennortats o desnortats, passius o actius, conscients o inconscients, a pas curt o amb passa accelerada, entretinguts o bé amb les fites ben establertes. Tots, però, som pelegrins de la vida. És bo encertar la ruta, trobar-hi sentit, assaborir-ne el gust, “realitzar-nos-hi” com diem.
Que sant Jaume em perdoni, però aquest és el comentari que m’ha suggerit el fet de donar-li, avui, la preferència a les lectures dominicals pròpies.
Al sarró dels caminants, romers o pelegrins que siguin, em permeto de recomanar la possible lectura d’aquests llibres, al gust de cadascú. Poden ser uns bons companys de camí. L’estiu és una gràcia de Déu per fer pelegrinatges insospitats:
- “Relats sincers d’un pelegrí rus al seu pare espiritual” Una joia, un clàssic.
- “Pustínia. Espiritualitat cristiana de l’orient per als homes occidentals”.
- “Filocàlia”.
- “Solitud davant del mar” Anne Morrow
- “Les veus del desert”. Marlo Morgan
- “Els ulls del germà etern” de St. Sweig
- “El caminant” de Kalalil Gibran.
Sant Jaume, apóstol. Diumenge , 25 de juliol de 2010 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada