diumenge, 16 de maig de 2010

Homilia del diumenge 16/05/2010 del P. Josep Mª Balcells


UNA PRESÈNCIA “INVISIBLE”

En el context de les acaballes del temps litúrgic de Pasqua, avui en la celebració de l’Ascensió, potser si escauria aquella preciosa expressió de sant Agustí: “l’absència dels qui estimem i dels qui ens estimen (ho diu ell dels traspassats) es converteix en una presència invisible”. A mesura que em faig gran aprecio més intensament les “presències invisibles”, ¡i són tantes! Quan proclamo el Credo faig més incís en el Déu Creador de totes les coses invisibles que no pas en el de totes les coses visibles, i tant és així que àdhuc en les “suposadament visibles” sé i crec que hi ha, en totes elles, un misteri endins com amagat, que s’ha de descobrir primer, de tenir molt en compte després, respectar-lo i tractar d’atansar-nos-hi com de puntetes... “És quan dormo que hi veig clar” que deia el poeta.

Aquestes perícopes (fragments) de l’evangeli de Joan, que ens han anat acompanyant darrerament durant el temps de Pasqua, ens obren joiosament i entendridorament la intimitat del Senyor, el seu món interior, el seu món invisible. Conscient Ell que, en anar-se’n, podria deixar una sensació de buit desorientador en els seus deixebles, intenta lligar totes les experiències viscudes entre Ell i ells en una llaçada, ajuntant el visible i l’invisible amb una presència no tangible, però ben i ben real i efectiva, que serà el seu, i nostre, motor de goig i de perennitat dels vincles de deixebles i d’amistat amb Jesucrist. I que només ens caldrà ressuscitar-la, aquesta presència, dia a dia, pel record, per la memòria agraïda, amb l’ajut, això sí, imprescindible, d’un “altre” Consolador, Mestre interior, que des de l’invisible ens donarà uns ulls diferents per percebre “presències” estimades, sentides, plenes d’humanitat i de divinitat, com si hi fos visiblement present el mateix Jesús, que parlant d’un “altre”, l’Esperit, parla també d’Ell mateix. És “a dins” que ens trobem com a casa... Ell i nosaltres.

Quan un descobreix el món “consistent” de la interioritat de tot i de tots i al sap lligar amb la corresponent realitat exterior, bé sigui per la intuïció de la poesia, per les petites transcendències de cada dia, per l’espiritualitat o bé, sobretot, per la fe, se’ns obren un ulls més penetrants, que arriben a “més veritat” de les coses i de les persones. Quan un pressent que hi ha un “més endins”, sap que hi ha un “més enllà” Diu Maragall: “Obriu-me’n (d’ulls), Senyor, uns altres de més grans...”, però ¡ja aquí, sense esperar el més enllà!

¡Ai, tornem al testament de Jesús, del qual en podríem dir-ne el seu credo, tornem a la proclamació de les seves actituds més profundes, a la seva intimitat oberta, que és un presagi del que haurà de ser el món de les transparències, de la invisibilitat de la fe. “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu i confieu en mi”. ¿Des de quina riba ho diu això? L’amor, que fou ostensible en vida, ho serà, i ¿encara més?, traspassat. “Vaig a preparar-vos estada, perquè on jo estic, hi estigueu també vosaltres”. No hi ha ruptura, s’han donat per primera vegada existencialment el braç del visible amb l?abraçada de l’invisible, del “més aqui i endins” amb el “més enllà”. Hem superat la dicotomia, hem trasplantat el cel aquí a la terra i la terra al cel. Jesucrist n’és el pont, el mitjancer. “Allà on estiguin dos o més reunits en el meu nom, jo estaré “endins seu”; allí m’hi podreu trobar: hi sóc, hi estic, hi habito. “En Ell vivim, ens movem i som, i, mentre estem encara en aquesta terra, no solament rebem cada dia els dons de la vostra bondat, sinó que tenim la penyora de la vida eterna. Ara tenim les primícies de l’Esperit...” Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins al meu retorn”. Ofereix Jesús la certesa d’una presència, per bé que invisible, però tanmateix presència. No hi ha res que ompli més que la presència de qui estimes i de qui ets estimat. Aquesta presència pot ser de proximitat física, però sempre ho és de proximitat espiritual; així la percebem... L’amor venç espai i temps... I així, “el goig serà complet”. En el fons tens la sensació d’estar en el sistema planetari d’aquest Sol al voltant del qual gravitem i gravitem i d’Ell tenim calor, color, plenitud, vida. Com si cadascú fos el planeta blau del sol meridià.

Aquests capítols de l’evangeli de Joan (14-17) són la proclama de la densitat de l’invisible. ¿És que el misteri de la fe no és precisament tota aquesta entrada i accessibilitat en un món que no es veu, però que hi és?

Ascensió: ¿d’Ell i/o nostra? Desaparèixer de la vista i de la tangibilitat i obrir espais i temps a la invisibilitat. ¿o és que les coses millors no són les no tangibles, posem per cas, la utopia? Si la realitat tangible se’ns presenta sovint amb la vulnerabilitat, fragilitat –i, deixeu-m’ho dir, en la frivolitat-, la realitat in-visible ens retorna la possibilitat d’una treballada utopia. ¿què hi ha entremig entre el cinisme i la utopia? Això: tot el camp tan humà de l’esperança. Caldrà creure en l’esperança, perquè l’esperança és motiu, i molt, de fe. No pas d’evidència. Més aviat en ella hi veig un temperat pessimisme que no exclou l’esperança sinó que la fa més necessària.

A l’últim Informe de la Unesco sobre l’educació que “hauria de venir” en el segle XXI, “L’educació: hi ha un tresor amagat”, que és ja de l’any 1996, el preàmbul signat per Delors, coordinador del treball, porta aquest suggestiu títol: “Educació, la utopia necessària”. Entenen prospectivament l’educació, en el sentit més ampli, com el fogar que il·lumina amb el seu foc tot el món invisible, el món de la cultura d’un mateix, de la humanitat sencera, de tota desitjable transcendència. Aquest és el món on m’hi trobo més ample, més a gust i descaradament motivat. És, en el fons, la manera existencial d’enfocar la vida, la construcció de la vida, el goig, el sentit i la direcció que ens agradaria que emprengués la vida pròpia i la de tothom, en igualtat d’oportunitats, desitjada, aspirada, “utopitzada”. S’hi llegeix: “Un altre factor perenne de les Tensions a superar, com indica l’Informe, és la tensió entre l’espiritual i el material: sovint sense adonar-nos-se’n el món sent un desig , sovint inexpressat, d’ideal i de valors, que podríem anomenar “moral” per tal de no ferir ningú. Per tant, l’educació té la noble tasca d’encoratjar cadascú, d’acord amb les seves tradicions i conviccions, i respectant plenament el pluralisme, a elevar la seva ment i el seu esperit al nivell de l’universal i, en certa manera, transcendir-se. No és gens exagerat afirmar, per part de la Comissió, que en depèn la supervivència de la humanitat”. I afegirà més endavant: “Hi ha molts motius per posar un nou èmfasi en les dimensions morals i culturals de l’educació, que permetin a cada persona copsar la individualitat de les altres persones i comprendre la progressió erràtica del món cap a una certa unitat; però aquest progrés ha de començar per la comprensió d’un mateix a través d’un viatge intern, les fites del qual es diuen: coneixement, meditació i autocrítica”. ¿On ens trobem?

Una coincidència: un parell de lectures ocasionals en força del que estic glossant, que no he pogut deixar de fer més que relacionar-les: D’un cantó, buscant “saber-ne més” sobre Delibes, portat per la lectura de “Los Santos inocentes” vaig anar a raure al discurs d’entrada a l’Acadèmia de la Llengua”, que titulava així: “Mi credo”. Interesantíssim, on s’hi reflecteixen les seves conviccions personals i de futur de la naturalesa, fent advertiments, que, passant temps, cada dia es fan més actuals, de la degradació de la natura i, en conseqüència, de la desfeta de la humanitat, advertint que les estem escanyant ambdues i de que ens hem de desvetllar a través de la “cultura” per poder tenir futur. Ulls pessimistes i esperançats al mateix temps, si volem estar oberts a la utopia, que ens “és necessària” per entendre’ns. D’una altra banda, llegint uns paràgrafs del llibre de González Faus “Proyecto de hermano” (Visión creyente del hombre) on ens diu que “desde la fe en Jesucristo la visión del hombre que hemos presentado casi equivaldría a no abandonar nunca la empresa del propio ser hombre, estar dispuesto a recomenzarla siempre , a caminar siempre por ella. Y desde esta decisión, el hombre se irá encontrando capacitado para:
Soportar las negatividades de su existencia (límites y pecaminosidad), tratando a la vez de luchar contra ellas;
Respetar las positividades de esa existencia, tratando de aprender de ellas, como “signos” de la sobrenaturaliad y de la Gracia.

Sin sucumbir ante las primeras (por el sinsentido o el “no” a la vida) ni apropiarse de las segundas, absolutizándolas. Sino conviviendo con ambas. Sabiendo que esta vida es valle de lágrimas, pero sin exclusivizar ese mensaje, porque entonces las lágrimas le impedirán ver el cielo. Y sabiendo que el cielo existe, pero sin pretender ningún “cielo en la tierra”, porque el cielo –desde aquí- siempre se ve como lejano, y sólo esa lejanía nos permite captarlo como cielo. Los cristianos hemos pasado muy estúpidamente de la primera a la segunda de esas pretensiones: del “valle de lágrimas” al “cielo en la tierra”. Y se trataba más bien de tener los dos extremos de la cadena. Con ellos, las manos del Padre irán amasando en este barro nuestro al hombre que Dios nos llama a ser en esta historia de pecado: el hombre con:
Una moderación abierta,
una esperanza desengañada,
un pesimismo cariñoso,
un optimismo vulnerable,
un compromisos in exigencias,
una paciencia sin cálculos...
Es decir, con todo aquello que labra y que trasparenta lo que nos es, a la vez, más necesario y difícil: la GRATUIDAD en lo real, no fuera de la realidad.

Una clamorosa coincidència aquesta amb els plantejaments que fa Delibes del món d’avui, vist – patit – estimat – observat – desitjat per uns ulls lúcids que veuen , tot barrejat: el real i la saba transformadora de la realitat, tan aspra aquesta de vegades, quan n’ets no espectador sinó actor. Temps gràvids i gravats –dolor i esperança-. Un part. Sempre un part és una utopia treballosa, cant a la vida des de la realitat dura i l’invisible promissori, l’anhel de sortir-nos-en, ja és de si mateix proclamar visible l’invisible. Pas, una i altra vegada, a l’invisible, l’esperança infatigable. ¡Sort en tenim de la mantinguda utopia, per bombardejada que sigui!


L’Ascensió del Senyor, diumenge, 16 de maig del 2010. Barcelona