HABITAR AL DEDINS.
Estem acostumats a viure cara enfora i el que predomina en el tram-tram de molts és precisament el lliscar per la superfície de les coses i dels esdeveniments, mancats de pauses de reflexió, el que porta a la “lleugeresa” del viure.
L’altre dia em va venir de sobte i com qui descobreix un petit amagatall de sentit etimològic en la paraula instant (aplicable també a “instantània” fotogràfica). In-, ja ho sabem, sempre acostuma a ser prefix de negació; instant, per tant, vol dir que no està dret, que trontolla, fugisser, que és empès en la seva inconsistència, mot de la mateixa arrel. ¿Voleu dir que la trama del viure no és per a molts un seguit de moments que uns atropellen els altres? Jo ho contraposo a “viure el present” que intueixo, en això darrer, com a una condensació i concentració del mirar, anant més a fons, descobrint un més enllà, darrere de tota aparença. Estem bombardejats per seqüències d’instants. En mirar avui, avesats a la telenovel·la, ha de “passar-passar” quelcom que ens sedueixi, que ens prengui emotivament trama enllà. Sempre darrere la trama: ¿ i què passarà ara? Com a l’última sèrie televisiva, predomini del què; no pas del per què, del per a què i del com: aquestes darreres preguntes anirien encaminades a trobar el sentit del què passa. Ja ho deia també, des de la reflexió poètica, en Machado: “Lo nuestro es el pasar”. Lliscar, re-lliscar per la superfície de la vida. Potser que ens paréssim amb tanta glopada precipitada... La vida no s’omple amb més sinó amb millor. En el “parar” hi ha misteri a descobrir. Això ja ho deia el profeta tot posant en evidència la inconsistència dels seus contemporanis: “Es perden per manca de reflexió”. Ens manca una bona dosi de “El Pensador” de Rodin, colze a la cama i mà a la barbeta. Estàtua que tinguérem, per cert, a la Rambla de Catalunya, dies i dies, i vés a saber si molts dels vianants se’n varen assabentar...
¿I tot això on va a parar? ¿Qui ho diria! Jo vull fer anar les aigües solcs avall, com qui rega un hort, cap a ¡noresmenys! que a la Santíssima Trinitat. Provem-ho i veurem si és gosadia o no.
Indefectiblement en el viure “més a fons” no tenim altra sortida que l’entrada al nostre dedins. Si no tanquem, provisionalment, per bé que llargament, els ulls i no enfoquem la mirada (complaença, o més aviat por, perquè aquest exercici ens en sol fer) la mirada, dic, cap endins, on hi ha, de primer obscuritat, on ens hi sentim potser com estrangers, si no presoners, no hi tindrem en tot plegat res a veure-viure. El dedins és sempre habitat. ¿Sabeu per qui? Pel nostre propi Jo, el Jo nu, si voleu, que d’antuvi, ens fa un xic de basarda veure’ns-hi així. I posats aquí, no puc treure’m del cap la per ell –diria iniciàtica- experiència del “Cavaller de l’armadura oxidada”, cavaller que no té nom perquè en realitat els abasta tots. Ja ho sabem: matem el silenci amb paraules, vull dir amb xerrameca i envoltats de molts sorolls. Ens atordim i aleshores sentim com l’armadura ens estreny i, pesada com mai, l’arrosseguem vida enllà.
Capítol IV: El castell del silenci:
Copio trossos: “Es va quedar tot sol, tancant la porta al seu darrere”. “Va prendre consciència de que no hi havia cap porta que comuniqués amb altres dependències i hi havia un silenci extraordinari i estrany”. I es troba, sorprès, amb el rei que li diu: “Aixequem barreres per protegir qui creiem que som”. “Romandre en silenci és quelcom més que no enraonar”. “Un ha d’estar sol per desprendre’s de la seva armadura”. “La porta de sortida és només una entrada. Un no acaba mai de seguir el Camí de la Veritat”. “Cada vegada que vinc aquí trobo noves portes, a mesura que sé més i més coses. “Cantava per distreure’s: tenia por d’estar sol”. “Passada la porta entrà en un estança una mica més reduïda”. “Havia perdut el temps parlant de les coses que havia fet i de les que faria”. “No havia gaudit mai del que succeïa en aquell moment”. “Va restar i va escoltar el silenci”. “Va plorar”. Sent la veu de la consciència que li diu: “Jo sóc el veritable tu”... Digues-me: “Sam”. “Despert i només tenia consciència de si mateix”. “No has passat només una nit al castell... Hi has estat molt de temps”.
Deixant l’autor del Cavaller i no sortint del Castell del Silenci, perquè hi ha més estances que no prenen cos, si no és obrint “altres ulls” (i que l’autor em perdoni per aquesta deriva de la seva narració...). Depurats els ulls de la realitat que es converteix en “Realitat” i entrevistes les primeres “transcendències”, que formen part del Castell de les transcendències, hem de seguir anant “al dedins”, perquè els silencis com més profunds estan més poblats... i és des de dins que es veuen millor les coses, persones, esdeveniments, de fora. Prenen més relleu i no sols vistos en 3D; hi ha in-finits 4D i més, que ens encaminen a veure-viure moltes més dimensions, més de les que s’han fet a l’experiència del Castell del Silenci. Hi ha com a passos successius els que corresponen al “Castell de la Intel·ligència Espiritual” (obra d’en Torralba que intentarem d’aprofundir aquest estiu com a manual de més transcendències humanes; no cal confondre-les amb la religiositat: veniu i veureu). I, encara més endins, ens trobarem amb el “Castell de la Fe”, guiats pel Sam universal, llegeixi’s Sant Joan que a través dels seus capítols sobre el Comiat de Jesús ens porta al “Castell de Jesús”, el qual amb l’assistència de L’ESPERIT SANT ens portarà al terra-terra del “Castell de la Santíssima Trinitat”, on es fan les descobertes i les experiències més profundes a que pot atènyer la persona humana, sempre evidentment des de la FE. Quan t’hi trobes, després d’haver fet aquesta submersió en els misteris del viure, sembla que t’hi vagis trobant cada vegada amb més connaturalitat. Res t’és aliè. Del “teu Crist” viscut i experimentat passes a la “teva Trinitat”. Un misteri obre pas a un altre de més profund, així, de misteri en misteri, vas desembocant en la Trinitat i portats de la mà de Joan (13 -17) ho veus tan il·luminat i il·luminador que no t’hi sents gens estrany i tens la sensació que la Trinitat és com la teva família de tota la vida i no vas fent identificacions, com si un fill fes comprovacions d’identitat amb els seus pares i germans. Hi regna una connaturalitat, una consanguinitat, diria, un aire perfumat de família. Joan de la Creu dirà: “Entréme donde no supe,/ y quedéme no sabiendo/ toda sciencia trascendiendo... El que allí llega de vero,/ de si mismo desfallesce/ cuanto sabia primero/ mucho bajo le paresce;/ Y su sciencia tanto cresce,/ que se queda no sabiendo,/ toda sciencia trascendiendo”.
Dirà l’altre: -“Jo no hi veig ni hi sento res”. I tu li diràs: -“És natural; et falten els ulls de la fe” - ¿On es compren? ¿On es troben? I una veu en off et diu, com un murmuri i una invitació: “Busqueu i trobareu. Demaneu i se us donarà. Truqueu i us obriran”. Sí, truqueu, primer al Castell el Silenci i tot l’altre vindrà probablement de més a més. Així ho crec, així ho espero i ho voldria per a tothom.
Tot plegat em recorda que Santa Teresa es posa e escriure el CASTILLO INTERIOR o LAS MORADAS per obediència i diu: “La voluntad se determina a hacerlo muy de buena gana, aunque el natural parece que se aflige mucho: porque no me ha dado el Señor tanta virtud, que el pelear con la enfermedad continua y con ocupaciones de muchas maneras, se pueda hacer sin gran contradicción suya... Bien creo que he de saber decir poco más que lo que he dicho en otras cosas que me han mandado escribir, antes temo que han de ser casi todas las mismas; porque así como los pájaros que enseñan a hablar, no saben más de lo que les muestran u oyen, y esto repiten muchas veces, soy yo, al pie de la letra... Y posa data: “Y así comienzo a cumplirla (l’obediència) hoy, día de la Santísima Trinidad, año de MDLXXVI, en este Monasterio de San José del Carmen en Toledo. Dirà en l’encapçalament del capítol primer: Como la puerta de este Castillo es oración”. I en el segon que trata también algo sobre el propio conocimiento, que es de provecho...” No estranyeu, doncs, les “correspondències” entre el Castell del Silenci i els que venen després com si fos una matrioska
Solemnitat de la Santíssima Trinitat, diumenge, 30 de maig de 2010 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada