CADA DIA ÉS PASQUA
Amb aquest títol un company molt estimat fa ja molts anys comentava aquesta actualitat sostinguda de la Pasqua. Va bé poder-ho dir i repetir passada ja una setmana de la celebració litúrgica de la Pasqua. Diu el salm referit a Crist i també -no ho oblidem- a nosaltres: “AVUI és el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo” i dirà després amb una joiosa insistència: “perdura eternament el seu amor”, com si fos la tornada d’una lletania. Ja ho veieu: Déu ens té involucrats en Crist més enllà del temps, no fora del temps, de moment.
Em passa sovint de pensar que el temps no existeix. Per favor no remeneu el cap encara. El temps, ¡i tant que existeix, si ho mirem rellotge en mà!, però el temps té una particularitat especial: hi ha el temps subjectiu, aquell en que tu hi portes les regnes. Quan tenim presses el temps corre, quan anem més poc a poc el temps sembla que s’allargassa; també es pot concentrar en un punt i perd el seu tic-tac. Et passa en un no res. Justament amb la dèria de llegir diaris i recollir textos que són suggestius, ahir mateix en llegia un d’en Punset: “Si volem tenir un model per gestionar les emocions hem de saber que el poder de concentració és imprescindible”. Dit d’una altra manera: “El poder de l’ARA”. O bé, viure “l’ara ple”. Tot això ens fa d’alguna manera amos i senyors del nostre temps. Si estàs tot en l’ara; encara més si aquest ara és l’ARA de la GRÀCIA, dit d’una altra manera, si estàs en el Kairós, vius en una altra dimensió. És a dir: només vius, només ets VIDA i la vida és l’ara, el present; la vida passada és història i la vida futura és un somni. La condició divina és ser i estar fora del temps: Déu només és vida. “”Per a Déu tant li és un dia com mil, diu el salm. Déu no compte, com nosaltres que tenim la mania d’enquadrar-ho tot: això té tants anys, això és nou i això és vell, ¿quants anys tens..? El temps de Déu en Crist es va aturar amb la Resurrecció , va entrar en uns altres paràmetres. Jesús és la primera persona humana –el primogènit de molts altres germans- que ha superat el temps i l’espai: “Jo sóc la Resurrecció i la VIDA”. I d’aquesta Resurrecció i d’aquesta VIDA en participem ja des d’ARA i tenim vocació de més i millor vida, destinats a la vida plena. En aquests terrenys sorprenents ens movem. Justament els evangelistes no sabien com dir-ho, com expressar-ho, perquè no hi havia termes per aquesta novetat absoluta. Jesús ressuscitat entrava i sortia sense necessitat de portes, perquè en realitat ni entrava ni sortia, senzillament hi era. Ell hi és en cadascú de nosaltres; tant se val que ens en fem o no conscients. Torno a Punset: “Quan en el meu llibre (El poder de la mente) afirmo que “hem de desaprendre” vull dir que moltes de les coses que tenim en el nostre pensament heretat no serveixen per a res”. Ho aplico amb matisos: Res d’allò que ens deien: Entrar per la gràcia, sortir pel pecat; Déu et beneeix quan ets bo i et deixa de beneir quan no te’n sents, de bo. La benedicció no és un premi, ens és una necessitat. Només faltaria això: ¡quan més el necessites, no ésser-hi! És il·lustrativa d’una manera de dir una mica infantil, aquesta rondalla: Caminant donats de la mà i deixant quatre petjades. De cop i volta t’adones que només en queden dues: ¿És que Jesús ens abandonava quan més el necessitàvem? .¿On eres, que no et veia? Ai, criatura meva: Aleshores et portava a coll-i-bè. No, no és així com anirem entenent les coses. Els evangelistes no s’estan de dir, una i altra vegada: No l’entenien, ni després de ressuscitat o més ben dit, sobretot després d’haver ressuscitat. Oh i tal: és que no ho poden entendre; és que no s’entén. És qüestió de fe. Ep, això no és una fugida d’estudi per més que per a molts ho sembli. Si la teva fe no et dóna una profunda convicció de que ÉS, de que HI ÉS, de que d’alguna manera tu ho experimentes com a real, per bé que no visible. “La fe, en efecte, ens és la nostra victòria”, deixeu-m’ho repetir. Perquè tinc fe, puc testimoniar-ho amb una validesa plena per a mi. No és terreny de ciència. Torno altra vegada a Punset: “S’ha d’entendre com funciona la ciència. Molt sovint només podem dir que s’han de descartar les coses que sabem que són falses, però no podem confirmar de forma simple les coses que són realitat”. M’agrada aquesta contenció de la ciència; n’hauríem d’aprendre des d’una perspectiva de fe: s’afirma per fe, no es nega per ciència. Doneu-ho per bo.
Ens hem d’acostumar a saber que de Déu només en podem tenir imatges, intuïcions; ens transcendeix, va més enllà del que podem entendre. Només sabem que ÉS i que omple i dóna el sentit i el goig de saber i sentir que “En Ell vivim, ens movem i som”. És una frase, cert, però a mi em diu tant!. Ell, Jesucrist, en l’Apocalipsi es presenta així, amb ressons de la Vetlla Pasqual: “No tingues por. Jo sóc el primer i el darrer. SÓC EL QUI VIU”. Del Jo-sóc-el –qui-sóc, aparegut a Moisès passem al que és el VIVENT. En Ell hi ha la Font de la vida. “Per Jesús ens ve la vida, exultem germans”. Tota vida nova en flueix de la seva. Podríem dir: que ja en teníem abans, de vida. Sí, és cert, però una vida marcada per un abans i un després. Ara vencem el passat i el futur en un present, perdoneu l’aparent redundància, un present que es fa present a cada moment. ¡Això és vida! És l’ara ple, ple de gràcia, de vida nova renovada, aixecada de to i de nivell, fora de ponderacions (etimològicament: mesures) “Mes llavors, la vida, ¿què seria?/ Fóra l’ombra només del temps que passa,/ la il·lusió del lluny i del a prop,/ i el compte de lo molt, i el poc, i el massa/ enganyador, perquè ja tot ho és tot? (Cant Espiritual de Maragall).
Donem un pas més, superem el racionalisme, les tangibilitats demanades del Tomàs mesurador: Veure la marca dels claus; ficar el dit... Així no anirem gaire enllà. “No sigues tan incrèdul; sigues creient” Sigues home de fe... I surt de llavis de Jesús una nova benaurança inventada pel moment, tant més interessant, perquè ens ateny a nosaltres: “FELIÇOS ELS QUI CREUERAN SENSE HAVER VIST”. Quantes coses , a quantes persones els creiem sense haver vist, comprovat, ¿no és així? El Regne és per a aquells que tenen fe i la fe els infla les veles de l’esperança i aquesta els fa allargar les mans de l’estimació, sobretot als més desafavorits humanament.
¿Eh, que ara es pot veure més clar que cada dia és Pasqua? Una mica més clar, no del tot, ni molt menys. Cada dia la Pasqua és NOVA. N’experimentem un xic més , n’omplim el got a gairebé a vessar; després hi tornarem i l’omplirem de nou fins dalt. Cada vegada n’assaborirem el gust de novetat. La font rajarà fins a la VIDA eterna. Mai en sabrem i en paladejarem més enllà de les miques micurrines que ens toquen. Més assaciats i amb més set de VIDA (ai no puc deixar de pensar en Boff i en aquest llibret tan extraordinari: “Els sagraments de vida i la Vida dels sagraments”. Sense poesia, sense simbolismes, ¿què seria la vida? Des de la fe tot és sagrament, des de la poesia, tot és un Cant Espiritual.
Anem al final. Acaba Joan la perícopa (el fragment que avui hem proclamat). Atenció que és també el final del seu evangeli sencer i hi deixa apuntat el per què de la seva narració i estructura, perquè és un evangeli molt especial, molt ric, molt intencionat: “Jesús va fer en presència dels deixebles mols altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits PERQUÈ cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom”. Tingueu VIDA: aquest és el secret. Tenir vida, naturalment la vida nova, empeltats en la Vida Del Crist Re-Suscitat. Àdhuc l’expressió Ressuscitat no deixa de tenir la seva limitació. No es tracta de tornar a la vida, sinó que ha entrat en una altra classe de vida, la divina, la NOVA, per a la nostra participació. Si nosaltres no anem ressuscitant dia a dia, cada dia, ¿de què ens serviria que Crist hagués Ressuscitat? L’expressió paulina: con-resuscitats. La de Crist comporta la nostra. Anem fent CADA DIA, perquè cada dia és Pasqua, anem fent experiències pasquals, que això sí que és VIDA. I Jesús avui ens alena, tot dient-nos: Rebeu l’Esperit Sant, que és santificador i vivificador. Feliços nosaltres que hi creiem. Això és Pasqua, això és VIDA. L’Esperit Sant és la “beguda” de Déu, oidà.
Diumenge II de Pasqua, 11 d’abril de 2010, el nostre any sant. Barcelona
Amb aquest títol un company molt estimat fa ja molts anys comentava aquesta actualitat sostinguda de la Pasqua. Va bé poder-ho dir i repetir passada ja una setmana de la celebració litúrgica de la Pasqua. Diu el salm referit a Crist i també -no ho oblidem- a nosaltres: “AVUI és el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo” i dirà després amb una joiosa insistència: “perdura eternament el seu amor”, com si fos la tornada d’una lletania. Ja ho veieu: Déu ens té involucrats en Crist més enllà del temps, no fora del temps, de moment.
Em passa sovint de pensar que el temps no existeix. Per favor no remeneu el cap encara. El temps, ¡i tant que existeix, si ho mirem rellotge en mà!, però el temps té una particularitat especial: hi ha el temps subjectiu, aquell en que tu hi portes les regnes. Quan tenim presses el temps corre, quan anem més poc a poc el temps sembla que s’allargassa; també es pot concentrar en un punt i perd el seu tic-tac. Et passa en un no res. Justament amb la dèria de llegir diaris i recollir textos que són suggestius, ahir mateix en llegia un d’en Punset: “Si volem tenir un model per gestionar les emocions hem de saber que el poder de concentració és imprescindible”. Dit d’una altra manera: “El poder de l’ARA”. O bé, viure “l’ara ple”. Tot això ens fa d’alguna manera amos i senyors del nostre temps. Si estàs tot en l’ara; encara més si aquest ara és l’ARA de la GRÀCIA, dit d’una altra manera, si estàs en el Kairós, vius en una altra dimensió. És a dir: només vius, només ets VIDA i la vida és l’ara, el present; la vida passada és història i la vida futura és un somni. La condició divina és ser i estar fora del temps: Déu només és vida. “”Per a Déu tant li és un dia com mil, diu el salm. Déu no compte, com nosaltres que tenim la mania d’enquadrar-ho tot: això té tants anys, això és nou i això és vell, ¿quants anys tens..? El temps de Déu en Crist es va aturar amb la Resurrecció , va entrar en uns altres paràmetres. Jesús és la primera persona humana –el primogènit de molts altres germans- que ha superat el temps i l’espai: “Jo sóc la Resurrecció i la VIDA”. I d’aquesta Resurrecció i d’aquesta VIDA en participem ja des d’ARA i tenim vocació de més i millor vida, destinats a la vida plena. En aquests terrenys sorprenents ens movem. Justament els evangelistes no sabien com dir-ho, com expressar-ho, perquè no hi havia termes per aquesta novetat absoluta. Jesús ressuscitat entrava i sortia sense necessitat de portes, perquè en realitat ni entrava ni sortia, senzillament hi era. Ell hi és en cadascú de nosaltres; tant se val que ens en fem o no conscients. Torno a Punset: “Quan en el meu llibre (El poder de la mente) afirmo que “hem de desaprendre” vull dir que moltes de les coses que tenim en el nostre pensament heretat no serveixen per a res”. Ho aplico amb matisos: Res d’allò que ens deien: Entrar per la gràcia, sortir pel pecat; Déu et beneeix quan ets bo i et deixa de beneir quan no te’n sents, de bo. La benedicció no és un premi, ens és una necessitat. Només faltaria això: ¡quan més el necessites, no ésser-hi! És il·lustrativa d’una manera de dir una mica infantil, aquesta rondalla: Caminant donats de la mà i deixant quatre petjades. De cop i volta t’adones que només en queden dues: ¿És que Jesús ens abandonava quan més el necessitàvem? .¿On eres, que no et veia? Ai, criatura meva: Aleshores et portava a coll-i-bè. No, no és així com anirem entenent les coses. Els evangelistes no s’estan de dir, una i altra vegada: No l’entenien, ni després de ressuscitat o més ben dit, sobretot després d’haver ressuscitat. Oh i tal: és que no ho poden entendre; és que no s’entén. És qüestió de fe. Ep, això no és una fugida d’estudi per més que per a molts ho sembli. Si la teva fe no et dóna una profunda convicció de que ÉS, de que HI ÉS, de que d’alguna manera tu ho experimentes com a real, per bé que no visible. “La fe, en efecte, ens és la nostra victòria”, deixeu-m’ho repetir. Perquè tinc fe, puc testimoniar-ho amb una validesa plena per a mi. No és terreny de ciència. Torno altra vegada a Punset: “S’ha d’entendre com funciona la ciència. Molt sovint només podem dir que s’han de descartar les coses que sabem que són falses, però no podem confirmar de forma simple les coses que són realitat”. M’agrada aquesta contenció de la ciència; n’hauríem d’aprendre des d’una perspectiva de fe: s’afirma per fe, no es nega per ciència. Doneu-ho per bo.
Ens hem d’acostumar a saber que de Déu només en podem tenir imatges, intuïcions; ens transcendeix, va més enllà del que podem entendre. Només sabem que ÉS i que omple i dóna el sentit i el goig de saber i sentir que “En Ell vivim, ens movem i som”. És una frase, cert, però a mi em diu tant!. Ell, Jesucrist, en l’Apocalipsi es presenta així, amb ressons de la Vetlla Pasqual: “No tingues por. Jo sóc el primer i el darrer. SÓC EL QUI VIU”. Del Jo-sóc-el –qui-sóc, aparegut a Moisès passem al que és el VIVENT. En Ell hi ha la Font de la vida. “Per Jesús ens ve la vida, exultem germans”. Tota vida nova en flueix de la seva. Podríem dir: que ja en teníem abans, de vida. Sí, és cert, però una vida marcada per un abans i un després. Ara vencem el passat i el futur en un present, perdoneu l’aparent redundància, un present que es fa present a cada moment. ¡Això és vida! És l’ara ple, ple de gràcia, de vida nova renovada, aixecada de to i de nivell, fora de ponderacions (etimològicament: mesures) “Mes llavors, la vida, ¿què seria?/ Fóra l’ombra només del temps que passa,/ la il·lusió del lluny i del a prop,/ i el compte de lo molt, i el poc, i el massa/ enganyador, perquè ja tot ho és tot? (Cant Espiritual de Maragall).
Donem un pas més, superem el racionalisme, les tangibilitats demanades del Tomàs mesurador: Veure la marca dels claus; ficar el dit... Així no anirem gaire enllà. “No sigues tan incrèdul; sigues creient” Sigues home de fe... I surt de llavis de Jesús una nova benaurança inventada pel moment, tant més interessant, perquè ens ateny a nosaltres: “FELIÇOS ELS QUI CREUERAN SENSE HAVER VIST”. Quantes coses , a quantes persones els creiem sense haver vist, comprovat, ¿no és així? El Regne és per a aquells que tenen fe i la fe els infla les veles de l’esperança i aquesta els fa allargar les mans de l’estimació, sobretot als més desafavorits humanament.
¿Eh, que ara es pot veure més clar que cada dia és Pasqua? Una mica més clar, no del tot, ni molt menys. Cada dia la Pasqua és NOVA. N’experimentem un xic més , n’omplim el got a gairebé a vessar; després hi tornarem i l’omplirem de nou fins dalt. Cada vegada n’assaborirem el gust de novetat. La font rajarà fins a la VIDA eterna. Mai en sabrem i en paladejarem més enllà de les miques micurrines que ens toquen. Més assaciats i amb més set de VIDA (ai no puc deixar de pensar en Boff i en aquest llibret tan extraordinari: “Els sagraments de vida i la Vida dels sagraments”. Sense poesia, sense simbolismes, ¿què seria la vida? Des de la fe tot és sagrament, des de la poesia, tot és un Cant Espiritual.
Anem al final. Acaba Joan la perícopa (el fragment que avui hem proclamat). Atenció que és també el final del seu evangeli sencer i hi deixa apuntat el per què de la seva narració i estructura, perquè és un evangeli molt especial, molt ric, molt intencionat: “Jesús va fer en presència dels deixebles mols altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits PERQUÈ cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom”. Tingueu VIDA: aquest és el secret. Tenir vida, naturalment la vida nova, empeltats en la Vida Del Crist Re-Suscitat. Àdhuc l’expressió Ressuscitat no deixa de tenir la seva limitació. No es tracta de tornar a la vida, sinó que ha entrat en una altra classe de vida, la divina, la NOVA, per a la nostra participació. Si nosaltres no anem ressuscitant dia a dia, cada dia, ¿de què ens serviria que Crist hagués Ressuscitat? L’expressió paulina: con-resuscitats. La de Crist comporta la nostra. Anem fent CADA DIA, perquè cada dia és Pasqua, anem fent experiències pasquals, que això sí que és VIDA. I Jesús avui ens alena, tot dient-nos: Rebeu l’Esperit Sant, que és santificador i vivificador. Feliços nosaltres que hi creiem. Això és Pasqua, això és VIDA. L’Esperit Sant és la “beguda” de Déu, oidà.
Diumenge II de Pasqua, 11 d’abril de 2010, el nostre any sant. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada