dimarts, 9 de març de 2010

Homilia diuemnge 07/03/2010 del P. Josep Mª Balcells

TOTA LA VIDA HUMANA ÉS UN ÈXODE...

Tot el Poble de Déu es posa en marxa (¿recordeu la cançó?), desert enllà, en recerca de la pàtria definitiva, “terra que regalima llet i mel”, segons la primera lectura, on Déu, el Déu alliberador, es presenta amb el nom de: JO SÓC EL QUI SÓC, l’existent per definició, dit d’una altra manera: el DÉU – VIDA, el Déu de la vida, aquell que posa la seva glòria en l’home vivent, dador de VIDA, doncs, que ens crida a plenitud de vida (Joan). La vida, però, està feta, de si, per a fruitar més vida, per donar-la (La pomera, de El cavaller de l’armadura rovellada, que hem posat com a lectura quaresmal) Diu el salm 41: “Com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per Vós, Déu meu. Tot jo tinc set del Déu que m’és VIDA; ¿quan podré veure Déu cara a cara”. Yahvé, el Déu de la Vida, aquest és el seu nom. “Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions”.

Donem a la VIDA un més llarg abast, tot el seu abast... La Quaresma és un temps favorable, diu la litúrgia, per a moltes més coses del que hom pugui pensar, a primera vista. Per exemple, per a situar-nos davant de les preguntes essencials i, doncs, més inquietants. Totes elles relacionades amb el sentit de la pròpia vida..., pel fet d’existir i de entreveure el per què i sobretot el per a què.

¿Per què esquivem o defugim aquests qüestionaments, on nosaltres, el meu propi jo, en som “l’epicentre” de tots els trontolls, de tot allò que ens pot desestabilitzar o bé, també els suaus, alguns que només ens servirien per deixondir-nos d’una migdiada potser massa llarga, no recomanada ni per l’OMS ni pel metge de capçalera, ni pels ullets recercadors de quan ho volíem saber tot, veure-ho tot, tocar-ho tot... (“Nen, això no es toca”) Ara, l’abast de la curiositat, potser la passió per saber-ne més s’ha apaivagat i ja en tenim prou amb el poc que sabem i anem mig perduts pel país de les exclamacions, més que no pas pel dels interrogants. Una pèrdua de sensibilitat, un senyal de decadència. ¡Aixequem, germans i germanes, el cap i el cor i fem-nos preguntes, de les bones, de les existencials. Agafo com a referència un dels apartats de la primera part d’un dels llibres d’en Torralba: “EL SENTIT DE LA VIDA”. Interessant entre els interessants, recomanable per venir-hi a beure-hi de tant en tant, com fan les gallines (no em refereixo a la por, que segons la dita fa posar la pell de gallina, sinó pels abeuratges espaiats; bec avall, bec amunt, dit en la prosa de carrer: sense presses, com qui rumia cada reflexió a que ens porta un filòsof, que ens mastega plantejaments enlairats, que no difícils, per tal de fer-nos-els capir bé, i per invitar-nos a ser més profunds en tot el nostre viure). Apa, som-hi. Situem-nos. El llibre consta de dos grans capítols. El primer, més reflexiu: “DESPERTAR-SE D’UN SOMNI i el segon, molt més pràctic i més fàcil de lliscar-hi sense massa ensopecs. Però el primer ho és de prioritat, perquè és el que sosté l’altre: “VIURE AMB SENTIT” . És just que ens recolzem, doncs, en el primer i anem al seu epígraf tercer, central, que té aquest preciós títol: “El do de ser-hi. Prendre’n consciència” sucós com tot el llibre, esplèndid.

Primer de tot, cal “despertar”, la gran paraula que contenen totes les religions del món i totes les psicologies, tots els intents de viure “més i millor”. Quan un pren consciència d’existir, de que no hi ha patrons prefixats per caure-hi en compte, d’adonar-se’n -en una paraula-, sorgeixen sentiments profunds. Tot d’una, un s’adona de que VIU (se sent viure, ¡gran descoberta!, que no és una clarícia mental, ni una evidència; cal sentir-ho). És cosa dels sentiments més profunds. I això se sol donar quan un aparentment està en el desert, quan un està sol, es troba sol, moltes vegades després o en una situació de maltempsada, de dificultat, sentint el sol que crema, sospirant per l’aigua de la vida. Em ve a la ment un passatge emblemàtic que fa de gran volada el llibre “Terra d’homes” de Saint-Éxupery. Recomanable. El desert ens torna profunds... Quan tens aquests pensaments et preguntes: ¿desvarieges? ¿O bé has arribat al nucli de tu mateix i et surten preguntes essencials? Em desplau haver de retallar tot l’ordit de l’exposició d’en Torralba. Però com que ell mateix ho sintetitza, ho faig meu: “Recapitulem: LES FASES DE LA CONSCIÈNCIA EXISTENCIAL són les següents: primer moment, prendre consciència de ser-hi; segon moment, de la pròpia “contingència”; tercer moment: adonar-se que la vida és un do generós, no merescut; quart moment: captenir-se que només hi som, si altres en han acollit primer. Darrer moment: prendre consciència de la llibertat, que la història individual no està escrita i que, si està escrita, no coneixem on s’amaga el llibre de la vida”. Desgranem-ne algunes que van paral·leles als textos litúrgics d’avui Ens diu Pau: La història del seu Poble ens adverteix a nosaltres: “ja que els segles passats s’encaminaven cap els temps que vivim”.

· El do de ser-hi: El do, el regal; m’agrada posar-ho així: el present que se’ns fa, ¿Qui mereix la vida? “Ser-hi”: què n’és de bonica aquesta expressió. Enmig de la vida, del “Fil de la vida” (Ramon Prats), nosaltres hi som, ens hi trobem, meravellats. Abans vivíem, però sense tenir-ne aquesta sensació. “Confieso que he vivido” (Neruda), Canto a la vida: “ Gracias a la vida que tanto me ha dado” (Violeta Parra).

· El do: La vida entera és un do. ¿Qui me l’ha donat? Els pares. “Honoraràs pare i mare”. El cinquè manament universal. De moment, no preguntis per què; només agraeix aquest do essencial, primordial, únic. Tots els altres (¡i n’hi ha tants!) en són deutors. La vida és agraïda, sobretot quan es viu amb el sentiment de plenitud. Hi ha modalitats, tonalitats: infraviure, viure-viure, sobreviure, superviure o sopraviure, viure a plentiud, etc. Aneu afegint-hi branques d’aquesta capçada. Per més que tinguem experiències desolades (de desert de tota mena i cadascú se sap els seus) malgrat tot, la vida val la pena de viure, que diem; i molt, molt més, com hi ha món! Desert endins, desert enllà, cada èxode val una vida...

· Podria no haver-hi estat mai: No sóc necessari, però -essent-hi- hi sóc únic (singular, irrepetible; ja que hi sóc, sóc imprescindible per a mi mateix: el que jo no senti, no digui, no faci, ningú més ho podrà fer en comptes meu: tots els meus “ara i aquí” són també únics, no són intercanviables, “Ningú més ho pot fer per mi”, que diu la cançó.

· Sé que no sóc autònom, dec la vida, a aquell que s’anomena Ell mateix com “JO SÓC EL QUI SÓC”. Existeixo gràcies (Noti’s l’esplendor del mot) puntejo: d’origen, per causa, per finalitat. Gratitud, només gratitud, gratuïtat. Déu és dóna nom de VIDA i ¿qui diré que m’envia a la VIDA, deslliurant-me de tot esclavatge, sortint d’Egipte i fent camí pel desert a l’espera joiosa d’una pàtria, la de la VIDA PENA? Em treu del no-res, del meus propis esclavatges i m’envia al TOT. (“La teva pàtria ets tu, i el cel són els altres, desmentint Sartre). Aquest camí (Ex-ode: camí de sortida, camí ex-istencial, de sortida que és una anada del res al tot...) Però ja estem alliçonats, que podem donar voltes i més voltes sobre nosaltres mateixos: són els emblemàtics “quaranta anys del desert”: temptacions, totes: idolatrar, vaguejar, murmurar, distreure’ns, mannà, guatlles, consumisme, desconfiar, “pensar en els alls i les seves d’Egipte”, ¡què sé jo!

· No sóc Déu de mi mateix: Per a mi Déu o és una inducció o una deducció: veient-ho tot, tot ple de vida, em dic Déu és el Déu de les vides, de la vida. Em palpo en el cos i en l’esperit i em dic: Existeixo, per tant Déu existeix. Hi ha un anar i venir de vida. Tota paternitat ve de Déu. És allò reversible de sant Agustí: Feu que us conegui i que, de resultes, em conegui. O a l’inrevés: que, coneixent-me, arribo a intuir que sou i que éreu i que sereu. “Oh, el Déu que enjoia la meva joventut”; per Déu sempre sóc un cadell de vida. O allò tan lluminós de sant Francesc: Déu meu i el meu tot.

· “Ser irrellevant o innecessari no vol dir, amb tot, viure els vincles amb relativitat. Tampoc significa deixar de sentir estima per un mateix . Més aviat és el camí per tenir l’estima adequada, per no caure en un amor desordenat, per no prendre’s ni a si mateix, ni als altres, amb excessiva seriositat. El que sap que no hi serà sempre, dóna molt valor al fet de viure, però no oblida la relativitat i la interdependència de tots els éssers”.

· Tot és relatiu, tots som correlatius.

· “Estimar és sentir l’altre com a necessari (per a mi), com un ésser absolutament vital” L’amor voldria fer etern els qui estimes, voldria vèncer la seva contingència , la seva fragilitat i no perdurabilitat (Maragall en el Cant Espiritual). Només l’amor absolut pot salvar-nos de “la lleugeresa de l’ésser” (Kundera).

· “Viure la relativitat de les coses, guardar distàncies” “La serena relativitat de tot plegat, la ironia estoica o la pau interior són el resultat d’una saviesa quasi sobrehumana que el que estima amb passió difícilment pot fer-se seva. L’expressió d’aquesta saviesa pràctica és la mitja rialla que evoca Maragall”.

· L’acolliment és fonamental per poder ser i seguir essent. “Si no haguéssim estat acollits... no hauríem sobreviscut a la intempèrie. Clar i català: Som, senzillament perquè altres ens van acollir a casa seva”.

· Acull, perquè ets un acollit. (posa-hi tots els altres: no distinció de persones, els més necessitats sobretot d’acolliment, els immigrats, etc...amb una cua molt llarga).

· Si els altres em donaren i em donen vida, jo he de donar-la. Donar-me en gratuïtat. I entrem en l’oasi de la correspondència, de la pròpia responsabilitat (donar respostes congruents, a la mesura de les preguntes que se’ns facin. Realisme, “tocar de peus a terra” Correspondre, sigueu gratuïts; De franc rebut, també donat

· Cal ser el que hom se sent cridat a ser i a fer.

· Cal ser-per-als-altres. Com uns altres ho van fer per a mi en donar-me VIDA (biològica, cultural, espiritual, fe, il·lusió, en definitiva: el sentit i el goig de viure.) així jo...

· ¿Que potser sóc el guardià del meu germà?: Si ets fill de la vida, ets germà i guardià de tota VIDA., de TOTA...

· No t’evadeixis: (l’evasió és característica de l’adolescència que s’ha de viure, però no s’ha d’allargar a menys de romandre perennement en la immaduresa del sentit i del goig de viure. Recorda l’advertiment de la figuera en l’evangeli d’avui. Déu et dóna temps; no el perdem: arriba un moment en què és irrecuperable. ¡Llàstima!

· Fem-nos dignes del do rebut: Conscienciem-nos-en, visquem la vida amb meravella, amb creativitat, amb el goig d’una renovada il·lusió, amb la passió de viure...

Dóna per a tant la vida, dóna per a tot la VIDA.

Ja continuareu vosaltres mateixos. Valoreu la VIDA rebuda per a ser donada. Vetllar per la qualitat dels vincles ens dirà més endavant en Torralba. Entre el despertar i la plenitud de VIDA hi ha entremig la perla fina de l’evangeli, la descoberta de l’amagada manera de treure suc de la VIDA pròpia: “l’ara ple”. En Déu i en nosaltres. Deia la Paloma de L’elegància de l’eriçó”: Ai, ai, ai , he pensat, ¿això vol dir que així és com cal menar la vida?... Potser estar viu és això: ATRAPAR INSTANTS QUE MOREN”.


Diumenge III de Quaresma, 7 de març del 2010, el nostre any sant. Barcelona

Gracias a la VIDA (Violeta Parra) (1964-65)

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me dio dos luceros que, cuando los abro,
perfecto distingo lo negro del blanco,
y en el alto cielo su fondo estrellado
y en las multitudes el hombre que yo amo.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado el oído que, en todo su ancho,
grava noche y día grillos y canarios;
martillos, turbinas, ladrillos, chubascos,
y la voz tan tierna de mi bien amado.

Gracias a la vida quie me ha dado tanto.
Me ha dado el sonido y el abecedario,
con él las palabras que pienso y declaro:
Madre, amigo, hermano y luz alumbrando
la ruta del alma del que estoy amando.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me ha dado la marcha de mis pies cansados;
con ellos anduve ciudades y charcos,
playas y desiertos, montañas y llanos,
y la casa tuya, tu calle y tu patio.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.
Me dio el corazón que agita su marco.
Cuando miro el fruto del cerebro humano;
cuando miro el bueno tan lejos del malo,
cuando miro el fondo de tus ojos claros.

Gracias a la VIDA que me ha dado tanto.
Me ha dado la risa y me ha dado el llanto.
así distingo dicha de quebranto,
los dos materiales que forman mi canto,
y el canto de ustedes que es el mismo canto
y el canto de todos, que es mi propio canto.
GRACIAS A LA ViDA QUE ME HA DADO TANTO.