diumenge, 21 de març de 2010

Homilia del diumenge 21/03/2010 del P. Josep Mª Balcells

LA PRIMAVERA PASQUAL... ETS TU
¡El que són les coincidències!: Diumenge cinquè de quaresma i, dia per dia, també el començament de la Primavera. De la mà poètica d’Isaïes, ensems que de la nostra fe enllustrada, com qui ha tret -polint i polint- el color més viu i propi, com si fos una fulla d’heura acabada de néixer que, en la seva fragilitat tremolosa, posa al món -¡de qui sap observar!- una puresa de color verdíssim, tendríssim, admirabilíssim, ¡tant! que un, entusiasmat per aquesta graciosa aparició primaveral, no pot contenir-se i exclama dins del seu cor: ¡Déu vestint així una humil fulleta d’heura de no-res, manifesta que estima entranyablement tot el què “va” creant. ¡Creant! (en present; notem-ho)... i ¡re-creant-nos! (en el doble sentit: primer, de crear-nos de nou -¿recordeu el vell Nicodem que no entén ni la poesia ni la gràcia de les coses de dalt?-; i segon, en el sentit de felicitat, del goig dels nens a les escoles quan surten disparats al pati, a la recreació). El joc que és la primavera i la primavera que és joc dels sentits.

Isaïes certifica i ens empeny a assentir: “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues”. Pel context sabem que es refereix a les ”gestes” (la gran paraula amb que es denominen els fets admirables del desert del Poble de Déu). Quaresma ben aprofitada, ben corresposta a la gràcia que crida en el nostre desert quaresmal o, el que és el mateix, en el domèstic trepig de la sorra que impedeix la promptitud dels nostres passos... tot i saber que és Déu qui ens guia.

Segueix Isaïes: “Estic a punt de fer una cosa nova” (¡ai, i què lluny de la Bona Nova, de la novetat i de la creativitat amb què hauríem de viure i conviure l’evangeli de cada dia! (Ens manca un bany regenerador de primavera al nostre evangeli, potser un xic feixuc, sense ales, ¡oh, desitjades papallones de primavera!)

Insisteix el profeta: ”Una cosa nova, que ja comença a néixer: ¿Quina? ¿On?, ¿Com? ¿Per a què? ¿Jo hi tinc res a veure?

Acaba Isaïes: “No us n’adoneu?”. ¡Quin encert per part del profeta! Aquest és el punt neuràlgic de la qüestió per a mi: prendre consciència viva, estètica, existencial de que més enllà de la pobreta “realitat” a que mig s’obren els nostres ulls, hi ha un altre món més bell, més viu i més penetrant... ¡Senyor feu que hi vegi! ¡Doneu-me ulls de Bona Nova, ulls primaverals, ulls de gràcia! El món del cor, de la poesia, de la fe. ¡Primavera!

Per a qui té el gust bíblic i poètic de la pregària dels salms, pot entrar –¡i seria tan primaveral fer-ho!- en el corresponent salm responsorial d’avui que és com les Quatre Estacions de Vivaldi, concentrades. Tot gira al voltant de la renovació de la vida feta expressió d’exultança: “La nostra vida s’ompli d’alegria, de crits i de rialles. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem”. ¡Primavera!

¿Ho sentiu? El que el Senyor fa (no va fer, no; present continuat!) a favor nostre. Frase aquesta que es dóna la mà a la d’un Pau que viu la Bona Nova amb un entusiasme, convicció i amb una decisió d’un “corredor de fons”. És preciosa l’expressió de Pau: “Corro cap a la meta... em llenço tot jo cap allò que tinc al davant”. ¿Què és això tan important que el porta a considerar com a escòries tota altra cosa. Vegem. ”Tots els avantatges que jo pogués tenir, els considero desavantatjosos, comparats amb el valor que té conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Tot a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva Resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a Ressuscitar d’entre els morts”. Té consciència de que està tan sols en camí obert... Parla de l’esperança d’aconseguir-ho; d’apoderar-me’n diu ell significativament Noteu la certesa no merescuda sinó donada gratuïtament. Afegeix amb convicció: “puc fer-ho” i en dóna l’explicació: “ja que Jesucrist s’apoderà de mi”. ¡Si ho sentíssim com dit de nosaltres o directament dit per a nosaltres! Qui ho sent això, molt i molt endins, viu a plenitud Quaresma, Pasqua i Pentecosta tot a la vegada. Hivern, Primavera, Tardor. ¡Pasqua florida, Pasqua Granada!

¡Coses noves!, diu Isaïes. ¿No ho són, si no, aquestes afirmacions ja velles, però sempre percebudes com a noves? ¿No són, les de Pau, les efusions –viscudes, reviscudes, fetes un present estimulant- les mateixes a que se’ns ha invitat, una i altra vegada, al llarg de tota la quaresma? És a partir d’aquest nucli teologal –només s’ateny amb la fe il·luminada, amb l’esperança ferma i joiosa i amb una caritat que és misericòrdia feinera, omnipresent en les “menudències-grandeses del cada dia- ¿I si ens ho creguéssim amb deler i si correguéssim com Pau aquesta Marató, que és la vida, com a afany d’atènyer quelcom de substancial, definitiu: omplir-nos de Crist, com una experiència que et roba el cor i que et deleixes per a entrar-hi més endins, trobar-li un sentit de plenitud que com la font regala aigua als assedegats, però per més que en beguin, la font sempre anirà rajant i rajant... Us voldria comunicar el què, però sobretot el COM... ¡Déu meu, quina ineptitud, la meva! Amb tot, aquí hem tocat fons. Tot i ser misteri, no hi ha més misteri que aquest, i seria bo poder-ne sortir una i altra vegada amb una comprensió cada vegada més fina del què significa per al sentit i el goig de viure, aquest atansament, tremolós i confiat en Jesús, alfa i omega de tota espiritualitat cristiana. “Per Jesús ens ve la vida, exultem, germans...”

¿On veieu la moral per enlloc? És, com la felicitat, una conseqüència. No que siguem amorals, ben a l’inrevés. Res no hi ha de més delicada i fina moral que tenir com a principi i motor de la nostra vida la configuració amb Crist. D’això Pau en dirà la ciència del Crist. La seva adhesió, la seva configuració, la progressiva transfiguració. Tot, a passos d’experiències sovintejades, trasbalsadores, immersions; no sé com dir-ho. Configurar-se vol dir anar prenent forma, esculpir la figura, el rostre i el cor de Jesús

Deixem els moralismes; deixem els nostres pecats, com si, aquests, fossin més importants que la gràcia, deixem-los, per Déu. Si vius la gràcia ben a fons, no et preocupis dels teus pecats. L’amor ho esborra tot. Ho regenera tot. Teixit vital nou. Operació estètica de l’ànima, ve-t’ho aquí. ¿Encara dubteu? “¿Ningú t’ha condemnat? Ningú, Senyor”. Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n , i d’ara endavant no pequis més”. Ai, anava a dir: no hi ha adulteri que valgui. Perdoneu. El que vull dir és que Déu no mira mai endarrere, sempre mira, amb amor, endavant, endavant, només endavant i amunt. Perquè ha estimat tant és per això que se li ha perdonat molt. O bé, allà on no arriba el nostre minso amor, l’abraçada del Pare ho embolcalla tot. Recordem les seqüències dels diumenges de Quaresma: Jesús venç el mal (en nosaltres). Jesús ens transfigura amb Ell. Déu és pacient amb la figuera que no dóna fruit; Déu n’és amb nosaltres: la seva paciència no és com la nostra que no arriba a comptar més enllà dels dígits i s’aïra i surt de polleguera tan i tan ràpid... Rembrandt, aquell Rembrandt que ens té robat els sentits, amb aquell Pare, que és Pare i Mare a la vegada i que ens dóna unes abraçades com la mare quan érem nadons. Inefable vist des de la consciència del que fou, és i serà per sempre...Aquelles abraçades són als fonaments de tots nosaltres. ¿I les de Déu?: Llet i mel, vaja. I, coronant-ho tot, la pecadora, per que no hi hagi cap, cap dubte. Quaresma = Déu estima, ens estima, podem estimar = PASQUA.

Germans i germanes: d’aquí a una setmana ens trobarem joiosos a Jerusalem!!


Diumenge V de Quaresma, 21 de març de 2010, continua el nostre any sant. Barcelona