diumenge, 14 de març de 2010

Homilia del diumenge 14/03/2010 del P. Josep Mª Balcells


EL REMBRANDT MÉS ÍNTIM

Crec que abans que res hem de canviar de registre habitual davant de la Paràbola del Fill Pròdig, que tots recordem que solia ser el punt culminant de recessos, exercicis espirituals, viscuts més en funció del fill petit penedit, en el qual ens ¿forçaven? a veure’ns amb vestit esparracat de penitents, just moments abans de les nostres confessions, llargues, detallades, exhaustives, vertadera tortura interior, si no buides, plenes de les rutines de sempre, on confoníem llista inexhaurible (confessió) amb penediment llarg... Bé, deixem-ho en pau, si no amb tristesa. Ara hem de canviar el signe vital de la lectura de la Paràbola, sobretot empesos per la grandesa, ¿es pot dir sublimitat? de la coneguda pintura de Rembrandt. És davant de la meravella d’aquest PARE, d’una “misericòrdia” tan “palpable” (mireu les dues mans i ja està possiblement tot dit!) que hem de fer una pregària “visual”, deixant que els ulls guiïn la “Bellesa” fins al cor. És com extasiar-se en una visó nova de la paràbola. Així pren unes dimensions molt més evangèliques, més divines.

Entrem-hi de puntetes com ho feu l’autor del llibre, a hores d’ara un “clàssic” el “Retorn del Fill pròdig” de Nouwen, el qual va anar a Sant Petersburg a estudiar l’obra del pintor holandès que, ja gran i amb tota una peripècia existencial, va saber plasmar retratant ensems el Déu de Jesús de Natzaret i tota Paternitat digna d’aquest nom. Aquesta circumstanciada descripció de la pintura i les prospeccions del cor de Nouwen ens han fet un bé que no es pot ponderar. ¡Tots ells, quadre i llibre i els autors de referència, bé valen una quaresma!

Del títol “Retorn del fill pròdig” hauríem de passar amb justícia al de l’”Acollliment amorós, compassiu i misericordiós del Pare” dels dos fills, no d’un.

La paraula pròdig, al meu entendre, per una esbiaixada interpretació moralitzant l’hauríem de passar d’una preferent significació, que desafortunadament ha fet sort de “malversador que despèn sense mesura” a la literal i etimològica amb significació de “generós que dóna sense mesura”. Només passant com a figura principal del fill al PARE, ja tenim els dos enfocaments diferents i el segon és molt més ric, perquè inicialment la figura entranyable del PARE del cel, teologal, és més que la moral, més psicològica, del fill que de temps havia prevalgut i que ara seguint fil per randa l’autor, ens porta fins al cor o a les entranyes de Déu. ¡ Oh divina transmudança!

Dit això, situem-nos davant per davant del quadre, assossegadament, com si fos una aparició.

Els punts de llum ens guiaran pels viaranys de la pintura. Comencem, perquè no pot ser d’altra manera per l’espatlla del fill retornat. El pintor recolza el fill en el seu si, és com si li retornés la vida. Una mà de mare i una de pare, inconfusibles diuen més del que es pot expressar amb paraules. Mare i pare conjuntament donen la vida. Algú ha fet notar que el fill de cap de nadó... Aquest és el centre geomètric, pictòric i teologal de l’obra de Rembrandt. L’altre punt de llum, prodigiós, és el rostre del Pare, a posta revellit, després de dies i dies de cercar-lo amb lligams d’amor, invisibles, però tan i tan efectius, només neguitejant-se per la seva sort i desventures del fill de les seves entranyes. L’amor quan és vertader, autèntic arriba, sí, arriba a tota diana dels desigs... ¡Si ho veiéssim! L’amor només és objecte de fe. Com totes les coses valuoses són reals per bé que no visibles. L’amor traspassa totes les fronteres del visible; actua sempre. Deia un neuròleg (Vittoz): “Mai sabrem ni el bé que fem ni el mal que fem”. Ambdós tenen efectes a llarga distància i són perdurables. Heu pensat mai en el que significa la Comunió dels Sants, sí com jo però no encara a fons, quedaríem esbalaïts mé que sorpresos... El Pare, ¿està cec? ¿Per què sembla que té els ulls tancats? No hi ha més: els grans sentiments, les actituds més profundes no se solen fer amb els ulls oberts sinó tancats, concentrat en les mans, “tocant” i al mateix temps donant vida, vida nova. Jesús “tocava” i es produïa el miracle. Tothom el volia “tocar”. Reconeixien que d’Ell sortia una virtut que ho sanejava tot. “Només que li toqui la borla del mantell... ¿Qui m’ha tocat?

Un altre punt de il·luminat és el taló amb la sandàlia destrossada. ¡Quin llarg camí des de l’autoexili de Babilònia fins al cor i entranyes del Pare.

Hem retallat el quadre original i n’hem fet una estampa o un cartell d’acord a les nostres conveniències pastoral, però de l’altre costat hi ha un món més obscur , però s’hi destaca en la penombra el rostre pensarós, ¿absent? del Fill-Germà Gran i unes mans que el Pare volia estes com les seves, però estan replegades sobre si mateixes. ¿què pensa? ¿quina enveja fraterna li entortolliga les mans i el rostre? ¿Quin contrast? No està a la zona de llum; emergeix la seva figura des de la foscor. Només es destaca el fet que hi és present-absent. Ha viscut, no conviscut a la “casa del Pare” i no l’ha entès, era malgrat les aparences només un jornaler-fill. Retreu al Pare que mai li ha donat res per poder celebra-ho amb els amics. Tancat en ell mateix, Àdhuc el Pare li és estrany. “Aquest germà teu, (¿no sentiu la implicació de la veu del Pare?) en contraposició al despectiu el teu fill. (¿No sentiu la inflexió despectiva de la veu del gran?) Ser de casa i sentir-s’hi estranger, ¡quin contrast!

La misericòrdia de Déu. La seva paternitat entranyable que ho empara tot: malbaratament d’un, tancament sense cap espurna de bondat i de perdó de l’altre. L’enveja rancuniosa al tracte del Pare amb el més petit que és tot un afront envers el seu Pare.

La commoció m’encercla per totes bandes: L’abraçada immensa d’un Pare, el renaixement del fill, l’empedreïment del gran. Per damunt de tot, noteu aquest arc de sant Martí que formen tan la capa vermella del Pare que ho embolcalla tot i aquest arc dels braços estesos que ho cura tot i ensems ho beneeix. ¡Quina pau més fonda respiren Pare i Fill!

Mai Lluc havia arribat a tanta sublimitat. Aquesta paràbola entre les paràboles ateny la manifestació-epifania de qui és Déu, el Déu bo; més, bondadós. Ja ho deia el mateix Jesús del Pare davant de la lloança que li fa a ell aquell doctor de la Llei: “Només Déu és bo”. Aquesta expressió és tota la Bona Nova de l’Evangeli.

Acaba així el llibre “El retorn del fill pròdig” com a recopilació de tot el que ha escrit a través de les identificacions personals que ha anat fent tot i invitant-nos a fer el mateix recorregut espiritual: “Viure el quadre”.

Penso que aquest llibre caldria tenir-lo a mà, sobretot aquests dies de quaresma que són de retorn al Pare o millor de l’Acolliment amorós del Pare, a tota la fillada i tothom ho som.

Una invitació més i singularíssima, que ratlla en l’inesperat: Acaba així: “I, més, després d’una llarga vida com a fills, tinc la plena seguretat que la vertadera vocació és la d’arribar a ser un pare que només beneeix en una compassió sens límits, sense preguntar res, sempre donant i perdonant, sense esperar mai res en retorn. El Fill et prendrà de la mà i et portarà fins a la paternitat. Els “últims” em necessiten com a pare i me n’ensenyaran a ser-ho. La vertadera paternitat rau en compartir la pobresa de l’amor de Déu que no exigeix res.”. “La caritat”, (l’amor), deia Ramon Llull, “ha en si mateixa son compliment”.

Estic trasbalsat. No puc deixar de veure el quadre de Rembrandt àdhuc i sobretot amb els ulls closos. Aquests dies per circumstàncies que han commogut tantes persones en que el rebuig i censures inexplicables ens han fet a molts amics –desconeguts, anònims- d’en Pagola que dóna aquesta síntesi de la figura de Jesús: La compassió és com l’alfa i l’omega del seu evangeli, de la seva vida i missió.

Extrec d’una conferència seva que titula: La alternativa de Jesús aquests paràgrafs: “L’objectiu de la meva exposició és presentar Jesús de Natzaret com a impulsor d’una manera nova d’entendre i de viure l’experiència de Déu, la convivència humana i, en definitiva, la construcció del món”.

Les investigacions sobre Jesús porten a una conclusió bastant generalitzada: Jesús de Natzaret ha estat un home, potser l’únic, que ha viscut i comunicat l’experiència sana de Déu, sense desfigurar-la amb les pors, les ambicions i fantasmes que, sovint, projecten les diverses religions sobre la divinitat,

Per a Jesús, Déu és compassió, “entranyes”, diria ell, “rahamim” (terme que suggereix donar la vida, alimentar, tenir cura) És el seu llenguatge preferit. La compassió és la manera de ser de Déu, la seva més espontània reacció envers els seus fills i filles, el seu principi d’actuació. Déu sent per les seves criatures el que una mare sent envers el fillet que porta en el seu ventre. Déu ens porta (en present) en les seves entranyes. ”¿No serà, per ventura, la de la paràbola d’avui, la millor metàfora de Déu: un Pare acollint, “commogut fins a les entranyes”, els perduts i implicant a quins escolten els seus mandats a acollir-los amb la mateixa compassió? “¿No serà Déu un Pare que cerca d’orientar la història vers una festa final on per fi se celebrarà la vida i l’alliberament de tot el que esclavitza i degrada l’ésser humà ? Jesús parla d’un banquet curull, parla de música i de danses, d’uns home perduts que abandonen una vida indigna, de germans cridats a acollir-se. No serà , potser, aquest el secret últim de la vida?”.

Del “sigueu sants perquè jo, el Senyor, el vostre Déu sóc sant” de l’AT (Levític) al “sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu” NT: Aquesta és per a Pagola l’única alternativa, l’alternativa de Jesús.

Diu la litúrgia: ¿”Qui no estimarà a qui l’estima?”. O bé allò memorable, definitiu de Pau: “¿Qui ens podrà separar mai de l’amor que Crist ens té”.

¿Per què afegir-hi res més? Deixem-nos prendre per l’amor de Crist i del nostre Abbà. Que Ell sigui amb tots nosaltres.


Diumenge IV de Quaresma, 14 de març del 2010. Seguim en el nostre any sant. Barcelona