FELIÇOS, VOSALTRES...
Escric amb una certa tremolor, per por de no estar a l’altura del tema d’avui, seguint la invitació de l’evangeli de les benaurances de Lluc. La paraula, o millor, l’actitud-constel·lació que abraça la FELICITAT té presents aspectes tan plurals i que ens toquen tant en el viu, com: vida, pau, goig, repòs, benestar, benedicció, salut o salvació... Tot emergeix des d’un substracte que li’n dóna aquestes i altres irisacions. ¡Ai, felicitat que n’ets de simple i de difícil a la vegada!: Hi ha qui no hi creu; hi ha qui n’està des-encisat (fixem-nos en l’etimologia); hi ha qui no cedeix en la seva recerca i captura; hi ha moltes persones que han equivocat el camí, picotejant les inconsistents ocasions de gaudir a baix preu; altres, que la viuen com un caliuet de llar que cal abrandar de quan en quan, removent la cendra amb els molls... Gairebé es pot dir que tothom gira i gira entorn d’aquest desig, quant no deliri, d’aquesta plenitud, d’aquesta utopia. ¿Per què? ¡Perquè el nostre cor està fet per a la felicitat. ¡Sense més! Si crec en el Déu de l’evangeli, forçosament he de creure que estic fet per a la felicitat. Això per principi; si no, ni Déu seria Déu i jo no seria més que un vagabund sense meta ni destí.
Cal, però, enfocar bé les coses, car molt ens hi va en entendre-ho encertadament i en viure-ho millor.
Déu és feliç. Em desplau dir-ho, com si Ell anés, com nosaltres, delerós de ser-ne, de feliç. Déu n’és i en plenitud inabastable; i, a més, la seva acció creadora, redemptora i santificadora “broda” les persones, fent-hi germinar la delicada flor de la felicitat. Tornem-hi: Déu és la beatitud plena, essencial, i malda per fer-nos fills i filles de la benaurança. “La glòria de Déu rau en la felicitat de l’home vivent” (sant Ireneu). Per a nosaltres ser feliços és compartir la beatitud de Déu. Una família de feliços, el Pare-Mare al davant, com espill on mirar-nos i remirar-nos... i anant prenent-ne la fesomia, com el girasol al sol...
Els llibres sapiencials de l’AT en van plens, perquè la saviesa s’afigura només a partir de la felicitat. Els savis, doncs, són feliços. No pots ser feliç, si no tens indicis de saviesa. Això ja a nivell de l’humà-humà. Després entrarem en la visió cristiana i evangèlica de la felicitat. Jesús és el referent constant de la vida en felicitat. L’última felicitat és la possessió (o millor: l’emposseïment) de Déu. Només Déu “omple fins a vessar” (salm 16). La felicitat és la vida mateixa, la “consciència de ser-hi, percebuda com un DO (Torralba). És una tonalitat d’ànim i d’ànima que està “tocada” per la pau, la serenitat, l’agudesa del “sentir”. És fer confiança a la vida, a la “teva” vida, sense més desig que viure-la i intensament. La felicitat no és cosa tan sols de futur (que també ho és, ¡no faltaria més!), per tal d’anar fent poc a poc l’experiència “del més i millor”, inherents ambdós a la condició humana; és de present, sobretot; si la deixes per a demà no et vindrà a veure’t, no n’assaboriràs el fruit. Present. Ara, regal, kairós, gràcia...
L’ev-angeli és Bona Nova, però a dir veritat, més que bona és feliç, de l’arrel grega eu-. Sembla que el caràcter de feliç, joiosa ha quedat desdibuixat per aquesta condició de bona que per desencís ha neutralitzat la vivacitat, la proclama de felicitat que porta en la seva etimologia, una invitació, en una paraula, a la felicitat, sense rebaixar-ne els contorns. Hi ha hagut una pedagogia esbiaixada i distorsionadora respecte a la novetat (perquè en definitiva ho és, de novedosa i sempre la Paraula, la ciència de Crist, en tota la seva amplada, llargada i profunditat (al igual del que diu Sant Pau de l’amor de Jesucrist: “que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement”. Efesis 3, 19)
No és pas dolorista, ni molt menys (afirmació rotunda) la concepció de la felicitat en l’evangeli, per bé que així ens ho van trametre (¡perdoneu, empastifant i “empecatant” la nostra consciència!) Res més oposat : l’evangeli és una proclama de i en la felicitat. Bé, ho hem d’explicar, perquè la mel no està feta per a gustos estrafets. Com tot l’humà, i perquè l’evangeli és la cota més alta de tot l’humà (així ho creiem els qui creiem...), la felicitat de l’evangeli és molt complexa, molt rica , insospitada ; no és mai un crit de frivolitat, de banalitat, no està conceptuada entre els plaers. És molt més fonda, subàlvea, corre per rius interiors. No tot és fàcilment sinònim de felicitat, si la pouem de les deus de l’evangeli. Fixeu-vos que quan hem de trobar-li un equivalent apuntem a actituds fondes: el goig, la joia, que disten com el cel de la terra de les alegries cridaneres, de les explosions, de les bombolles. La felicitat segons l’evangeli, per contra, és duradora, és pregona, és més bella que estrident. Joia serena, d’aigües profundes, malgrat les ondulacions o enrinxolaments de superfície. És irradiació benigna, que no fa mal als ulls, no enlluerna. El motor de la mateixa és interior. Se m’acut de dir que llegiu Mateu 6, que és tan poètic i al mateix temps tan asserenador. Foragitar pors, centrats en “l’ara ple”, la “mirada del cor intensa”, profunda. “No us inquieteu per res”; res de torbació. Asserenats tots el àmbits vitals. L’hauríem de proclamar des de l’experiència del dia a dia. Només així s’ho podran creure: somriure distès, joia-pessigolles al fons del cor, lluïssor en la mirada, bon humor, sentit poètic del viure, (¿Qui en dóna més?). La felicitat evangèlica té a CRIST com a referent sempre nou i irrepetible de l’home que emanava felicitat (“¿d’on li ve aquesta saviesa?”), una felicitat que no esquivava les arestes de la vida –que d’arestes àdhuc sangonents en va tenir fins a les que el van portar a la mort, una mort plena de sentit, confiada en Déu Pare. En dóna testimoni Joan quan diu que Jesús abans d’expirar va dir en el ple abandó: “En les teves mans, Senyor, encomano el meu esperit”. Misteri dels misteris, ¿com ho podem entendre?
La felicitat no és (no ha de ser) una finalitat. És tan sols una conseqüència. No podem posar preu a la felicitat perquè és incalculable, és de fet indefinida com Déu és inabastable; per això no hi ha més alta felicitat que la que Déu dóna, donant-se. Mireu, no són jocs de paraules, no; la felicitat vera, excedeix tot el que és fruit de les pròpies mans. Encara que no en tinguem consciència, la felicitat és sempre un regal, un do que només es pot agrair. Mai hi ha proporció entre el do (rebut) i el do (donat). Això és molt de considerar, perquè ningú , ningú, se la guanya; te la trobes; t’és donada, ¡oh meravella! Fem camí des de zero, des de “l’humana mesura”, sabent que quedarem sempre curts. S’ha de depurar el desig... Ara em ve a la memòria l’últim capítol de “El cavaller de l’armadura rovellada”, la darrera prova per deslliurar-se finalment de tota l’armadura que el tancava en sí mateix i li impedia de “ser, i “ser ell mateix”: la inscripció de la roca que li restava per aconseguir “el cim de la veritat” (de si mateix): “Tot i que aquest univers posseeixo, / res no posseeixo, / car no puc conèixer l’inconegut / si m’aferro al conegut”. La felicitat té aquesta sorprenent paradoxa: “va començar a caure cap amunt! Per saber-ne més aneu directament al llibre...
Amb les benaurances estem justament al Pòrtic de la Quaresma. El més provable és que les quatre de Lluc, que són coincidents amb algunes de Mateu, siguin les originals. De les quatre, les tres primeres no són més que la mateixa, vista des de perspectives diferents. ¿Qui sóc jo per cantar les benaurances de la pobresa? ¿Recordeu “La saviesa d’un pobre”, de Leclercq, parlant de Francesc d’Assís? Pobresa que inclou la pobresa material, que no misèria, però que abasta molts i els més íntims àmbits del viure, del conviure i del servir. La joia del que no la cerca, perquè hi viu envoltat per dins i per fora. I està en una dolça estabilitat, perquè està i viu en una altra dimensió (¿tercera, quarta, vés a saber...). Teilhard de Chardin parlava de la felicitat en aquells que havien passat per tres estadis: centrat, des-centrat i sobre-centrat. Ho diu en un preciós escrit sobre Le Bonheur. Centrat, és a dir, ser un mateix, estar integrat en camí d’unificació interior. Des-centrat: defugir tot individualisme, “El procés d’esdevenir persona” (Rogers), obert a l’altre (“Del jo al tu per esdevenir nosaltres” Marcel). Sobre-centrat: (aconseguir una nova identitat en Déu, en els valors de l’evangeli, en un amor que va més enllà de les valoracions econòmiques, socials, sense menystenir-les, sobre-centrades en un Déu que és el Déu Pare del Regne). És amb raó que la primera i integral benaurança fa així: “Feliços, benaurats , vosaltres, els pobres: vostre ÉS el Regne de Déu”. ¡En present permanent!
Intento dir-ho amb Garaudy: “El regne de Faust va tocar la seva fi el mes de maig de 1968: l’home creu cada vegada menys que la felicitat s’identifica amb la potència i la possessió . El seu projecte de felicitat està cada vegada menys lligat a la promesa feta per Descartes d’una “ciència que ens fa senyors i posseïdors de la natura”. Els seus somnis o els seus projectes de felicitat estan cada vegada més vinculats amb un art de viure unes noves relacions amb la natura, amb els altres, amb l’esdevenidor i el transcendent”. Acaba dient: “la felicitat és aquesta creació, la participació a la creació continuada d’un home cada vegada més u, d’un món més humà”. (Paraula d’home)
Coda: “Només és condemnable allò que existeix de forma isolada... En el tot, tot es resol i s’afirma. Ja no es nega més..., però una creença semblant és la més alta de totes les creences possibles”. (Nietzsche).
Prou. No acabaríem mai...
Diumenge VI de durant l’any, 14 de febrer de 2010, any sant. Barcelona
Cal, però, enfocar bé les coses, car molt ens hi va en entendre-ho encertadament i en viure-ho millor.
Déu és feliç. Em desplau dir-ho, com si Ell anés, com nosaltres, delerós de ser-ne, de feliç. Déu n’és i en plenitud inabastable; i, a més, la seva acció creadora, redemptora i santificadora “broda” les persones, fent-hi germinar la delicada flor de la felicitat. Tornem-hi: Déu és la beatitud plena, essencial, i malda per fer-nos fills i filles de la benaurança. “La glòria de Déu rau en la felicitat de l’home vivent” (sant Ireneu). Per a nosaltres ser feliços és compartir la beatitud de Déu. Una família de feliços, el Pare-Mare al davant, com espill on mirar-nos i remirar-nos... i anant prenent-ne la fesomia, com el girasol al sol...
Els llibres sapiencials de l’AT en van plens, perquè la saviesa s’afigura només a partir de la felicitat. Els savis, doncs, són feliços. No pots ser feliç, si no tens indicis de saviesa. Això ja a nivell de l’humà-humà. Després entrarem en la visió cristiana i evangèlica de la felicitat. Jesús és el referent constant de la vida en felicitat. L’última felicitat és la possessió (o millor: l’emposseïment) de Déu. Només Déu “omple fins a vessar” (salm 16). La felicitat és la vida mateixa, la “consciència de ser-hi, percebuda com un DO (Torralba). És una tonalitat d’ànim i d’ànima que està “tocada” per la pau, la serenitat, l’agudesa del “sentir”. És fer confiança a la vida, a la “teva” vida, sense més desig que viure-la i intensament. La felicitat no és cosa tan sols de futur (que també ho és, ¡no faltaria més!), per tal d’anar fent poc a poc l’experiència “del més i millor”, inherents ambdós a la condició humana; és de present, sobretot; si la deixes per a demà no et vindrà a veure’t, no n’assaboriràs el fruit. Present. Ara, regal, kairós, gràcia...
L’ev-angeli és Bona Nova, però a dir veritat, més que bona és feliç, de l’arrel grega eu-. Sembla que el caràcter de feliç, joiosa ha quedat desdibuixat per aquesta condició de bona que per desencís ha neutralitzat la vivacitat, la proclama de felicitat que porta en la seva etimologia, una invitació, en una paraula, a la felicitat, sense rebaixar-ne els contorns. Hi ha hagut una pedagogia esbiaixada i distorsionadora respecte a la novetat (perquè en definitiva ho és, de novedosa i sempre la Paraula, la ciència de Crist, en tota la seva amplada, llargada i profunditat (al igual del que diu Sant Pau de l’amor de Jesucrist: “que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement”. Efesis 3, 19)
No és pas dolorista, ni molt menys (afirmació rotunda) la concepció de la felicitat en l’evangeli, per bé que així ens ho van trametre (¡perdoneu, empastifant i “empecatant” la nostra consciència!) Res més oposat : l’evangeli és una proclama de i en la felicitat. Bé, ho hem d’explicar, perquè la mel no està feta per a gustos estrafets. Com tot l’humà, i perquè l’evangeli és la cota més alta de tot l’humà (així ho creiem els qui creiem...), la felicitat de l’evangeli és molt complexa, molt rica , insospitada ; no és mai un crit de frivolitat, de banalitat, no està conceptuada entre els plaers. És molt més fonda, subàlvea, corre per rius interiors. No tot és fàcilment sinònim de felicitat, si la pouem de les deus de l’evangeli. Fixeu-vos que quan hem de trobar-li un equivalent apuntem a actituds fondes: el goig, la joia, que disten com el cel de la terra de les alegries cridaneres, de les explosions, de les bombolles. La felicitat segons l’evangeli, per contra, és duradora, és pregona, és més bella que estrident. Joia serena, d’aigües profundes, malgrat les ondulacions o enrinxolaments de superfície. És irradiació benigna, que no fa mal als ulls, no enlluerna. El motor de la mateixa és interior. Se m’acut de dir que llegiu Mateu 6, que és tan poètic i al mateix temps tan asserenador. Foragitar pors, centrats en “l’ara ple”, la “mirada del cor intensa”, profunda. “No us inquieteu per res”; res de torbació. Asserenats tots el àmbits vitals. L’hauríem de proclamar des de l’experiència del dia a dia. Només així s’ho podran creure: somriure distès, joia-pessigolles al fons del cor, lluïssor en la mirada, bon humor, sentit poètic del viure, (¿Qui en dóna més?). La felicitat evangèlica té a CRIST com a referent sempre nou i irrepetible de l’home que emanava felicitat (“¿d’on li ve aquesta saviesa?”), una felicitat que no esquivava les arestes de la vida –que d’arestes àdhuc sangonents en va tenir fins a les que el van portar a la mort, una mort plena de sentit, confiada en Déu Pare. En dóna testimoni Joan quan diu que Jesús abans d’expirar va dir en el ple abandó: “En les teves mans, Senyor, encomano el meu esperit”. Misteri dels misteris, ¿com ho podem entendre?
La felicitat no és (no ha de ser) una finalitat. És tan sols una conseqüència. No podem posar preu a la felicitat perquè és incalculable, és de fet indefinida com Déu és inabastable; per això no hi ha més alta felicitat que la que Déu dóna, donant-se. Mireu, no són jocs de paraules, no; la felicitat vera, excedeix tot el que és fruit de les pròpies mans. Encara que no en tinguem consciència, la felicitat és sempre un regal, un do que només es pot agrair. Mai hi ha proporció entre el do (rebut) i el do (donat). Això és molt de considerar, perquè ningú , ningú, se la guanya; te la trobes; t’és donada, ¡oh meravella! Fem camí des de zero, des de “l’humana mesura”, sabent que quedarem sempre curts. S’ha de depurar el desig... Ara em ve a la memòria l’últim capítol de “El cavaller de l’armadura rovellada”, la darrera prova per deslliurar-se finalment de tota l’armadura que el tancava en sí mateix i li impedia de “ser, i “ser ell mateix”: la inscripció de la roca que li restava per aconseguir “el cim de la veritat” (de si mateix): “Tot i que aquest univers posseeixo, / res no posseeixo, / car no puc conèixer l’inconegut / si m’aferro al conegut”. La felicitat té aquesta sorprenent paradoxa: “va començar a caure cap amunt! Per saber-ne més aneu directament al llibre...
Amb les benaurances estem justament al Pòrtic de la Quaresma. El més provable és que les quatre de Lluc, que són coincidents amb algunes de Mateu, siguin les originals. De les quatre, les tres primeres no són més que la mateixa, vista des de perspectives diferents. ¿Qui sóc jo per cantar les benaurances de la pobresa? ¿Recordeu “La saviesa d’un pobre”, de Leclercq, parlant de Francesc d’Assís? Pobresa que inclou la pobresa material, que no misèria, però que abasta molts i els més íntims àmbits del viure, del conviure i del servir. La joia del que no la cerca, perquè hi viu envoltat per dins i per fora. I està en una dolça estabilitat, perquè està i viu en una altra dimensió (¿tercera, quarta, vés a saber...). Teilhard de Chardin parlava de la felicitat en aquells que havien passat per tres estadis: centrat, des-centrat i sobre-centrat. Ho diu en un preciós escrit sobre Le Bonheur. Centrat, és a dir, ser un mateix, estar integrat en camí d’unificació interior. Des-centrat: defugir tot individualisme, “El procés d’esdevenir persona” (Rogers), obert a l’altre (“Del jo al tu per esdevenir nosaltres” Marcel). Sobre-centrat: (aconseguir una nova identitat en Déu, en els valors de l’evangeli, en un amor que va més enllà de les valoracions econòmiques, socials, sense menystenir-les, sobre-centrades en un Déu que és el Déu Pare del Regne). És amb raó que la primera i integral benaurança fa així: “Feliços, benaurats , vosaltres, els pobres: vostre ÉS el Regne de Déu”. ¡En present permanent!
Intento dir-ho amb Garaudy: “El regne de Faust va tocar la seva fi el mes de maig de 1968: l’home creu cada vegada menys que la felicitat s’identifica amb la potència i la possessió . El seu projecte de felicitat està cada vegada menys lligat a la promesa feta per Descartes d’una “ciència que ens fa senyors i posseïdors de la natura”. Els seus somnis o els seus projectes de felicitat estan cada vegada més vinculats amb un art de viure unes noves relacions amb la natura, amb els altres, amb l’esdevenidor i el transcendent”. Acaba dient: “la felicitat és aquesta creació, la participació a la creació continuada d’un home cada vegada més u, d’un món més humà”. (Paraula d’home)
Coda: “Només és condemnable allò que existeix de forma isolada... En el tot, tot es resol i s’afirma. Ja no es nega més..., però una creença semblant és la més alta de totes les creences possibles”. (Nietzsche).
Prou. No acabaríem mai...
Diumenge VI de durant l’any, 14 de febrer de 2010, any sant. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada