diumenge, 28 de febrer del 2010

CALENDARI PARROQUIAL I ARXIPRESTAL MARÇ, ABRIL I MAIG 2010

MARÇ

1 dilluns, a les 6,30 de la tarda, al casal, trobada mensual del grup d’aprofundiment en la fe.
dijous, a les 9 del vespre, al casal, Consell Parroquial
7 diumenge, de les 10 a les 12,30, al casal, hi haurà Recès, amb el tema “Per una Quaresma més evangèlica”
7 diumenge, matinal a les 12h, Jove CT: “El llibre de la selva”.
8 dilluns, a les 4,30, al casal, trobada del grup de la Pastoral de la Salut.
18 dijous, de les 20,45 a les 22, al casal, hi haurà “Aula d’humanitats”: diàleg sobre els capítols “Aceptar envecejer” i “El corazón no envejece”.
21 diumenge, a les 6, el Jove CT: “Dansa d’Agost”
22 dilluns, a les 6 de la tarda i a les 8 del vespre, a l’església parroquial (Joan de Peguera, 2=), hi haurà celebració del sagrament de la Penitència.
25 dijous, a les 9 del vespre, al casal, hi haurà la sessió de “Cinefòrum”.
27-31 Agrup. Escol. Campaments de primavera
25 Consell Past. St Ignasi

ABRIL

4 Diumenge de Pasqua
divendres, a les 9 del vespre, 3a Trobada General de Grups Parroquials: Organitza “Equips de matrimonis”
11 diumenge, Pasqua dels batejats
11 diumenge a les 18h, al casal, el JC Teatre: “El diari d’Anna Frank”.
13 dimarts, a les 9 del vespre, Consell Pastoral
15 dijous, a les 9 del vespre, comissió Casal
24 Reunió Prev. St. Ignasi
25 / “34è APLEC PASQUAL”
29 dijous, a les 9 del vespre, al casal, sessió de Cinefòrum.

MAIG

1 , dissabte, a les 10 del vespre, el Jove CT, amb l’obra “Mahábharata”
4, dimarts, a les 9 del vespre Consell Pastoral
6 dijous, a les 9 Comissió de Casal
7, 8 i 9 activitats 40è aniversari Esplai Sant Josep de Calassanç
8-9 Agrupament E.R.K., excursió d’agrupament
8 dissabte, el JC Teatre representarà: “Contes d’així-Fou-Com” i
“T’he enxampat, Caputxeta”
o 9 diumenge, Pasqua del malalt
o 9 diumenge, a les 18h, el Jove CT, representarà: “Propera parada: Teatre!!!
o 15, dissabte, a les 22h., el Jove CT, amb l’obra: “Silencio de arena”
o 15 I 16 Excursió Esplai 3er trimestre
o 23 diumenge, el Jove CT, a les 6h, amb l’obra: “El jorobado de Notre-Dame”
27 dijous, a les 9 del vespre, al casal, sessió de Cinefòrum.
30 diumenge, a les 6 tarda, el Jove CT, amb l’obre “Els amics de Peter”
23 Pregària Ecumènica
23 Pentecosta
27 Consell Past. St. J. Cal. 31 Sortida de preveres

dissabte, 27 de febrer del 2010

Homilia del diuemenge 28/02/2010 del P. Josep Mª Balcells


TINC UNA LLUM AL COR...
No sé si coneixeu aquesta cançó de gospel. Us la transcric: “Tinc una llum al cor que la vull deixar brillar (3) cada nit (6), perquè vull que brilli ben fort. Dilluns: em dóna el do de l’amor. Dimarts: la pau m’ha entrat al cor. Dimecres: no perdis mai la fe. Dijous: d’una alegria era ben ple. Divendres diu: ves fins al final. Dissabte fa: denuncia el mal. Diumenge em diu: encén el teu foc, perquè vull que brilli ben fort. Oh”.

És molt encomanadissa. A la que la sents t’hi agafes de seguida, et ve als llavis i la taral·leges una i altra vegada.

¿Que per què m’ha vingut “al cor” només llegir l’evangeli de la Transfiguració? No ho sé ben bé. Aquesta vegada l’he volgut llegir d’una altra manera. L’he anat resseguint a poc a poc, entrant atentament en el text i he anat subratllant aspectes que de cop i volt se m’han il·luminat.

Primer, noteu que aquest *esdeveniment, que no fet, (“que serà el nostre mestre interior”, diu Mounier) es produeix sota el testimoni de solament tres dels apòstols. Podríem dir que testifiquen dins de l’excepcionalitat. Hi ha com un cobricel d’intimitat, no feta aquesta per a multituds ni per a persones que “van d’espectacle”. En efecte, la transfiguració s’esdevé en el més íntim de la pregària de Jesús. ¿Quina no seria habitualment la seva intimitat amb el Pare? Només en sabem just-just que pregava freqüentment, que ho feia en el silenci i en la solitud de les nits i, que era la pregària la que el sostenia en la seva missió, centre fonamental de la seva vida. Alguna vegada he fet esment d’un llibre molt en boga, quan érem adolescents d’edat i dels primers passos en la vida religiosa. El llibre en qüestió era –a més en castellà, temps era temps- “El alma de todo apostolado” ¡Com grinyola aquest llenguatge per a les nostres oïdes d’avui. ¡Tant se val! El missatge era clar: La pregària, allò que Teresa en diu un diàleg d’amistat en i amb Déu, era ben bé l’ànima de la missió evangelitzadora de Jesús; i de la nostra, deixeu-me afegir.

La pregària, aquesta volta, esclatà en una conversa amb les primeres figures de tot l’AT: Moisès n’era el legislador i Elies el gran profeta. Per altres evangelistes sabrem que confortaven Jesús a les envistes de la Passió (Pau ens aclareix amb convicció que l’estil de viure de Jesús no excloïa el misteri de la Creu. Sense creu no hi ha transfiguració. Pau diu a la inesperada: “Imiteu-me en la vida crucificada i gloriosa a la vegada”, en la lectura segona. Una veu innominada diu: “imiteu-lo i escolteu-lo”.

Tota aquesta sublimitat es produeix en la intimitat de Jesús. Com un vel s’esquinça i deixa entreveure el seu Cor inflamat per la presència de Déu que és Ell mateix. El rostre es transfigura, fulgura; els vestits també. És de pura lògica espiritual. Quan tens “una llum al cor”, tot, tot resplendeix. És la bellesa de Déu. ¿Sabíeu que Déu és sobretot Bell; la glòria l’embolcalla... Els ortodoxes ho saben millor que no pas nosaltres. Anar a Déu per l’esclat de la Bellesa.

La conversa il·lumina, com tota pregària digna d’aquest nom. ¿Quan de temps portaven parlant? No hi havia temps. Era la plenitud del temps. Vaig llegir que Eugeni Trias diu que l’eternitat és la plenitud del present, de l’instant. Maragall (Hem encetat de poc l’any del seu centenari) volia fer etern el moment, l’instant de bellesa, d’experiència fonda del viure. “¿Què més ens podeu dar” ¡Ai i què poc sabem de plenitud, del cel!, del qual l’altre dia un em deia que no en parlem gaire, ¿gens? Obnuvilats pel món que passa...

Els apòstols, en les narracions evangèliques, reiteradament dormen quan Jesús prega. Tot un abisme d’incomunicació, “d’estar ells en un altre món”, rom, talment com nosaltres... Ens costa, Déu meu, entrar en la intimitat del Mestre. Per això és més aviat feixuga la nostra ”configuració” amb Ell. Pau ens en deixa l’esperança d’anar-hi entrant de mica en mica. “Tenim la nostra ciutadania en el cel, d’on esperem que se’ns doni, tret a tret, la nostra progressiva transfiguració. Manteniu-vos així en actitud de rebre, a petits glops, besllums de la llum al cor... “Tinc una llum al cor que la vull deixar brillar”

De sobte, com qui ve d’un altre món, ¡ai, las! es desperten els tres i entren meravellats en l’àmbit de la pregària del Mestre. Són envaïts pel núvol, símbol de la presència de Déu, com quan el núvol planava sobre la Tenda de l’Aplec en ple desert. S’esglaien de por reverencial dins de la glòria de Déu. El núvol els embolcalla, al temps que senten una veu, (després sabran que és la mateixa del Pare que ja va ressonar en el Baptisme de Jesús): “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. Deixem els “fora-de-lloc” de Pere: Les galdoses “cabanes”. ¡Què insubstancials que arribem a ser! Ens sobrepassa tot plegat i nosaltres anem repetint en les nostres aigualides homilies allò de sempre. Tallo. No sigui que perdéssim l’aire de pregària intensa per part de Jesús... Tot, narrat des de l’arcà, des del misteri. Després, passat l’enlluernament, “el van veure a Ell tot sol”. ¿Qui pot entendre les “coses” de Déu? Foren tasts privilegiats que de segur que els marcaren per la comprensió finalment transfigurada: ¡el Mestre era més que el Mestre! ¿Què entengueren, què entenem ara, nosaltres de tot plegat? ¡Si poguéssim entrar en el secret del cor, on Déu és Déu, magnificent” La vida des de dins, per aquests esclats fugaços, podem sospitar que és com un procés celat de crisàlide que, de cuquets que som, ens anirem transfigurant en divina papallona. Tot velat pel misteri del capoll, fil de seda que amaga un misteri de transformació en criatura nova (Pau), de tornar a néixer (Joan), que et deixa no sabent tot sabent...(Joan de la Creu) Dolç misteri. Sort n’hi ha que som misteri, que som més enllà del que pensem que som, pobrets de nosaltres... Déu no està fet a la nostra mida, la “humana mesura” del Cant espiritual de Maragall. ¡A Déu gràcies!

Il·luminats progressivament: paraula litúrgica que ha caigut en “descrèdit” per manca nostra d’experiències fondes. Ciri pasqual, petits ciris de cada batejat: “Rep la llum de Crist”. “A vosaltres, pares i padrins, l’Església us confia aquesta llum. Manteniu-la encesa, a fi que aquest infant il·luminat per Crist, camini sempre com a fill de la llum, perseveri en la fe, i, quan el Senyor tornarà, pugui sortir-li a l’encontre amb tots els sants i visqui eternament en el cel”. (Del ritual del Baptisme)

Il·luminats, transfigurats, radiants: ¿Són bojos, són gent que no toca de peus a terra; són “tocats”? ¿Per què, per qui? Preguntes antigues, també noves dels que incapaços d’entendre la interioritat se’n fan burletes...

Oh, si no fóssim tan banals, ens trauríem les sandàlies, perquè tota terra és sagrada, tota persona és potencialment un “pres” per camins de llum i de vida. Déu és omnipresent des dins de nosaltres, no com quelcom afegit. Diu el meu invitat d’honor, Teilhard: “A conseqüència de l’Encarnació la immensitat divina s’ha transformat en omnipresència de cristificació per a nosaltres”. (El medi diví). El tel de separació entre el cos i l’esperit és tan tènue, que el cos, a poc que l’esperit envaeixi els espais vitals, es torna lluminós. Hi ha com una mena d’incandescència. Tots els camins són d’encesa.

Ja sabeu que, de més en més, els salms em són aliment, goig, poesia i gràcia. Ho he glossat sovint dels salms entre lectures, quin goig tan gran...

El salm quan et “pren” et fa sentir Déu tan a prop, que, com aquell qui diu, gairebé “el pots tocar”: “El Senyor m’il·lumina i em salva, ¿qui em pot fer por?” “El cor em diu: “busqueu la meva presència” “Arribar davant vostre és el que vull” “En tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la vostra llum” Em deixo anar per la riquesa afectiva dels salms. Descobrir-los, pregar-los, aprendre’ls de cor, dir-ne la gràcia d’un verset, allò clàssic que en dèiem jaculatòries. Deixar que corrin rius endins. Salmodiar és menja del convit de Déu. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”. Com una simplicíssima inspiració m’ha vingut al cor la d’invitar-vos a entrar en els salms. Agafeu algun “mestre en salms saber” i deixeu-vos portar per ell durant aquesta Quaresma. De fer-ho, seria molt ben aprofitada, renovada, sorprenent. Deixeu-vos cobrir d’aquests fils de seda, entreu en el clos de la crisàlide i sortireu “configurats al seu Cos gloriós” el dia de Pasqua, primavera de gràcia. Bon viatge, Quaresma de llum.

Diumenge II de Quaresma del nostre any sant, 28 de febrer de 2010. Barcelona

dissabte, 20 de febrer del 2010

homilia del diumenge 21/02/2010 del P. Josep Mª Balcells


...I CREIEU EN L’EVANGELI

Convertiu-vos... i creieu en l’evangeli. Aquesta és la gran conversió: és a l’evangeli al què ens hem de convertir. Siguem sincers: ens ve ample l’evangeli. No és, l’evangeli, directament una moral, sinó viure una Persona. Ample i, a més, mal comprés. Mireu, d’entrada, no es juga en camp propi, on nosaltres seríem els protogonistes únics i tot plegat estaria resolt en funció del pecat o no pecat, com ens han dit i redit. És en funció d’experimentar la vida del mateix Jesucrist, en qui Déu se’ns acosta per a promoure un camí de plenitud de vida, que aquesta sempre ens és do-nada gratuïtament i que nosaltres no ens la treballem, això cas que ho fessim, i de la qual només en podem donar gràcies ¡i no és pas poc! Ens diu Pau: “ARA és l’hora favorable, ARA és el dia de la salvació” Només cal creure’ns-ho de veritat i actuar ( en realitat, deixar que Ell actuï) com si ja fos veritat acomplerta en la fe viva, perquè ja ho és, malgrat que tenim alts i baixos en l’esforçada esperança. Som, però encara no del tot.

Hem començat aquests primers dies de Quaresma el que les col·lectes de les misses en diuen dies d’exercicis quaresmals i de milícia cristiana. És com la vetlla d’armes de “El cavaller de l’armadura rovellada” que inicia un camí de retorn a la gran veritat (de la seva vida), empès no se sap ben bé per quines forces màgiques... Fem-lo, també nosaltres, aquest camí, tenint fixos els ulls i el cor en el final (¡la finalitat!) del camí: compartir el MISTERI PASQUAL, de mort i vida. Procés de configuració en Crist, allò que ens diu Pau d’anar intentant de compartir els mateixos (?) sentiments de Crist. Per tant, és una obra de marqueteria d’interioritat. Sintonia de sentiments: aquesta impossibilitat (!) viscuda en les tres actituds clàssiques: almoina, pregària i dejuni, que se’ns proposaven el dimecres passat, pòrtic de la Quaresma: “quan dones, ajudes els altres; quan pregueu; quan dejuneu”, que jo m’atreveixo a traduir així: solidaritat – interioritat – joiosa sobrietat. En els fons, una barreja de les tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat, tot formant unitat amb les que anomenem virtuts cardinals, eixos bàsics de tota ètica humana: prudència, justícia, fortalesa i temprança. En un joc de macramé espiritual es poden nuar fàcilment i de seguida es veurà que formen un entrellaçat proper-proper a l’evangeli pràctic en la vida espiritual de cadascú i de cada dia.

Deien els estoics: (Va de llatí: abstine, sustine, aggredere)
· Deixa: passa enllà, moderació, morigeració, sobrietat, sobrevola
· Sosté: continua, fidelitat, fortalesa, enteresa,
· Encoratjat: decisió, determinació, valentia, magnanimitat

Diu Jesús:
· “No us inquieteu per res”.
· “Aquell que posa la mà a l’arada i torna la vista endarrere...”
· Fes-te violència a tu mateix. No és aquell que diu Senyor, Senyor...

¿Què dius tu?:
· No pequem d’omissió quaresmal, sensibilitat evangelica.
· “Busqueu-lo ara que es deixa trobar. Invoqueu-lo ara que és a prop”
· Ara i aquí o mai. Esforçadament, en el secret on hi veu el Pare...

Una empresa de no sé què va fer un anunci molt suggeridor. Presentava tot destacant-lo aquest prefix: RE- al qual cadascú hi podria afegir el seu verb o el substantiu que més li plagués i així s’obria un ventall de mil i una possibilitats: Re-conversió, re-néixer, re-nova, re-visió, re-començar, re-fer.

Som cridats a fer el nostre projecte personal per aprofitar aquests dies de Quaresma, amb les seves oportunitats. Cadascú amb clara consciència de les pròpies carències, dels punts de creixença, de les dificultats d’ambient i d’entorn, de les oportunitats que se’ns ofereixen particularment en aquestes etapes de l’any litúrgic preparatòries per les festivitats nuclears: Advent per l’Encarnació (llegeixi’s Nadal) i Quaresma pel Triduum Pasqual (llegeixi’s Pasqua). Amb totes aquestes confluències personals, familiars, socials i eclesials podem formular el propi pla quaresmal, sabent que els dies s’escolen de pressa i cal aprofitar-los (carpe diem, carpe gratiam) amb decisió i amb el goig de sentir-se atletes de Crist (com diu Pau) o bé, més senzill, i no per això menys profund, un deixeble del Mestre a qui acompanyarem diumenge rere diumenge (Temptacions I; Transfiguració II; La figuera estèril III; Paràbola del Pare de l’amor misericordiós IV; El perdó de la dona pecadora V).

Entrem, si podem, en el que senten els protagonistes dels cinc relats i identifiquem-nos-hi. El mal existeix i no sols és la carència de bé, és real, invasiu, deleteri. Per l’exemple lluitador de les temptacions de Jesús, mai podem dir que n’estiguem exempts. Només ens salva l’amor que Déu ens té. “¿Qui ens separarà de l’amor que Crist ens té?”. Respirem ambientalment el bé, però també el mal. Pot haver-hi contaminació, segons llocs i temps. Se’ns pot infectar el cor, podem ser emmetzinats. La vida cristiana és una lluita permanent per al bé, per al millor bé. No és qüestió moral, sinó existencial. No es pot baixar la guàrdia. Reprenem l’esperit de lluita i de creixement en la Quaresma. Aquesta ara i aquí ens és el do present: Déu és en i amb nosaltres, certesa de fills. Aprofitem-ho, per convertir-nos “deu vegades més”, que diu la Paraula de Déu.

Que sigui aquesta, la millor Quaresma de la nostra vida. Així ho espero i així m’ho prenc... Endavant i coratge. Li obro pas... Passi, passi, per favor.


Diumenge I de quaresma, 21 de febrer de 2110, any sant. Barcelona

P.S.: ¿Puc recomanar la (re)lectura de “El cavaller de l’armadura rovellada” com a reflexió personalitzada per a aquesta Quaresma?

dijous, 11 de febrer del 2010

homilia diumenge 14-02-2010 del P. Josep Mª Balcells



FELIÇOS, VOSALTRES...


Escric amb una certa tremolor, per por de no estar a l’altura del tema d’avui, seguint la invitació de l’evangeli de les benaurances de Lluc. La paraula, o millor, l’actitud-constel·lació que abraça la FELICITAT té presents aspectes tan plurals i que ens toquen tant en el viu, com: vida, pau, goig, repòs, benestar, benedicció, salut o salvació... Tot emergeix des d’un substracte que li’n dóna aquestes i altres irisacions. ¡Ai, felicitat que n’ets de simple i de difícil a la vegada!: Hi ha qui no hi creu; hi ha qui n’està des-encisat (fixem-nos en l’etimologia); hi ha qui no cedeix en la seva recerca i captura; hi ha moltes persones que han equivocat el camí, picotejant les inconsistents ocasions de gaudir a baix preu; altres, que la viuen com un caliuet de llar que cal abrandar de quan en quan, removent la cendra amb els molls... Gairebé es pot dir que tothom gira i gira entorn d’aquest desig, quant no deliri, d’aquesta plenitud, d’aquesta utopia. ¿Per què? ¡Perquè el nostre cor està fet per a la felicitat. ¡Sense més! Si crec en el Déu de l’evangeli, forçosament he de creure que estic fet per a la felicitat. Això per principi; si no, ni Déu seria Déu i jo no seria més que un vagabund sense meta ni destí.

Cal, però, enfocar bé les coses, car molt ens hi va en entendre-ho encertadament i en viure-ho millor.

Déu és feliç. Em desplau dir-ho, com si Ell anés, com nosaltres, delerós de ser-ne, de feliç. Déu n’és i en plenitud inabastable; i, a més, la seva acció creadora, redemptora i santificadora “broda” les persones, fent-hi germinar la delicada flor de la felicitat. Tornem-hi: Déu és la beatitud plena, essencial, i malda per fer-nos fills i filles de la benaurança. “La glòria de Déu rau en la felicitat de l’home vivent” (sant Ireneu). Per a nosaltres ser feliços és compartir la beatitud de Déu. Una família de feliços, el Pare-Mare al davant, com espill on mirar-nos i remirar-nos... i anant prenent-ne la fesomia, com el girasol al sol...

Els llibres sapiencials de l’AT en van plens, perquè la saviesa s’afigura només a partir de la felicitat. Els savis, doncs, són feliços. No pots ser feliç, si no tens indicis de saviesa. Això ja a nivell de l’humà-humà. Després entrarem en la visió cristiana i evangèlica de la felicitat. Jesús és el referent constant de la vida en felicitat. L’última felicitat és la possessió (o millor: l’emposseïment) de Déu. Només Déu “omple fins a vessar” (salm 16). La felicitat és la vida mateixa, la “consciència de ser-hi, percebuda com un DO (Torralba). És una tonalitat d’ànim i d’ànima que està “tocada” per la pau, la serenitat, l’agudesa del “sentir”. És fer confiança a la vida, a la “teva” vida, sense més desig que viure-la i intensament. La felicitat no és cosa tan sols de futur (que també ho és, ¡no faltaria més!), per tal d’anar fent poc a poc l’experiència “del més i millor”, inherents ambdós a la condició humana; és de present, sobretot; si la deixes per a demà no et vindrà a veure’t, no n’assaboriràs el fruit. Present. Ara, regal, kairós, gràcia...

L’ev-angeli és Bona Nova, però a dir veritat, més que bona és feliç, de l’arrel grega eu-. Sembla que el caràcter de feliç, joiosa ha quedat desdibuixat per aquesta condició de bona que per desencís ha neutralitzat la vivacitat, la proclama de felicitat que porta en la seva etimologia, una invitació, en una paraula, a la felicitat, sense rebaixar-ne els contorns. Hi ha hagut una pedagogia esbiaixada i distorsionadora respecte a la novetat (perquè en definitiva ho és, de novedosa i sempre la Paraula, la ciència de Crist, en tota la seva amplada, llargada i profunditat (al igual del que diu Sant Pau de l’amor de Jesucrist: “que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement”. Efesis 3, 19)

No és pas dolorista, ni molt menys (afirmació rotunda) la concepció de la felicitat en l’evangeli, per bé que així ens ho van trametre (¡perdoneu, empastifant i “empecatant” la nostra consciència!) Res més oposat : l’evangeli és una proclama de i en la felicitat. Bé, ho hem d’explicar, perquè la mel no està feta per a gustos estrafets. Com tot l’humà, i perquè l’evangeli és la cota més alta de tot l’humà (així ho creiem els qui creiem...), la felicitat de l’evangeli és molt complexa, molt rica , insospitada ; no és mai un crit de frivolitat, de banalitat, no està conceptuada entre els plaers. És molt més fonda, subàlvea, corre per rius interiors. No tot és fàcilment sinònim de felicitat, si la pouem de les deus de l’evangeli. Fixeu-vos que quan hem de trobar-li un equivalent apuntem a actituds fondes: el goig, la joia, que disten com el cel de la terra de les alegries cridaneres, de les explosions, de les bombolles. La felicitat segons l’evangeli, per contra, és duradora, és pregona, és més bella que estrident. Joia serena, d’aigües profundes, malgrat les ondulacions o enrinxolaments de superfície. És irradiació benigna, que no fa mal als ulls, no enlluerna. El motor de la mateixa és interior. Se m’acut de dir que llegiu Mateu 6, que és tan poètic i al mateix temps tan asserenador. Foragitar pors, centrats en “l’ara ple”, la “mirada del cor intensa”, profunda. “No us inquieteu per res”; res de torbació. Asserenats tots el àmbits vitals. L’hauríem de proclamar des de l’experiència del dia a dia. Només així s’ho podran creure: somriure distès, joia-pessigolles al fons del cor, lluïssor en la mirada, bon humor, sentit poètic del viure, (¿Qui en dóna més?). La felicitat evangèlica té a CRIST com a referent sempre nou i irrepetible de l’home que emanava felicitat (“¿d’on li ve aquesta saviesa?”), una felicitat que no esquivava les arestes de la vida –que d’arestes àdhuc sangonents en va tenir fins a les que el van portar a la mort, una mort plena de sentit, confiada en Déu Pare. En dóna testimoni Joan quan diu que Jesús abans d’expirar va dir en el ple abandó: “En les teves mans, Senyor, encomano el meu esperit”. Misteri dels misteris, ¿com ho podem entendre?

La felicitat no és (no ha de ser) una finalitat. És tan sols una conseqüència. No podem posar preu a la felicitat perquè és incalculable, és de fet indefinida com Déu és inabastable; per això no hi ha més alta felicitat que la que Déu dóna, donant-se. Mireu, no són jocs de paraules, no; la felicitat vera, excedeix tot el que és fruit de les pròpies mans. Encara que no en tinguem consciència, la felicitat és sempre un regal, un do que només es pot agrair. Mai hi ha proporció entre el do (rebut) i el do (donat). Això és molt de considerar, perquè ningú , ningú, se la guanya; te la trobes; t’és donada, ¡oh meravella! Fem camí des de zero, des de “l’humana mesura”, sabent que quedarem sempre curts. S’ha de depurar el desig... Ara em ve a la memòria l’últim capítol de “El cavaller de l’armadura rovellada”, la darrera prova per deslliurar-se finalment de tota l’armadura que el tancava en sí mateix i li impedia de “ser, i “ser ell mateix”: la inscripció de la roca que li restava per aconseguir “el cim de la veritat” (de si mateix): “Tot i que aquest univers posseeixo, / res no posseeixo, / car no puc conèixer l’inconegut / si m’aferro al conegut”. La felicitat té aquesta sorprenent paradoxa: “va començar a caure cap amunt! Per saber-ne més aneu directament al llibre...

Amb les benaurances estem justament al Pòrtic de la Quaresma. El més provable és que les quatre de Lluc, que són coincidents amb algunes de Mateu, siguin les originals. De les quatre, les tres primeres no són més que la mateixa, vista des de perspectives diferents. ¿Qui sóc jo per cantar les benaurances de la pobresa? ¿Recordeu “La saviesa d’un pobre”, de Leclercq, parlant de Francesc d’Assís? Pobresa que inclou la pobresa material, que no misèria, però que abasta molts i els més íntims àmbits del viure, del conviure i del servir. La joia del que no la cerca, perquè hi viu envoltat per dins i per fora. I està en una dolça estabilitat, perquè està i viu en una altra dimensió (¿tercera, quarta, vés a saber...). Teilhard de Chardin parlava de la felicitat en aquells que havien passat per tres estadis: centrat, des-centrat i sobre-centrat. Ho diu en un preciós escrit sobre Le Bonheur. Centrat, és a dir, ser un mateix, estar integrat en camí d’unificació interior. Des-centrat: defugir tot individualisme, “El procés d’esdevenir persona” (Rogers), obert a l’altre (“Del jo al tu per esdevenir nosaltres” Marcel). Sobre-centrat: (aconseguir una nova identitat en Déu, en els valors de l’evangeli, en un amor que va més enllà de les valoracions econòmiques, socials, sense menystenir-les, sobre-centrades en un Déu que és el Déu Pare del Regne). És amb raó que la primera i integral benaurança fa així: “Feliços, benaurats , vosaltres, els pobres: vostre ÉS el Regne de Déu”. ¡En present permanent!

Intento dir-ho amb Garaudy: “El regne de Faust va tocar la seva fi el mes de maig de 1968: l’home creu cada vegada menys que la felicitat s’identifica amb la potència i la possessió . El seu projecte de felicitat està cada vegada menys lligat a la promesa feta per Descartes d’una “ciència que ens fa senyors i posseïdors de la natura”. Els seus somnis o els seus projectes de felicitat estan cada vegada més vinculats amb un art de viure unes noves relacions amb la natura, amb els altres, amb l’esdevenidor i el transcendent”. Acaba dient: “la felicitat és aquesta creació, la participació a la creació continuada d’un home cada vegada més u, d’un món més humà”. (Paraula d’home)

Coda: “Només és condemnable allò que existeix de forma isolada... En el tot, tot es resol i s’afirma. Ja no es nega més..., però una creença semblant és la més alta de totes les creences possibles”. (Nietzsche).

Prou. No acabaríem mai...

Diumenge VI de durant l’any, 14 de febrer de 2010, any sant. Barcelona

divendres, 5 de febrer del 2010

Homilia del diumenge 07/02/2010 del P. Josep Mª Balcells


TIRA MAR ENDINS...

En ocasió de la clausura i avaluació del decurs de tot l’Any Sant (2000), Joan Pau II publicava una carta apostòlica titulada “A l’inici del nou mil·lenni”, ara fa justament 10 anys. De resultes d’aquell document recordo perfectament que a l’Església, es van posar de moda dues expressions, repetides i arreu comentades, com si el papa hagués tocat el clarí de convocatòria. Són: “Tira mar endins”, també en versió llatina: “Duc in altum” i, l’altra, la “santedat”, que feia temps que anava, la pobra, ben “refredada i havia de guardar llit...” No és el cas de parlar d’aquesta segona, tot i que no deixaria de ser un bon, excel·lent motiu; però ara m’enllamineix més l’altra, que àdhuc algun bisbe del moment la va prendre per divisa en el seu escut episcopal... A dir la veritat, no deixa, aquesta, de tenir la seva poesia i el seu encant, almenys per a mi, perquè em trasllada d’un vol als anys cinquanta -¡perdoneu els records adolescents del seminari!- que la fèiem anar, a tort i a dret, a l’estil del temps, al igual que altres petites frases en llatí, pensant-nos que així prenien la màgia de la seva concisió i un tronat alè, ara m’ho sembla, d’idealisme que volava cels amunt, sense tocar de peus a terra... Traduccions, moltes: Tira mar endins. Rema llac endins. Avança’t més enllà. Ho podria dir amb Llach: “Hem d’anar més lluny”. Cadascuna amb la seva aurèola... Siguem, una vegada més, “idealistes” de vell encuny...

No podem, amb tot, desmarcar-nos de tota l’escena que té encadenades seqüències molt ben lligades: La placidesa del Mestre proclamant la ”Paraula de Déu”, (apareix per primer cop aquesta expressió que és molt freqüent en Lluc). Té com a teló de fons el blau intens del llac. Idíl·lic, que ho faci d’una barca estant, vora, voreta, els oients “aglomerats”. La barca, casualment era la de Pere pescador. La sortida inesperada del Mestre, la d’un aparentment inexpert en pesca. “Ves”, en singular, parla amb Pere només, “aparta’t, rema endins”, i el cop efectiu: “Cala les xarxes”. Sorpresa sobre sorpresa. Tot i l’estupor de Pere, encara va tenir l’agosarada confiança de dir contra tot pronòstic: “Mestre, ens hi hem escarrrassat totes els vetlles de la nit, però ja que vós ho dieu, tiraré (en singular) les xarxes...” Les continuacions, seguides seguides, se succeeixen a temps record. Esventrament de les xarxes. Pere, als peus de Jesús, que l’anomena, fora d’hora, Senyor i la invitació a seguir-lo i la resposta fulminant dels tres sinó quatre...

Tornem un xic enrere i fem parada en la frase emblemàtica,: “Cala les xarxes”, com volent dir: “Sigues raonable, et demana’m l’impossible” (Maig 68). Ja fa estona que estem perduts. Hem trabucat totes les “raonabilitats”. Hi estem, de veres, oh llac de Genesaret, llac de les escenes més impossibles fetes possibles i reals, per la fe que fa trontollar totes les expectatives. Això és la utopia viscuda de prop. ¡El terreny de la fe té ales de somni! ¡No hi ha més! Els tres del “negoci” de pesca no se’n saben avenir. El miracle se’ls enreda com heura. Tot és un seguit. Davant de les insinuacions, gairebé absurdes, cal sentir permanentment aquesta invitació, que plaïa tant a Joan Pau II: “No tingueu por”. El més gran encara ha de venir: “Des d’ara seràs pescador d’homes” En traduccions més literals: “Agafaràs homes vius”, contrastant amb els peixos que van destinats a morir. ¿Què en devien entendre Pere i els “socis”? Canviarem d’ofici? Operació d’alt risc; però el miracle de la pesca tan tangible, n’era la garantia. Ho deixen tot i “s’embarquen” en el negoci més estrany de tots: canvi de peixos per persones... La funció de portar a la fe als humans. “L’home vivent és la glòria de Déu” (Ireneu). Evangelitzar ¡Ai de mi, si no evangelitzo!

Estem, per la fe, en temps excepcionals, encara que a ulls humans res no ho deixen veure clar. ¿Per què no calem, també nosaltres, les xarxes? ¿Per què no ens llencem a ser pescadors d’homes, a invitació personal de Jesús? En temps de crisi ambiental, val la pena d’arriscar-se a donar respostes imprevisibles... Mai la crida et sembli gran, desproporcionada, si et ve de Déu.

Tornem al document de Joan Pau II. Des del principi, sembla una gran invitació a posar-nos en situació. Diu: “Duc in altum! Aquesta paraula ressona també avui (2010) per a nosaltres i ens invita
A recordar amb gratitud el passat,
A viure amb passió al present
I a obrir-nos amb confiança al futur: “Jesucrist és el mateix, ahir i avui i per sempre” .

“En una convocatòria providencial l’Església (parroquial) “quaranta cinc anys després del Concili Ecumènic Vaticà II (!965) hauria estat invitada a interrogar-se sobre la seva renovació per assumir amb nou impuls la seva missió evangelitzadora”. “Sobretot, estimats germans i germanes, cal pensar en el futur que ens espera”. “Un Any Sant permanent o reinventat pastoralment com fem nosaltres a la parròquia per “viure’l no tan sols com a memòria del passat, sinó com a profecia del futur”. “Desitjo invitar totes les Esglésies locals on el misteri de l’únic Poble de Déu assumeix aquella especial configuració que el fa adequat a tots els contextos i cultures”. “Aquest arrelament de l’Església en el temps i en l’espai reflecteix, fet i fet, el moviment mateix de l’Encarnació. És, doncs, el moment que cada Església, reflexionant sobre allò que l’Esperit ha dit al Poble de Déu en l’any sant 2000, més encara, en el període mes ampli de temps que va des del Concili Vaticà II al nostre Jubileu d’enguany, verifiqui el seu fervor i recuperi nou impuls per al seu compromís espiritual i pastoral”. ¿Què fer, germanes i germans: Estem en un moment de gràcia; ens n’adonem?

Revalidaré el ferm propòsit de fer d’aquest 2010 el meu any Sant.
Sabré per fe il·lusionada i ferma esperança que Déu m’hi espera per donar un tomb real i constatable en algun aspecte de la meva vida cristiana.
Dignificaré , fent-me més humà, la meva vocació primordial de ser i anar esdevenint més i més persona.
M’obriré amb “més fervor” a Déu: pregària, Paraula de Déu, Eucaristia, més formació, participació activa en un grup on pugui parlar de Déu..
Donaré algun temps “meu” per fer algun voluntariat ocasional o institucional.
Vetllaré per la “qualitat dels vincles” (Torralba) amb els més propers: família, treball, amistats, compromisos.
Posaré quelcom “diferent” (que jo m’ho noti i m’ho pugui avaluar) a nivell diari, setmanal, mensual, temps forts litúrgics.
Secundaré les propostes pastorals que se m’ofereixin en el meu entorn.
Faré una opció directa pels pobres del meu veïnatge a través de parròquia, associacions, ONG.
Intentaré viure “l’Ara i l’Aquí” concentrant-m’hi i gaudint-t’ho. (“L’ara ple”)
Donaré gràcies sovint a tothom: Déu, els “meus”, propers, natura.


Diumenge V d durant l’any, 7 de febrer de 2010, Any Sant. Barcelona