divendres, 25 de desembre de 2009

PER UN NADAL ÚNIC (del P. Josep Mª Balcells)


Únic, cadascú el seu o el que Déu vulgui, millor. Si no hi intervé Déu, no hi ha joc.

Cada Nadal hauria de ser diferent, perquè la litúrgia no solament ens permet d’actualitzar el primer Nadal, de reviure’l, sinó que cadascú de nosaltres hi és present, s’hi fa present des de la seva singularitat i, a més, perquè només el “present” és qui li pot donar la coloració pròpia de “l’ara i aquí”. Ja hem arribat a Sants! Ho repeteixo per enèsima vegada, però amb convicció renovada: Jo crec en la unicitat de cadascú , i no sols, també en la unicitat del moment propi i divers que porta el viure d’allò que en Torralba en diu “l’ara ple”, antídot contra l’avorriment; i molt més... Situem-nos-hi així.

Com que el Nadal és l’atansament interior al misteri –misteri d’un Déu fet un de nosaltres- aquesta visió o percepció del misteri dóna per a molt, sense transgredir àmbits impropis que sempre ens transcendiran... Les vibracions del misteri de Jesús fan ressonar, com si fossin harmònics, el misteri que també som nosaltres mateixos. ¡quin Nadal més únic, si nosaltres ens hi acostéssim amb la consciència de ser únics i de que també és única aquesta experiència sempre nova de revisitar el propi Nadal. En definitiva, tot o és únic o no és res. Si el nostre Nadal d’enguany no va més enllà del tòpic ambiental, dels records dels Nadals passats, del Nadal estandarditzat (poseu-hi tot el tipisme, àdhuc el cristià que hem anat forjant), i que tot plegat no vagi més enllà, ¿n’estarem contents d’aquests Nadals que sols revenen experiències dolces de la nostra infantesa? Ja el tenim prefabricat i és com si féssim sortir del racó, de la calaixera que guarda, any rere any, totes les galanors i penjolls, les figuretes del pessebre de sempre... ¿Fins a quin punt en aquesta dolçor fada d’una poesia sobreafegida, d’un rebossat, quin Nadal s’hi amaga? ¿És aquest el Nadal que voldria viure aquest any? Hauríem de fer pedagogia preventiva per no incidir en “més del mateix...”

Justament avui acabo de rebre aquesta pregària d’en Renau. Fa així: “Aquests dies de Nadal seran diferents. No estic disposat a que el soroll, els altaveus comercials i els nervis acaparin el meu cervell i el meu cor. Prou! N’estic cansat d’un altre Nadal convencional, cridaner, formalista i de ja , je, ji... acompanyats d’un llarg avorriment interior”.

“Ja va sent hora de viure el Nadal com crec sincerament que l’he de viure. No pot ser que des de fora ens empenyin a passar per un forat en el que quasi tot són interessos econòmics i ganes de quedar bé”.

“Espero obrir una mena de pessebre interior, en el profund de mi mateix. I en el silenci de la nit adorar-te, Senyor, tenir temps per escoltar com crema el foc a terra, com xiula el vent pels forats de la teulada, i com en humilitat, pobresa i amor vas venir al nostre món. Espero trobar-te amb la meva mirada, escoltar el batec del teu viure i entendre el que ens diu la Paraula amb aquesta narració de Betlem”.

Anem, doncs, endins, anem més endins, perdem-nos en allò que ens deia en Bennàssar: “Fer possible allò impossible, creure l’increïble, esperar l’imprevisible i estimar els qui no es fan estimar”. Ens quedem curts sovint, per manca d’ambició de profunditat. Déu ha de ser sorprenent; si no ho és, malfiem d’Ell i de nosaltres. El retret que em faig més sovint és el de la superficialitat, aquesta capacitat de banalitat que ens assetja tan i tan sovint. El misteri, i Déu ho és pel cantó que el vulguis veure, bé es mereix un “misteriós” respecte. Abans dèiem que les coses santes s’han de tractar santament. Hem de cercar més transcendència en les menudeses del cada dia. Si perdem allò que en Panniker n’anomena la tercera dimensió, tot el que veiem queda circumscrit al llarg i ample, superfície en definitiva. A la vida ens falten aquests cops de gràcia, de kairós, d’il·luminacions que esquincen el nostre cel i que ens permetin de veure allò mai vist. Ho explica abastament la novel·la, ara de moda: “L’elegància de l’eriçó” Aquella noieta surrealista (!) que fa unes disquisicions impròpies de la seva edat, però tan sorprenents en si mateixes. Com quan parlen tant ella com la “cultíssima” portera de l’accés a l’eternitat, a la intemporalitat d’una forma sublim. L’eternitat aquest invisible que mirem” o allò tan inversemblant en veu d’una noia, però d’una justesa que fa esborronar: “Jo mirant caure aquella tija i aquell capoll, he tingut la intuïció de l’essència de la Bellesa en una mil·lèsima de segon. Si, jo, una criatura de dotze anys i mig, he tingut aquesta sort inaudita perquè, aquest matí, es donaven totes les condicions: ment buida, casa tranquil·la, roses boniques, caiguda d’un capoll. I per això he pensat en Ronsard, sense comprendre-ho gaire al principi: perquè és una qüestió de temps i de roses. Perquè el que és bell és el que copses quan passa. És la configuració efímera de les coses en el moment en què en veus al mateix temps la bellesa i la mort. Ai, ai, ai, he pensat, ¿Això vol dir que així és com cal menar la vida? ¿Sempre en equilibri entre la bellesa i la mort, el moviment i la seva desaparició? Potser estar viu és això: atrapar instants que moren”.

Tot plegat em fa pensar, i molt, en el Cant Espiritual de Maragall: ... Jo que voldria / aturar tants moments de cada dia/ per fê’ls eterns a dintre del meu cor!...

Perdoneu la gosadia: Jo reivindico el Déu de la Bellesa, el Déu Bellesa, el Déu Glòria. El Déu Bella Notícia. El Glòria a Déu a dalt del cel! Tan propi d’aquests dies de Nadal. El Déu misteri, misteri de Nadal.

Tornem-hi: Nadal no és embolcallar-se en el record o la reviviscència de la nostra infantesa, per bonica que hagi estat. Ens hi quedaríem atrapats. Podríem fer –¡atenció!- un Nadal sense Nadal. ¿No és això que pretenen tantes persones, sense ser-ne massa conscients...? ¿Com hi posarem aquell punt de gràcia, aquell anar més lluny, més enllà dels propis records o somnis? “¿Què li darem al Noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo?” Ell, segur, vol més del que li donem. És aquell arrencar a plorar perquè no es veu entès, de Salvat-Papasseit...:

“Demà posats a taula oblidarem els pobres
- i tan pobres com som –
Jesús serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos es posarà a plorar”.



O bé allò de Pere Quart: “Hi hagué un primer pessebre
obscur i cautelós,
d’anunci restringit
a una dotzena de pastors
i a tres exòtics especialistes.

I avui ja ho diu tothom:
si l’infant nasqué trist
és que llegia la història de demà.

I seguirem l’home les guerres de costum,
però resta la fe petita
com un pessebre al passadís.



O bé allò altre de Martí Pol: “De res a poc,
i sempre amb el vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som;
més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
En què els sorolls ofeguen les paraules...
I via fora,
Que tot està per fer i tot és possible”.



Molt probablement no m’he sabut explicar. Almenys jo em descalço, perquè el misteri, el MISTERI DE NADAL s’ha de venerar rostre en terra i amb l’exaltació en el cor. Tinguem en pau el Nadal que ens mereixem i que Déu hi faci més que nosaltres.

Diada de Nadal, misteri de Déu i de la Humanitat. 24 i 25 de desembre de 2009.
Passem la Porta Santa, la del Portal de Betlem. Any Sant i Jubilar nostre.
Queda obert el nostre Any Jubilar: “Glòria a Déu a dalt del cel
I a la terra pau als homes que Déu estima”.