dissabte, 22 d’abril de 2017

Homilia del diumenge 23/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

I  EL  RECONEGUEREN

                                               Estem vivint tota una setmana tan esplendorosa, tan plena de RESURRECCIÓ i ho fem així expansivament, perquè no ens hi cabia la celebració de la Pasqua en només un sol dia. Nosaltres, els que tenim el goig de la fe, anirem fent del “cada dia” un exercici de Resurrecció i de Vida, a fi de que, tot i gaudint-lo, l’anirem manifestant com a veritable “resurrecció” de la nostra pròpia vida. Tot se’ns torna Pasqua si aconseguim saber “re-conèixer” Jesús, ara com a Fill de Déu, no tan sols com a Fill de l’home: “Senyor meu i Déu meu”. Feliços els qui com Tomàs hem passat de la tossuda incredulitat a la inesperada joia de creure en Ell. Ai, bon Tomàs, ets molt semblant a nosaltres, tardans a entrar en la certesa d’un re-coneixement de Jesús per la FE. Benaurat el teu no voler creure per poder després veure Jesús, meravellosament ressuscitat, d’una manera definitivament nova. Entomo, Jesús, la teva recriminació. Perquè m’has vist, Tomàs, has cregut? “Feliços els qui creuran sense haver vist!”

                                               En aquest “exercici” de fe-amor anirem empeltant en la soca del nostre home vell el rebrot de la vida nova, la de Jesús ressuscitat. Oh, possible primavera permanent; no serà “un fet” o una nova realitat, fins i tant que no retrobem Jesús “en resurrecció”. No és el coneixement del Jesús al que hem tingut accés al llarg i ample de la seva vida moridora. L’hem de re-conèixer com a Ressuscitat, com a “aparegut” en Vida Plena, com a Fill primogènit del Pare, com ho creu finalment  Tomàs per nosaltres: “Senyor meu i Déu meu”.

Fem una repassada per la litúrgia de la Setmana de Pasqua:

* Dilluns (de Mateu): “Jesús els sortí al pas, i les saludà, dient-los: “Déu vos           guard”. Elles se li abraçaren als peus i l’adoraren. A Galilea em veuran”.

Resultat d'imatges de ressurreccio jesus* Dimarts (de Joan): “Li diu Jesús: “Maria”. Maria es gira i  li diu: “Rabuni!”, és a dir: Mestre!” Corre, deixa’m: A peus de Jesús com tantes vegades... Ves a trobar            els meus germans. Pujo al meu Pare que és també el “vostre” Pare”.

* Dimecres (de Lluc): “Si que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a         creure... Posat a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.     En aquell moment se’ls obriren els ulls i el “reconegueren”. Què n’és de difícil     obrir el ulls de la fe. Noteu dues expressions que han passat: o a la litúrgia   salmòdica: “Realment el Senyor ha ressuscitat. Al·leluia!”, o al partir el pa: símbol  tant de l’eucaristia com de la reunió pasqual a taula amb els deixebles, ja des de            bon principi: Comunió i memorial per excel·lència en el Ressuscitat i entre els germans.        Oh, Eucaristia dels millors reconeixements!

* Dijous (de Lluc): “Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria no acabaven de      creure-ho... Llavors els va obrir el ulls perquè comprenguessin. Vosaltres en sou             testimonis”.

* Divendres (de Joan): “És el Senyor”. Cap dels deixebles no gosava preguntar-li   qui era; ja ho sabien que era el Senyor”.

* Dissabte (de Marc): A Maria que els digué que Jesús vivia, no la van creure.        Als dos que se’ls aparegué com un desconegut, tampoc els van creure. En           reunir-se amb ells a taula (!) els reconvé pel seu persistent no re-coneixement.        Amb tot, els diu: “Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova”.

* Diumenge (de Joan): “Arribat el diumenge finalment cregueren. Tomàs fa de       contrapunt. “Si no veig. Si no fico...” Vuit dies més tard hi ha l’escena de           Tomàs. “Feliços els qui creuran sense haver vist”.

                                               La litúrgia ens ha preparat per fer un re-coneixement de Jesús, perquè en la Resurrecció es fa palesa la glorificació; i és i no és el Jesús conegut en vida, segons la convivència narrada pels sinòptics. Faria una excepció per a l’evangelista Joan, que sempre ens el presenta gairebé com gaudint de vida nova, tant i tal és la seva presència i acció que ja trasllueix en vida esplendors pasquals. A cada capítol del seu evangeli, Joan, ens demana de fer un acte de fe. Sigui com sigui i fent aterrar la nostra Quaresma en la finalitat que explicitàvem, allà dies quaresmals, d’endinsar-nos en el misteri de Crist, ara ens convé obrir pàgina de re-coneixement. És el Jesús de la fe, perquè és un coneixement nou, com a ressuscitat: “Senyor meu i Déu meu”.

                                               Aquests dies hi he pensat molt. Com és que als deixebles els costa tant de creure en Jesús? Ells tenien “pàgines viscudes” amb ell. Sabien –o havien de saber, millor dit!- que havia de ressuscitar. En puc dir: sabien que, però de cap manera podien sospitar el com. Això darrer és només objecte de fe. Havien de “rebobinar” i els sortien imatges ben diferents del que era ara el seu re-coneixement. Jesús ressuscitat és sempre novetat. Igual, però tan diferent! El Jesús de la fe se’ns mostra a ulls clucs, perquè tot plegat va més enllà d’una visió ocular, sinó -no sé com dir-ho- visió de fe. Sense ni sospitar-ho havíem dit que volíem conèixer més i més el misteri de Crist i ve’t-aquí que Jesús està més enllà, com Déu mateix més enllà de tot nom, tal i com ens hi va endinsar Gregori Naziancè en aquesta pregària única:

                                               “Oh vós, el més enllà de tot,
                                               com us puc anomenar amb un altre nom?
                                               Quin himne us puc cantar?
                                               Cap paraula no us pot expressar.
                                               Quin esperit us pot abastar?
                                               Cap intel·ligència no us pot concebre.
                                               Només vós sou incognoscible,
                                               car tots els pensaments han sortit de vós.
                                               Tots els éssers us celebren,
                                               els qui parlen i els qui són muts.
                                               Tots els éssers us fan homenatge,
                                               els qui tenen intel·ligència i els que no en tenen.
                                               L’universal desig, els clams de tots,
                                               tendeixen cap a vós.
                                               Tot el que existeix us prega,
                                               i tot ésser que sap llegir en el vostre univers
                                               us fa pujar un himne de silenci.
                                               Només en vós fan estada totes les coses.
                                               Tot va cap a vós en un mateix impuls.
                                               Vós sou el fi  de tots els éssers, vós sou únic.
                                               No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:
                                               vós teniu tots els noms, com us podria anomenar?
                                               Vós l’únic a qui no podem anomenar,
                                               quin esperit celestial penetrarà el vel
                                               que hi ha més enllà dels núvols?
                                               Tingueu pietat, vós, el més enllà de tot;
                                               com us podríem anomenat amb un altre nom?

                                               Jo sé que ens heu fet el do de retrobar-vos, de reconèixer-vos una i mil vegades, amb el temor i ensems la joia desbordats, com els apòstols i sobretot com les admirables dones missatgeres de “re-coneixements” (ara també en el sentit d’acció de gràcies). I sobretot com Maria Magdalena que només amb la vibració de dir-li el nom la vàreu trastocar de fe amorosa i us feu una llaçada als peus amb els braços i una adoració d’allò més eucarística. Doneu-me la fe amorosa d’ella! Feu-me eucarístic de dalt a baix. Quina intensitat de vida, de presència en l’accció de rompre el pa! Ja la devoció popular sap més que nosaltres plens de teologies i de cristologies, amb una fe encara novella o encara per fer... Aquell deliciós “Senyor meu i Déu meu”.

                                               Vull ajuntar les dues aclamacions que us fem, encetada eucaristia en consagracions: Misteri i sagrament de la Fe:

                                               “Anunciem la vostra mort,
                                               confessem la vostra resurrecció.
                                               Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”.

                                               “Salvador del món, salveu-nos,
                                               vós que ens heu alliberat
                                               per la vostra creu i la vostra resurrecció”.

                                               Feu que us busqui, que us trobi, que us re-conegui ressuscitat, que us visqui, que us testimoniï, que us estimi amb la fe més esplendorosa que em surti del cor i de l’ànima. Feu-me viure la fe pasqual en el cada dia, en com més moments possibles, millor.  “Tard us he trobat, tard us he estimat”. Ai, Agustí meu!:

                                               “Senyor, vull cercar-vos tot invocant-vos
                                               i invocar-vos tot creient en vós:
                                               perquè ens heu estat predicat.
                                               La meva fe us invoca, Senyor,
                                               la fe que m’heu dat,
                                               que m’heu inspirat per la humanitat del vostre Fill.

                                               Qui em donarà de reposar en vós?
                                               Qui em donarà que vingueu en el meu cor
                                               i l’embriagueu,
                                               a fi que jo m’oblidi dels meus mals
                                               i abraci l’únic bé meu, que sou vós?
                                                                                   (sant Agustí. Confessions)

                                               “Senyor, que comparteixes el teu Pa i el Vi,
                                               amb els qui tu coneixes i tens com amics,
                                               nosaltres estimem aquest gest teu i el teu do:
                                               en tu trobem la vida, Jesucrist Senyor”.
Diumenge II de Pasqua, 23 d’abril de 2017.   Sabadell


divendres, 14 d’abril de 2017

Homilia del diumenge de Pasqua 16/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

LA  CREU  I  LA  GLÒRIA
 LA CREU I LA GLÒRIA

                                               Una vegada més, i no serà pas l’última, hem de recordar que tot l’excercici quaresmal prenia principi del desig de que les experiències viscudes aquestes setmanes les volíem profitoses per a un conèixer més i millor el misteri de Crist. Ara arribem a la meta litúrgica prefixada amb la il·lusió –deler, dèiem en una altra col·lecta- de comprovar fins on arribem en l’experiència feta del contacte amb Jesús que ens han facilitat sobretot els encontres narrats darrerament per Joan, sia amb la samaritana, amb el cec de naixement i amb les germanes de l’amic Llàtzer cridat a reviviscència. Totes elles ens presenten un Jesús tan i tan humà com fins on es pot arribar a capir; amb tot el misteri sempre hi és present; i sempre també envoltat, Ell, d’un context de confrontació amb els jueus, diguem-ho com ho diu Joan. A mesura que hem anat endavant en el curs de la seva vida hem vist com els horitzons es van tancant i com es veu constret a emprendre les determinacions que finalment el portaran a un obert enfrontament amb les instàncies religioses; amb la mort d’altra banda preanunciada en els últims trams de la seva vida. No es féu enrere per coherència amb la missió rebuda de predicar el Regne del Pare, Regne que contrastava amb el Temple i la Torà, per dir-ho complexivament. L’amor, ai, hi era absent, la Llei era de constricció i la imatge de Déu era ben a l’inrevés de la seva pròpia experiència amorosa amb l’Abbà. Un Déu que ofegava més que alliberava. Un Déu Senyor que tenia esclaus per servir-lo més que fills estimats. Tan a l’inrevés era la imatge que donaven del Pare, que Ell més es posava fora dels seus esquemes. Un Déu vivent, un Déu que es mostrava treballant -anava a dir colze a colze- amb els seu Fill. En acció permanent en favor dels seus. I finalment va manifestar-se palesament en comunió indestriable amb el Pare: “el Pare i jo som u”. I la suposada blasfèmia va esclatar: “Com és que tu, essent home, et fas Déu?” Mai no s’havia sentit semblant cosa! I la busca i captura es féu infamant. “No hi enteneu res, vosaltres. No se us acut que val més que mori un sol home per tots, abans que no desaparegui tot el vostre poble! Aquest home fa massa miracles. Si el deixem estar, tothom creurà en ell, i vindran els romans a destruir el lloc sant i tot el nostre poble. El deïcidi està en marxa. Jesús n’és conscient i no es deixava veure públicament a Jerusalem... Jesús plorà a les envistes del Temple i de la ciutat santa: “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no heu volgut! Doncs bé, el vostre temple és abandonat i queda desert. Us dic que des d’ara no em veureu més fins que direu: “Beneït el qui ve en nom del Senyor.

                                               Encara ressonen molt endins les proclames litúrgiques de les dues “Passions”, la del dia de Rams, la de Mateu i la més propera encara, la del divendres sant, la de l’evangelista Joan, majestuosa, la de la mort d’un Jesús qui triomfa precisament des de la mateixa creu. Fonent creu i glòria. “Quan seré enlairat atrauré tothom cap a Mi. El Pare m’estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder per recobrar-la. Aquest és el manament que he rebut del meu Pare. Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més”.

                                               I ara el misteri de la comunió nostra amb el Mestre: “A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l’infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l’heu de témer. No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n’oblida ni un de sol, més encara, fins i tot els cabells us té comptats. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells”.

                                               Potser ara és l’hora de contrastar l’anunci de la mort i de l’exaltació de Jesús i la invitació que ens fa Jesús de seguir-lo vencent les pors, i les esgarrifances, sabent que estem en mans del Pare que ens estima. “Jesús afegí: Cal que el fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia”.  I deia a tothom: Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Que en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix? Si algú s’avergonyeix de mi i de les meves paraules, el Fill de l’home s’avergonyirà d’ell quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare i dels seus àngels”.

                                               Ara és procedent obrir de bat a bat l’evangeli de Joan i intentar d’indinsar-nos-hi, en els capítols des del 14è fins al 17è. Aquí es barregen els  nostres sentiments entre la creu sobirana i la glorificació del Fill, i en Ell, també la nostra. Us desitjo que pugui ser l’entrada en un coneixement més a fons, més de tu a tu amb el misteri del Senyor Jesús. Ho diu el papa Francesc: No hi ha Quaresma sense Pasqua: “Senyor us necessito. Rescateu-me de nou. Senyor, accepteu-me una vegada més entre els vostres braços redemptors. Ens fa tant bé tornar a ell quan ens hem perdut! Hi insisteixo una vegada més: Déu no es cansa mai de perdonar; som nosaltres els qui ens cansem d’acudir a la seva misericòrdia. Aquell qui ens invità a perdonar “Setanta vegades set” ens dóna exemple: ell perdona setanta vegades set. Ens torna a carregar sobre les seves espatlles una vegada i altra. Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens  permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot tornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!”.
Resultat d'imatges de resurrecció 
                                               “Com en el Divendres i en el Dissabte Sant. L’Església roman en la contemplació d’aquest rostre ensagnat en el qual s’amaga la vida de Déu i s’ofereix la salvació del món. Però aquesta contemplació del rostre de Crist no pot reduir-se a la imatge del crucificat. El és el Ressuscitat! Si no fos així, vana seria la nostra predicació i vana seria la nostra fe. La resurrecció fou la resposta del Pare a l’obediència de Crist, com recorda la Carta als Hebreus: “Ell, durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen”.

                                               “Després de (més de) dos mil anys d’aquests esdeveniments, l’Església els viu com si haguessin passat avui. En el rostre de Crist ella, la seva Esposa, contempla el seu tresor i la seva alegria: què n’és, de dolç, el record de Jesús, font de veritable joia del cor! L’Església animada per aquesta experiència, reprèn avui el seu camí per anunciar Crist al món”. (Joan Pau II).
Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor, 16 d’abril de 2017  Sabadell


dissabte, 8 d’abril de 2017

Homilia dfel diumenge 09/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

PASSIÓ  SEGONS  SANT  MATEU

                                               En aquest any litúrgic el dia de Rams, dit també de Passió, se’ns invita a la contemplació de la Passió narrada per Mateu. Té les seves peculiaritats que intentaré de subratllar. Sentir-la musicada ens serà un goig dolorós o un dolor joiós. Bach ens hi ofereix la música transportadora, sublim. Donem-hi espai i alè gloriosos. Estem en un moment únic. La música sigui amb tu.

                                               Tots els evangelis es van formar partint de la passió-mort-resurrecció cap endarrere, és a dir, explicitant històricament i successivament els passatges de la vida de Jesús, sobretot del tram de l’anomenada vida pública des que es va sentir cridat a predicar la vinguda del Regne de Déu i a missionar pels camins, sobretot de Galilea. Alguns hi varen afegir passatges de la seva infància. El nucli fort i motor de tots els evangelistes fou, doncs, la passió, la mort en creu i la seva resurrecció. Punt final de resurrecció, aquest, sense el qual quedaria inconclusa la seva vida i el sentit de tota ella.  Redactats a la inversa. Entrem, doncs, en les narracions de la Passió.

Resultat d'imatges de domingo de ramos
                                               En aquests moments pren relleu el poder entrar –oh gosadia!- en el misteri del dolor de Jesús, la significació singular dels per què i per a què d’un final que, no per predit, fou més entenedor, i menys corprenedor. Aquí s’hi condensa tota una sèrie d’enigmes que van més enllà dels mers fets ocorreguts i que apunten a una comprensió  de tota la vida de Jesús. Finalitat, sentit, possibilitat d’entrar-hi, afectació en la nostra pròpia vida. Jesús el veiem com a home per a nosaltres, més intensament del que podrem mai arribar a intuir. Comencem per aquelles expressions de Pau als filipencs: “Ell que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. Amb aquestes premisses podem entrar en els relats. Obre pàgina com sempre el context. Després del retorn a la vida del seu amic Llàtzer s’intensifica un vertader complot contra Jesús. Ell n’era conscient i afronta la situació cada vegada més teixida de fatals presagis. Estem al capítol 26 de Mateu i Jesús digué als seus deixebles: “D’aquí a dos dies és la festa de la Pasqua, i el Fill de l’home serà entregat  perquè el crucifiquin”. El Sanedrí conspira contra ell, però vol fer les coses sense altercats en el poble, puig són dies sants. Judes els facilita la trama. Jesús d’incògnit vol celebrar la pasqua amb els seus Tindrà consciència de ser-ne l’última. Assegut a taula deixa la predicció de que algú d’entre ells l’ha de trair. Després del Darrer Sopar s’encaminen cap a la Muntanya de les Oliveres. I allí es desencadena un moment de gran, sublim pregària i d’un prec fet des de la imminència de la tragèdia. Jesús dirigit al Pare li prega i suplica que, de ser possible,  li passi de llarg el calze. Amb tot, suant sang, es posa en mans del seu Pare. És just ara de posar aquell pas de la Carta als Hebreus: “Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir. González Faus posa de relleu en el seu llibre “Acceso a Jesús”, llegit moltes vegades, “que la creu no és solament un moment puntual -per més important que sigui- de la vida de Jesús, sinó una caracterització de tota aquesta vida, com a trajectòria  que va des de la conflictivitat soferta fins a l’abandó més fondo, gairebé inaccessible; i que en ella se’ns descobreix tota la vida de Jesús com a marcada per una dimensió que el NT denomina obediència, i que traduïm d’una manera més comprensible per a nosaltres si l’anomenem fe, que en el terme grec vol expressar com una mena d’escolta dòcil, d’acollida com a resposta, d’acceptació d’una invitació”. Fa després l’autor un excursus afirmant que la fe és l’actitud amb que s’afronten les preguntes definitives de l’home. Més encara: l’única actitud capaç d’afrontar-les. El que realment transforma el món, no només l’interpreta. I ho aplica a la fe en l’home Jesús. L’objecte d’aquesta fe de Jesús té a veure amb l’actitud de Déu envers nosaltres. Jesús acull la realitat i s’hi lliura, però sense renegar en absolut de la seva fe, de la seva experiència fonamental. Jesús comprèn des de l’experiència del Pare que allò que se li demana és la fidelitat a allò a què s’ha compromès. I en aquesta fidelitat, la fe, al temps que persevera, canvia, es fa nova, es purifica, en tant que es fa cada vegada més propera al misteri més acollidor que és Déu. S’ha mantingut íntegre el ser de Jesús com a fe, com obediència, com a pertinença total al Pare, com a relació única i irrepetible amb Ell, com ser “totalment de Déu”, per a la que no tenim  categoria més aproximada en nostre pobre llenguatge que la de la “filiació divina”. Anorreat, fidel fins a l’indicible. Són conceptes trets de Gz. Faus.

                                               Només intentant entrar en el misteri del que Jesús és com a home, podrem mig intuir que ell arribà fins al més fons del què significa “ser home”. Del què significa l’Home “per als altres”. De l’home Nou que en dirà Pau. Així es pot arribar a entendre que va assumir tota la debilitat i “pecabilitat” humanes i així “s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen”. D’Ell en venim tots nosaltres. Diu el Vaticà II: “Perquè el Verb mateix de Déu pel qual totes les coses han vingut a l’existència, es féu carn i habitant aquí a la terra entre nosaltres, va entrar com a home perfecte en la història del món assumint-la i sintetizant-la en si mateix”.  Déu, en conseqüència, l’ha proclamat Gran Sacerdot: en virtut dels seus sofriments, lliurement acceptats, el Pare ha modelat i transformat la condició humana: “perquè, precisament Ell, ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats per l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre”; i per la força del voler de Déu, Jesucrist ha esdevingut salvador dels homes. L’Encarnació arriba fins a aquests fondals.

                                               Diferents són les instàncies que s’hi fan presents en la narració de Mateu: D’alguna manera ens hi representen. Ja en la pregària a Getsemaní hi som en la impossibilitat de mantenir-nos, vetllant la solitud del Mestre. La traïció d’un deixeble, ves a saber per quins motius. La no-violència com a actitud bàsica per enfrontar la peripècia humana. Les tres negacions d’un Pere que se les donava de fidel a morir. La debilitat humana, feta misèria. La intervenció del Sanedrí que s’amaga en la plausibilitat d’una blasfèmia. En respondre a Caifàs que sí, que Ell era el Messies, es pren la determinació de portar-lo a l’autoritat romana, per tal de poder-li aplicar la condemna a mort. Pilat, acovardit, busca una sortida al cas i posa una infamant alternativa per veure si se’n  surt: A Jesús o a Barrabàs! Torna a aparèixer la mentida vestida de veritat i de justícia. Allò que ara en diuen la postveritat. La turba rugeix, portada per fils que sempre hi són, però que no es veuen. Ell, Pilat, té el gest de voler-se’n fora, rentant-se les mans ostentosament; s’autoexclou de les responsabitats de jutge! Amb tot, és ell qui condemna Jesús al suplici més infamant, el de la creu. Laconisme. Res de dolorisme barroc. La realitat és prou nua per dir-hi res de més, fora dels fets. Només per coherència amb aquest fill d’home, fidel al Pare podem i devem interpretar que la fe en el Pare es manté rocosa fins al final. Ja ho hem dit que Jesús arriba a les fonts de l’esser humà en aquest instant; i un terratrèmol confirma certeses i fidelitats en l’amor al Pare. Però no s’estalvia la negra nit; les tenebres del moment en són amargant reflex; àdhuc hi és necessària aquesta nit de Jesús per abastar en el misteri de la Creu, tota persona humana en les seves nits espirituals. “Ell, amb l’exemple de la mort soferta per tots nosaltres, pecadors, ens ensenya com nosaltres també hem de portar aquella creu que el món i la carn carreguen als homes anhelants de justícia i de pau”.   Aquest crit final no de desesperança, sinó d’expressió sublim d’abandó: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat!”. Ens empara a tots.  Millor fer silenci, respecte a la profunditat del dolor. “Què és un mortal perquè us en recordeu?” “Des de l’abisme clamo a vós, Senyor!” Solament queda per cloure els fets dramàtics aquesta declaració lluminosa del centurió: “És veritat. Aquest home era Fill de Déu”. És ja el despuntar de l’albada de la resurrecció.

                                               Deixem que Bach hi posi la seva contribució i mestria musical, extreta dels més fondals sentiments humans. Corals, àries, cantates i recitacions. Oh, bellesa que ens emmudeix! Ens estremirem amb la bellesa del dolor, dolor que compartim en la mesura en què se’ns és donat.

                                               Coral: “Quan ja hagi de marxar,
                                                           no t’apartis de mi!
                                                           Quan hagi de sentir la mort,                                                                                     roman al meu costat!
                                                           Quan, atacat de qualsevol mal,
                                                           estigui el meu cor,
                                                           allibera’m de l’angoixa,
                                                           amb el teu dolor i la teva pena!”

                                                          
                                                Ària:   “Purifica’t bé, cor meu,
                                                           en mi mateix vull enterrar Jesús,
                                                           car només dins meu,
                                                           pels segles dels segles,
                                                           podrà reposar dolçament.
                                                           Surt de mi, Món, i deixa entrar Jesús!
Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor, 9 d’abril del 2017.  Sabadell

dissabte, 1 d’abril de 2017

Homilia del diumenge 02/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERIT  DE  JESÚS  ÉS  LA  NOSTRA  VIDA

                                   Si hem seguit amb unció aquests tres darrers diumenges seguits, ens haurem obert a tota la simbologia essencial del camí catecumenal. Jesús, en efecte, és l’aiguaviva, la llum del nostre existir i, avui, se’ns mostra definitivament com a vida de la nostra vida, en els sentits més plens, inabastables, apuntant cap a la promesa de vida eterna, on el desig i expectativa ens diuen d’alguna forma borrosa allò que se’ns escapa a la percepció sensorial, àdhuc imaginativa... Deixem que aquests punts suspensius esclatin un dia en el més enllà en una admiració sens mida!

                                               Tot apunta cap a aquesta visió integral i integradora de la nostra fe, que -tot i ser un do i una gràcia preuada- demana la nostra col·laboració per anar descobrint en el dia a dia el sentit definitiu del nostre viure, segons l’evangeli, descobert i fet propi, havent caminat a trets menuts i concrets aquest “aprofundiment, en més i més, en el coneixement experiencial del misteri de Crist. En Jesús trobem la vida, redimida de nosaltres mateixos, oberta a una comunió fora mida, regalada, plena.

                                               Jesús és l’essencial en el camí vers la Pasqua: “la pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa als ulls de Déu”. En Ell se’ns obren tots els sentits amagats en el misteri de la seva vida i en la missió en la qual ens ha fet no tan sols partícips sinó testimonis. De la nostra pròpia en Ell haurem  de fer-ne font per a la vida dels que estimem. Jesús digué que vivia de la vida donada pel Pare i ens en feia participants; i , ara ens convida a fer-ho també nosaltres amb els germans. La vida només pot venir de la vida. Cal dir-ho més explícitament? Jo també en la meva petitesa sóc per als altres “resurrecció i vida”. No és cap divagació mística, no. És ser per als altres allò que Ell és per a mi. Dignació, res més! Ah, però res menys. Ens falta fe, ho sospitàveu tal volta? Donem vida, fem viure als altres. En Crist tenim amagada una insospitada maternitat-paternitat i és vocació i és crida! Oh, Déu vivent

                                                Joan Pau II ens invitava a començament del nou mil·lenni a “partir novament de Crist”, a satisfer el desig manifestat per alguns grecs a Felip: “Voldríem veure Jesús”. I més complet encara, satisfacció en veure’l: “Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor”. El rostre que els apòstols contemplaren després de la Resurrecció era el mateix d’aquell Jesús amb qui havien conviscut uns tres anys, i que ara els convencia de la veritat esborronadora de la seva nova vida. En realitat, encara que veiessin i toquessin el seu cos, només la fe podia franquejar el misteri d’aquell rostre. A Jesús no s’hi arriba veritablement més que per la fe. A la contemplació plena del rostre ressuscitat no hi arribem només amb les nostres forces, sinó deixant-nos guiar per la gràcia. Sols l’experiència del silenci i de la pregària ofereix l’horitzó adequat en el qual pot madurar i desplegar-se el coneixement més autèntic, fidel i coherent d’aquell misteri. Per això, ens proposava de restar fits en el rostre humà de Jesús, en el rostre dolgut i glorificat del fill de Déu. “Senyor, busco el teu rostre”, l’antic anhel del salmista no podia rebre una resposta millor i més sorprenent  que en la contemplació del rostre de Crist. En Ell Déu ens ha beneït veritablement i ha fet “brillar la claror de la seva mirada” sobre nosaltres. Al mateix temps, Déu i home com és, Crist ens revela també l’autèntic rostre de l’home, “manifesta plenament l’home al mateix home”.  Jesús és l’”home nou” que crida a participar de la seva vida divina a la humanitat redimida. En el misteri de l’Encarnació hi ha les bases per a una antropologia que es capaç d’anar més enllà dels seus propis límits i contradiccions movent-se vers Déu mateix, més encara, vers la meta de la “divinització”, a través de la incorporació  a Crist de l’home redimit, admès a la intimitat de la vida trinitària”.

                                               “No es tracta, doncs, d’inventar un nou programa. El programa ja existeix. És el de sempre, recollit per l’Evangeli i la Tradició viva. Se centra, en definitiva, en Crist mateix, el qual cal conèixer, estimar i imitar, per viure en Ell la vida trinitària, i transformar amb Ell la història fins el seu acompliment en la Je-
rusalem celestial. És un programa que no  canvia quan varien els temps i les cultures per a un veritable diàleg i una comunicació eficaç”.

Resultat d'imatges de jesus i marta                                               Tot això com a premissa per endinsar-nos en aquesta pàgina extraordinària de l’Evangeli de Joan que es presenta com una tríade d’esdeveniments en els que Jesús es fa trobadís, sia amb la samaritana, amb el cec de naixement i avui, en espectacularitat,  en el retorn a la vida de Llàtzer amic com les seves germanes Marta i Maria, després de portar sepultat uns quatre dies. En la descripció hi ha unes connotacions de la profunditat dels sentiments humans de Jesús. “Aquell que estimes està malalt. Enigmàticament dirà: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat”. “Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer...” Deixa passar un parell de dies i finalment es decideix d’anar-hi, malgrat que era perillós d’anar a Judea on els contraris de Jesús tramaven de posar-li insídies, àdhuc de mort. En saber que Jesús estava per arribar a Betània Marta li surt a l’encontre i li diu amb la franquesa de l’amistat: “D’estar aquí el meu germà no hauria mort”. “El teu germà ressuscitarà. “Prou que ho sé; i Jesús li fa la manifestació més explícita de ser ell Senyor de la vida. Li fa: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més”. “Ho creus, això?” I Marta li respon: “Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món”. Va Marta, d’una revolada, a trobar la seva germana Maria i també ella li surt a l’encontre. La mateixa lamentació: “Si haguessis estat aquí...” Commogut per els plors d’ella i de tota la gent. L’expressió de commoció hi surt successivament fins al punt que la gent deia: “Mireu com l’estimava!” En arribar al sepulcre diu que li llevin la llosa. Marta li fa veure la inconveniència i Jesús li ha de dir per segona vegada: “No t’he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu. Jesús davant de la mortalla alçà els ulls i digué: “Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat. Ja sé que sempre m’escoltes, però ho dic per la gent que m’envolta , perquè creguin que tu m’has enviat”. Amb veu imperiosa mana que Llàtzer surti i es produeix el miracle més portentós. Sense més comentaris per part el narrador. Els jueus determinen de matar-lo. Ah, i encara aquella escena d’una tendresa fora mida i ponderació. Maria als peus de Jesús els hi ungeix i els hi eixuga amb els seus cabells. “Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum”. Judes posa el contrapunt a l’escena. Són molts diners, si els poséssim a disposició dels pobres... I Jesús com a comminació darrera: “Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per a la meva sepultura. De pobres en teniu sempre amb vosaltres, però a mi no sempre en  tindreu”. Un estrany silenci guanya aquesta escena. Ja estem preparats pels suprems esdeveniments de la Passió. Encara que tot sembla acabat, més enllà d’un Calvari que apunta amb presagis de dolor i de fracàs, apunta una nova albada de resurrecció. Hem entès aquests últims esdeveniments en la seva profunditat?  Arriba aquí el sentit més endinsat de la Quaresma? Sabem lligar passió-mort-resurrecció de Crist i, en elles, les nostres? Tenim justa una setmana per entrar amb el diumenge de Rams als moments definitius dels quals en dependran per sempre la nostra fe ardent, la nostra esperança de seguici del Mestre i de saber que, havent tota la vida estimat els seus, arribà el moment de sentir-se definitivament estimats per sempre. Dolor d’estimació. Ho entenem això?

                                               Acaba Joan Pau II amb aquest títol: Testimonis de l’amor.

                                               “Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres”. Si veritablement hem contemplat el rostre de Crist, estimats germans i germanes, la nostra programació (quaresmal) s’inspirarà en el “manament nou” que ell ens donà: “Tal com Jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres”. La comunió és el fruit i la manifestació d’aquell amor que, brollant del cor de l’etern Pare, es vessa a nosaltres a través de l’Esperit que Jesús ens dóna, per fer de tots nosaltres “un sol cos i una sol ànima”. Realitzant aquesta comunió d’amor, l’Església es manifesta com un “sagrament”, és a dir, “Signe i instrument de l’intima unió amb Déu i de la unitat del gènere humà” Acabarà dient que hem de fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió. Aquest és el repte que tenim davant nostre, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món.

                                               Cal promoure una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià, on s’eduquen els ministres de l’altar, les persones consagrades i els agents pastorals, on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum de la qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat per sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos místic, i, per tant, com “un que em pertany”, per saber compartir les joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat.

                                                Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: “do per a mi”, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament.

                                               En fi, espiritualitat de la comunió és saber “donar espai” al germà, portant “les càrregues els uns dels altres”, i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”. No ens fem il·lusions: sense aquest camí espiritual, de poca cosa servirien els instruments externs de la comunió. Esdevindrien mitjans sense ànima, màscares de comunió més que no pas les seves vies d’expressió i de creixement”.

                                               A partir d’aquí, descalcem-nos, que és terra sagrada la que trepitgen els nostres peus. La nostra quaresma ha arribat al terme que ens havíem proposat, amb la benedicció de Jesús, el nostre Mestre i company de camí. Benvinguts a Jerusalem! Ens esperen dies sants...
Diumenge V de Quaresma, 2 d’abril del 2017.   Sabadell

dissabte, 25 de març de 2017

Homilia del diumenge 26/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

LA  FE  ÉS  LA  LLUM  DE  LA  VIDA

                                               De cop i volta a l’escenari quaresmal s’hi fa llum, llum progressiva que ens acompanyarà tot el camí que resta fins a arribar al fulgor de la llum nova de la Vigília Pasqual, quan brillarà al bell mig del temple a les fosques en un sender de llumenetes que han pres la seva llum del Ciri Pasqual i que en fan el seu seguici. Atenció, que, aquesta, és nit exuberant de ressonàncies simbòliques, sobretot bíbliques. Tota la cerimònia és un intent de presentar la novetat que és Crist i de la que participen els cristians, que se’n diran “il·luminats” per la unció baptismal feta o renovada a peu de resurrecció! Aquesta és fe i és vida que tot és u; aquí hi ha l’essencial del que és el nostre viure en Crist.  “Déu ens creà meravellosament, però més, encara més meravellosament ens ha redimit”.

                                               No hi ha en la Bíblia cap simbolisme, com la llum, que ens digui més coses al cor, al mirar i a la mateixa vida. Jesús és la Llum, pren aquest apel·latiu tan resplendent i ens encomana tanta diafanitat i frescor... “Jo sóc la Llum i vosaltres en sou les irradiacions. “Per l’amor entranyable que Déu ens té, serem visitats per un Sol que ve del cel per a il·luminar els qui viuen a les fosques... i guiar els nostres passos per camins de  Pau”. Estem als envolts de la meitat de la Quaresma i la litúrgia d’avui ens insta a que fem veritables aquestes propostes d’accelerar el nostre pas de caminants envers la Pasqua, catecúmens: adults preparant-se per al baptisme i la unció de l’Esperit. “També hi cap la possibilitat de fer un camí catecumenal per a tantes “fes” enfredorides -escrivien els bisbes de “casa nostra”-: “D’experiència límit o excepcional, el catecumenat ha de passar a ser un moment exemplar, significatiu i carregat de futur en l’estil pastoral de les nostres comunitats. També entre els adults batejats encara hi ha un camp ben ampli per a l’educació de la fe. Els cristians no són immunes a un context cultural ben complex. A vegades viuen la fe amb una certa distància que s’expressa en la falta d’identitat creient, la indiferència envers la participació en la vida de la comunitat o la visió relativista dels continguts de la fe i de la moral. Cal fer memòria que la catequesi dels adults és la forma principal de la catequesi, perquè va adreçada a les persones que tenen les responsabilitats més grans i la capacitat de viure el missatge cristià en la seva forma més plenament desenvolupada. Hem de preparar  i renovar propostes catequètiques per a aquesta etapa adulta de la vida, fent entendre que perquè “la catequesi sigui eficaç, ha de ser permanent, si bé certament d’una altra forma” Ai, ai, perdoneu aquest excursus massa llarg, llarguíssim! No me n’he pogut estar, perquè la seva urgència em crema endins!). Tots els catecumenats, vells i nous, es van passant de mà en mà, de ciri e ciri la Llum del Crist. Hauria de ser Pasqua cada dia per portar a la vida més i més resurrecció, “amb l’alè de l’Esperit!”

                                               Llum rima amb vida, amb foc, amb tempera, amb fe, amb primavera, amb el verd-verd i amb el fulgor-fulgor de la natura que reneix aquests dies d’encetada primavera. Què bé que poguéssim parlar de “la primavera de l’Esperit!”

                                               Anem als fets narrats per Joan. Permeteu-me de demanar-vos que hi feu antecedentment una lectura total del capítol novè de Joan. A la litúrgia ens l’escapcen per a no fer-ho massa llarg. Això, al meu entendre, treu vigor i deixa empobrida una lectura que jo trobo que àdhuc literàriament és una narració vivaç i ben travada. Això val, si m’ho deixeu dir, això val sempre, abans de començar qualsevol comentari meu o de qui sigui, i és vàlid per a totes les lectures i oracions de la litúrgia. No us hauria de passar per alt el lligam estret entre l’elecció del jovenet David com a pastor del seu poble i el salm 22, el salm del Bon Pastor, no diguem amb l’evangeli. Ja des de la unció de David jovenet se’ns diu que “des d’aquell dia l’Esperit del Senyor s’apoderà d’ell, al·lusió clara per a nosaltres de la unció baptismal. Al desert també hi va haver una unció diversificada -diu al Pentateuc-: on els ungits “no paraven de parlar com els profetes”. Tant de bo que tothom profetitzés portats per l’Esperit! Llegim poc a poc, doncs, la segona lectura que és de Pau als efesis: quina bonior de Llum, Déu meu!. “Sou llum” els diu. “Desvetlla’t tu que dorms, ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà”.

                                               Ara sí, anem als fets. Un pobre cec mendicant es vist per Jesús i els seus, bo i passant per la seva vora, i immediatament surt el comentari dels seus deixebles, d’acord amb la idea popular: “-Mestre, qui ha pecat, ell o el seus pares, per néixer cec?”. Jesús els alliçona, advertint-los el que ja digué el profeta Ezequiel en temps enrere: “En aquells dies ja no es dirà: “Els pares menjaren raïm verd i als fills se’ls esmussaren les dents”. I a continuació els diu, en enigma, pel moment: “És perquè en ell es revelin les obres de Déu”. I afegeix: “Mentre és de dia jo he de treballar fent les obres del qui m’ha enviat... Mentre sóc en el món, sóc la Llum del Món”.  Joan és molt profund i ho deixa dit com qui no vol posar-hi explicacions, com si digués: ja m’enteneu, eh?
Resultat d'imatges de jesus y el ciego de siloe 
                                               Narra, a continuació, el fet que suposa tenir-los en suspens. Fa una mica de fang i amb ell unta els ulls del cec, amb el prec de que vagi a la piscina de Siloè i se’ls renti. I, oh prodigi: se’ls hi obren esbatanats! Hi veu per primera vegada! Imaginem-nos l’estupor d’ell i de tots que el coneixen com a mendicant, demanant almoina! -Si serà ell? -Si no ho serà? Impossible, no, no. “-Sóc jo mateix!” els assegura exultant el mateix cec obert a la llum del dia. Com ha succeït aquest prodigi?: Ell els explica que ha estat un tal Jesús  i li  pregunten: -On és? -No ho sé, els fa. Un comentari a passavolant: Jesús no fa espectacle. És llum, però discreta, no fereix els ulls! Hi era allí d’incògnit i s’ha fet fonedís... Com sempre que pot. No cerca ni necessita notorietat. Busca només el bé pel bé de les persones necessitades...

                                               S’obre un entreacte, insidiós, ara. Apareixen els Fiscals de la Llei. Jesús ha fet, oh pecat!, el seu prodigi en dia de dissabte! Davant la Llei i en nom d’Ella li fan fer declaració al cec: -I tu que en dius d’ell? Contesta l’home amb convicció: -És un profeta! Els fariseus dividits entre ells apel·laran a preguntar-ho als pares del cec: -Certament aquest és el nostre fill i és cec de naixença. Ara bé, què ha passat?, això no ho sabem. Pregunteu-li a ell mateix que ja és prou gran. S’escapoleixen de dir-hi més, ja que els “jueus” (expressió en Joan, plena de sentit: són per a ell amb aquesta denominació, els caps del poble, tots) “ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies”.

                                               Altra vegada, tornen a la càrrega amb el cec mateix. -Diga’ns la veritat, qui t’ho ha fet i com? El jove s’enardeix: “-Apa, una altra vegada? I cau en la trampa de dir-los, oh atreviment: “-És que també us voleu fer seguidors d’ell?”. No podia haver dit res més feridor, despectivament: -Ets tu qui t’has fet seguidor d’ell! I surt per primera vegada, que jo sàpiga, la “postveritat” a casa dels jueus. No se’n surten en l’argumentació, en el fons és una argúcia. “Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res”. I, a més, menyspreu viperí: -Tu que estàs empecatat tot tu des del mateix naixement, tu, ens voldràs alliçonar a nosaltres que som els custodis de la Llei? I l’evangelista ho deixa com a llest per a sentència: “I el varen excloure de la sinagoga”.

                                               Un altre entreacte se succeeix: Jesús es fa trobadís al que fou cec. I li fa la pregunta definitiva. És hora ja de poder-la fer, després de la complexitat de tot l’entramat de la narració. Com devia comparèixer, d’agraït, davant del seu benefactor; recusat i condemnat pels “jueus”.  -I tu creus en el Fill de l’home? -I qui és perquè hi pugui creure? (Estem entrant al llindar de l’àmbit de la fe explícita, notem-ho): “-Sóc jo mateix”. “-Hi crec, Senyor”, li fa ell regraciant una doble obertura d’ulls. Acaba aquí el catecumenat del cec, a qui Jesús li obre els ulls de la vida i ensems els de la vida de Fe”. Cau de genolls i l’adora. Recordarà per sempre més aquest trasbalsador “encontre” amb Jesús. Li va canviar la vida i sobretot el sentit de la seva vida. Ulls oberts al miracle del mirar a fons i endins: tot és misteri; i ulls oberts a la fe: oberts al misteri del Crist. Recordeu que la Col·lecta ens deia ja a l’inici de tot el caminar quaresmal: “Que les celebracions de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist” o bé a la Col·lecta d’avui: Oh, Déu, vós per mitjà del vostre Fill, reconcilieu meravellosament amb vós el llinatge humà; feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una Fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. Invitació a no perdre el pas, i, catecúmens tots, a entrellucar el terme de la Fe com a comunió en la mort i la resurrecció de Crist i, en la d’Ell, en tots nosaltres. D’aquí a tres setmanes ens trobem tots a Jerusalem! Déu ho faci: amb fe en la vida i en la vida de Fe.
Diumenge IV de Quaresma, 26 de març del 2017.  Sabadel                                         

dissabte, 18 de març de 2017

Homilia del diumenge 19/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, EVANGELITZADOR I EVANGELI

                                               “La cultura de l’encontre”: He recollit l’envit del papa Francesc en el seu Missatge per a la Quaresma d’enguany quan ens fa un comentari sobre la paràbola dels “pobres Llàtzers i dels Epuloons” –amb dues o, signe de riqueses llargues!-, precisament avui, 16 de març, on a l’evangeli hem meditat aquesta paràbola, i quan preparo l’homilia del diumenge vinent. La síntesi del comentari que ens fa Francesc se centra en aquestes dues expressions: “L’altre com un do” i “la Paraula també com un do”. Els Epulons estan tancats en el seu món i no tenen ulls ni mirada per veure que a les portes de casa seva –“Estranys trucant a la porta” Z. Bauman- hi malviuen Llàtzers a portes tancades, que no són –i ara!- del “seu món”, enclaustrats com estan en les insensibilitats; que no veuen, no són, no existeixen. Hi ha també tot un comentari sobre la incapacitat d’escoltar la paraula de Déu que ve per via dels que la proclamen. “Ja tenen qui els parla”; si sabessin escoltar, sords també a més de cecs”... Al final del seu missatge Francesc fa una crida a fer que augmenti la cultura de l’Encontre. I ara ja ho poso en majúscula, perquè se’ns hi fa present el mateix Jesús que propicia l’encontre amb qui s’atansa; i així el fa subjecte d’evangelització. Ho veurem avui amb claredat en aquest passatge memorable de la Samaritana: en qui, què i com. Deixeu-me recordar allò que enteníem com a finalitat primordial de les celebracions de la santa Quaresma a què ens invitava la col·lecta del primer diumenge “que ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Avui podrem comprovar de primera mà l’experiència de com Jesús en qui es concentra la seva identitat com a Evangeli; i al mateix temps el veurem com a gran Evangelitzador. Jesús en el seu obrar és la clau per entendre què és evangelitzar, qui evangelitza i com ho fa. Fem-ho pas a pas, seguint de prop el relat de Joan. Només –permeteu-me- el petit incís de que al capítol antecedent hi ha un altre exemple de com evangelitzava Jesús amb la conversa, amb l’encontre de nit amb Nicodem. Potser seria bo de fer-la, aquesta lectura, en un altre moment, perquè s’hi donen maneres i formes similars d’evangelització, a partir d’una conversa –encontre- Encontre- com la que comentarem aquí.

                                               Jesús de camí pels encontorns de Sicar, una població samaritana, arriba cansat i es posa a descansar junt al brocal del pou. Quina expressió més humana, plena de ressonàncies bíbliques!, Jesús era un mestre itinerant i aprofitava totes les avinenteses del seu pelegrinar per donar a conèixer el Regne de Déu, aquest Amor que fa fills els qui s’obren al missatge de vida, i de vida d’una altra faisó, més plena, més desbordant, única, allò que en diem “vida eterna”, sense transcendir-ne massa el sentit.

                                               En aquestes, una dona samaritana ve a pouar amb el seu càntir. Jesús “es deixa trobar”, com si de sempre estès esperant aquest “encontre” amb ella. Ja va dir o dirà que deixaria les noranta nou ovelles i sortiria a la recerca de la perduda. D’això en dirà, en un altre context, saber entendre i captar-ne l’oportunitat “dels signes dels temps”.

Imatge relacionada                                               Jesús desconcerta la dona. Li diu que li doni aigua. Tot és un despropòsit. Ell,  jueu, a ella samaritana. La distància no pot ser més gran, així d’entrada. Però hi ha més, quan Jesús li diu en la no captació de la dona: “Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana aigua. Ets tu que li hauries demanat aigua viva i ell te l’hauria donada”. La dona segueix sense entendre. Parla d’aigua viva i li retorna: D’on la trauries? Jacob ens va donar aquest pou; en begué ell i els seus. Ets més gran tu que el patriarca? Jesús va fent-li veure que es tracta d’una aigua diferent. Els que en beuen d’aquesta aigua tornaran a tenir set, en canvi l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna.  Ella li fa, en el seu no entendre, però ja incitada a mig intuir que allí hi ha una oportunitat nova: “Senyor, doneu-me’n d’aquesta”. Mira pel seu interès. Així no hauré de tornar a treure’n dia, sí, dia també. No sabem què en pensa de tot plegat, però aleshores Jesús li canvia el tema i la fa caure en compte que li endevina el seu “estat” personal... Això ja la posa en camí de pensar que deu ser algun profeta i aleshores troba el fil per seguir a un altre nivell la seva conversa. Hi ha una contrastació, si no una confrontació: vosaltres dieu que és a Jerusalem que s’ha d’’adorar i no aquí a Garitzin, en terra samaritana. Més desconcert encara. Jesús li fa: “És l’hora, i és ara mateix, en què el Pare busca adoradors en esperit i veritat. Fa un tomb l’actitud de la dona i avança la certesa de que “ha de venir el Messies i ell ens ho explicarà tot”. I això condueix Jesús a la manifestació més gran, impensable: “Aquest Messies que espereu sóc jo mateix”. Estupor! Queda en l’ambient de migdia una sentor de revelació, de proximitat, no expressable. Un senzill encontre, de cop i volta, s’ha tornat meravellosament un Encontre. “L’Evangeli” en persona evangelitza! “La Paraula és un do. L’altre és un do”.

                                               Canvi de decorat. Els deixebles es meravellen de que el Mestre parli amb una samaritana, que en aquest moment fuig i els deixa a boca d’escenari a Jesús  i als deixebles. Han anat a comprar queviures i els n’hi ofereixen a Jesús: “Mengeu, Rabí”. Ell els diu, descol·locant-los: “Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu. S’estranyen: “Potser algú li ha portat menjar”. Ell aclareix: “El meu aliment és fer la voluntat de qui m’ha enviat i acomplir la seva obra”. Intueixen potser que els parla a un altre nivell més definitori de la seva persona, de la seva missió, de tota l’obra del Pare. Tot ha esdevingut paràbola. Rebla la proclama: Ell ha sembrat i ells recolliran. Així serà sempre. Caldrà saber qui i on s’ha sembrat antecedentment i ells són enviats a segar, mers sobrevinguts, tot i la feina que faran... Sempre hi ha un que passa davant!

                                               Transició: La dona s’ha fet missatgera dels fets ocorreguts. Van a veure Jesús i sense entrar en la transformació d’ella inviten tota la colla “missionera” amb Jesús en primera persona a passar al poble uns dies; i fou tanta la transformació que es dóna en aquell llogarret, que ja li diuen a la dona que no és per mor de les seves paraules que ells s’han obert a la fe. “Ara ja no creiem (és la gran paraula de tots els finals de cada capítol dels narrats per Joan, l’evangelista) ara ja no creiem només pel que tu deies, nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que és de debò el Salvador del món”. Tot un poble se sent evangelitzat pel mateix Evangeli en persona. Narració insòlita.

                                               Ara és el moment de cercar sembrats i esparsos en els documents de l’Església, del Vaticà II ençà, diria que en una línea de tendència on es va fent mare i solc la necessitat que té l’Església de prendre com a prioritat inalienable el fet  d’ agafar el relleu missioner d’una evangelització a fons i en continuïtat per  ser fidel a la missió portada en primera persona per Jesús, de la qual en queda en l’evangeli d’avui una mostra referencial. Ja ho planteja frontalment Pau VI en la seva exhortació apostòlica “Evangelii nuntiandi” del 1975, i que va tenir una continuació propositiva en la Carta apostòlica “A l’inici del nou mil·lenni” del 2001, on es diu que el programa per al nou mil·lenni serà, d’una manera privilegiada, evangelitzar “a partir de nou de Jesús”, evangeli vivent; i ara renovat pel papa Francesc en l’exhortació apostòlica “La joia de l’evangeli, programa del seu pontificat i que faríem bé de llegir i rellegir per a entrar en aquesta dinàmica eclesial de donar a conèixer les urgències de renovellar i “transmetre el tresor de la fe”. L’acabo de reviure subratllant el que se’n podria dir en paraules de Francesc “Evangelitzadors amb Esperit”. Ho expressa així: “Evangelitzadors en Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant. Per la Pentecosta, l’Esperit fa sortir d’ells mateixos els Apòstols i els transforma en anunciadors de les grandeses de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva pròpia llengua. L’Esperit Sant, a més, infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci finalment manca d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols amb paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a la presència de Déu”.  “Com voldria trobar les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!” A nosaltres la paraula!
Diumenge III de Quaresma, 19 de març de 2017.   Sabadell                                               

diumenge, 12 de març de 2017

Homilia del diumenge 12/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

DUES  VESSANTS  DEL  MONT  TABOR

                                               Ja anunciàvem el darrer diumenge que en la nostra cursa quaresmal hauríem de coronar cims ben alts, que donarien emoció sostinguda i corprenent a tot el nostre fatigós “pedalar”. I heus aquí que, sense anar més endavant, som portats al cimal d’una muntanya, el pretès Tabor (atribució del s. IV), on serem testimonis lectors d’una inimaginable experiència –la Trans-figuració de Jesús- de la que en varen ser testimonis oculars els privilegiats  tres deixebles, Pere, Jaume i Joan. Ells tres trenaran unes noves experiències més, ocorregudes a la muntanya de les Oliveres i posteriorment al Gòlgota. Els cims d’aquesta serralada ens donaran successivament horitzons panoràmics. Déu habita a les altures. Jesús tenia el costum d’anar-hi a esplaiar-s’hi amb el Pare, Abbà.

                                               Davant dels ulls esbalaïts dels deixebles, el Mestre s’apareix, de cop i volta, fulgurant, rostre i vestits, en conversa amb Moisès i Elies. Sabrem que parlaven de la propera passió, per la narració complementària que en fa Lluc, precisió necessària per entendre la pregona significació d’aquest fet insòlit.

Imatge relacionada                                               El Mestre és presentat davant dels interlocutors i dels deixebles com “El meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut. Escolteu-lo”. De seguida albirem a com d’ull comú, abastador: la Manifestació en el moment del Baptisme com un punt singular, sobresortint, en el què Jesús inicia la seva missió; també es veu a més a més la “muntanya” elevada on el Mestre rebat el Temptador i es presenta davant d’ell com a Déu a qui ha d’adorar. Notem que aquesta nova manifestació, la del Tabor, en tot semblant a la del Baptisme, només difereix amb l’afegitó d’haver d’escoltar-lo. El context d’aquesta nova escena ens forneix, a banda i banda del fet narrat, unes precisions que ens faran llum en la significació cabdal de la Transfiguració. Al capítol antecedent de Mateu se’ns narra com a la pregunta de Jesús sobre què diu la gent qui sigui Ell, la resposta de Pere afirmant que “Ell és el Crist, el Messies, el Fill de Déu viu”, a la que en to solemne li respon Jesús: “Benaurat tu, Simon, fill de Jonàs!; perquè això no t’ho ha revelat ningú sinó el meu Pare del cel”. Després de la prohibició de no dir a ningú que ell era el Messies, hi afegirà en escenes seguides, que Ell havia de patir a mans de les autoritats jueves fins a  ser executat i a ressuscitar al tercer dia. Pere, sempre avançant-se als altres, a part li commina: “Lluny de tu aquesta pensada! No t’ha de passar pas això que dius! Jesús li fa una rebufada solemne: Aparta’t de mi, Satanàs! Ets com un escàndol per a mi; el teu pensar no és com el de Déu, sinó com el dels homes”. A continuació Mateu narra  com Jesús, adreçant-se als seus deixebles, en to solemne sentencia: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi, etc... Estem com aquell qui diu a la falda rosts amunt de la muntanya del Tabor i ja s’entreveu a les clares que Jesús no defuig la creu i que manifesta que aquest també ha de ser el camí de futur dels seus deixebles. Plana sobre d’ells ja aquest presagi dels sofriments que suposa seguir la petja del Mestre. Després en baixant de la muntanya Jesús anirà tornant repetidament a la declaració seva de que ha de sofrir mort i que ressuscitarà. L’hauran d’escoltar, atònits, molt a fons per anar assumint que la seva missió, rebuda del Pare, comportarà el misteri de la creu... Ells i deixem-ho dit també nosaltres!

                                               Estem justament a les emportes de l’inici de la Quaresma. Vàrem dir amb la col·lecta del primer diumenge: “Que la Quaresma ens sigui profitosa per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències; i avui, també a la col·lecta, hi hem d’afegir en correlació totes dues que “Vós ens maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu amb la vostra paraula; feu que, purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”. Estem entrant en els secrets fondals de l’exercici quaresmal: escoltar espiritualment la paraula de Crist, purificar la visió interior i així fruir en contemplació de la glòria anticipada del Crist i també de la nostra.  Aquí farem recolzar el nostre treball quaresmal, més aquí que enlloc...

                                               Recordeu que vàrem invitar-vos a tenir a la vista el document del papa Francesc per tal d’aprofundir en el capítol (num. 160 – 175) sobre una catequesi kerygmàtica que explanarem ara a continuació i hi afegirem també, mistagògica.
Aquestes expressions són decisivament rellevants per portar-nos a un coneixement experiencial del misteri de Jesús. Entrem-hi més a fons: “Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerygma que és el primer anunci de l’evangelització que conté la síntesi vital de l’encontre primer, augural, de Crist en cada persona. Ara és un bon moment per portar a referència allò que diu Francesc a l’inici del seu document “La Joia de l’Evangeli”: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I afegeix. “Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de la referència centrada en el nostre “ego”. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”. Això sempre com a premissa. Si la fe es viu així, “tot serà possible”. I ara passem a la reflexió que el papa fa en relació al kerygma: “No s’ha pas de pensar que en la catequesi el kerygma és abandonat a l’encalç d’una formació suposadament més “sòlida”. No hi ha res més sòlid, més profund, més segur, més dens i més savi que aquest anunci. Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerigma que es va fent carn cada vegada més i millor, que mai no deixa d’il·luminar la tasca catequística, i que permet comprendre adequadament el sentit de qualsevol tema que es desenvolupi en la catequesi. És l’anunci que respon a l’anhel d’infinit que hi ha en tot cor humà. La centralitat del Kerygma demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa, que no redueixi la predicació a unes poques doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”. Què bo que seria que tornéssim sovint a aquest text!

                                               Pel que fa a l’expressió mistagògica que vol dir obertura als misteris a través d’una pedagogia que inviti a la vivència de la interioritat, de la pregària,  de la Paraula, dels símbols i els sagraments viscuts personalment i comunitària en la fe en el Crist (confiança i compromís). El papa Francesc farà esment bàsicament de dues direccions: “la necessària progressivitat de l’experiència formativa en què intervé tota la comunitat i una renovada valoració dels signes litúrgics”. Lamenta la no massa atenció a la renovació mistagògica encara per a desenvolupar. “El trobament catequístic és un anunci de la Paraula centrada en aquesta, però que sempre necessita una adequada ambientació i una atractiva motivació, l’ús de signes eloqüents, la seva inserció en un ampli procés de creixement i la integració de totes les dimensions de la persona en un camí comunitari d’escolta i de resposta”. Després farà referència a la “via de la bellesa que realci el llaç inseparable entre veritat, bondat i bellesa. El Fill fet home, revelació de la infinita bellesa, és summament amable, i ens atrau cap a ell amb llaços d’amor”.

                                               La quaresma, tota ella, s’hauria de convertir en un catecumenat per a adults, viscut personalment i comunitària en un grup eclesial que hauria de desembocar en la Vigília Pasqual en una proclamació festiva i radiant de la fe i en els compromisos “concrets” de creixement en la vida evangèlica. Caldria promoure aquesta pastoral “imaginativa” en grups parroquials ad hoc o bé permeabilitzant-hi els que ja funcionen, a fi de fer-ne un veritable “moment fort” de la seva fe sempre més aprofundida. Bona ruta. En seguirem parlant en successives represes. Déu  sobre tot!
Diumenge II de quaresma, 12 de març del 2017.  Sabadell