diumenge, 17 de març del 2024

Homilia del diumenge 17/03/2024

               L’EVANGELI  DE  JOAN  VIST  DES  DE  DINS

               Vist i viscut des de la versió de l’Evangeli de Joan que és més que un relat, és una invitació a fer-ne una lectura contemplativa, una lectura al mode que ens diu Jeremies avui que respon a la nova aliança que s’especifica així: “Posaré la meva Llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Llavors Jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble. No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre, dient: “coneixeu qui és el Senyor”, perquè tots em coneixereu, del més petit al més gran”. Això, validat per l’expressió: “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la Paraula de Déu, i donen fruit amb perseverança”. És el mateix Déu que ens hi ha escrit tot un fervent “poema d’amor”, on ens trobarem tal com ho vàrem descobrir meravellats diumenge passat: “Déu t’ha estimat tant (!) que t’ha donat la vida juntament amb Crist. És per gràcia que Déu t’ha salvat, no ve de vosaltres; És un do de Déu... Som obra seva”. Així ho puntualitzàvem. Joan ens ha acompanyat aquests set dies passats i ho seguirà fent fins a arribar a llegir amb un cor amorós la Passió en versió de Joan, Divendres Sant. No estaria de més que llegíssim l’evangeli de Joan aquests últims dies de quaresma que desemboquen en una vivència profundament pasqual. Tant de bo! I com m’agrada aquesta invitació ben personalitzada: tant!

                                         L’evangeli d’aquest diumenge liminar de la Setmana Santa és una autèntica meravella. Podríem dir que és una concentració de tota la figura de Jesús i del seu missatge més pregó, en dic un “tot-Joan”. De primer, situem-lo: estem ja finalitzant el capítol 12è. Poc abans ens ha narrat l’entrada solemne de Jesús a Jerusalem que celebrarem el dia de Rams. Fou una “manifestació popular” a la que Jesús no posà cap obstacle, perquè naixia de l’espontaneïtat del poble. Exaltaven el qui era victorejat així: “Hosanna! Beneït el qui ve en Nom del Senyor” Els fariseus es consumien de ràbia, ja que havien decretat de matar-lo a Ell i a Llàtzer tornat a la vida! Aquí s’ìnsereix tota la perícopa que contemplem aquest diumenge. Anem passant per cada pas: Davant l’exaltació ambiental uns grecs, prosèlits probablement, demanen per “veure” Jesús. Entenem que hi ha molt més en aquest veure. Jesús fa una afirmació d’universalitat de la seva missió salvífica. Jesús s’identifica amb el gra de blat que en caure a terra mor i així dóna molt de fruit. Fa d’immediat la transferència als seus seguidors, als que invita a donar la vida com Ell ho fa. Fa com tantes vegades en situacions similars, invitant: “si algú es vol fer servidor meu que em segueixi, i estarà on Jo m’estic. (No podia acabar millor la crida que amb aquesta  menció amorosa del “Pare, que Ell mateix honorarà els qui es fan servidors meus”.

                                         Curiosament, Joan relata en un sobtat moviment del seu cor la torbació de Jesús que els sinòptics posaran  a la pregària a l’hort de Getsemaní i que no la inclourà Joan en els passatges citats pels altres evangelistes. Passa de sobte la pregària angoixosa anticipada per Joan: “Pare, salveu-me d’aquesta hora”, la que Jesús anirà al·ludint com al moment sublim de la seva vida. De seguida, retrocedeix: “Es per arribar en aquesta hora que Jo he vingut”. Alça la veu amorosament dirigida al seu Pare: “Pare, glorifiqueu el vostre Nom”. I se sent una veu del cel estant: “Ja l’he glorificat i encara el glorificaré més. La gent circumstant percep una manifestació singular que no saben identificar. Jesús els hi dona aquesta interpretació: “És per a vosaltres que Déu s’ha manifestat”. És la tercera vegada que la Veu de Déu es fa ostensible. Recordeu el Baptisme de Jesús al Jordà i el que sentiren els deixebles en el  Tabor quan es va transfigurar: “Quan serè enlairat damunt la terra,  com la serp en el Desert, atrauré tothom cap a mi. Deia això indicant com havia de ser la seva mort”.

                                         Ja estem enfocats evangèlicament de cara a la Setmana Santa Fem que ho sigui de Santa en el sentit de seguir de prop una lectura de l’evangeli de Joan segons ens invitava a fer-ho la primera lectura, de Jeremies, on es palesava a les clares que estem cridats a una visió interior de l’evangeli de Joan. Recordem la frase-consigna per aquests dies que ens queden per autentificar les nostres vivències quaresmals-pasquals. Acabat aquest capítol 12è. s’obre tot un seguit de capítols des del 13`3 fins al 20è que ens farà entrar en profunditat en la nostra identificat amb Jesús. Són d’una densitat humano-divina que ens traspassaran a un món inhabitual, ple de lectures cordials, plenes d’una vivència, la de Jesús que fou la de Joan en persona, perquè no podria haver escrit el que ens ha deixat en aquests capítols, únics, que ens els hauríem de llegir dictats i escrits en el cor de tots els que per la fe tenim vida eterna. Hem de dir una vegada, i més i tot, si ens hi hem de sentir cridats a ponderar cada paraula sortida de la boca mateixa de Déu. O som místics o no som. No és llegir només sinó rellegir, parar-nos en cada expressió. Permeteu-me de dir, no és monició, no és inducció, no és coacció, per Déu, res de tot això!. És més bé una invitació, una il·lustració, una benaurança, més aviat! No passeu aquestes dues setmanes i feu el ple amb la lectura de tots i cadascun d’aquests capítols. Amareu-vos-en, escriviu-los al fons del cor, per tenir-los a la vora, per respirar-los, per fluir-los, per amarar-vos-en. Aquesta és menja celestial, és com una eucaristia que la porteu a la ment, que li somrieu, que l’estimeu com a la joia més preuada que vosaltres atresoreu a la caixa forta del cor, de la ment i que la podreu mirar, admirar, lloar, adorar,  glorificar i agrair. Tot comença entaulats amb Jesús compartint l’últim sopar convivial, “memorial” en dirà el mateix Mestre, record viu i actiu. Ai, aquests capítols: 15: “sense Mi no podeu fer res”, ni sou res de res; aquest 16: l’Esperit Sant que us conduirà cap a la Veritat (que és Jesús) sencera; i amb el 17è: l’oració mateixa de Jesús pregant amb nosaltres, per nosaltres i en nosaltres! Són el més vibrant Amén de tot el Nou Testament . Ja a partir del 18è. ja entrem en la Passió (puc dir com-passió amb Ell i en nosaltres!). Divendres Sant ens veurem compartint passió-mort-Resurrecció-Vinguda de l’Esperit Sant.  Entonarem un renascut “Glòria a Déu a dalt del cel” ben renovat, que ens sabrà a Joia, a Glòria i a Pau per sempre i sempre!

                                         Crec que ens hi poden ajudar les oracions Col·lectes dels dos darrers diumenges: “Senyor Déu nostre, us demanem la Gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estima TANT el món que es va entregar a la mort”. I aquesta altra: “Oh Déu, vós per mitjà del vostre Verb, feu que el poble cristià s’afanyi  amb deler  amb una FE ben animosa a celebrar les festes pasquals que s’acosten”, Hi hi sumo: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen vida eterna”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI, 17/3/24   Sabadell                  

dissabte, 9 de març del 2024

Homilia del diumenge 10/03/2024

                                          DÉU  T’HA ESTIMAT  TANT...

                                               Personalitza, personalitza que hi tens tots els drets atorgats, conferits des de fa una munió d’anys, concretats en el dia del teu Baptisme, baptisme que has anat actualitzant i reactualitzant dies i dies. No te’n oblidessis pas, que seria com negar-te tu mateix en els fonaments mateixos del teu “viure i conviure” (que ambdós van sempre de bracet). Avui és el propi títol que ,singularitzant-lo, te l’he dedicat amb un graciós desvergonyiment!, sí, sí, va per a tu, tot i que té en sí una formulació més global. Te la poso per gaudir-ne,  bo i abraçant-te en aquell global que conté natura i humanitat, temps i història, pecat i gràcia, tu, jo... Aquí ho tens tal com el cantarem en l’aclamació  que és bimembre, aclamació que per ser-ne tal, has d’aixecar el to de veu, fent que brillin: paraula i sentit exultants!: “Déu estima (en present!) tant (ponderatiu!) el món (mundial, abastant tot el creat!), que ha donat (ai, què n’és d’excels aquest donar-se diví!) el seu Fill únic (Jesús, fill de Déu Pare, entregat, lliurat, ofert, amb missió redemptora!). Ara ve el segon membre de la frase: “Tots els qui creuen (és per fe, per una omnímoda confiança) en Ell (repassa aquest venturós, ben misteriós en Ell: quantes vegades surt aquest “en Ell”, oh meravella, en l’himne que ens tenim encomanat –tu, jo i els de més que hi vulgueu afegir, i seran sempre benvinguts!). Són 9, compta’ls, no sigui cas que me’n descuidi d’algun: estem esmaperduts per una tal presència i acció que ens modela i configura des de les entranyes i en tota l’ànima). Remato: “tenen vida eterna” (ja ara, i in crescendo). Cal respirar-hi, rellegint-la, tota la frase dita i brodada poc a poc, com si un no volgués sortir-me’n mai...Un punt i a part ben llarg, ben llarg...            Però hem de seguir a fer noves descobertes, que n’hi ha més, que no té dita; us ho asseguro. Preparar la Missa estudiant tots els textos litúrgics és una vertadera descoberta! Descobreixes mons, albires aspectes represos que et saben a nous.

                                               Fins ara les primeres lectures dominicals estaven ancorades en l’Èxode. Ens havíem delectat en les gestes de la sortida d’Egipte i avui hem de recalar en una altra Gesta del Poble de Déu que feu època, i que obrirà un fet luctuós que ens portarà el Poble a l’Exili a Babilònia, per mor de les in-fidelitats re-con-su-mides, que els van deportar ignominiosament a Pèrsia. Sort que Déu desvetllà l’esperit de Cir i va entendre que Déu li havia “encomanat que li construís un Temple a Jerusalem”, i declarà que “si entre vosaltres hi ha algú del seu Poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi”. Els cants de l’enyor com el salm responsorial 136, ara es convertiran en salms de lloança i de glorificació de Déu: són els salms graduals (120-134): “Quina alegria quan em van dir: “Anem a la casa del Senyor. Ja han arribat els nostres peus al teu llindar, Jerusalem!” L’oració sobre el poble que cada diumenge de quaresma clou la nostra assemblea ho connota; ve a ser com el retorn a casa. Acompanyem-los-hi: “Defenseu, Senyor, els qui us supliquen, sosteniu els febles i vivifiqueu sempre amb la vostra llum els qui caminen enmig de les tenebres; i concediu, als qui allibereu de tots els mals , d’arribar als bens suprems”,

                                               Retornem a la segona lectura que enfocada com cal veurem, oh sorpresa!, que és de la mateixa carta als efesis i notareu que és del segon capítol, i que és la continuació del nostre himne quaresmal-pasqual, com si en fos la mateixa expressió, calcada. En ella podem constatar una gran similitud, àdhuc literal. Comença solemnement amb aquesta afirmació ben contundent que ens porta a un goig imperible:  “Déu que és ric en l‘amor, ens ha estimat tant, que ens ha donat la vida juntament amb Crist. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat, perquè quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist”. No puc per menys que recordar les paraules del nostre himne: “la riquesa de la gràcia de Déu que s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim”. I segueix: “A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per Gràcia” (ja em surt en majúscula; no n’hi ha per menys!). I encara molt més: “No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva: Ell ens ha creat en Jesucrist, per dedicar-nos a unes bones obres, que Ell havia preparat perquè visquem practicant-les”. Estic esmaperdut, atònit. He de respirar profundament, fent inspiracions llargues, sostingudes. Què més m’han de dir si em sento interpel·lat en primeríssima persona? No us passa el mateix? Només caldria agafar la Bíblia i enllaçar-les... en una lectura contemplativa, seguida, mimada... Però hem de donar un altre pas de qualitat, perquè hem d’entrar en l’evangeli d’avui que és de l’inefable Joan. Ens té marcats: capítol 3, i ens escatima els primers versets que ens situen a Jesús a Jerusalem per les festes, després d’haver narrat l’escena de l’escombrada dels venedors al Temple. Ja recordeu que parla de la seva resurrecció preanunciada. No tots van fer la lectura tan negativa. En aquestes, “un dels fariseus, que es deia Nicodem, que era un dirigent dels jueus; aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li diu: “Rabí, sabem que ets un Mestre enviat per Déu”. Jesús li diu enigmàticament:  “T’ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu, si no neix de dalt”, interpretant-lo com que havia de tornar a néixer, entrant altra vegada al si de la mare. Jesús li aclareix: T’ho ben asseguro; ningú no pot entrar al Regne de Déu, si no neix de l’aigua i de l’Esperit. Després d’aclariments, Jesús s’identifica com aquell que ha baixat del cel, el Fill de l’home que s’ha d’enlairar, com la serp enlairada al desert que mirant-la es curaven. “Com la serp també el Fill de l’Home ha de ser enlairat (=ressuscitat!), perquè tots els qui creuen tinguin vida eterna”. I ara és el moment de dir-nos avui per tercera vegada que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna”.

                                               Aquestes lectures de la litúrgia d’avui no poden ser més pasquals. De la litúrgia d’aquesta domínica se’n diu laetare, alegria, joia, pel cant d’entrada que es feia abans quan els cants eren en llatí. Una mena de preludi, de besllums pasquals, dimidiada la quaresma amb un toc d’atenció a pregustar les festes pasquals. Això queda ben connotat en la Col·lecta que diu així: “Oh Déu, Vós per mitjà del vostre Verb reconcilieu meravellosament amb Vós el llinatge humà; feu que el vostre poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes pasquals que s’apropen”.

                                               Aquesta litúrgia té un esplèndid regust pre-pasqual que ens invita a reviure el que som, per obra i gràcia de Jesús, del qual rebem la nostra condició de deixebles i de nounats pel baptisme i la gràcia que corre per les nostres venes cristianes, per dir-ho d’una forma exaltant.

                                               Em té meravellat aquest en Ell que ens marca les vivències més entranyades. Realment tenim una vinculació amb Déu a través de Jesús que ens és mestre, que ens és vida ressuscitada, abans d’hora en el nostre present que queda il·luminat amb les clarors de la vida eterna. Aquesta preposició en em té ben meravellat. No sé pas on he d’anar a apregonar-la. Surt o s’empra com a prefix: en el sentit d’endinsar-se, de formar gairebé com una unitat: encinta quan parlem de maternitat en procés, entranyable, com dins de les entranyes. En-amorar: anar-se “amorant”. He repassat no sé quantes pàgines del diccionari que tenen aquest prefix. Més de 50 n’he trobat!

                                               En relació ja directa amb Jesús em quedo esmaperdut, trasbalsat. No trobo cap expressió que em digui més respecte de la relació, de la comunió existent entre Ell i qualsevol de nosaltres i pensar-ho d’un mateix ja és la superació de tota la nostra arrel de ser, que ja la sentim única i desbordant en el propi “aquí i ara”. És el nostre Himne que ens guia i vitalitza en aquestes festes quaresmals, ja ben pasquals. Donem-ne gràcies a Déu! 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de Quaresma, 10/3/24 Sabadell

diumenge, 3 de març del 2024

Homilia del diumenge 03/03/2024

                                                 LA  LLEI  I  LA  GRÀCIA

                                               Les hauríem de posar en majúscules sempre que les utilitzem, perquè emblematitzen els dos Testaments en la història de la relació entre Déu i el que serà tingut sempre com a Poble seu. Entre elles hi ha una clara continuació, però el mateix temps una progressió en qualitat. Diumenge passat posàvem en confrontació més que positiva entre Abraham i Jesús. Avui els textos de la litúrgia posen en estreta relació Moisés i Jesús. Ambdós són figures que condensen les particularitats que són base per entendre la revelació de Déu en la Llei (Decàleg i el Temple) d’una part i la Creu i la Resurrecció (Gràcia) de l’altra. Tal com dèiem, hi ha continuació perquè de Déu provenen ambdues, però de part de la segona hi ha un salt qualitatiu que per ser tan fora-mida no és entès ni ben rebut per part del poble de base, tant jueu, com pagà, com nosaltres tampoc... És Pau qui predica un Jesús crucificat i glorificat en qui ens fa veure que és un escàndol per als jueus i per als altres un absurd. Uns demanen “signes prodigiosos”, els grecs-pagans postulen “saviesa”. No està tan lluny l’episodi de la predicació de Pau a Atenes, on ell va presentar Jesús -amb la millor retòrica- com el déu desconegut, al qual el atenesos havien aixecat un temple com un més en la llarga sèrie mitològica a què estaven habituats. ...En dir que presentava un Home que havia Ressuscitat, ells, sorneguers, li digueren que ja en tornarien a parlar més endavant... Tornant a la segona lectura, Pau afegeix que per a aquells que Déu ha cridat tant jueus com grecs veuen en Ell el poder i la saviesa de Déu; hi veuen, no l’escàndol ni l’absurd, sinó una saviesa superior i en la debilitat l’obra de Déu, Tal i tant com ambdós puguin arribar mai a pensar i desitjar.

                                               Anem a la primera lectura que narra com Déu, amb Moisés de profeta, fa la proposta de la Llei, concentrada en els deu Manaments, que tenen el vessant propi corresponent a Déu, (que explicita dient que no han de tenir altres déus fora de Mi); i els restants atenent a la regulació de les relacions amb el proïsme. El salm responsorial farà l’elogi encomiable de la Llei. Aprofito per subratllar que el salm que ve sempre després de la primera lectura hi consona d’allò més i hauríem de descobrir que no s’hauria de llegir sense més, sinó que ve a ser com la pregària que dóna respir i altesa de mires, tantes vegades d’una intensitat poètica que és un goig poder dirigir-nos a Déu, brodant el relat amb què consolidem les afirmacions llegides antecedentment. Cal descobrir els salms que inicialment eren cantats(!) en el poble de Déu. Venen a ser com la respiració afectiva de saber-nos escoltats i beneïts per Déu. Podrien ser unes invitacions a la pregària també en els moments personals, privats d’íntima relació amb Déu Pare.

                                               En l’evangeli tenim la densitat que mereix llegir-lo amb anterioritat, abans de la Missa, o bé després per trobar-hi tots els enllaços bíblics que  s’hi transpiren. Com que ja sabem per haver sentit amb altres vegades” el relat”, no ens hi entretindrem a constatar el “fet”, únic, de l’escombrada dels venedors de tota mena com per purificar el Temple, essent el Temple un dels pilars de l’espiritualitat dels jueus. “Traieu tot això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare”.  Els deixebles hi fan aquest comentari: “El zel del vostre temple em consumia”. Davant de la situació tan inusitada, els jueus (recordeu que Joan anomena complexivament jueus tota la “plana major del sistema religiós”) els jueus , dic, li fan com sempre: “Quin senyal ens dones que t’autoritzi a fer això?”. Jesús els desconcerta dient que Ell el reconstruiria en tres dies. No el van entendre. Però Joan hi fa aquest comentari: “Ell es referia al santuari del seu cos”. I hi afegeix: Quan Jesús ressuscità  d’entre els morts, els deixebles recordaren que Ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús”.

                                               Desentranyem tot el gran transfons d’aquesta escena. Jesús canvia la significació que per als jueus tenia el Temple. De pilar juntament amb la Llei, el temple ara passa a ser imatge i realitat d’Ell mateix i també dels seus deixebles. Això ho podem treure de la conversa de Jesús amb la samaritana que també ens la narrarà Joan, quan li comenta a ella que ara ja no seran ni Garizin ni el Temple de Jerusalem, perquè Déu busca adoradors en esperit i en veritat. Pau ens ho donarà ben explicitat en la primera Carta als corintis, on llegim: “Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol Cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit”. És el misteri del Cos Místic. Ara, tots junts en comunió formem el Nou Temple, Ell sobretot és el Nou Temple on adorem i donem gràcies al Pare, mitjançant Jesús. Tant la Llei com el Temple, emblemes de tot l’Antic Testament, ara s’han transmutat per la mort i resurrecció de Jesús en el Temple que és Jesús, com ho és de la Llei del Nou Testament. En Jesús i en cadascun dels batejats ara tenim la Llei (xifrada en l’amor a Déu i als germans) i el Temple on adorem al Pare. Hem de destacar que hi ha una verdadera continuïtat i endemés un aprofundiment en la nostra relació amb Déu i amb els germans.

                                               D’aquí que hem titulat el nostre comentari amb aquest binomi de Llei i Gràcia. En el llarg Sermó de la Muntanya que ens ha ofert l’evangelista Mateu, Jesús argumenta entre “Se us ha dit” i “Jo us dic”: la continuïtat i l’aprofundiment entre els dos Testaments. Això ens porta a fer la relectura de la Paraula de Déu sota la proposta nova que ens fa Jesús. És un autèntic salt de qualitat entre el que Déu demanava a través de Moisès i el que ens ofereix Jesús. Ara ve signat, tal com queda subratllat en  l’himne a què anirem fent referència tots aquests dies de Quaresma per la recepció de l’Esperit Sant en el baptisme. Diu Pau als esfesis: “Heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva Glòria”. Crist, raó i plenitud del que som i esperem. Llegíem: “Per amor el Pare en destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió que dóna Glòria i Lloança a la Gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat. En Ell, per la seva sang hem obtingut la Redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la Gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres”.

                                                El règim nostre ara no és la Llei sinó la Gràcia que ens fa agraciats, benvolguts i estimats de Déu i ens queda ben amorosits amb l’aclamació que ens l’ha prodigat sovint la litúrgia d’aquests dies; “Déu ens estima (noteu el verb en present) tant (ponderatiu!) que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen (ja ara, no quan Déu ens glorifiqui en el cel) vida eterna”. D’això en diem plens de Gràcia, de la qual ens ha abocat a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar”. Les oracions d’aquest diumenge les hauríem de resar sovint per reafirmar-les: Col·lecta: “Oh Déu, autor de tota misericòrdia i de tota bondat, vós ens heu ensenyat que el dejuni, l’oració i l’almoina guareixen el nostre pecat; escolteu el reconeixement de la nostra feblesa; que els qui ens sentim afeixugats per les nostres culpes, ens vegem sempre alleujats per la vostra misericòrdia”, o bé a l’Oració post comunió: “Hem rebut la penyora de la Glòria futura i, vivint encara a la terra, ja ens  alimentem amb el pa del cel; us preguem, doncs, Senyor, que allò que hem rebut en aquest sagrament es realitzi en les nostres obres. I també en l’Oració sobre el poble: Senyor, dirigiu els cors dels vostres fidels i concediu-los, amatent, aquesta Gràcia: que perseverem en l’amor a Vós i al proïsme i compleixin tot allò que els heu manat”. Recordeu que sant Agustí ens ha dit que en Jesús tot és Gràcia. Déu ens veu agraciats; nosaltres ens hi hem de veure i sentir en el més íntim del nostre ésser.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana III de Quaresma, 3 de març fins al 9 de març.   Sabadell

diumenge, 25 de febrer del 2024

Homilia del diumenge 25/02/2024

                                                           ADSUM

                                               Permeteu-me aquesta locució llatina que està plena, curulla de sentits amagats que caldrà posar-los en prosa entenedora, concreta, però que té moltes significacions que ens pertoquen de ple com a cristians en el camí quaresmal-Pasqual que hem emprès, si de fet volem donar sentit -a més, bíblic- al nostre caminar posant la mirada en Jesús que ha de centrar tota la nostra existència a  l’estil Emmaús.

                                               Significacions que tradueixen l’expressió del títol dels meus comentaris: “Aquí em teniu”. “Parleu-me que el vostre servent us escolta”. “Estic prompte, a punt per...” “Atent i content de seguir-vos”. “Digueu, digueu i us seguirem”. Disposat a acompanyar-vos”. També és la resposta a una crida, una invitació: “Si algú vol venir amb Mi, si vol ser el meu deixeble...” També en llatí: fiat, fiat”(=que així sia) Més sintètic: “Sí” afirmatiu. Més a l’estil del mateix Jesús: “Que es faci la teva voluntat i no la meva”. Obedient fins a la mort”. “Fer la voluntat del meu Pare és el meu aliment”.

                                               Aquesta paraula no es pot dir en un to neutre, sinó amb prestesa, amb promptitud, amb comunió de vida i de destí. És la resposta que acabem de llegir en la crida de Jesús a Leví, cobrador d’impostos: “Vine amb Mi”. “Que ho va deixar tot, es dreçà” (és l’actitud de..., posar-nos drets que vol dir; disposats: és un adsum! coratjós. Posar-nos drets en la celebració eucarística i similars tenen -entre d’altres- aquesta significació assertiva) “i se n’anà amb Ell”. I per rematar-ho tot, Leví, fill d’Alfeu que es convertirà en l’evangelista Mateu, segons tradicions fonamentades, fa un convit i hi invita als del seu “gremi” amb una displicència manifesta per part dels de la “colla del sistema”: “Per què mengeu i beveu amb cobradors d’impostos i pecadors”. Jesús se’ns mostra com un “Metge de família”: “El metge no el necessiten els qui estan bons (sàtira inclosa!) sinó els malats. No he vingut a cridar els justos (nova al·lusió suau, però fent diana!), sinó els pecadors”. Un s’hi troba confortat amb aquest Jesús que ens invita a acompanyar-lo, a aprendre amb Ell, a esdevenir juntament en Ell  “lloança de la seva Glòria”, com ho llegim en l’himne que hem proposat com a propi d’aquests dies: és de la Carta als efesis, que us deia diumenge passat. Ser cristià suposa aquesta proclamació vibrant de la nostra comunió amb Jesús: “Per Ell, amb Ell i en Ell, Vós Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota Glòria pels segles i segles. La resposta la tenim en una paraula que significa com les altres ja al·ludides, aquesta hebrea, Amén (=ho rubrico!) que és com ho palesem al moment final de la segona part de la pregària eucarística, just abans de pregar el Parenostre.

                                               Aquest recolzament en Ell, primer dels qui retornen a la vida nova -difícil d’especificar- amb la resurrecció i de la qual participem i congaudim (“la riquesa de la Gràcia de Déu que s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit aquesta saviesa i penetració que tenim. En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit promès, penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva Glòria”).

                                               Hem posat la fidelitat (=ve de Fe) de Jesús a la missió, que la va brodar com ningú ho ha fet mai, vencent les angunies i estretors a morir d’aquella forma, assimilable a un malfactor. (“Pare, perdona’ls perquè no sabem el què i a qui ho fan!) Assimilant-la, contrastant-la per donar entrada a la primera lectura sobre el sacrifici d’Isaac que posa de relleu la fe incommensurable també del pare Abraham. El text d’entrada ens posa que fou per posar-lo a prova. Ja sentim el seu adsum,  “Aquí em teniu”. S’estableix com un paral·lel entre l’Adsum de Jesús (noteu la pregària que fa Jesús a l’hort de Getsemaní: “Pare, si és possible, que passi de llarg aquest calze, però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”. “Suava sang”, ens diu el relator de la Passió. Abraham el tenen com el pare en la fe tant els cristians com els musulmans.  A l’evangeli de Joan (8, 31-39)  Jesús té una controvèrsia amb els jueus (denominació de Joan per tot el “sistema religiós imperant”) que  li fan avinent a Jesús que ells són fills d’Abraham.  “Que potser ets tu més que Abraham el  nostre Pare?  Ell va morir i també van morir els profetes. Per qui et tens?  “Vosaltres no el coneixeu, però jo sí que el conec i guardo la seva paraula, Abraham el vostre pare, s’entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se’n va alegrar”. Llavors els jueus li digueren: “Encara no tens cinquanta anys i has vist Abraham? Jesús els respongué: Us ben asseguro: des d’abans que Abraham visqués, Jo Soc”. Ells van agafar pedres per tirar-les-hi, però Jesús s’amagà...” Més encarull dir respecte d’Abraham que a l’epístola als Hebreus posa Abraham en un primeríssim lloc constatant que : “Gracies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n’anà cap al país que havia de rebre en herència. Abraham sortí sense saber on anava. Gràcies a la fe, va residir com a estranger a la terra promesa, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promès. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. “Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac, i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les promeses, i li havia estat dit: “La descendència que portarà el teu nom serà la d’Isaac”. Per això, Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort, i així recobrar el seu fill, prefigurant la resurrecció”. Pau, fa referència a Abraham i a Isaac, posant de relleu la seva fe, “pare del nostre llinatge: “Abraham va creure en Déu i Déu li ho comptà com a justícia”. I fa una comparança amb la fe de Jesucrist en i amb el seu Pare. (Rom 4, 1ss) Ara, amb aquestes consideracions concernents a la gran figura d’Abraham, podem llegir amb una admiració semblant -encara que ben lluny- de la Fe i promptitud  a la de Jesús envers el seu Pare. Admirables tots dos. Abraham respon el seu adsum encomiable. Com Jesús, fill d’home i primogènit de tots els ressuscitats, “tu, jo, nosaltres”. Aquestes són les nostres preuades fe i esperança cristianes!

                                               Ara, entenem per què llegim el passatge de la transfiguració que tot i que fessin silenci a tot el que havien vist i experimentat, imposat per Jesús, en evitació de que fos llegit com un miracle portentós, quan només fou una anticipació de la Resurrecció. “Ells retingueren aquestes paraules de prudència, tot i que discutien entre ells què volia dir això de ressuscitar d’entre els morts”.

                                               Camí quaresmal en la mirada posada en la Pasqua de Jesús i nostra, segons Pau i Joan. La Col·lecta ens diu: “Oh, Déu, Vós ens maneu  d’escoltar el vostre Fill Estimat, i ens alimenteu espiritualment amb la vostra Paraula; feu que, purificada la nostra visió espiritual, fruïm de la contemplació de la vostra Glòria. Ara potser podrem trobar les significacions que tenim formulades en l’himne Càntic de lloança a Déu. Avui la celebració eucarística és un crida a arroentar la nostra Fe, empesos per la fe d’Abraham i l’excelsa de Jesucrist adreçada al Pare seu i nostre!

                                               Faríem bé de recalar en l’epístola de Pau als Romans en aquest capítol 8é, ple “saviesa i penetració que tenim”. És de una pregonesa i d’una joia continguda que no ens la podem perdre de cap de les maneres. Parla de la Vida en l’Esperit, salvats en esperança i de l’amor de Déu, que engloba la segona lectura. Quin devessall de constatacions en “favor nostre”. Senyor, ajudeu-me a mantenir viu. joiós i operant el meu ADSUM. Abraham valeu-me també a tenir una fe gran, gran, creixent. Amén i Amén. Un per Jesús i un altre pel nostre pare Abraham!

            Diumenge i setmana Segona de Quaresma. Queden: de 34 a 27 dies per a la Pasqua. No oblideu que ara és l’hora de Jesús i també n’és de la salvació!         

P. Josep Mª Balcells.

25 de febrer- 3 de març del 2024  Sabadell

dissabte, 17 de febrer del 2024

Homilia del diumenge 18/02/2024

                                    EL  DÍPTIC: QUARESMA-PASQUA

                                               La metàfora del viatge és clàssica: des de l’Odissea amb un Ulisses viatger –que no turista-. Tots els millors viatges són de retorn. El mestre Llach va musicar un poema de Kavafis. El mateix Poble de Déu a les primeries, narrades en l’Èxode i celebrades a perpetuïtat pels descendents dels que vagaren pel desert durant quaranta anys per haver oblidat el “fet fonamentador”: els salms en diuen Gesta, el Pas del mar Roig  (Pasqua ve de Pas) i l’alliberament de l’esclavatge quan els “faraons” varen sotmetre a esclavatge els fills de Jacob. Aquesta gesta conduïda per Moisés la celebren, àdhuc avui, en la Pasqua jueva. Un resum el teniu en el Llibre de l`Èxode 12, 1-8, 12-14 El llegim el dia de Dijous Sant com a primera lectura, per contraposar-la amb la Pasqua que va introduir i estatuir Jesús, recordada per Pau en la institució de la pasqua cristiana. Jesús ressuscitat és la nostra Pasqua. Reactualitzem el “viatge” de Jesús des del Pare, per acomplir la missió de fer-nos ressuscitar a partir de la FE i del Baptisme i el retorn a la Casa del Pare, on Déu Pare glorifica el seu Fill i en Ell també ho som nosaltres És la síntesi que en fa Joan evangelista, compartint passió-morts al pecat i ressuscitats a la gràcia -que és de l’excels de Déu- en aquells que, creient, participen (així de clar!) de la vida de Déu. En el capítol 3 de l’evangeli de Joan tenim la visita silent i encoberta de Nicodem, a qui Jesús invita a nàixer de nou de dalt. Ningú no neix de dalt, per pròpia iniciativa  De l’Esperit en neix l’Esperit. “El vent bufa allà on vol: en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb l’Esperit. Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat. El Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè, tots els qui creuen, tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món  que ha enviat el seu Fill únic, per tal que no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna”.

                                               La Quaresma no la podem separar de la Pasqua de cap de les maneres, com no vàrem separar l’Advent del Nadal. Són un seguit de dies en què hem de fer una recuperació iniciàtica. Ens queden curts tots els rituals si no els sabem llegir des de la visió renovada a partir del Vaticà II, que ens ha volgut donar una “rebatejada” vivència, superant les coordenades pròpies del temps de la cristiandat. No ens valen les invitacions a fer una vida més morigerada, a fer almoina, pregària i dejuni “a la antiga”. No que no sigui interessant donar-los-hi una repintada, adaptades als temps d’avui. Compromís amb els pobres, intentant de ser més pobres en l’esperit, per no dir-ho com ho fa i ho diu el papa Francesc: viure pobrament i estar prop o a la disposició dels nous pobres d’avui, que són tants! Farem bé de repensar què podem fer en un món, el nostre, subjugat pels consumismes.(ho poso en plural, les raons les deixo pels qui raonen!) Una mica més estoics, que ja ho vivia Pau, que sabia viure el que “tocava” a cada moment i circumstància. No es tracta de fer alguna pregària complementària o substitutiva. El cristià del XXI (ep, que som nosaltres!) o serà místic o no serà (no li fem fàstics a la parauleta, que la ignorància és molt rastrera i de poca substància: Prega tancat a pany i clau i entra sense por i cerca de Veritat. Que Déu et doni “Gaes” per a saber-lo oir bé i, allò més difícil, entendre’l. Fes el buit i Déu t’omplirà d’Ell mateix. Llegeix Teresa d’Àvila o de Calcuta i sentiràs remors del vent de l’Esperit, com Nicodem. Això ho hem de sobrepassar, però encara així estarem a les portes, a les llindes mateixes, però sense entrar per por. La pitjor por l’hem de tenir de Déu (el temor de Déu és saviesa!) Obrim-nos a l’embadalida mirada de Maria de Betània als peus de Jesús... Dèiem que hem de maldar per viure la quaresma-Resurrecció de Jesús i -en la d’Ell la nostra pròpia-. No ho dic jo, sinó Pau als de Corint d’una manera solemne. “Aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres (l’eucaristia!) “el dia que havia de ser entregat, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial. Ho repeteix dues vegades, enyorat de la companyia dels que el seguiren... Aquesta és la nova Aliança. segellada amb la meva sang. Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa  i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”, (ICo 11, 23-26). A la Constitució sobre la sagrada Litúrgia llegeixo: “La piadosa Mare Església considera que li pertoca de celebrar amb un record sagrat l’obra salvadora del seu Espòs diví en dies determinats dins del curs de l’any. Cada setmana, el dia que ella ha anomenat Diumenge, fa memòria de la Resurrecció del Senyor. Que, una vegada l’any celebra, amb la seva benaurada Passió, en la màxima solemnitat de Pasqua. Però tot el misteri de Crist és desplegat en el cercle de l’any, des de l’Encarnació i el Naixement fins a l’Ascensió, al dia de Pentecosta (segona Pasqua!) i a l’espera de la benaurada esperança i de la vinguda del Senyor. Recordant així els misteris de la Redempció, obre als fidels, -perquè hi tinguin accés i s’omplin de la gràcia salvadora- les riqueses de les virtuts i dels mèrits del seu Senyor, de manera que tostemps siguin d’alguna manera presents”. Ja més en concret sobre la Quaresma ens diu: “tant en la litúrgia com en la catequesi litúrgica ha de resultar clara la doble característica del temps quaresmal que, sobretot pel record o la preparació del Baptisme i per la Penitència, prepara els fidels a la celebració del misteri pasqual pel fet d’escoltar la Paraula de Déu i de dedicar-se a l’oració amb més intensitat”. ”I quant a la catequesi, s’inculcarà en l’ànima dels fidels, amb les conseqüències socials del pecat, la natura pròpia de la penitència, que detesta el pecat, en tant que és ofensa  a Déu, no s’oblidarà la significació de l’Església en l’acció penitencial, i s’insistirà en l’oració pels pecadors”. La penitència del temps quaresmal no ha de ser solament interna i individual, ans també externa i social”.

                                               Tornant al plantejament renovat de la quaresma-PASQUA la litúrgia del Vaticà II ens suggereix com un viatge “Estel·lar” en què tot batejat conscient del què significa la nostra vinculació amb el misteri de Jesús que ens permet de saber-nos i sobretot sentir-nos com fills en el FILL, aquesta és la nostra condició i dignitat de testimoniar l’amor que Déu ens ha tingut, ens té i ens tindrà; perquè Ell s’anomena sovint en els salms, l’Amor Fidel. Som tots de Déu, i és la millor, òptima condició: naturalesa i dignitat de tota persona per poder fer sinodalmemt aquest itinerari pasqual, tot aquest llarg viatge que farem conjuntament amb el Crist. En les successives aclamacions d’aquests darrers dies eucarístics les hem “dites” de gran densitat!: “acolliu serenament la Paraula plantada en vosaltres”: “aquesta Paraula té el poder de salvar-vos”;  o bé “La vostra Paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat”; o bé “Obriu, Senyor, el nostre cor perquè escoltem atentament les Paraules del vostre Fill”; o bé: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta, Déu ha visitat el seu poble”. O bé: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida –diu el Senyor-; ningú no ve  al Pare sinó per Mi”. O bé: “Qui  m’estima farà cas de les meves Paraules; el meu Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell”. O bé: “No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu”. La quaresma totalment nova ve fonamentada i profundament expressada en el text hímnic del començament de la Carta de Pau als efesis. Us la poso a la vostra consideració: subratlleu cada expressió, totes aquestes paraules tenen una perspectiva esbalaïdora, jo me l’he fet la meva pregària-contemplació de tots aquests 45 dies quaresmals, jo me’ls tinc ben comptats i cada dia en descomptaré un, amb el desig d’obrir-me a la Paraula de Déu que és -com dita segons el salm- xiuxiuejada a cau d’orella”, (què preciós!) Aniré descobrint qui és Déu per a mi i qui soc jo a la mirada somrient de Déu per a mi. Senyor, feu que caiguin les barres que barren el meu cor, prepareu-lo perquè Jesús, Déu i Home vertader, l’Home Nou, al qual jo mateix hi doni espai veritable i que Ells
(la Trinitat nogensmenys!) hi faci amorosament estada, ai, per sempre! Ens situem (i quina paraula més bonica: situar-se!), ens emplacem a començament del primer capítol de la Carta de Pau als efesis amb una salutació (Ef, 1-3) que ens farà les nostres delícies si la considerem personalitzada per cadascun de nosaltres!’he quedat estarrufat només de pensar que és la gran veritat  de cadascú de nosaltres, davant el mirar creador de Déu que va pensar-nos, voler-nos, estimar-nos des d’abans-i-tot de la creació. Abans de l’inici del Llibre del Gènesi. T’ho creus de veritat? Vols dir que Déu té la immillorable visió de tu, de mi? Som singulars per a Ell?. Tots amb nom propi, concret i mirant-nos amorosament, empàticament? Només Déu pot estimar un per un, a tots ens coneix: som el seu brodat entranyable. No hi  ha paraules per pensar-ho, per sentir-ho, oh meravella...

            14 de febrer dia dels enamorats de Déu... “i a la terra pau als homes/dones que estima el Senyor, i nosaltres “aprenentets” d’estimar Déu. Setmana primera, cada dia val per tot el que vulgueu. 45: dimecres de cendra, 44: dijous, 41: diumenge... fins al punt zero, diguem-ne Alfa i Omega: La millor Pasqua que hem celebrat mai!  

P. Josep Mª Balcells. Sabadell.

Segueix el text de Pau a continuació. Podria ser la pregària de cada dia, més quaresmal, més PASQUAL no pot ser. Bon viatge a tots...                       

diumenge, 11 de febrer del 2024

Homilia del diumenge 11/02/2024

                SI  VOLEU,  EM   PODEU  PURIFICAR... SÍ,  HO VULL

                                             Prenent peu de la celebració de la Jornada Mundial del Malalt (i si no ho sabíem, ja en van trenta-dues!) tan adient a les lectures d’avui, centrades en el flagell de la lepra i ben present en aquells pobles, on la higiene i una medicina encara per desenvolupar, en els qui la patien suposava una expulsió social, ja morts en vida. Empestats i en conseqüència “empestadors” que havien d’alertar amb aquesta expressió degradant i cridanera: Impur, impur!

                                             Donem una ullada al Levític on a bastament es parla de les malalties habituals en aquells temps remots i on estava indicat com s’havien de comportar, si els semblava que s’havien curat; no clar, quan era lepra evidenciada, incurable de totes totes... En tot cas havien de seguir un “protocol” en casos menors, com ho llegirem en el cas del leprós de l’evangeli, alertat per Jesús, tot i que en feu cas omís per l’alegria immensa que li va suposar la flagrant curació, portat per una inusual fe en Jesús. Omet el silenci que li imposa el Mestre i es posa a proclamar-ho “pertot arreu”. Fins al punt de ser-li impossible a Jesús d’entrar manifestament, quedant-se fora, evitant tants... Inútil! “La gent el venia a trobar de tot arreu...”

                                             Marc conclou sovint que l’anomenada era tan fulgurant que se li feia gairebé impossible proclamar el Regne de Déu. Tothom venia amb les seves malalties i Ell els atenia, portat per la sensibilitat compassiva que s’ho menjava tot. Marc insisteix sovint en el que s’ha denominat el secret que els imposava als curats, per no inferir possibles Messianismes de tipus social, i més: polítics. Això ho sotjaven de lluny i de prop els fariseus i mestres de la llei a la vista de les autoritats romanes i també cal dir-ho dels sacerdots tement represàlies dels Herodians i del Poder Romà i les seves milícies promptes a intervencions, entrevistes no més...

                                             Tot just sortits de la pandèmia de la Covid19, que ja ens veiem abocats a les influences, grips, constipats, repunts de la Covid. Tenim una mica la sensació que estem en uns temps trasbalsats i una mica sembla que no ens hem refet de situacions víriques i també psicològiques. Estem en una convicció de que estem una mica malalts, tots. Llegim els diaris i de pertot apareixen indicis de que no hem fet net i que hi ha un desequilibri, sobretot psíquic i ho constatem, diaris en mà: baixes laborals incrementades fora mida, un jovent que no veu massa el seu futur, pisos impossibles de comprar/llogar, una tendència a pujada de preus del cistell de la compra, augments de suïcidis, que es volen amagar per no portar inquietuds socials, “específics” que es prenen indiscriminadament. La dificultat de demores en l’atenció primària. La inflació desmesurada de clics als mòbils. Manca serenitat, sobren agressivitats verbals, política enverinada... Perquè no fem un reset -que en diuen avui- i ens situem conscientment en una escalada de malestar, de voler sortir acríticament d’un ambient malaltís. Cal prendre’n consciència i apagar focs que els incentivem sense saber-ne el com i el per què.

                                             No soc procliu a visions negatives, el meu estar normal és de serenitat, però això no impedeix que una lectura dels signes dels temps et portin a fer una visió de les mancances a molts nivells, que enforteixen les crides de l’extrema dreta a donar veus només als desoris socials, a les solucions gens ponderades i a alçar el to de veu i dir incongruències i dir-les agressivament. Parem la clepsidra i fem una parada. Escoltem l’OMS i la seva definició de salut, que la fa, no a partir del no-tenir-malaltia, sinó identificant-la com un valor essencial per poder viure i conviure amb un cert benestar físic i psíquic (i social)

                                            
He llegit -voldria dir que acuradament- l’Exhortació Apostòlica Laudate Deum del 4 d’octubre de l’any que acabem de traspassar; uns mesos només que és com si diguéssim: ahir posada en circulació. Us invito a llegir-la i comentar-la. Només una trentena de pàgines (!) i convindrem a corroborar el pensament del papa Francesc de que el món està ben malalt i que estem en situació d’urgència a nivell de grans problemes mundials sobre la Crisi Climàtica que ho enverina tot a nivell de la natura que se’ns revolta, i de que si no posem mà segura al timó del Titànic Mundial podem perdre rumb, sense escapatòria pels passatgers i per la tripulació. Anem, si no ens recomponem, a naufragi segur i a més en un: o tots o ningú. Després dels averanys a que anem de segur i que el papa modula i subratlla, seguint ja el tema del “Laudato síi” (24 maig del 2015) sobre el tema de la Crisi Climàtica. En pla suau, aleshores: “La cura de la Casa de tots”,  ara ja alçant la veu per fer senyals d’urgència, a stops saltats a la lleugera, sense aturadors, pensant que nosaltres no hi tenim res a dir i a fer! No podem acceptar que la cosa no vagi per a nosaltres! Recollim símptomes, esbrinem perquè i com? Comencem per coses mínimes que podem fer o deixar de fer. Llums, aigua, deixalles, perdre menjar, reordenem, evitem consumismes, aprofitem l’ús de les coses, fem una vida senzilla, no demanem el què no toca, estalviem, sapiguem tenir el millor i més senzill lleure, sense luxes, no ens deixem portar per desigs que no toquen. Estimem el viure modest i serè. Viure al dia, al present, donem espai a la lectura, rellegim els encerts antecedents, usem la biblioteca, seleccionem assabentant-nos del que és bo i pensem més sovint fent lectura sapiencial del nostre viure habitual, passegem, practiquem el bon humor, siguem empàtics i siguem positius de fàcil acontentar, sintonitzem en les idees de més amplitud d’horitzó, Cerquem el sentit i el grat del què fem, oberts als altres en petits detalls, no els desvalorem, ans al contrari avalorem el que fem i siguem agraïts als petits detalls que percebem, res és petit, tot té consistència en sí mateix. Això és una petita, òptima col·laboració a que el món giri millor...

                                             Estic llegint Rob Riemen de qui havia ja llegit La Universitat de la Vida, ara li ha tocat “Per combatre aquesta època”. Trobes un humanista de gran categoria que pensa i fa pensar. Com a subtítol: “Dues consideracions sobre el feixisme”. El títol ja porta el segell d’una declaració adversativa contra tantes disfuncions personals, socials, espirituals. A continuació ja m’espera el seu Nobleza de espíritu (Arcàdia 2009). Estem a les portes de la quaresma i l’hem de macerar des del primer dia. Una Quaresma plena d’humanitat, d’aquella humanitat que trobem a faltar tan sovint. Una manera pròpia dels temps que passen i no es queden. No hi ha àmbit de la Gràcia sense que recolzi sobre una base sòlida d’humanitat. Els dies d’avui ho detecten autors de “solera” es van quedant buits de reflexió, de visió ampla, de la més preuada interioritat. Qui ens pot parlar amb incidència en el ser i el voler? Mireu, jo us suggeriria la cosa més senzilla però més eficaç per portar la veu de Jesús en l’evangeli que proclamem cada dia a l’Eucaristia. Hi ha un llibret ben editat per la Claret , que té per títol: PARAULA I VIDA. Hi podreu trobar en el breu espai d’una plana l’Evangeli de cada dia i un comentari breu que de seguir-lo diàriament ens pot nodrir de la Paraula de l’Evangeli. No debades Pau diu que la Paraula és el mateix Jesús que ens la diu personalment i que si aconseguíssim fer-ne hàbit quaresmal ens portaria a repensar dolçament la trama del nostre viure i a accedir a la modesta, però satisfactòria felicitat serena i abastable. Paraula d’experiència. Recomanació per gaudida. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI, 11 de febrer 2024 Sabadell   

dimarts, 6 de febrer del 2024

Homilia del diumenge 04/02/2024

      LI  POSARÀS  EL NOM  DE  JESÚS,  PERQUÈ  ELL  SALVARÀ

                                               El nom de Jesús significa “El Senyor salva”, nom que tal i tant l’àngel digué a Maria en l’anunciació, com al mateix Josep en somnis, per tal d’aclarir la tan singular situació compromesa del misteri de l’Encarnació! A ell li digué més explícitament: “Tindrà un fill (Maria), i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble”. Jesús pren l’apel·latiu de Salvador i a més de Redemptor i això porta a una visió excessivament centrada en els pecats que Ell esborra, cancel·la, redimeix, allibera la persona  del pecador. Aquesta visió és –tot i ser vertadera- massa restrictiva, massa circumscrita als pecats (com si fossin cosificats, esborrables!). En les visions més àmplies del què significa tota la salvació, veiem que hi ha per damunt de tot, en la salvació una operació vivencial de percebre l’àmbit de la gràcia, que de fet ens porta a la participació en la vida divina, que ens introdueix en la vida de Jesús com a fills en el Fill, com oberts a la més enlairada transcendència. La gràcia venç el pecat i ens constitueix com una segona naturalesa en l’home pecador.

                                               Salvador, Déu vos salve, Maria, salutació, salut, salvats: totes aquestes denominacions provenen d’una mateixa arrel. Jesús va actuar en la seva missió de predicar en la que denominava la seva hora, el moment propici de fer present i actuant el Regne de Déu, entenent per tal la configuració amb Ell mateix. Hi ha la pregonesa del que Pau anomenarà “el Cos Místic”, el misteri de l’Església, que formarà un tot amb Jesús, glorificat com a Cap i juntament amb l’Esperit Sant en una constel·lació de membres-estels a l’entorn de la Presència activa de Déu-Sol, en Jesús ressuscitat i glorificat, que promou una relació personal i interpersonal, universal. A tots arriba la sanació, la guarició, la gràcia que ens perdona i al mateix temps ens fa fruir d’una vida arrelada en Jesús i per Jesús amb tota la Trinitat. El canvi de l’home vell pel Nou, derivat per la gràcia del baptisme, en una més que purificació dels mancaments, en un canvi espiritual que ens fa amics de Déu i que ens fa assumir una nova manera de ser i de viure i conviure: tot conjuntat en una mena de Cos, de xarxa, de sistema que ens fa alhora membres de Crist i entre nosaltres. Ens dona la salut-perdó en aquest teixit de relacions amb Déu. Jesús bé podria prendre el nom de Metge, perquè en perdonar-nos sanejava les interrelacions en el Cos Místic. Jesús va fer al·lusió a que anava a curar els malalts i no als “bons”. En efecte, Jesús promovia la fe i amb ella guaria moltes malalties i retornava la salut. Era Salvador perdonant i retornant la salut. No li donem el nom de METGE, per evitar que se’l tingués com un “curandero o un guaridor”. Ara bé, la missió de predicar el Regne suposava la curació de moltes malalties. D’alguna manera el pecat no deixa de ser com una malaltia que afecta tota la persona. És un desajustament, una manca del bon ordre i sintonia vital, trencant l’harmonia de tot el cos. No tenim malalties, en realitat estem malalts, és tota la persona en la seva totalitat la que en resulta afectada.

                                               M’agradaria que seguíssiu els meus raonaments. La OMS defineix la salut no en funció de la no-malaltia, sinó dient que “la salut és un cert benestar físic, psíquic. Jo hi afegiria: també social, espiritual. Això, en una concepció “personalista” sigui de la persona singular i també comunitària. Sabem que la concepció que els jueus tenien de les malalties que les lligaven a pecats o bé personals del malat o bé del seu pares. Jesús esbandeix aquesta visió. Llegiu el passatge del cec de naixement i veureu com desfà aquesta creença a paraules dels seus deixebles que li ho manifestaven obertament. Tot amb tot, no hi deixa d’haver una certa comparativa de la malaltia en relació amb tot el cos, amb la persona directament afectada i la situació de disharmonia, de grinyolament, comparables amb el trencament de l’harmonia psco-física, del cos en relació a la malaltia i el pecat en relació amb el Cos místic. Són tots i cadascun dels seus membres a formar el Cos místic. Tots els pecats -bo i essent personals- tenen transcendència, afecten en tot el Cos Místic. Tot desajustament: sigui malaltia, sigui pecat afecta al cos o al Cos Místic. És bo que recuperem aquesta visió comunitària o de complex psico-somàtic. L’OMS va més enllà quan apunta a un “benestar” de tipus físic i psíquic. Afecta a tota la persona. Això és fàcil d’entendre perquè és tota la persona la que està malalta. D’igual manera el pecat afecta a tot el Cos místic i n´és un desajustament i provoca un mal-estar en el Cos Místic ja que amb Jesús formem una unitat de vida i de gràcia o dels seus contraris. Si visquéssim aquesta nostra vinculació al Cos Místic ens doldrien doblement els nostres pecats, perquè entendríem que són lesius a tot l’entramat espiritual. Quan Jesús ens cura dels nostres pecats, quan ens guareix del nostres mancaments, saneja al mateix temps rot el conjunt de relacions “ad intra”. Tenir aquesta consciència de Cos místic, de Jesús com a Cap de l’Església, ens donaria una visió més participativa en tot el que fem i “desfem” com a membres del Cos Místic. Malaltia, Pecat, Desharmonia del Cos/ del Cos Místic o Església.

                                               Així hauríem de llegir allò que ressaltàvem en els darrers diumenges, on Pau deia que no ens havíem de neguitejat vivint els dies-kairós que són els nostres i que els hem de viure com a dies “escatològics”, finals, que s’emmarquen  en la pau, la serenor, en el “benestar”, quan Mateu formant part del Sermó de la Muntanya en què allò essencial i característic de la predicació de l’Evangeli que és Bona (saludable, feliç benestar); Nova( notícia actual, actualitat, present) viscuda sense neguit, “no us preocupeu” per les necessitats peremptòries, domèstiques. Tingueu salut mental, fixeu-vos en la natura, en la flora i fauna: la flor matinera de l’ametller, l’esbojarrada caligrafia celestial dels vols dels estornells; Déu els mima i embelleix... Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i de fer el que Ell vol i tot l’altre Déu us ho donarà amb escreix. “No us preocupeu pel demà que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els maldecaps”.

                                               Jo veig una correlació amb la definició de l’OMS que enllaça amb tot el que de “malestar” en la lectura dels “signes dels temps” que enllaça la persona humana en allò que té de l’arrel de desordre tan psíquic com ambiental, social, àdhuc sistèmic. Tot pecat té una dimensió de connaturalitat que afecta el teixit de les relacions. Tot pecat és una fractura de l’harmonia de la naturalesa i, vistes les coses en una òptica evangèlica, també el pecat és com una “malaltia” social,  com una contaminació ambiental. Ens afecta a tots i n’hem de saber viure la coresponsabilitat per tal de netejar, de purificar l’aire que respirem tots. El pecat és una ona expansiva que maleja tot al voltant de la persona i el conjunt també d’alguna manera... La malaltia-pecat emmalalteix la persona tota i abasta el conjunt...

                                               Tenim el cas del pledejant Job que no entén la situació de la seva malaltia, fins al punt que voldria no haver nascut i que els seus amics li volen fer veure que és pels seus pecats que es troba en aquesta situació que no entén, perquè creu i assevera que no té pecats que justifiquin aquella dissort seva. Al final, serà Déu mateix qui el reconvé per la seva ignorància i li diu: “Vols litigar encara, censor del totpoderós? Què respons, crític de Déu?”  Déu li farà veure que el sofriment és més una prova que no una vindicació pel seus pecats. Acaba Job dient que “Jo només us coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls. Per això, ara en retracto, penedit sobre la pols i la cendra”. El salm responsorial  abunda en com “Déu conforta els cors desfets i embena les ferides. El Senyor sosté els desvalguts”. Hi ha raons que Job no podia acabar d’entendre. Déu és sobirà i ajuda el pobre sofrent i el fa coparticipant de la seva saviesa i o transcendència en gestionar tot l’encaix del món natural i més en profunditat el món social, espiritual. Entenem així la col·lecta  que fa així: “Senyor vetlleu sempre bondadosament per la vostra família; protegiu-la i defenseu-la sempre, ja que només espera en la vostra gràcia celestial”. Pau ens invita a compartir els dolors de la passió de Jesús. I és ben bé una prova d’amistat, poder-ho fer!  Pau se’ns presentarà en la segona lectura com una crida indefugible a l’evangelització com una obligació, més, molt més, com un favor ensems que una dignació que el fa apòstol, com els altres i molt més. Conclou: “Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part”. Significativa l’aclamació: “Ell portava les nostres malalties i s’havia carregat els nostres dolors”.

                                               Marc en els exordis de la predicació de Jesús ens mostra  la seva activitat com en un dia sencer: Pel matí predicació i curació del posseït, a la sinagoga .Es retira a dinar a casa de la sogra de Pere i la cura només donant-li la mà. Al tombant de la tarda, la ciutat en ple s’aplega davant la porta i ha de curar multitud de persones que ‘s’estintolen cercant curacions a desdir. Ja guardada la tranquil·litat a hores de nit entrada,  Jesús es lleva de bon matí i es retira a pregar, ell tot sol. El cerquen els deixebles per instar-lo a que atengui altres malalts més, insaciables... Ell, els diu que han d’anar a altres pobles a predicar, ja que aquesta és la seva missió. Mireu com la promoció de la fe va junta amb la curació. És el que dèiem de que hi ha un paral·lelisme entre el perdó dels pecats és a dir la conversió i la curació dels malalts. Entrem de ple en la definició de la salut en els termes com ho fa l’OMS i el que en podem dir de la salvació,  salut en termes d’evangeli. Així podríem dir que la salut, la salvació consisteix en un benestar que va més enllà del cos i el psicològic i s’endinsa en la gràcia que, bo i perdonant el pecat, promou un benestar, fruit de l’Esperit Sant; és a dir: “Amor, Goig, Pau, Paciència, Benvolença, Bondat, Fidelitat, Dolcesa, Domini d’un mateix”. Mireu com brilla el Cos de Crist i la fulgència és ben teva, meva, de tots nosaltres. Amén.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana V de durant l’any, 4 de febrer del 2024   Sabadell