Homilia del diumenge 14/04/2024

                    COM  DESITJAVA  MENJAR  AMB  VOSALTRES

                                               Avui, cedeixo la paraula a dos papes que un se’ls estima com a imatges veres de Jesucrist Ressuscitat, que ens convoquen al Misteri de l’Eucaristia que és el do pasqual més preuat. Són uns números del Document de Francesc Desiderio desideravi (“Com desitjava menjar amb vosaltres aquest Sopar Pasqual abans de la meva Passió”) adreçat a nosaltres, destinataris indomiciliats(!).

                                               “Si manqués l’admiració pel misteri pasqual que es fa present en la concreció dels signes sagramentals, podríem córrer el risc de ser realment impermeables a l’oceà de gràcia que inunda cada celebració. Ni n’hi ha prou amb els esforços, encara que lloables, per a una millor qualitat de la celebració, ni una crida a la interioritat: fins i tot, aquesta corre el risc de quedar reduïda a una subjectivitat buida, si no acull la revelació del misteri cristià. La trobada amb Déu no és fruit d’una individual recerca interior, sinó que és un esdeveniment regalat: podem trobar Déu pel fet de l’Encarnació que, a l’últim Sopar, arriba a l’extrem de voler ser menjat per nosaltres. Com se’ns pot escapar lamentablement la fascinació per la bellesa d’aquest do?”(n. 24)

                                               “Quan dic admiració davant del misteri pasqual no em refereixo en absolut al que, em sembla, es vol expressar amb la vaga expressió “sentit del misteri”: a vegades, entre les suposades acusacions contra la reforma litúrgica hi ha la d’haver-lo –es diu- eliminat  de la celebració. L’admiració de la que parlo no és una espècie de desorientació davant d’una realitat fosca o un ritu enigmàtic, sinó que és, al contrari, l’admiració davant del fet que el pla salvífic de Déu ens hagi estat revelat en la Pasqua (cf. Ef 1, 3-14) l’eficàcia  del qual continua arribant-nos en la celebració dels misteris, és a dir, dels sagraments. Tot i això, continua sent cert que la plenitud de la revelació té, en comparació amb la nostra finitud humana, un excés que ens transcendeixi que tindrà el seu compliment al final dels temps, quan torni el Senyor. Si l’admiració és veritable no hi ha cap risc que no es percebi l’alteritat de la presència de Déu, fins i tot a la proximitat que l’Encarnació ha volgut. Si La reforma hagués eliminat aquest “sentit del misteri”, més que una acusació seria un mèrit. La bellesa, com la veritat, sempre genera admiració i quan es refereix al misteri de Déu, condueix a l’adoració (n. 25)

                                               L’admiració és part essencial de l’acció litúrgica perquè és l’actitud de qui sap que està davant  la peculiaritat  dels gestos simbòlics; és la meravella de qui experimenta la força del símbol, que no consisteix en referir-se a un concepte abstracte, sinó a contenir en la seva concreció, el que significa. (n 26)

                        LA NECESSITAT D’UNA FORMACIÓ SERIOSA I VITAL

                                               Aquesta és, doncs, la qüestió fonamental: ¿com es pot recuperar la capacitat de viure plenament l’acció litúrgica?  La reforma del Concili té aquest objectiu, El repte és molt exigent, perquè l’home modern –no a totes les cultures de la mateixa manera- ha perdut la capacitat de confrontar-se amb l’acció simbòlica, que és una característica essencial de l’acte litúrgic. (n. 27)

                                               “La postmodernitat  -en la que l’home se sent encara més perdut, sense referències de cap tipus, desproveït de valors, perquè s’han tornat  indiferents,  orfe de tot, en una fragmentació en la que sembla impossible un horitzó de sentit- continua carregant amb l’herència pesada que ens va deixar l’època anterior, feta d’individualisme i subjectivisme , així com per un espiritualisme abstracte que contradiu la naturalesa mateixa de l’home, esperit encarnat i, per tant, en si mateix capaç d’acció i comprensió simbòlica (. 28)

                                               L’Església reunida en el Concili ha volgut confrontar-se amb la realitat de la modernitat, reafirmant la seva consciència de ser sagrament de Crist (Lumen Gentium), posant-se a l’escolta atenta de la Paraula de Déu (Dei Verbum) i reconeixent com a pròpies (les joies i les esperances (Gaudium et Spes) dels homes d’avui. Les grans Constitucions conciliars són inseparables, i no és casualitat que aquesta única gran reflexió del concili Ecumènic –la més alta expressió de la sinodalitat de l’Església, de la riquesa de la qual estic cridat a ser, amb tots vosaltres custodi -hagi començat amb la reflexió sobre la Litúrgia (sacrosanctum Concilium) .(n. 29)

                                               “Concloent la segona sessió del Concili (4 de desembre de 1963 sant Pau VI s’expressava així:: “Amb tot, la discussió laboriosa i complicada no ha estat pas sense fruits, ja que un dels temes, el primer que fou examinat, i en cert sentit, el més eminent de tots, pel seu valor intrínsec i per la seva importància  per a la vida de l’Església -volem dir la Sagrada Litúrgia- ha assolit el seu feliç acabament i avui per nosaltres ha estat promulgat solemnement. Ple de goig per aquest resultat el nostre esperit exulta. A més, descobrim en aquest punt l’ordre en l’escala de valors i els deures ha estat observat: *que a Déu se li ha de reservar el primer lloc; *que la Litúrgia és la font primera d’aquest intercanvi diví pel qual se’ns comunica la vida divina, *l’escola primera de la nostra vida espiritual, *el do primer que podem fer al poble cristià, que está unit a nosaltres per la fe i la pregària. *La litúrgia, finalment, és la invitació primera feta a tots els homes perquè facin saltar la seva llengua muda en pregària santa i venerable perquè sentin la força immensa, inefable, regeneradora continguda en el fet de cantar les lloances de Déu i les esperances dels homes, per Jesucrist i en l’Esperit Sant (n. 30)  Si la litúrgia és “el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força” comprenem bé el que està en joc en la qüestió litúrgica”.(n. 31)

                                               “Tornem de nou al Cenacle de Jerusalem: al matí de Pentecosta va néixer l’Església, cèl·lula inicial de la nova humanitat. Només la comunitat d’homes i dones reconciliats, perquè han estat perdonats; vius perquè Ell és viu; veritables, perquè estan habitats per l’Esperit de la Veritat pot obrir l’angost espai de l’individualisme espiritual” (n.32)

                                               “Es la comunitat de Pentecosta la que pot partir el PA de la certesa que el Senyor és viu, ressuscitat d’entre els morts, present amb la seva paraula, els seus gestos, amb l’ofrena del seu Cos  i de la seva Sang. Des d’aquell moment, la celebració es converteix en el lloc privilegiat, no l’únic, de la trobada amb Ell. Sabem que, només gràcies a aquesta trobada, l’home arriba a ser plenament home. Només l’Església de Pentecosta pot concebre  l’home com a persona, obert a una relació plena amb Déu amb la creació i amb els germans. (n. 33)

                                               “Sense formació litúrgica, “les reformes en el ritu i en el text no serviran de gaire”. Formació per a la litúrgia i formació des de la litúrgia. El primer està en funció del segon, que és essencial. (n. 34)

            -. Cada dia és pasqua per als creients en Jesucrist.

            -. Res ni millor que viure l’esperit pasqual, que és viure l’Esperit Sant en cadascú. Conscients, contemplatius, “actius per, amb i en Ell”.

            -. En l’Eucaristia sempre tot es fa en plural (sacerdots i fidels, àdhuc els de tota la rodonesa ecumènica de l’Església) que per Jesucrist ens dirigim al Pare i Creador de tot. Tot en tot i en tots.

            -. Qui oficia sempre és Crist; (nosaltres sacerdot i poble sant ho fem en representació. Aquí hi està la meravella de l’Eucaristia.

            -. Son atrets a l’Eucaristia; més que un manament és una invitació personal, hi som cridats i amorosament empesos. És un banquet, que preludia el banquet del cel

            -. És el major acte d’Acció de Gràcies per tots els dons rebuts. “Sigueu agraïts”.

            -. La Missa és el catalitzador de tota la vida de l’Església. Tot hi porta com a finalitat i tot hi en flueix com a do i regal: tot gratuït.

            -. La Missa és l’avantsala de la glòria i hi percebem una consonància estreta, amorosa amb els “nostres” que són pregats i són ensems intercessors. Glòria a Déu al cel i pau a la terra a tots els que Déu estima. No vol que de deixebles no se’n perdi cap: preguem-ho i agraïm-ho!

            -. Som ciutadans del cel: allí hi serem benvinguts i ben acollits! La casa comuna del Pare de tots els fills estimats.

            -.Portem la presència de Déu, que habita en els nostres cors a tota cosa per petita que pugui semblar: per a Déu no ho és mai: tot té pes i densitat per a Déu.

-. Missa no preparada, mimada, és malaguanyada. És com una “ofensa” a Déu (!) que ens hi invita. S’ha de tenir decòrum, elegància, distinció: som davant Déu, no res menyns!. Santa Teresa en parla de Majestat, sempre serà Pare i Mare a la vegada. Respecte, consideració afectuosa, sense por, però sempre delicats, amorosos.) És Trobada, Esdeveniment, és memorial, és Relació d’Amic a Amat.

            -.l’eucaristia ha d’il·luminar el nostre viure i conviure. “Au, pren l’Alè (=l’Esperit Sant, que ens fa renéixer a cada moment que ens som conscients.)/ Canta la Vida (nova)/ canta la teva FE (benaurats els qui creuran sense haver vist. Al·leluia!/ canta de cor (i coralment)/ llança la crida (evangelització, el Regne de Déu, l’amor fratern)/ canta la bona sort (l’haver cregut, la fe do de Déu i col·laboració nostra)/ ves pel camí del Sol, el Sol del benedictus: “Perquè ens estima, ens visitarà un Sol, que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a les fosques, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”,/ en l’enyorança guarda esperança (estem salvats en esperança; esperança en la gràcia de Jesucrist que ens dóna fortalesa i coratge)./ tot serà nou si vols (Déu ho renova tot, en ell fiem el nostre viure rejovenit, renovat).

            -.No combreguem, en realitat som “combregats” per Crist. Una comunió inversemblant, però substancial. Som con-formats a imatge i semblança seva. Oh misteri!

            -. El viure cristià és primer primaveral -pasqua florida (amb les flors que esdevindran els fruits de l’Esperit Sant: amor. goig, pau,..., després tardoral, pasqua granada: Amor, més amor, tot amor i en l’amor tot i totes les coses!

            -. Germanes i germans, aneu-vos-en en pau, Al·leluia, Al·leluia

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de Pasqua, junt a la setmana, del 14 al 20 d’abril del 2024  Sabadell                                  

Homilia del diumenge 07/04/2024

                          PROCLAMEM  EL  MISTERI  DE  LA  FE

                                               Arrodonit ja el cicle pasqual en la gran festa de la Pentecosta, vertaderament Pasqua Granada pels seus fruits de santedat (Ga 5,22-23), amb la irrupció de l’Esperit Sant, l’altre Defensor que conjuntament amb la presència i acció del mateix Jesucrist maldaran per portar a terme la missió encomanada pel Pare de donar a conèixer el Regne de Déu i la salvació oferta per a la humanitat sencera, configurada per l’Església, Cos Místic de Crist. En ella la humanitat és redimida i oberta a la vivència de ser fills de Déu, fills en el Fill i, en conseqüència, cridats a viure una fraternitat o amistat social com ens la presenta el papa Francesc en el document Fratelli tutti. A la Pentecosta segueixen dues celebracions que resumeixen els punts nodals de l’Església en dues celebracions successives: la Festa de la Santíssima Trinitat, centrant tota la nostra atenció en el misteri de Déu, en allò que té de singular el cristianisme; el Déu u i tri, segons podem llegir en les pàgines del Nou Testament. Festa, aquesta, celebrada el diumenge passat, a la que hi sumarem un altre misteri propi del cristianisme és a dir, la celebració específica del sagrament de l’Eucaristia, misteri que ens acompanyarà en el dia a dia o setmana a setmana i que tindrà en la litúrgia la seva expressió més singular. Aquests dos misteris  fonamenten la riquesa de la nostra vida de cristians.

                                               El concili Vaticà II va creure que la remodelació de la litúrgia hauria de ser com un dels millors incentius de la reforma de l’Església i de fet la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia va ser el primer document que es va aprovar “amb el màxim d’unanimitat” i es publicà el 4 de desembre del 1963. Llegim en el seu número 10, on s’afirma; “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església, i a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs  apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin , alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin el sopar del Senyor... La gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu, on s’encaminen, com a fi, totes les obres de l’Església”, Crist en la humanitat en la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví. “Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, com sobretot sota les espècies eucarístiques. Amb la litúrgia Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu  i per ella dona culte al Pare Etern. Amb raó la litúrgia  és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i és causa de la santificació de l’home, i tot el Cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament”.

                                               En el capítol II que porta per títol: El sacrosant  misteri de l’Eucaristia ens diu: “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona la penyora de la glòria futura”.

                                               Tenim ja delineat tot el que significa l’Eucaristia, i més, avui que celebrem la Solemnitat del Corpus, que ja celebrem cada diumenge, però amb més relleu en aquesta Festa del Cos i la Sang de Crist. “El diumenge és la festa primordial que ha de ser presentada a la pietat dels fidels, de manera que sigui també dia d’alegria i de descans, ja que és el cor i el fonament de tot l’any litúrgic”.

                                               Una vegada subratllades les línies-força de l’Eucaristia, ara m’ha vingut a la ment de marcar, de resultes de la pràctica a vegades poc profitosa, algunes indicacions per al millor ús de les nostres celebracions:

            .- Posar-se a la presència de Déu és determinant: Se’ns hi invita en començar la Missa. Tota la Missa és desenvolupa en un ambient de pregària.

            .- És sempre un acte comunitari. Les pregàries sempre estan en plural.

            .- El sacerdot oficia en nom de Crist que n’és el celebrant principal.       

            .- Hem d’aconseguir que les paraules  que es diuen o diem que tinguin el seu sentit propi. Pensar-les en dir-les

            .- És un exercici d’atenció sostinguda. No és gens fàcil

            .- És un exercici de pregària mental, seguint el sacerdot o bé en les respostes nostres.

            .- Cal donar valor preferencial a les lectures, tingudes com a Paraula de Déu.

            .- El silenci no ha de ser únicament exterior, sinó sobretot de ressò interior.

            .- Hem de sintonitzar amb les nostres emocions amb el to del que se’ns diu.

            .- La meva participació és important; la meva la poso jo o hi serà mancant.

            .- Hem de cantar la lletra, no només deixant-nos portar per la tonada,

            .- Hem d’omplir els moments aparentment morts: l’ofertori també és nostre.

            .- El cant és molt determinant. És pregària. Qui canta, prega dues vegades.

            .- No precipitar les respostes. Pensant-les les direm més lentament. Són pregària,

            .- La tornada en el salm ha de ser resposta al salm sintonitzat, seguit amb pausa.

            .- Els gestos han de ser vius; han de  ser pregària: doxologies, senyar-se.

            .- Els moments principals: consagració, elevació menor, parenostre, comunió.

            .- Els moments de silencis són per intensificar la pregària.

            .- La Missa ha de ser uns moments de tensió espiritual. Ens hi hem de “cansar” per l’esforç de sintonia.

            .- Va dirigida al Pare com ho feia Jesús quan pregava.

            .- És acció de gràcies per la creació, per la redempció i per la santificació.

            .- Participació activa, sintonitzant amb el dir i el fer del sacerdot. La Missa serà reeixida en funció de tots; és assemblea, és comunitat, és comunió.

            .- No espectadors, entrats en “l’acció” que es desenvolupa per part del sacerdot.

            .- Ha de promoure la comunió amb el Pare, amb Jesús i amb els germans.

            .- La Missa hauria de ser el punt de confluència de tot el nostre viure i ser-ne el reflux: el retorn a la vida. La Missa no acaba amb ella mateixa. O dignifica la vida o no té el valor que l’Església li dona en els seus documents.

            .- Tot és Pasqua: el goig pasqual hauria de ser la vivència predominant. Goig compartit i que duri, i que es noti...

            .- Hauríem de participar, en la mesura del possible en el res de Laudes i Vespres.

            .- Jesús digué que cercava adoradors en esperit i en veritat. És en la litúrgia on els hi haurem de trobar.

            .- La necessitat de preparar les lectures: Paraula i Vida o bé La Missa de cada dia. No n’hi ha prou en proclamar-la, s’ha de llegir i reflexionar anticipadament.

            .- S’ha d’entrar en el sentit dels salms. Sol ser la resposta a la lectura anterior.

            .- La nostra Eucaristia és un retorn “dens” a la vida normal. Santificació de la vida. És la nostra postcomunió   

            .- En sortir cal fer relació, conversa, desig de bé per als coincidents a la Missa.

            .- Convindria sortir-ne amb una petita frase sintetitzadora,  per anar-la evocant sovint, com una jaculatòria o un “mantra”.

            .- Relació amb la particular memòria pels i dels nostres preuats difunts.

            .- Comunió amb Déu, amb Jesús i amb els germans. Formem la gran Comunió.

               Proclamem el misteri de la fe:   Anunciem la vostra Mort.

                                                                     Confessem la vostra Resurrecció.

                                                                     Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 19 de juny del 2022  Sabadell

Homilia de Pasqua 31/03/2024

                        UN FINAL, VIST DES DE LA FE, UN PRINCIPI

La Pasqua anticipa el després de tot, viscut amb ulls i cor de  FE. “Jesucrist que va iniciar la fe (en Ell) la portà a terme (en nosaltres) juntament amb Ell”. Vàrem insistir molt durant la quaresma-pasqua en aquell emfàtic en Ell, perquè en Jesucrist hi trobem l’eclosió de tota cosa i de tota la humanitat. L’àmbit de la gràcia dóna sentit i significació englobadora, (“ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra”). Jesucrist fent el seu camí  temporal tot i l’aparent fracàs de la seva messianitat i ensems del Regne de Déu que fou la seva missió permanent, amb la seva mort vencé tota mort. Ell mateix va asseverar que seria glorificat pel Pare i al tercer dia un esclat de divinitat es va manifestar i en la seva Resurrecció hi tenim en ella també  la nostra pròpia resurrecció, ara en esperança, segurs de fer vida perdurable –com ho proclamem en el Credo-. Estem abraçats “amb Ell, per Ell i en Ell”. Amb la seva sang vessada, oferta hem obtingut la redempció dels nostres pecats i  la salvació eterna. Som seus, som conquesta seva. “En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora  de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria.  La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit  tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Recordeu allò de Pau: “uns volen saviesa, altres demanen signes prodigiosos. Un escàndol per als jueus i per als pagans un absurd i Déu a aquells que ha cridat hi veuen en Ell el poder i la saviesa de Déu, perquè en l’absurd de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes i en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior a la dels homes”. (Pau als de Corint (1, 22´25). Més referències encara: la conversa amb Nicodem: “Hem de renéixer una altra vegada i aquesta és la definitiva, un renaixement en el baptisme: que ens ha canviat tota la nostra manera de ser, de viure, de conviure i de veure-ho tot amb els ulls i el cor de la FE. En la seva Resurrecció nosaltres morim i ressuscitem conjuntament amb Ell. En trànsit, en esperança d’un més enllà on hi regna Déu, “aquell Déu que és l’únic Sant, l’únic Senyor, l’únic altíssim, Jesucrist. Amb l’Esperit Sant, en la glòria de Déu Pare”. Amén. En l’entretant que és el nostre camp de treball, vivim patint, patim vivint, esperem gaudir d’una “nova, major  i definitiva naixença”.

L’evangeli de Joan ens ha anat acompanyant aquestes setmanes de quaresma i seria aconsellable de llegir-lo des del capítol 13 on assistirem al Sant Sopar i per bé que Joan no hi insereix allí la institució de l’eucaristia, reportada per Pau i que vàrem llegir el dia de Dijous Sant, escrivint als germans de Corint els parla d’una tradició que li ha pervingut, rebuda i transmesa a vosaltres que es va fixar com la taula parada per a tothom: l’Eucaristia, a voltes rutinitzada, ai, dolor!. Accessible a tots els batejats amb la qual també fem memòria i record de l’exemple per tal de fer com el Mestre: servir, servir i servir. Cada vegada que prendreu el Cos i la Sang de Jesús serà com un record de que la nostra ciutadania la tenim en el més enllà, on veurem Déu cara a cara i serà la nostra vida plena, on totes les nostres aspiracions seran acomplertes en presència del Déu que ens és vida, en Ell gaudim del fruit de l’Esperit Sant: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Ga 5, 22-23. Ja ho sabeu que hi tinc una gran tirada a anomenar-los d’un a un, pel goig exaltant i intentant fer-los recaure al cor i a les entranyes,  poc a poquet, per tal d’omplir-me’n abassegadorament, tot i que Pau no parla de fruits en plural sinó de fruit de l’Esperit Sant, perquè no es dóna un sense que l’altre el segueixi, ja que formen un tot únic, de meravella! No hi ha Resurrecció sense vinguda de l’Esperit Sant. En el baptisme hi juga el gran paper l’Esperit Sant, que ens con-figura i con-forma a imatge de Jesús, amb qui tenim una unió que va més enllà de tot el que es pugui pensar i desitjar. Això és Pasqua. Cada dia, després de la Primera Pasqua, la de la Resurrecció i exaltació de Jesús, home com nosaltres, l’Ecce Homo! en tota la seva plenitud. L’home primer en tot, no per prevalència, no per deixar pas, sinó perquè és l’Home vivent i veritable, a model del qual tots ens hem d’esmerçar per adquirir el mateix rostre, la seva actitud i capteniment enfront de la vida i de la comunió estreta en fraternitat. Pasqua és repic de campanes, és florida de la natura, és lletania saltironina dels noms de Déu. és l’al·leluia tres vegades aclamat que juga amb l’hosanna, a veure qui pregona més i més fort i més convincentment. “Beneït sigui Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el Seu Estimat”. No hi ha baptisme si no hi ha una revolució en la nostra manera de viure i conviure. Quan avui renovem les promeses baptismals que no vàrem fer nosaltres –nadons-, i sí ho varen fer els nostres pares i padrins, avui les hem de proclamar personalment i de forma irreversible; sabent que no és cosa de paraules que el vent s’emporta, sinó amb un amor fidel per correspondre a l’amor fidel de Jesús i de l’Esperit Sant, ambdós més compromesos amb nosaltres del que mai podríem fer nosaltres. Déu és amor i nosaltres li hem de ser fidels, en tot i per tot. Vosaltres heu cregut en l’amor que Déu ens té: “Crist ahir i avui; principi i fi; Alfa i Omega; d’Ell són els temps i els segles. A Ell la Glòria i el Poder, per tota L’ETERNITAT. Que les santes llagues, glorioses, ens guardi i ens conservi Crist, el Senyor. Amén. Pasqua és un esdeveniment que s’ha  de produir en tot l’abast del nostre avui; és un amarar-se de les lectures de Joan en els capítols del 13 en endavant, subratllant cada frase, cada input, cada elevació, deixant que sigui l’Esperit Sant qui obri la corol·la de cada flor i s’hi posi una abella fecundant la flor per esdevindré un fruit saborós, un que contingui les cares d’un poliedre on hi cantin tots els nou aspectes que té la vida cristiana, batejada i rebatejada en esperit i en vida. De la Pasqua florida a la Pasqua granada hi va tot un caminoi que en les pendents i en les estretors demanen atenció, sotilesa a vegades, uns esforços sostinguts, un caminar lent però segur d’anar pel bon camí. Millor fer la sendera amb companyia per tenir una mà a prop, quan es necessiti i per encomanar-nos el goig de veure i de sentir l’al·leluia que se sent de per tot, si sabem respirar a fons i sentir la veu que ens refila arbreda amunt, posant veus canores, melodioses i ressonadores en un franciscanisme que ens porta a la contemplació de la finor de la natura encantada i encantadora, centrada en el Crist viu i vivificador. Tot recentrat en el Crist, referència a Déu descoberta en l’espill del cor paternal de Déu que és Jesucrist. Veritable joglar de les grandeses de natura i gràcia.  Solemnitat de totes les solemnitats: la Pasqua de Resurrecció de tots en la de Crist. La Fraternitat universal viscuda a la menuda o a l’engròs.  Felicitats en la felicitat!

P. Josep Mª Balcells

31 de març del 2024.  Sabadell

Homilia de SETMANA SANTA 2024

                                  EN  ELL:  CRIST  ÉS  SENYOR

                                               Durant tota la Quaresma no ens han fet cap al·lusió a la Mare de Déu, fins que finalment (!) avui, divendres de la VI setmana, en una col·lecta alternativa, hem pogut llegir-pregar així: “Oh Déu que en aquest temps concediu a l’Església d’imitar devotament santa Maria en la contemplació de la Passió de Crist; concediu-nos, per la intercessió de la Verge, d’adherir-nos cada vegada amb més fermesa al vostre Fill unigènit i d’arribar finalment a la plenitud de la gràcia”. Maria és corredemptora i va estar tan estretament unida al seu Fill, compartint la Passió, donant per acomplerta la profecia del vell Simeó que li va desvelar aquesta visió anticipada: “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts altres s’aixequin: serà una senyera  combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts”. És un record de la celebració antiga de la Mare dels Set Dolors, avui sense relleu litúrgic... Amb tot, que Maria, la nostra Mare, ens permeti d’acompanyar-la durant aquests dies de Setmana Santa a fi de contemplar, juntament amb ella, la passió de Crist, amb la major adhesió a la via dolorosa-gloriosa de Jesús que corona la seva missió en humanar-se, al llarg de tota la seva vida, passió, mort i “resurrecció “a Glòria de Déu Pare”, i amb una transcendència integradora per a cadascú de nosaltres, viscuda amb una personalització meravellada. Recorda aquell “Déu t’estima tant que ha donat la seva vida per tu!  Maria s’ha identificat tan maternalment amb el seu Fill que la trobarem als carrers de Jerusalem per on havia de passar el seu Fill entranyable i finalment al peu de la Creu i... en el goig de la Resurrecció que, encara que no consti en els relats evangèlics de la passió, el cor de fills li fem la presumpció de que a la primera que es va manifestar Jesús ressuscitat fou a la seva mare! Una bona, esplèndida Setmana Santa amb Maria, plena de gràcia i amb el Senyor sempre amb Vós, Maria i Mare nostra. El millor Via Crucis el farem amb Ella, i amb quina consonància de cors, d’afectes i de comunió!

                                               Encetem els primers passos d’aquesta Setmana Santa amb la “manifestació” espontània i festiva de la bona gent que surt amb palmes i brancatges a rebre el Senyor de la nostra vida i de la nostra fe amorosa. Situem-nos darrere de la pancarta que obre pas i sostinguem la  llegenda que hi tenim escrita: “Hosanna, beneït el qui ve en Nom del Senyor. Beneït el Regne del nostre Pare Déu que està a punt d’arribar. Hosanna a dalt del cel.    Caminem en Pau. En Nom del Senyor!

                                               Avui fem que campegi la segona lectura de la Missa d’avui que és l’himne de la Carta de Pau als de Filips, que és un himne que ens presenta a Jesucrist com a home, com a l’Home, el prototipus de la Humanitat reconciliada, renovada, que en plena adherència en cos i ànima “juntament” amb Crist, ens permet de néixer de nou i de dalt i que és obra i gràcia de la Redempció que ens afecta en tot i per tot i que ens permetrà de viure i conviure com a fills en el Fill i que ens descobrirà un goig nou, estremidor, per viure una fraternitat comunional. Que serà el goig ple del nostre viure-conviure meravellat. Amén.

                                                Ara és l’hora de reprendre l’altre himne que us vaig posar al moment mateix d’iniciar el nostre pelegrinatge quaresmal que el trobarem en la Carta als efesis:1, 3-14 que començava amb aquesta solemne benedicció a “Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”. Resseguint-lo punt per punt subratllo la màgica i mística expressió en Ell, que en compto fins a nou vegades (!) i que ens porta a una espiritualitat de comunió per, amb i en el Mestre, que és Déu i Home veritables i que ens introdueix en una relació amb  Ell inefable, profunda i globalitzant... Contemplació, immersió, amarament, perduts en Crist que ho és “tot en tots” com ens alliçona Pau. En la pregària de l’Àngelus que hem resat moltes vegades, sobretot aquests dies quaresmals hem dit i ens hem dit: “Infoneu la vostra gràcia en els nostres cors i feu que els qui per l’anunci del àngel hem conegut l’Encarnació de Crist, el vostre Fill, siguem conduïts per la seva Passió i la seva Creu a la Glòria de la Resurrecció”. L’àngel  del Senyor va anunciar a Maria que seria mare de Jesús (que vol dir: Déu que salva!) que seria Déu i Home veritables. La humanitat de Jesús com ho llegim en l’himne cristològic de Pau en la carta al·ludida més amunt i que ha de ser com la lliçó que engloba l’encarnació, missió, vida, proclamació de Regne de Déu, contrastació amb els “jueus” i amb el sistema religiós d’Israel en temps de Jesús que el van portar per blasfem (perquè s’havia fet Déu essent un home, segons la ceguera dels “caps religiosos” del seu poble) el van portar amb la connivència dels romans a la mort i a la mort de creu.

                                               El Concili Vaticà II té una aproximació a Jesús Déu i Home que em té en sostingut anhel i deler de transparentar la missió traspassada per i en Crist que fa de la humanitat sencera el destí assimilat al ser i fer de Crist. La Constitució pastoral de l’Església en el món contemporani obre els patents de la porta eclesial amb aquestes paraules estremides: “El goig  i l’esperança, el plor  i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor. En efecte, la seva comunitat és constituïda de persones que, aplegades en Crist, són conduïdes per l’Esperit Sant en llur peregrinació al Regne del Pare i han rebut  el missatge de salvació amb el deure de presentar-lo a tothom. Per això, Ella es considera de debò íntimament lligada al llinatge humà i amb la seva història. L’Església creu  que Crist, mort per tots i ressuscitat, proporciona a l’home llum i força per mitjà del seu Esperit, a fi que pugui respondre a la seva vocació sobirana; i que sota el cel no hi ha cap altre Nom donat als homes, en el qual aquests hagin de salvar-se. De semblant manera, creu que la clau, el centre i el cimal de tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre. L’Església també afirma que sota les mutacions hi ha moltes coses que no canvien, les quals tenen llur base darrera en Crist  que és ahir i avui i Ell mateix pels segles. Sota la llum, doncs, de Crist, imatge de Déu invisible, Hereu de tot la Creació, el concili es proposa de parlar a tothom a fi d’il·luminar el misteri de l’home i de col·laborar en la recerca de solució als principals problemes del nostre temps... És ben veritat que el misteri de l’home només s’aclareix de debò en el misteri del Verb Encarnat. Crist, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home i li fa conèixer la seva altíssima vocació. En Ell tota persona humana té i troba llur font i atenyen llur cimal. Anyell innocent, amb la seva sang lliurement vessada ens meresqué la vida i en Ell Déu ens reconcilià: el Fill de Déu “m’estimà i es lliurà Ell mateix per mi” (Ga 2, 10). Sofrint per nosaltres, no solament ens donà exemple a fi que seguim les seves petjades, ans també restaurà el camí seguint el qual vida i mort són santificades i adquireixen nou sentit. Tal i tant gran és el misteri de l’home que la Revelació cristiana aclareix als fidels! per Crist i en Crist, doncs, s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma que, fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist ressuscitat, destruint la mort en la seva mort, i ens donà la vida, a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare.

                                               Viure intensament la Passió, Mort i Resurrecció és una gràcia que ens obre a la “saviesa i penetració” que tenim. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. En Ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. En Ell hem cregut i hem estat marcats amb el segell de l’Esperit promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat, que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. Entreu, entreu: els misteris preclars del Regne ens seran revelats en Crist.    

P. Josep Mª Balcells                           

Setmana Santa 24- 31/ març/ 2024  Sabadell                                      

Homilia del diumenge 17/03/2024

               L’EVANGELI  DE  JOAN  VIST  DES  DE  DINS

               Vist i viscut des de la versió de l’Evangeli de Joan que és més que un relat, és una invitació a fer-ne una lectura contemplativa, una lectura al mode que ens diu Jeremies avui que respon a la nova aliança que s’especifica així: “Posaré la meva Llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Llavors Jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble. No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre, dient: “coneixeu qui és el Senyor”, perquè tots em coneixereu, del més petit al més gran”. Això, validat per l’expressió: “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la Paraula de Déu, i donen fruit amb perseverança”. És el mateix Déu que ens hi ha escrit tot un fervent “poema d’amor”, on ens trobarem tal com ho vàrem descobrir meravellats diumenge passat: “Déu t’ha estimat tant (!) que t’ha donat la vida juntament amb Crist. És per gràcia que Déu t’ha salvat, no ve de vosaltres; És un do de Déu... Som obra seva”. Així ho puntualitzàvem. Joan ens ha acompanyat aquests set dies passats i ho seguirà fent fins a arribar a llegir amb un cor amorós la Passió en versió de Joan, Divendres Sant. No estaria de més que llegíssim l’evangeli de Joan aquests últims dies de quaresma que desemboquen en una vivència profundament pasqual. Tant de bo! I com m’agrada aquesta invitació ben personalitzada: tant!

                                         L’evangeli d’aquest diumenge liminar de la Setmana Santa és una autèntica meravella. Podríem dir que és una concentració de tota la figura de Jesús i del seu missatge més pregó, en dic un “tot-Joan”. De primer, situem-lo: estem ja finalitzant el capítol 12è. Poc abans ens ha narrat l’entrada solemne de Jesús a Jerusalem que celebrarem el dia de Rams. Fou una “manifestació popular” a la que Jesús no posà cap obstacle, perquè naixia de l’espontaneïtat del poble. Exaltaven el qui era victorejat així: “Hosanna! Beneït el qui ve en Nom del Senyor” Els fariseus es consumien de ràbia, ja que havien decretat de matar-lo a Ell i a Llàtzer tornat a la vida! Aquí s’ìnsereix tota la perícopa que contemplem aquest diumenge. Anem passant per cada pas: Davant l’exaltació ambiental uns grecs, prosèlits probablement, demanen per “veure” Jesús. Entenem que hi ha molt més en aquest veure. Jesús fa una afirmació d’universalitat de la seva missió salvífica. Jesús s’identifica amb el gra de blat que en caure a terra mor i així dóna molt de fruit. Fa d’immediat la transferència als seus seguidors, als que invita a donar la vida com Ell ho fa. Fa com tantes vegades en situacions similars, invitant: “si algú es vol fer servidor meu que em segueixi, i estarà on Jo m’estic. (No podia acabar millor la crida que amb aquesta  menció amorosa del “Pare, que Ell mateix honorarà els qui es fan servidors meus”.

                                         Curiosament, Joan relata en un sobtat moviment del seu cor la torbació de Jesús que els sinòptics posaran  a la pregària a l’hort de Getsemaní i que no la inclourà Joan en els passatges citats pels altres evangelistes. Passa de sobte la pregària angoixosa anticipada per Joan: “Pare, salveu-me d’aquesta hora”, la que Jesús anirà al·ludint com al moment sublim de la seva vida. De seguida, retrocedeix: “Es per arribar en aquesta hora que Jo he vingut”. Alça la veu amorosament dirigida al seu Pare: “Pare, glorifiqueu el vostre Nom”. I se sent una veu del cel estant: “Ja l’he glorificat i encara el glorificaré més. La gent circumstant percep una manifestació singular que no saben identificar. Jesús els hi dona aquesta interpretació: “És per a vosaltres que Déu s’ha manifestat”. És la tercera vegada que la Veu de Déu es fa ostensible. Recordeu el Baptisme de Jesús al Jordà i el que sentiren els deixebles en el  Tabor quan es va transfigurar: “Quan serè enlairat damunt la terra,  com la serp en el Desert, atrauré tothom cap a mi. Deia això indicant com havia de ser la seva mort”.

                                         Ja estem enfocats evangèlicament de cara a la Setmana Santa Fem que ho sigui de Santa en el sentit de seguir de prop una lectura de l’evangeli de Joan segons ens invitava a fer-ho la primera lectura, de Jeremies, on es palesava a les clares que estem cridats a una visió interior de l’evangeli de Joan. Recordem la frase-consigna per aquests dies que ens queden per autentificar les nostres vivències quaresmals-pasquals. Acabat aquest capítol 12è. s’obre tot un seguit de capítols des del 13`3 fins al 20è que ens farà entrar en profunditat en la nostra identificat amb Jesús. Són d’una densitat humano-divina que ens traspassaran a un món inhabitual, ple de lectures cordials, plenes d’una vivència, la de Jesús que fou la de Joan en persona, perquè no podria haver escrit el que ens ha deixat en aquests capítols, únics, que ens els hauríem de llegir dictats i escrits en el cor de tots els que per la fe tenim vida eterna. Hem de dir una vegada, i més i tot, si ens hi hem de sentir cridats a ponderar cada paraula sortida de la boca mateixa de Déu. O som místics o no som. No és llegir només sinó rellegir, parar-nos en cada expressió. Permeteu-me de dir, no és monició, no és inducció, no és coacció, per Déu, res de tot això!. És més bé una invitació, una il·lustració, una benaurança, més aviat! No passeu aquestes dues setmanes i feu el ple amb la lectura de tots i cadascun d’aquests capítols. Amareu-vos-en, escriviu-los al fons del cor, per tenir-los a la vora, per respirar-los, per fluir-los, per amarar-vos-en. Aquesta és menja celestial, és com una eucaristia que la porteu a la ment, que li somrieu, que l’estimeu com a la joia més preuada que vosaltres atresoreu a la caixa forta del cor, de la ment i que la podreu mirar, admirar, lloar, adorar,  glorificar i agrair. Tot comença entaulats amb Jesús compartint l’últim sopar convivial, “memorial” en dirà el mateix Mestre, record viu i actiu. Ai, aquests capítols: 15: “sense Mi no podeu fer res”, ni sou res de res; aquest 16: l’Esperit Sant que us conduirà cap a la Veritat (que és Jesús) sencera; i amb el 17è: l’oració mateixa de Jesús pregant amb nosaltres, per nosaltres i en nosaltres! Són el més vibrant Amén de tot el Nou Testament . Ja a partir del 18è. ja entrem en la Passió (puc dir com-passió amb Ell i en nosaltres!). Divendres Sant ens veurem compartint passió-mort-Resurrecció-Vinguda de l’Esperit Sant.  Entonarem un renascut “Glòria a Déu a dalt del cel” ben renovat, que ens sabrà a Joia, a Glòria i a Pau per sempre i sempre!

                                         Crec que ens hi poden ajudar les oracions Col·lectes dels dos darrers diumenges: “Senyor Déu nostre, us demanem la Gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estima TANT el món que es va entregar a la mort”. I aquesta altra: “Oh Déu, vós per mitjà del vostre Verb, feu que el poble cristià s’afanyi  amb deler  amb una FE ben animosa a celebrar les festes pasquals que s’acosten”, Hi hi sumo: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen vida eterna”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI, 17/3/24   Sabadell                  

Homilia del diumenge 10/03/2024

                                          DÉU  T’HA ESTIMAT  TANT...

                                               Personalitza, personalitza que hi tens tots els drets atorgats, conferits des de fa una munió d’anys, concretats en el dia del teu Baptisme, baptisme que has anat actualitzant i reactualitzant dies i dies. No te’n oblidessis pas, que seria com negar-te tu mateix en els fonaments mateixos del teu “viure i conviure” (que ambdós van sempre de bracet). Avui és el propi títol que ,singularitzant-lo, te l’he dedicat amb un graciós desvergonyiment!, sí, sí, va per a tu, tot i que té en sí una formulació més global. Te la poso per gaudir-ne,  bo i abraçant-te en aquell global que conté natura i humanitat, temps i història, pecat i gràcia, tu, jo... Aquí ho tens tal com el cantarem en l’aclamació  que és bimembre, aclamació que per ser-ne tal, has d’aixecar el to de veu, fent que brillin: paraula i sentit exultants!: “Déu estima (en present!) tant (ponderatiu!) el món (mundial, abastant tot el creat!), que ha donat (ai, què n’és d’excels aquest donar-se diví!) el seu Fill únic (Jesús, fill de Déu Pare, entregat, lliurat, ofert, amb missió redemptora!). Ara ve el segon membre de la frase: “Tots els qui creuen (és per fe, per una omnímoda confiança) en Ell (repassa aquest venturós, ben misteriós en Ell: quantes vegades surt aquest “en Ell”, oh meravella, en l’himne que ens tenim encomanat –tu, jo i els de més que hi vulgueu afegir, i seran sempre benvinguts!). Són 9, compta’ls, no sigui cas que me’n descuidi d’algun: estem esmaperduts per una tal presència i acció que ens modela i configura des de les entranyes i en tota l’ànima). Remato: “tenen vida eterna” (ja ara, i in crescendo). Cal respirar-hi, rellegint-la, tota la frase dita i brodada poc a poc, com si un no volgués sortir-me’n mai...Un punt i a part ben llarg, ben llarg...            Però hem de seguir a fer noves descobertes, que n’hi ha més, que no té dita; us ho asseguro. Preparar la Missa estudiant tots els textos litúrgics és una vertadera descoberta! Descobreixes mons, albires aspectes represos que et saben a nous.

                                               Fins ara les primeres lectures dominicals estaven ancorades en l’Èxode. Ens havíem delectat en les gestes de la sortida d’Egipte i avui hem de recalar en una altra Gesta del Poble de Déu que feu època, i que obrirà un fet luctuós que ens portarà el Poble a l’Exili a Babilònia, per mor de les in-fidelitats re-con-su-mides, que els van deportar ignominiosament a Pèrsia. Sort que Déu desvetllà l’esperit de Cir i va entendre que Déu li havia “encomanat que li construís un Temple a Jerusalem”, i declarà que “si entre vosaltres hi ha algú del seu Poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi”. Els cants de l’enyor com el salm responsorial 136, ara es convertiran en salms de lloança i de glorificació de Déu: són els salms graduals (120-134): “Quina alegria quan em van dir: “Anem a la casa del Senyor. Ja han arribat els nostres peus al teu llindar, Jerusalem!” L’oració sobre el poble que cada diumenge de quaresma clou la nostra assemblea ho connota; ve a ser com el retorn a casa. Acompanyem-los-hi: “Defenseu, Senyor, els qui us supliquen, sosteniu els febles i vivifiqueu sempre amb la vostra llum els qui caminen enmig de les tenebres; i concediu, als qui allibereu de tots els mals , d’arribar als bens suprems”,

                                               Retornem a la segona lectura que enfocada com cal veurem, oh sorpresa!, que és de la mateixa carta als efesis i notareu que és del segon capítol, i que és la continuació del nostre himne quaresmal-pasqual, com si en fos la mateixa expressió, calcada. En ella podem constatar una gran similitud, àdhuc literal. Comença solemnement amb aquesta afirmació ben contundent que ens porta a un goig imperible:  “Déu que és ric en l‘amor, ens ha estimat tant, que ens ha donat la vida juntament amb Crist. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat, perquè quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist”. No puc per menys que recordar les paraules del nostre himne: “la riquesa de la gràcia de Déu que s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim”. I segueix: “A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per Gràcia” (ja em surt en majúscula; no n’hi ha per menys!). I encara molt més: “No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva: Ell ens ha creat en Jesucrist, per dedicar-nos a unes bones obres, que Ell havia preparat perquè visquem practicant-les”. Estic esmaperdut, atònit. He de respirar profundament, fent inspiracions llargues, sostingudes. Què més m’han de dir si em sento interpel·lat en primeríssima persona? No us passa el mateix? Només caldria agafar la Bíblia i enllaçar-les... en una lectura contemplativa, seguida, mimada... Però hem de donar un altre pas de qualitat, perquè hem d’entrar en l’evangeli d’avui que és de l’inefable Joan. Ens té marcats: capítol 3, i ens escatima els primers versets que ens situen a Jesús a Jerusalem per les festes, després d’haver narrat l’escena de l’escombrada dels venedors al Temple. Ja recordeu que parla de la seva resurrecció preanunciada. No tots van fer la lectura tan negativa. En aquestes, “un dels fariseus, que es deia Nicodem, que era un dirigent dels jueus; aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li diu: “Rabí, sabem que ets un Mestre enviat per Déu”. Jesús li diu enigmàticament:  “T’ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu, si no neix de dalt”, interpretant-lo com que havia de tornar a néixer, entrant altra vegada al si de la mare. Jesús li aclareix: T’ho ben asseguro; ningú no pot entrar al Regne de Déu, si no neix de l’aigua i de l’Esperit. Després d’aclariments, Jesús s’identifica com aquell que ha baixat del cel, el Fill de l’home que s’ha d’enlairar, com la serp enlairada al desert que mirant-la es curaven. “Com la serp també el Fill de l’Home ha de ser enlairat (=ressuscitat!), perquè tots els qui creuen tinguin vida eterna”. I ara és el moment de dir-nos avui per tercera vegada que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna”.

                                               Aquestes lectures de la litúrgia d’avui no poden ser més pasquals. De la litúrgia d’aquesta domínica se’n diu laetare, alegria, joia, pel cant d’entrada que es feia abans quan els cants eren en llatí. Una mena de preludi, de besllums pasquals, dimidiada la quaresma amb un toc d’atenció a pregustar les festes pasquals. Això queda ben connotat en la Col·lecta que diu així: “Oh Déu, Vós per mitjà del vostre Verb reconcilieu meravellosament amb Vós el llinatge humà; feu que el vostre poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes pasquals que s’apropen”.

                                               Aquesta litúrgia té un esplèndid regust pre-pasqual que ens invita a reviure el que som, per obra i gràcia de Jesús, del qual rebem la nostra condició de deixebles i de nounats pel baptisme i la gràcia que corre per les nostres venes cristianes, per dir-ho d’una forma exaltant.

                                               Em té meravellat aquest en Ell que ens marca les vivències més entranyades. Realment tenim una vinculació amb Déu a través de Jesús que ens és mestre, que ens és vida ressuscitada, abans d’hora en el nostre present que queda il·luminat amb les clarors de la vida eterna. Aquesta preposició en em té ben meravellat. No sé pas on he d’anar a apregonar-la. Surt o s’empra com a prefix: en el sentit d’endinsar-se, de formar gairebé com una unitat: encinta quan parlem de maternitat en procés, entranyable, com dins de les entranyes. En-amorar: anar-se “amorant”. He repassat no sé quantes pàgines del diccionari que tenen aquest prefix. Més de 50 n’he trobat!

                                               En relació ja directa amb Jesús em quedo esmaperdut, trasbalsat. No trobo cap expressió que em digui més respecte de la relació, de la comunió existent entre Ell i qualsevol de nosaltres i pensar-ho d’un mateix ja és la superació de tota la nostra arrel de ser, que ja la sentim única i desbordant en el propi “aquí i ara”. És el nostre Himne que ens guia i vitalitza en aquestes festes quaresmals, ja ben pasquals. Donem-ne gràcies a Déu! 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de Quaresma, 10/3/24 Sabadell

Homilia del diumenge 03/03/2024

                                                 LA  LLEI  I  LA  GRÀCIA

                                               Les hauríem de posar en majúscules sempre que les utilitzem, perquè emblematitzen els dos Testaments en la història de la relació entre Déu i el que serà tingut sempre com a Poble seu. Entre elles hi ha una clara continuació, però el mateix temps una progressió en qualitat. Diumenge passat posàvem en confrontació més que positiva entre Abraham i Jesús. Avui els textos de la litúrgia posen en estreta relació Moisés i Jesús. Ambdós són figures que condensen les particularitats que són base per entendre la revelació de Déu en la Llei (Decàleg i el Temple) d’una part i la Creu i la Resurrecció (Gràcia) de l’altra. Tal com dèiem, hi ha continuació perquè de Déu provenen ambdues, però de part de la segona hi ha un salt qualitatiu que per ser tan fora-mida no és entès ni ben rebut per part del poble de base, tant jueu, com pagà, com nosaltres tampoc... És Pau qui predica un Jesús crucificat i glorificat en qui ens fa veure que és un escàndol per als jueus i per als altres un absurd. Uns demanen “signes prodigiosos”, els grecs-pagans postulen “saviesa”. No està tan lluny l’episodi de la predicació de Pau a Atenes, on ell va presentar Jesús -amb la millor retòrica- com el déu desconegut, al qual el atenesos havien aixecat un temple com un més en la llarga sèrie mitològica a què estaven habituats. ...En dir que presentava un Home que havia Ressuscitat, ells, sorneguers, li digueren que ja en tornarien a parlar més endavant... Tornant a la segona lectura, Pau afegeix que per a aquells que Déu ha cridat tant jueus com grecs veuen en Ell el poder i la saviesa de Déu; hi veuen, no l’escàndol ni l’absurd, sinó una saviesa superior i en la debilitat l’obra de Déu, Tal i tant com ambdós puguin arribar mai a pensar i desitjar.

                                               Anem a la primera lectura que narra com Déu, amb Moisés de profeta, fa la proposta de la Llei, concentrada en els deu Manaments, que tenen el vessant propi corresponent a Déu, (que explicita dient que no han de tenir altres déus fora de Mi); i els restants atenent a la regulació de les relacions amb el proïsme. El salm responsorial farà l’elogi encomiable de la Llei. Aprofito per subratllar que el salm que ve sempre després de la primera lectura hi consona d’allò més i hauríem de descobrir que no s’hauria de llegir sense més, sinó que ve a ser com la pregària que dóna respir i altesa de mires, tantes vegades d’una intensitat poètica que és un goig poder dirigir-nos a Déu, brodant el relat amb què consolidem les afirmacions llegides antecedentment. Cal descobrir els salms que inicialment eren cantats(!) en el poble de Déu. Venen a ser com la respiració afectiva de saber-nos escoltats i beneïts per Déu. Podrien ser unes invitacions a la pregària també en els moments personals, privats d’íntima relació amb Déu Pare.

                                               En l’evangeli tenim la densitat que mereix llegir-lo amb anterioritat, abans de la Missa, o bé després per trobar-hi tots els enllaços bíblics que  s’hi transpiren. Com que ja sabem per haver sentit amb altres vegades” el relat”, no ens hi entretindrem a constatar el “fet”, únic, de l’escombrada dels venedors de tota mena com per purificar el Temple, essent el Temple un dels pilars de l’espiritualitat dels jueus. “Traieu tot això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare”.  Els deixebles hi fan aquest comentari: “El zel del vostre temple em consumia”. Davant de la situació tan inusitada, els jueus (recordeu que Joan anomena complexivament jueus tota la “plana major del sistema religiós”) els jueus , dic, li fan com sempre: “Quin senyal ens dones que t’autoritzi a fer això?”. Jesús els desconcerta dient que Ell el reconstruiria en tres dies. No el van entendre. Però Joan hi fa aquest comentari: “Ell es referia al santuari del seu cos”. I hi afegeix: Quan Jesús ressuscità  d’entre els morts, els deixebles recordaren que Ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús”.

                                               Desentranyem tot el gran transfons d’aquesta escena. Jesús canvia la significació que per als jueus tenia el Temple. De pilar juntament amb la Llei, el temple ara passa a ser imatge i realitat d’Ell mateix i també dels seus deixebles. Això ho podem treure de la conversa de Jesús amb la samaritana que també ens la narrarà Joan, quan li comenta a ella que ara ja no seran ni Garizin ni el Temple de Jerusalem, perquè Déu busca adoradors en esperit i en veritat. Pau ens ho donarà ben explicitat en la primera Carta als corintis, on llegim: “Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol Cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit”. És el misteri del Cos Místic. Ara, tots junts en comunió formem el Nou Temple, Ell sobretot és el Nou Temple on adorem i donem gràcies al Pare, mitjançant Jesús. Tant la Llei com el Temple, emblemes de tot l’Antic Testament, ara s’han transmutat per la mort i resurrecció de Jesús en el Temple que és Jesús, com ho és de la Llei del Nou Testament. En Jesús i en cadascun dels batejats ara tenim la Llei (xifrada en l’amor a Déu i als germans) i el Temple on adorem al Pare. Hem de destacar que hi ha una verdadera continuïtat i endemés un aprofundiment en la nostra relació amb Déu i amb els germans.

                                               D’aquí que hem titulat el nostre comentari amb aquest binomi de Llei i Gràcia. En el llarg Sermó de la Muntanya que ens ha ofert l’evangelista Mateu, Jesús argumenta entre “Se us ha dit” i “Jo us dic”: la continuïtat i l’aprofundiment entre els dos Testaments. Això ens porta a fer la relectura de la Paraula de Déu sota la proposta nova que ens fa Jesús. És un autèntic salt de qualitat entre el que Déu demanava a través de Moisès i el que ens ofereix Jesús. Ara ve signat, tal com queda subratllat en  l’himne a què anirem fent referència tots aquests dies de Quaresma per la recepció de l’Esperit Sant en el baptisme. Diu Pau als esfesis: “Heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva Glòria”. Crist, raó i plenitud del que som i esperem. Llegíem: “Per amor el Pare en destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió que dóna Glòria i Lloança a la Gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat. En Ell, per la seva sang hem obtingut la Redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la Gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres”.

                                                El règim nostre ara no és la Llei sinó la Gràcia que ens fa agraciats, benvolguts i estimats de Déu i ens queda ben amorosits amb l’aclamació que ens l’ha prodigat sovint la litúrgia d’aquests dies; “Déu ens estima (noteu el verb en present) tant (ponderatiu!) que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen (ja ara, no quan Déu ens glorifiqui en el cel) vida eterna”. D’això en diem plens de Gràcia, de la qual ens ha abocat a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar”. Les oracions d’aquest diumenge les hauríem de resar sovint per reafirmar-les: Col·lecta: “Oh Déu, autor de tota misericòrdia i de tota bondat, vós ens heu ensenyat que el dejuni, l’oració i l’almoina guareixen el nostre pecat; escolteu el reconeixement de la nostra feblesa; que els qui ens sentim afeixugats per les nostres culpes, ens vegem sempre alleujats per la vostra misericòrdia”, o bé a l’Oració post comunió: “Hem rebut la penyora de la Glòria futura i, vivint encara a la terra, ja ens  alimentem amb el pa del cel; us preguem, doncs, Senyor, que allò que hem rebut en aquest sagrament es realitzi en les nostres obres. I també en l’Oració sobre el poble: Senyor, dirigiu els cors dels vostres fidels i concediu-los, amatent, aquesta Gràcia: que perseverem en l’amor a Vós i al proïsme i compleixin tot allò que els heu manat”. Recordeu que sant Agustí ens ha dit que en Jesús tot és Gràcia. Déu ens veu agraciats; nosaltres ens hi hem de veure i sentir en el més íntim del nostre ésser.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana III de Quaresma, 3 de març fins al 9 de març.   Sabadell